Les dones de Rilke

Juntament amb els Poemes francesos de Rainer Maria Rilke, traduïts amb tanta transparència per Mariàngela Vilallonga, estic llegint un llibret on es parla de les dones que van estimar el poeta, escrit per J.L. Camino Roca, psicoterapeuta d’Anàlisi Transaccional. Camino parla de la influència que van tenir en Rilke: Sophia Rilke, la seva mare, Lou Andreas-Salomé, Clara Westhoff, la seva dona, Marie von Thurn und Taxis, Magda von Hattingberg, Lou Albert-Lasard i Baladine Klossovska. I Marina Tsvietàieva?

Favelas

Les veig, Jurupari,
només girant el cap.
Barraques de fusta,
piràmides de xapa,
temples de pobresa
on s’encenen magres llums.
Darrere la franja dels grans hotels de Copacabana
els joves somien
convertir-se en futbolistes,
en balladors de samba,
en Carlinhos Brown.
(extret de Quan Jurupari era déu)

El pas del temps

De vegades observo en algunes persones una rebel.lia contra el cos perquè es fa vell. No hi ha res que no es faci vell amb el pas del temps, els dic. I si volem viure ens hem de fer vells, aquesta és la condició que ens imposa la natura. Viure modifica el nostre cos. Ara: sobre l’ànima, qui exerceix el poder sinó nosaltres mateixos?

Norbert Bilbeny i la pintura filosòfica

Norbert Bilbeny és un pintor filosòfic. En el nostre panorama cultural i artístic hi ha escriptors que pinten i pintors que escriuen. És més rar que hi hagi filòsofs que elaborin una obra pictòrica de relleu, com és el cas d’aquest catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i autor d’una obra filosòfica que es desplega en nombroses publicacions.
La pintura en el seu sentit tradicional ja fa temps que ha deixat de ser un reflex de la realitat visible per convertir-se en expressió de realitats immaterials fins arribar a la pintura abstracta de Klee o de Rotko, per exemple. És en aquest context que pintures com les de Norbert Bilbeny prenen el seu sentit, que, com he dit a l’inici, és filosòfic.
Però, com s’expressa, la filosofia, en un quadre? Per començar-nos a aclarir, cosa pròpia de la filosofia, ciència que Bilbeny converteix també en art, hauríem de parlar de filosofies, ja que la filosofia, com un gran arbre, té moltes branques. Una d’aquestes branques és el neoplatonisme. Al meu entendre, és des de la perspectiva neoplatònica que s’han de contemplar els quadres de Norbert Bilbeny, a primer cop d’ull obres de geometries acolorides i sovint amb perspectives impossibles que en algun moment recorden les d’Escher.
Aturem-nos en el color de les pintures de Bilbeny i la seva combinació a través de contrastos i harmonies en el llenç. De seguida ens ve al cap la Història de la teoria dels colors, de Goethe, que des del punt de vista filosòfic era un neoplatònic. Les teories neoplatòniques van permetre al gran escriptor alemany descobrir la unitat de l’existència expressada en la diversitat. Així va lligar poesia, ciència i rosacrucisme, escola de formació humana que proporciona el coneixement del que més tard Aldous Huxley anomenaria filosofia perenne: filosofia de la metafísica que en Goethe es va traduir en la seva famosa frase: Allò vertader és idèntic a allò diví.
En els seus estudis, Goethe va arribar a la conclusió que la manera de descobrir els secrets de la naturalesa era a través de la visió intel.lectual i no pas a través de les màquines, ja que, segons ell, la naturalesa emmudeix amb el turment. La teoria dels colors de Goethe és un exemple de la seva opinió filosòfica sobre la realitat. Segons aquesta opinió, el color, tant com una realitat física produïda per la llum, és un símbol d’allò que esdevé en l’ànima. Els símbols del que esdevé en l’ànima són formes veritables, per la qual cosa també els colors són expressions veritables, idees en un sentit platònic. Així, els colors intensifiquen, dilueixen, harmonitzen o es contraposen a altres idees, tot creant una amalgama de polaritats. ¿No és aquesta amalgama de polaritats, d’idees en diàleg, allò que es pot contemplar també en les pintures de Norbert Bilbeny?
Segons Goethe, els colors s’agrupen en els colors positius o actius, que causen animació i llancen a l’acció, i en els colors negatius o passius, que procuren humors més flotants i emotius. Actius són el groc, el taronja i el roig vermellós; passius són el blau, el blau vermellós i el malva. És evident la varietat de combinacions que es poden fer per descriure realitats interiors i idees que poden ser expressades a través de colors i en formes tan abstractes, tan pures, com les de la geometria.
En un primer pla, els colors existeixen com un fet físic; en un segon pla es pot distingir la diferència entre el groc, el blau i el verd; i en un tercer pla ja es pot comprendre que el verd és la suma del blau i el groc. Si mirem els colors com mers fenomens, som en el pla òptic, material, primari; quan pensem en els colors i sentim els seus efectes ens trobem en un pla secundari, metafísic, subjectiu, reflexiu, és a dir: filosòfic.
És des de la suma dels dos plans: l’òptic, que comprèn color, geometria i perspectiva, i el metafísic, que comprèn dinamisme, emoció i reflexió, que convido a llegir l’obra pictòrica de Norbert Bilbeny. Una obra que, des del meu punt de vista, expressa a través d’un neoplatonisme plàstic la unitat en la polaritat i l’equilibri entre la física i la metafísica.
(en la imatge: Policromia XV, de Norbert Bilbeny)

Humanitats

“En entronitzar el coneixement instrumental i convertir-lo en central, les florents universitats [americanes] van transformar les vocacions en professions. En aquest procès, no només es va perdre la concentració sobre el propòsit i sentit de la vida, sinó que es va atenuar la concentració sobre l’ésser humà en tant que ésser humà, ja que es van reduir els éssers humans a instruments per a l’avenç del coneixement d’aquest món”, escriu Huston Smith al seu llibre La importància de la religió en l’era de la descreença.
El creixent descrèdit de les Humanitats ve de lluny, tot i que és en aquest moment on l’evidència ens és més dolorosa.

Amor

En l’entrevista de La contra de La Vanguardia d’ahir, la periodista Ima Sanchís li pregunta a Gao Xingjian, pintor, dramaturg, cineasta, novel.lista i premi nobel de Literatura del 2000, si creu en l’amor. I Xingjian contesta: “L’amor no és una creença, és un diàleg”.
A la pregunta: què és l’amor?, vaig contestar fa uns anys: L’amor no és una paraula, és un verb, és l’acció d’estimar, d’anar cap a l’altre.

Diàleg, viatge cap a l'altre.

Claude Collet

Del 17 de setembre al 7 de novembre de 2010 va tenir lloc al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona l’exposició Claude Collet. La recerca de la identitat.
Vaig conèixer Claude Collet: era una de les set integrants de l’Associació Dones Artistes SOM 7. Amb Claude Collet vam viatjar a Bangkok per assistir al II Festival Internacional de Dones que va tenir lloc del 6 al 15 de març de 1992. Hi vam presentar la carpeta de litografies Som 7. Els beneficis de l’exposició en la qual van participar molts països d’arreu del món, era per a la construcció d’una casa d’acollida per a les dones i nens amb problemes, o simplement indigents. L’empremta d’aquest viatge, memorable per a totes les artistes que el vam viure –Claude Collet, Conxa Ibáñez, Adelaida Murillo, Núria Tortras i servidora- ha quedat reflectida en el meu relat Si li heng (Groc), publicat a Sol ponent, sol ixent (Editorial Comte d’Aure, 2004).

(a la imatge, un dibuix que Claude Collet em va regalar, i molt característic de la sèrie: Dona i metamorfosis)

Compradors d'or

A la Praça da Sé
hi floreix el mercat de l’or.
Firaires improvisats,
emparedats en un anunci
de lletres vermelles en un fons groc
oferten les seves ‘gangues’.
També compren or a bon preu
-que vol dir a preu baix-
als qui han de vendre’s
l’aliança de casament
o el rellotge de l’avi,
si l’han pogut conservar.

(L'estiu de 2003 vam ser al Brasil. Aquest poema, inclòs a Quan Jurupari era déu, respon a una estampa que vam veure molt sovint a Sao Paulo. Actualment, aquí també han florit, com margarides de camp, botigues on es compra or)

Després de la nit ve el dia

A qualsevol edat podem experimentar l’abandonament: una sensació d’ofec, de pànic ens embolcalla com un abric humit i fred, tot tenint la impressió que algú ens estira el terra de sota els peus i ens deixa a l’aire... És la por dels infants; però també és la por dels adults que encara no han crescut prou com per saber que la solitud radical és l’essència dels mortals. Les coses, o la companyia i afecte dels altres, no són mai per sempre: algun dia tallem o es trenca el cordó umbilical de la seguretat. Hem de sobreposar-nos al cataclisme i sobreviure.

Els humans -la joia de la creació!- som fràgils. Tant, que es diria que naixem només amb el programa per a fer-nos humans, i un infant és tan sols un projecte a desenvolupar. Així la plenitud humana a què aspirem (el ser en el món, no l’estar al món) passa pel camí de la creació individual, passa per obrar-nos a pic i pala, passa per fer l’esforç d’autonomia. I ningú no pot substituir-nos en aquesta tasca. Ni tan sols la mare (o les figures psíquiques del desig de retorn a l’úter com ara la depressió) que sovint evoquem quan ens sentim abandonats, quan els cops de la vida ens deixen a la intempèrie: la mort d’algú que estimem, un tort amorós, un divorci, una greu malaltia, la pèrdua de la feina o de la casa o del patrimoni, el fracàs acadèmic, professional, vital...

La feina de construir-nos (els adults) és molt feixuga; la feina d’educar (als infants) és molt pesada i a contracorrent dels valors imperants. I és que educar-nos per aconseguir sense massa traumes anar-nos desinstal.lant constantment de la seguretat impossible és gairebé una utopia en els nostres mons avançats. El món globalitzat és més insegur que mai i poc estem preparats per als lògics, però també estimulants, daltabaixos que ens esperen. Però cal dir de seguida que un entrebanc seriós, un drama personal o una crisi profunda, si no et tomben, poden ser també eines imprescindibles per a crèixer humanament, espiritualment. Amb gran clarividència, els vells diuen que quan una porta es tanca se n’obre una altra. Així, aquestes travesses del desert (que és una metàfora de l’experiència de l’abandonament, de la vivència de l’extrema soledat humana, quan sentim que tot i tothom ens abandona) són una via magnífica per estimular la nostra creativitat, la nostra reconversió, la nostra posada a punt per a la nova vida. Perquè després de la nit sempre ve el dia.

Ningú que tingui una vida fàcil fa grans progressos de consciència. És clar que també hi ha persones que de consciència no en volen tenir gaire o gens, no fos cas que això les fes responsables dels actes de la seva vida. Perquè no hi ha consciència sense responsabilitat. Ni llibertat sense responsabilitat. Aquests valors són equivalents, no estan fora de nosaltres, són el guany de la individuació.

De manera que abandonament, crisis i travesses del desert poden veure’s com a oportunitats per obrir els ulls al veritable sentit de l’existència. Una greu malaltia aguditza de tal forma els sentits que proporciona una visió molt pura de la realitat, o ens pot dotar d’una gran lucidesa. Difícilment algú que ha estat a prop de la mort experimentarà la vida igual que abans. O després d’un daltabaix emocional, d’un trencament de les costelles de l’esperit, un cop fet conscient és com si posessis el rellotge a zero en la teva vida, de la mateixa manera que quan tota seguretat sembla que desaparegui és quan tot esdevé possible... Així, tallar els cordons umbilicals que donen falses seguretats (possessions, bellesa, diners, prestigi, fama, poder), alliberar-se de l’efecte de l’opinió dels altres (igual elogis que crítiques ens fan dependents!) ens capacita per ser éssers amb consciència, éssers lliures.

(aquest article va ser publicat al Diari de Vilanova el 28 d'octubre de 2005. El reprodueixo per la seva actualitat)

Espai Macià i Pasqüetes

Ahir, amb un sol esplèndid, vam anar a Les Borges Blanques, on el passat 14 d’abril, el mateix dia que feia 80 anys de la Proclamació de la República Catalana, es va inaugurar l’Espai Macià. En un recorregut museístic basat sobretot en imatges, hi trobem explicat “el viatge polític més llegendari de Catalunya, des de l’inici de l’aventura de Francesc Macià com a diputat fins a la presidència de la Generalitat, seguint sempre el seu somni [com aquell estel que feia voleiar de nen a la platja de Vilanova!] de veure una República catalana sobirana”.
A la sortida ens vam topar amb un grup de Caramelles de Juneda que venien a Les Borges Blanques per cantar les tradicionals Pasqüetes (així s'anomena el diumenge després de la Pasqua). Aquests caramellaires van interpretar amb vell i renovat entusiasme cançons tradicionals i un pot pourri de tonades conegudes, on, aparentment, s’improvisen lletres amb crítiques als esdeveniments de l’any, però que estan molt treballades. Per aquest motiu, i cantades ben graciosament, no hi van faltar, entre d’altres picades d’ull referents als polítics locals, al.lusions a la general política de les retallades ni a les atzagaiades de Mourinho.

(a les fotos: una vista de l'Espai Macià i uns caramellaires de Juneda, amb un avi donant la mà al nét)

El meu institut

A mitjans d’aquest novembre de 2004 es commemoraven els 75 anys d’existència de l’Institut Maragall, que en l’època en què vaig transitar per les seves aules per fer el Batxillerat nocturn, ja era al carrer Provença, enmig de l’Eixample. L’Institut Maragall, que havia obert les portes a Sarrià l’any 1929, no portava encara el nom del gran poeta modernista, sinó que havia estat batejat amb el nom d’Infanta Cristina, una concessió al règim polític imperant: la Monarquia. Va ser a l’any 1933, durant la República, quan va adquirir el nom d’Institut Maragall.

En aquella primera època -i en la meva- el meu institut no era mixte, com és ara. L’Institut Maragall era un institut per a noies, i com el Ramiro de Maetzu madrileny, va ser un dels centres pioners a donar aquest tipus d’ensenyament superior a un segment de la societat que començava a reclamar-lo a crits. L’Institut Maragall va néixer amb voluntat d’oferir l’oportunitat de formar persones -en el meu cas, noies- amb voluntat d’adquirir els coneixements que ens procurarien l’estatus intel.lectual que ja tenien a l’abast la majoria de nois. Els plans d’educació dels anys 50 van permetre la implantació dels cursos nocturns, cosa que permetia que poguessis treballar i estudiar alhora. Era un sacrifici, i recordo que la meva mare, en veure’m dissabtes i diumenges de cap als llibres –era l’únic temps que tenia per estudiar- sempre em deia que aquells disset, divuit anys, no els tindria mai més...

Era cert. Però també era cert que la tria havia estat meva. Una tria madura com pot ser madura la tria d’una noia que vol estudiar per progressar intel.lectualment, però també personalment. Perquè entre la gent que en aquells anys anava a l’Institut Maragall hi havia gent sensible als moments que vivíem. Organitzades per l’Associació d’Antics Alumnes de l’Institut Maragall, s’organitzaven una sèrie d’activitats que formaven en aspectes més vitals i morals. Recordo perfectament aquell dissabte a la tarda quan vaig veure per primera vegada un reportatge del camp de concentració de Mathausen... Jo no en sabia res, d’aquells republicans catalans que hi havien anat a parar, d’aquells perdedors per partida doble i que uns anys després serien objecte d’un llibre tan esplèndid com escruixidor escrit per Montserrat Roig. Així, a l’Institut Maragall vaig obrir els ulls no només als ensenyaments acadèmics que hi havia anat a buscar: al meu institut vaig aprendre que hi havia una història pararel.la. I que aquesta història paral.lela a vegades es troba fora de les aules, però que n’és una extensió.
(article publicat a El 3 de vuit, novembre de 2004)

El símbol del vestit de la reina

Ahir a Londres es va celebrar un casament reial que garanteix la continuïtat d’una vella i sòlida monarquia que vol ser exemplar. Per demostrar la seva satisfacció, la reina Isabel vestia d’un groc tan daurat com la seva corona. Aquest color pot xocar en les nostres latituds, ja que pot confondre’s amb la llum del migdia. Al Regne Unit no. És a Londres (llevat de l’Índia) on he vist els colors més vistosos en contrast amb la llum ambient, que els realça. Simbòlicament, el groc és un color solar que el vincula a la idea de la llum del coneixement, a l’energia, a l’optimisme. No era per casualitat doncs, la suposada extravagància del vestit de la reina. Eren aquests atributs del seu regne el que volia simbolitzar en aquell ritual de noces, lent i pautat per diferènciar el que és sagrat del que és profà, amb la catedral de Westminster sembrada d’arbres, com un bosc celta.
(Contrast de colors a Londres. Foto presa l'estiu de 2005)

Vocació

En un article publicat a La Vanguardia d’ahir, Laura Freixas feia un homenatge a una escriptora, Ana María Matute, per la seva actitud vocacional exemplar tant com per la seva obra de vàlua. Deia Freixas que per a alguns escriptors com Matute, la literària és com una vocació religiosa. Hi estic d’acord. En la vocació religiosa hi ha un total lliurament a ‘allò’, poseu-li el nom que vulgueu, que és més que nosaltres, i que nosaltres som els seus instruments. I perquè els escriptors en aquest sentit religiós som instruments de l’art, hem d’estar ben afinats. I per a això, i comptant amb la inspiració, el talent i l’honestedat, cal treball, treball i treball, a vegades fins al sacrifici.

Etty Hillesum

Etty Hillesum, una de les veus més commovedores que han donat testimoni del ‘judeocidi’, com escriu Adrià Chavarria al seu llibre Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes ferides (Denes editorial), va enviar dues postals a dos amics des del tren que la duia a Auschwitz. Les va llançar des d’una escletxa del vagó atapeït de gent i d’angoixa. Una es va perdre. L’altra, datada el 7 de setembre de 1943, va ser recollida per una gent de pagès i enviada a la destinatària, Christine van Nooten: "Christine, obro la Bíblia a l’atzar i trobo el següent: El Senyor és el meu espai més sagrat”.
Supervivents dels camps (primer Westerbork i després Auschwitz, on va ser gasejada) han confirmat que Etty realment tenia, fins a l’últim, una ‘personalitat radiant’.

(a la foto, presa aquest estiu passat: sala de dutxes a Buchenwald)

Màquines d'escriure

Llegeixo al blog Diari d'un llibre vell que ha tancat la darrera fàbrica de màquines d'escriure que es trobava a Bombai. Fins l'any 2009 es fabricaven entre 10.000 i 12.000 unitats l'any. Però l'any passat ja només en va vendre 800. En memòria d'aquest estri amb el qual tants de nosaltres hem escrit les nostres primeres obres reprodueixo aquest article, publicat ja fa un temps:

Em deixes la màquina, tieta?, li deia a la tia Trini, la més admirada de les germanes del meu pare. Sí, però vés amb compte. Era una Underwood que, severa, vestia de negre. I jo, tac-tac, hi escrivia amb només dos dits, tan menuts que a vegades s’esllavissaven entre les tecles i em feia mal. Ja volia escriure, llavors, i provava de fer-ho en el silenci que sempre hi havia al final del llarg passadís de la casa del carrer Ample, amb aquells sostres amb motllures tan alts que jo encara veia més alts perquè no aixecava dos pams de terra.

Tac-tac, feia la màquina, lenta en les meves mans, ràpida en les de la meva tia. Feia malbé uns quants papers, pots comptar què escrivia, però m’hi sentia bé allà, tota sola en aquell despatx, els grans al menjador fent-la petar, berenant, algunes vegades fent música. Només llavors, quan sentia la música, travessava una altra vegada el corredor i escoltava les peces que tocava la meva cosina. Era destra, feia àgils peces difícils, i jo mirava aquells dits, com mirava els dits de la meva tia Trini escrivint a màquina, màgia pura em semblava, potser pensant que pianos i màquines d’escriure inspiraven. Ara sé que sí, que a la inspiració no li va gens malament el treball sistemàtic i que els vehicles tècnics –una bona ploma, un llapis esmolat, una diligent màquina d’escriure- ajuden a desenvolupar la creativitat.

A l’escola vaig aprendre a escriure amb una Remington també vestida de frac, i tan bon punt vaig tenir uns quants estalvis vaig comprar-me una màquina portàtil, una Olivetti verda i moderna, com les olivettis més sofisticades que feia servir quan treballava en aquell despatx de Cronit, la presó de la meva adolescència, de la qual en sortia a dos quarts de sis de la tarda per alliberar el meu esperit antioficina (i encara més antifàbrica, l’horrorosa fàbrica de Montgat que embrutava de deixalles minerals l’aigua de la mar d’Homer!) per anar a dibuixar carbons com una descosida a Llotja… Allà vaig conèixer una noia de Vilanova i la Geltrú, la Carme, nòvia d’un ballarí del Liceu, i per ella vaig saber qui és Joan Magriñà.

Amb la portàtil anava a tot arreu, passava a net tots els meus escrits, que encara guardo en arxivadors. Després, ja casada, vindria la màquina elèctrica, una altra Olivetti, a la qual li podies posar diverses cintes: la de cotó blau violat, o negre i vermell, fins que es desgastaven, i la més novella, de plàstic, que només servia per a una sola vegada, però…que bonics que quedaven els escrits!: semblaven d’impremta! L’ordinador ha substituït les màquines d’escriure, que guardo totes, com peces de museu. A casa tenim com un museu de màquines d’escriure, entre l’Oriol i jo, amb les seves antiga Continental dels anys vint, la Piuma portàtil i la Lexicon color olivera, i encara el seu vell ordinador sense disc dur, el primer de la sèrie que hem encetat, i és que ja se sap: som bojos de l’escriptura i els vells estris ens acompanyen al costat dels nous.

Peces antigues com les que, romàntics, guardem, s’exhibiran fins a mitjans de març a la Fontana d’Or de Girona. La màquina d’escriure. Eina de treball i peça de museu mostra fantàstics exemplars de màquines d’escriure procedents del Museu de la Tècnica de l’Empordà. Un passeig per la tècnica i la seva funció en el camp de l’administració, sí, però també pel món del periodisme i els universos de la literatura del XIX i el XX que hi van associats.

El meu psicoanalista és la meva màquina d’escriure, deia Ernest Hemingway, que és tant com dir el guariment de l’ànima via l’escriptura. En la meva infantesa veia les màquines d’escriure com part de la imatge de l’escriptor modern, tac-tac, estripant papers fallits, no dormint per culpa d’una idea al cap que si la deixes s’escapa, ja no torna mai més. Potser encara devem ser aquí. Perquè davant l’ordinador, tac-tac, mirem d’atrapar entre paraules i mil camins aquell ésser incontaminat que un dia vam ser.

Llet en pols

Devia tenir cinc, sis anys, per tant estem parlant dels anys 1956, 57. Sóc a l’escola, al Grupo Escolar Reyes Católicos, així, en castellà. Més o menys un cop per setmana, a mig matí apareixia una senyoreta (a les professores de primària aleshores se les anomenava senyoretes) amb una tetera d’alumini immensa, d’on rajava llet en pols dissolta en aigua bullint. Els infants, disposats al voltant de les taules, ja l’esperàvem amb un got a la mà que havíem de portar de casa.
Aquella llet en pols era el mannà que venia d’Amèrica, amb el pla Marshall. Jo no en sabia res, d’aquest pla. Només sabia de la gatzara que s’organitzava amb l’arribada de les teteres gegants, l’únic moment al dia que trencava la fèrria disciplina mentre ens bevíem aquells gots de llet calenta. Jo no tenia pas notícia, de passades restriccions ni de cartilles de raccionament, ni de les caritats que havien travessat l’Atlàntic per paliar-les, tot i que la caritat no era gratis: les bases militars americanes no van venir del cel, sinó per causa dels interessos de la guerra freda.
(extret de La capsa verda)

Resurrecció

El cel davalla gris.
El Sol resplendent
és a la tomba.
Quan desperta
l’oculta Llum
la terra és feliç.

Família

Quan Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, va escriure Il Gattopardo, ho va fer impel.lit per la necessitat de donar testimoni d’una època i d’una manera de viure que s’extingia. Llorenç Villalonga, que el 1962 en va fer la traducció al català per al Club Editor, havia publicat, l’any 1961 també per al Club Editor, Bearn o la Sala de les nines. Aquesta novel.la participa del mateix esperit que Il Gattopardo: mons que s’enfonsen, que es desintegren: en el cas de Villalonga el d’una certa Mallorca i d’una certa classe social, i en Il Gattopardo es fa fonedissa una certa aristocràcia rural. En ambdós relats hi ha un deix de melangia.

No és el cas de Família, de Ba Jin (nom de ploma de Li Yaotang, Chengdu, 1904 – Xangai, 2005). Tot i que l’autor també hi retrata la decadència i desintegració d’una família benestant i tradicional xinesa, inspirada en la pròpia com en el cas de Lampedusa i Villalonga, Ba Jin escriu de manera combativa per donar testimoni d’un temps amb reminiscències feudals que s’acaba… afortunadament, tot i que en el seu cant del cigne hi desfilen massa víctimes, massa morts.

A Família (El Cercle de Viena), l’univers rígid i immutable en el qual havien viscut i s’havien educat els avantpassats, tot d’una s’impregna dels nous aires d’Occident i l’ambient familiar es torna irrespirable per a les noves generacions que s’eduquen en escoles fora de casa. Les noies més agosarades, que han refusat de dur els peus embenats i es tallan els cabells curts, estudien i fan plans per al futur contravenint la tradició de casar-se amb qui la família les destini. Els nois, que estudien llengües estrangeres i llegeixen autors controvertits com Ibsen i Tolstoi, s’associen per crear grups d’opinió i revistes culturals on publiquen articles censurables pel règim i pels quals són perseguits.

A la immensa casa senyorial dels Gao, família arquetípica de la novel.la de Ba Jin, hi viuen l’avi, el patriarca, amb la seva concubina, els tres fills i les seves dones i fills, la madrastra dels tres nois i la noia de la primera branca, ja que el pare, l’hereu i la seva dona són morts, i una munió de servents que han de fer la feina domèstica i satisfer els desitjos dels amos. En un relat viu i de llenguatge acurat (la traducció del xinès d’Eulàlia Jardí és excel.lent), a poc a poc Ba Jin ens va acostant els personatges com en un zoom i hi veiem uns caràcters que podrien ser els d’una família qualsevol de l’època movent-se en l’atmosfera reclosa de la casa i provocant les lògiques tensions entre ells, mentre que a l’exterior tot va canviant, i, com la història ha demostrat, aquest nou món ja no té retorn.

Des de la seva publicació el 1931, Família va esdevenir molt popular entre el jovent xinès, que es veia reflectit en la rebel.lió dels joves de la família Gao, sobretot en Juemin i Juehui, els germans més joves de la primera branca familiar. Sense ser la seva autobiografia, Ba Jin va inspirar-se en el seu marc referencial per escriure Família i per això va ser acusat de voler-se’n venjar. No pas. En un apèndix del llibre, diu: He escrit Família per ser el portaveu del crit d’una generació. Per proclamar la injústicia contra una quantitat de víctimes sense nom! No estic capacitat per aquesta empresa, però no defugiré la meva responsabilitat. Llegint Família es visualitzen ben clarament aquestes víctimes -el germà gran, Juexin- però sobretot les dones –Mingfeng, Mei, Ruijue-, que fan la tràgica fi dels models constrenyidors imposats pel Lienu zhuan, llibre clàssic per a l’educació femenina vigent durant dos mil anys.

Ba Jin, símbol per a tota una generació, era un il.lustrat idealista que en el rodar de la història no va lliurar-se de ser purgat per la Revolució Cultural (1966-1976). Enviat a un camp de treball, va ser rehabilitat el 1977. És considerat l’autor més rellevant de la Xina del segle XX. Nominat per al Premi Nobel en dues ocasions, va morir amb 101 anys.

(publicat al Diari de Vilanova, 21 d'abril de 2011. A la foto: Ba Jin a l'any 1938)

Amunt els poemes!

Amb motiu de la festa de Sant Jordi, a la Rambla de Vilanova i la Geltrú, entre les parades de llibres i roses, si mireu enlaire veureu unes banderoles amb poemes dels poetes de la ciutat. Amunt els poemes, com ocells al vol! Que tingueu una bona Diada!

En l'hora de la Mort

La pluja li xopa la túnica,
neteja la sang del seu front nafrat.
En el Rostre esquinçat
hi somriu, ja tan tènue, la flor que expira.
Tot s’acomplert.
Al voltant de la Creu es fa un silenci
que revela, amb transparència d’aigua,
el bramular del circ.