Tot és vida

Ciències, filosofies, creences i religions sembla que es van posant d’acord en que en l’existència no hi ha res mort, tot és viu. Així, l’expressió “substància inorgànica” només vindria a dir que aquesta substància roman en estat latent, com adormida en les cèl.lules d’allò que anomenem “matèria inert”. Tot és vida: en el pols mineral hi ha tanta vida com en el pol.len, només que en estadis diferents.

Esperit en perill

Pablo d’Ors, escriptor i nét d’Eugeni d’Ors, és capellà i presta els seus serveis en un hospital universitari de Madrid. És una feina delicada que requereix sensiblitat, intel.ligència, empatia i mà esquerra per atendre malalts i moribunds.

Hi he pensat aquests dies, quan hem conegut el capellà que cada dia visita el malalt de la família. Aquest malalt és un cas clínic en el doble sentit del terme: vol estar més malalt del que està, ja que el problema respiratori ha minvat considerablement, les tècniques mèdiques fan miracles. Però el malalt es vol morir, cada dia demana l’extremaunció i quan els visitants surten per la porta perquè s’ha fet l’hora, els diu: "Ja ho llegireu al diari [la meva mort]", repartint sentiment de culpa i desconcert. Més d’una vegada, el capellà de l’hospital, amb aquella diplomàcia que dóna l’ofici d’atendre moribunds de debò, ha dit a la família: Però, què té?
El malalt diu a tota hora que vol morir-se, i mira la cara que fa la gent quan ho diu, evalúa l'efecte de les seves paraules. És possible que de tant dir-ho al final ho aconsegueixi, però no pas per via natural sinó forçant-la, aquesta mort. El capellà s’ha adonat d'això que per posar-hi un nom en podríem dir xantatge sentimental sense sentiments. Alguns membres de la família també se n'han adonat i pateixen per aquesta situació que els rebaixa a tots. Els altres li fan una cort descarada perquè l’home és vidu i sense fills i esperen l’herència que pressuposen sucosa.

Cal resar perquè ni que sigui en l’últim moment es produeixi una conversió que alliberi aquest home no de la mort física, que per aquí hi passem tots, sinó de la mort espiritual. És el seu esperit el que veritablement està en perill.

Inèdita Yourcenar

Marguerite Yourcenar, la celebrada autora de Memòries d’Adrià, Focs, Contes orientals i Opus nigrum, per posar només uns quants exemples de la seva fulgurant bibliografia, a la seva mort, el desembre de 1987, deixava pocs inèdits. En concret, un inèdit inacabat (la darrera part de les seves memòries familiars), un recull d’assaigs preparat per ella mateixa, fragments d’un llibre de viatges i una quantitat de cartes que encara havien de ser classificades, segons escriu Josyane Savigneau, estudiosa de Yourcenar, al pròleg del petit llibret que acabo de llegir: Conte blau. La primera nit. Malefici (Lleonard Muntaner).
Després de la mort d’un gran escriptor o escriptora, tot i les controvèrsies que va provocar l’escriptura sense traves de Marguerite Yourcenar (l’única aventura interior que valia la pena de viure era l’escriptura, segons va deixar escrit), pels seus devots estudiosos tot és voler examinar calaixos, carpetes i papers solts (ara s’hauran d’examinar ordinadors, disquets, CD i llapis de memòria) per trobar aquelles petites joies que, per una raó o altra, han restat inèdites.
Entre el que Savigneau anomena “documents” o “curiositats” es van trobar els tres contes que es van aplegar en un llibre publicat l’any 1993, i que ara ha estat magníficament traduït al català per Montserrat Gallart i Montse Padrosa (de Gallart ja en coneixíem la seva també esplèndida traducció de Focs, publicada per March editor el 2007).
La publicació dels contes, diu Montserrat Gallart en unes pàgines d’introducció a la seva versió catalana, es va concebre per salvar de la dispersió els tres relats que integren aquesta petita obra mestra. I això que l’escriptora era força jove quan els va escriure, però ja mostrava una capacitat narrativa notable.
Aquests inèdits ho eren relativament: dos dels contes havien estat publicats en revistes literàries, però eren desconeguts pel públic lector de Yourcenar. La primera nit es va publicar l’any 1929 i Malefici l’any 1933. L’únic veritablement inèdit era el Conte blau, que va ser trobat al despatx de Petite Plaisance, la residència americana on Marguerite Yourcenar va viure amb la seva companya Grace Frick.
Sembla que el Conte blau havia de formar part d’una trilogia: Blau, Blanc, Vermell, que l’autora hauria reunit en un volum en el qual hi volia incloure Sixtine, un monòleg de ficció del pintor Michelangelo a les seves velleses, i que actualment està inclòs a El temps, aquest gran escultor.
Marguerite Yourcenar era una escriptora perfeccionista que es mirava la pròpia obra amb lupa crítica. Els tres contes breus, tot i escrits en la vintena d’anys i publicats conjuntament postmortem el 1993, són unes peces literàries ben acabades, belles en el seu gust pel detall, fruit del treball incansable d’una autora que polia i repolia uns escrits que, en canvi, donen la impressió d’una gran ingravidesa. Que no vol pas dir lleugeresa de fons, ben al contrari. Amb la seva imaginació creativa, Yourcenar té la capacitat de fer llegir entre línies el seu propi pensament sobre determinades febleses humanes, com ara algunes de les atribuïdes a les dones de l’època, tan convencionals. A La primera nit arriba a escriure, sense embuts: “Tantes dones no pensen en res.” Aquest conte era la reescriptura d’un text que el seu pare li va oferir i que Yourcenar va emprendre com un joc, però també com un repte. En el seu projecte literari, ja en aquesta època s’havia proposat enviar al desert qualsevol bri de sentimentalisme.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de febrer de 2011)

Tecla Ruberta

Tecla Ruberta va ser acusada de bruixeria a Sitges l’any 1548. Tecla Ruberta va ser penjada, esquarterada i els seus membres repartits per la comarca del Garraf. Tecla Ruberta sabia fer remeis? Tecla Ruberta era llevadora? Era jove o era vella, quan va ser declarada bruixa? Rica segur que no era, i potser era vídua.
El jesuïta Pere Gil (1551-1622) va escriure, i tradueixo: “Com que són pobres, desemparades, curtes de judici, ignorants en la fe i en la religió cristianes i en l’observància dels manaments i bons costums, ningú no aboga per elles.”
En la història de fetilleres i bruixes hi ha la història secular del menyspreu i la marginació de les dones.

Vilanova en blau

Venia corrents de l’estació
i en acabat marxava corrents cap a l’estació.
Entrava a classe amb les galtes vermelles,
els cabells rossos esvalotats.
A Llotja estàvem cansats de dibuixar carbonets
mentre a París, la imaginació al poder arrencava llambordes!
Era la nòvia d’un ballarí i duia un vestit blau escotat,
cenyit a la cintura.
Aquella tarda de maig feia calor.
Com que havia arribat amb retard,
no es va posar la bata blanca.
“Avui vaig vestida com el cel de Vilanova”
-li va dir, tot rient, al vell mestre, quan va fer la ronda.

(Durant els meus anys d'estudiant a Llotja, la meva 'imatge' de Vilanova i la Geltrú, que aleshores no coneixia, va ser aquesta companya de curs, la Carme, nòvia d'un alumne del ballarí Joan Magrinyà. Fa dos anys li vaig dedicar aquest poema)

Dues columnes

Com ja he escrit en altres llocs, el meu naixement va ser traumàtic. Vull dir que per poc no m’emporto la mare i me’n vaig també jo amb ella a aquell lloc que sabem i no sabem. De manera que preveient un mal fat definitiu, em van batejar a casa. Sobre el nom no hi va haver vacil.lacions. La meva mare era molt devota de Teresa de Lisieux i el meu pare em volia posar el nom de la seva mare que tenia com a patrona Teresa d’Àvila.
De nena em deien Tereseta i la meva mare de tant en tant viatjava a Lleida, on Teresa de Lisieux té un santuari. Com que havia fet promeses a la santa –la meva salut era fràgil com els pètals d’una rosella-, les havia de complir.
Tereseta em queia bé, amb aquells ulls tan rodons i riallers tot i la tuberculosi que se la va endur a la tomba als vint-i-quatre anys. M’admirava amb aquella força de la fragilitat, si es pot dir així.
Però quan vaig complir catorze anys, no vaig voler que em diguessin més Tereseta. Em dic Teresa, deia a qui em preguntava el nom. Havia començat a llegir Teresa d’Àvila, i tot i que a penes l’entenia, m’agradava aquella escriptora sense mandra i amb una agudesa intel.lectual com l’argent viu.
Durant quaranta anys vaig celebrar el meu sant el dia de Teresa de Lisieux per complaure la meva mare. A partir d’aquesta edat vaig començar a celebrar el meu sant el dia de Teresa d’Àvila, per complaure el pare, vaig dir, però en realitat era la resposta a una crida interior. La meva mare ho devia comprendre perquè va dir: Si així ho vols… Tot i que em continua felicitant el dia de Tereseta i a mi m’agrada que així ho faci.
Tinc, doncs, dues patrones en aquestes dues carmelites descalces, tan valentes cadascuna en el seu temps i circumstància. Són com dues columnes per al meu esperit sempre en recerca. Dos exemples vitals que m’han inspirat sempre i que he llegit sense comprendre amb tota la seva profunditat el misteri d’unes espiritualitats singulars que van gosar posar per escrit. Són dones que sense perdre ni un bri de la seva feminitat seductora (en les seves biografies es transparenta el seu encant personal, per què havien de renunciar-hi?), són dones de tremp espiritual. L’Església, tan repatània amb les dones, els ha atorgat el títol de doctores.
(extret de La capsa verda)

A favor de la bellesa

A vegades volem recordar –o repensar- moments de la vida per poder-ne tenir una consciència més profunda, o, simplement, per poder-ne gaudir. Alguns escriptors/es escrivim aquests moments. Potser a favor de l’oblit, potser contra l’oblit, potser per esdevenir testimonis, potser per transformar-los en bellesa malgrat el dolor que alguns d'aquests moments ens causen.

Gràcia i pobresa

És difícil entendre què significa ‘pobresa’ en els termes que ho va plantejar sant Francesc d’Assís. Aquesta pobresa no és indigència ni és misèria, sinó el fet d’acceptar que de la mateixa manera que ‘tot és gràcia’, con deia Teresa de Lisieux, també ‘tot és pobresa’, ja que res no resta físicament a les mans un cop morim. Clarice Lispector, escriptora que em meravella, es moria i, sabent-ho, era capaç d’acceptar això tan inacceptable en una persona encara jove. Va acceptar la pèrdua d’ella mateixa en plena vida. Era, al meu entendre, com un no doldre’s de deixar lloc… Havia arribat amb la gràcia i se n’anava amb aquesta altra gràcia que és acceptar la pobresa. En el mentrestant, havia viscut i havia escrit.

Infern

L’infern no és un lloc, sinó un estadi de la ment. No hi ha diferència, em sembla, entre un conflicte interior i l’infern del Dant, una metàfora de les tortures que a vegades patim, ja sigui per un motiu intern o extern. Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquests dies estem pendents d'un malalt que està més malalt que la seva malaltia. M’explico. La malaltia és severa i és possible que el malalt acabi depenent d’un estri que l’ajudi a respirar. Però la malaltia greu, el veritable infern, és com ell viu aquesta limitació de salut que el torna tan terriblement agressiu, malcarat, com si un dimoni l’hagués mossegat. Així, doncs, caldrà pregar amb tot el cor per aquest home que es crema entre les pròpies flames.

Holocaust Memorial Museum

Cap home no pot veure
el seu final.
Ezra Pound


Entro al fons de la Nit, porto un passaport a la mà: ara em dic Grietje Polak, i sóc nascuda a Amsterdam un dia d’agost de 1883. Quan vaig ser deportada al camp de Sobidor tenia seixanta anys.
És l’hora del sisme, l’instant de l’escletxa que ha de partir el món en mil meitats: indiferents, els botxins actuen amb tota cura, com si haguessin de fer un regal al Temps. Els films, en blanc i negre, reprodueixen els nostres moviments: tota la naturalesa humana posada al servei del Bé i del Mal, sense matisos. Mentre resem, altres esmolen les eines del saber blanquejats amb bates d’hospital; alguns s’emparen en els vestits caquis d’uniforme. I penso que és un camí doble el que ens duu a la Mort: la voluntat d’Extermini i cap oportunitat de defensa ni de perdó. Adonai, Adonai, ens has oblidat?

Entro en un vagó fosc,
només un petit quadrat,
un pam i mig de llum,
de cel imaginat ...
Qui podria dir, ara mateix,
quins de nosaltres són les bèsties,
i quins els sants?

No nego la Història.
No nego el Crim.
Nego la Raó de la Desraó.

Sóc una altra: la Grietje. No sé el nom d’aquest funcionari que, amb les seves botes arrapades a la cama, empobrirà la Memòria humana. Ara, silenci: som el 23 de juny de 1943 i avui moriré havent pensat, al matí, en Júlia (filla, on ets?), i en Frederik, el company de la meva vida. Esdevinc record sense comprendre, encara, per què.

(aquest poema pertany a Noviluni a Washington (Editorial Moll, 2001). Quan vam visitar el Museu de l'Holocaust, l'entrada era un passaport. El meu duia el nom de Grietje Polak. Moltes vegades m'he sentit Grietje)

Malaltia

Philippus Aureolus Bombast von Hohenheim, nascut l’any 1493 i anomenat Teofrast Paracelsus, metge com era, considerava la malaltia "com un creixement natural, una cosa espiritual, viva, una llavor". En aquesta visió holística de la medicina també afirmava que "el món sencer és una farmàcia i que Déu és el gran farmacèutic."
En llegir aquestes reflexions, he recordat les vegades que he estat malalta severament i com en el procès de curació emergia "nova". Vull dir que a la sortida de la malaltia m’havia esdevingut un canvi: com les serps, m’havia desprès d’una pell vella.

Així, doncs, també podríem dir, com el poeta Joan Maragall, que "la mort ens sia la major naixença".

Aula de cinema

Ahir vam anar a la Filmoteca de Catalunya. S’hi fa el cicle: “François Truffaut i les pel.lícules de la seva vida”. Una d’aquestes pel.lícules és L’ombra d'un dubte, d’Alfred Hichcock, filmada l’any 1943. Aquesta sessió s’anomenava Aula de cinema, la qual cosa vol dir que la sala era plena de nois i noies joves, estudiants de cinema. Abans de començar la projecció, una professora va fer un repas de la trajectòria cinematogràfica del gran mestre del suspens. Fins aquí, bé. Però en la segona part del discurs, la professora va explicar fil per randa l’argument de la pel.lícula, així com el significat de les escenes més importants, trucs fílmics, etc., sense deixar cap escletxa perquè els alumnes discernissin per ells mateixos la intencionalitat de Hichcock a l’hora de filmar L’ombra d'un dubte, sobretot el seu significat moral, que en la pel.lícula queda ambigu, i aquesta és la gràcia del film: les aparences enganyen. A part que als no-alumnes de la sala, que era la meitat, el ‘suspens’ se’ns en va anar en orris, vam comentar amb els veïns de butaca aquella forma d’ensenyar tan castradora, ja que el diàleg –no el monòleg professoral- sobre la pel.lícula s’hauria d’haver fet després de la projecció. Vam lamentar veure com es fabrica un pensament únic, pobre, i com s’esmussa la creativitat. A qui interessa?

Hams

Trobo en textos d’Hélène Cixous (Entrevistas a Hélène Cixous, Icaria) idees molt del meu gust i que he escrit diverses vegades perquè les sento molt profundament. Tradueixo: “Sempre escrivim sobre allò que ens sobrepassa. Això significa que hi ha en nosaltres una força més forta que nosaltres. I és aquesta força la que parla, la que llança les paraules. Clarice Lispector ho compara amb els hams. La seva metàfora és que ella llança les paraules com hams a l’aigua per atrapar el que encara no sap.”
No sap, però intueix, veu en algun lloc que no és un lloc convencional... Estem parlant d’una manera d’escriure que és també la meva.

Els meus morts

Com tanta gent aquests dies de fred intens, estic encostipada i m’ha costat una mica llevar-me, a mi, que sóc matinera com els ocells, i la frase no és meva sinó de la meva mare, que m’ho recorda sovint. M’explica que quan era un infant menut –vuit-nou mesos, un any, dos anys…- li servia de despertador els dies de cada dia. Una altra cosa era els diumenges, quan volia descansar!
En aquesta sensació d’estar entre dos mons –somni i vigília- a vegades m’apareixen els meus morts: la tia Angeleta, l’àvia, l’avi, el meu cosí Antoni, mort del cor tan jove, quan a penes tenia els divuit anys, la meva amiga Ada i aquella dolça criatura que va ser Elisenda, la tia Trini, els meus dos sogres, pobrets, morts de la mateixa tristesa... Els veig com si els tingués al davant, a vegades els sento la veu. Morts? No pas. El cementiri guarda els seus cossos, però en el meu cor hi ha la seva ànima.

Vílnius

He passat fred moltes vegades a la meva vida: sóc fredolica de mena. Però recordo una vegada que vaig passat un fred especial, segurament per inesperat. L’estiu de 1993 vam viatjar a Lituània per visitar la meva amiga Elvyra K. Kriauciunate. Era l’agost i a Vílnius feia temperatura de tardor! L’any 1993 era un any difícil per als lituans: feia poc que s’havien tret la bota russa de sobre (1991) i Moscú, que no s’estava per brocs, els havia tallat el gas. De manera que amb aquell fred no hi havia calefacció enlloc. Ens vam allotjar a la Casa de l’Escriptor, una instal.lació que aleshores era desangelada i freda com el marbre. Per poder resistir aquelles nits terribles, entre els llençols i una manta que no escalfava gens, ens hi vam posar papers de diari, el vell mètode dels nostres avantpassats més pobres! Els lituans patien restriccions de tota mena amb una dignitat envejable. Els seus cors estaven feliços pels seus guanys polítics mentre les botigues eren buides com una closca de nou i al restaurant més important de Vílnius només es podia menjar pollastre arrebossat, i encara a filets ben prims. El temps ha passat i Vílnius i les altres ciutats lituanes són el que ja havien estat abans de la sovietització: ciutats europees.

Elvyra Katalina Kriauciunaite

Gráfica del Bicentenario. Una mirada argentina. II Edición Proyecto de intercambio gráfico argentino lituano: 2010-2011
Inauguración: 26 de Enero, 19h.
Exposición: 27 de Enero al 14 de Febrero de 2011
Donde: Archivo y Museo Históricos del Banco de la Provincia de Buenos Aires "Dr. Arturo Jauretche" - Sarmiento 362/364
Horario: Lunes a Viernes de 10 a 18hs
Entrada libre y gratuita
El Proyecto de Intercambio Gráfico que se viene desarrollando desde hace 20 años y cuya versión 2010-11 se inicio en la ciudad de Vilnius el pasado mes de Julio, es una labor de reciprocidad entre las instituciones gráficas Argentinas y Lituanas. En esta oportunidad los artistas argentinos, en la Ciudad Autónoma de Buenos Aires, acompañan la celebración de un nuevo aniversario de la Restitución de la Independencia de la República de Lituania declarada el 11 de Marzo de 1990. Con la participación de: Matías Amici, Rafael Gil, Néstor Goyanes, Lidia Paladino, Lorena Pradal, Carlos Scannapieco, Juan Carlos Stekelman, Angu Vazquez, María Vera y como invitadas especiales: Elvyra Kriauciunaite (Lituania) y Marylin C.Bronfman (Chile); artistas de reconocida trayectoria tanto en el ámbito local como internacional, exhiben imágenes de gran versatilidad estética, ofreciendo al servicio de la creatividad, sus materiales y recursos. Con el apoyo de la Embajada de la República de Lituania en Buenos Aires, del Centro de Grabadores de Vilnius, dependiente de la Asociación de Artistas Plásticos de Lituania y el Archivo y Museo Históricos del Banco de la Provincia de Buenos Aires "Dr. Arturo Jauretche".

(L'artista Elvyra K. Kriauciunaite, amiga meva de fa molts anys, m'envia informació d'aquesta exposició col.lectiva per fer-ne difusió. Si algú viatja a l'Argentina... Ella, tot i que encara no sap si podrà anar a Buenos Aires, la ciutat on va néixer de pares lituans exiliats, es prepara per fer-ho. Una obra seva corona el muntatge de la il.lustració que encapçala aquest post. L'exposició, que homenatja Borges, també celebra els 10 anys de la Restitució de la Independència de la República Lituana. A veure nosaltres...)

Cartes al pare Jacob

Amb una aparença realista (la càmera en posició estàtica va captant tot el que s’esdevé davant de l’objectiu), la pel.lícula del director finlandès Klaus Härö, Cartes al pare Jacob, és un veritable poema visual, tot i la duresa d’un argument que hauria estimulat també la creativitat dels antecessors estètics i filosòfics més immediats de Härö: el suec Ingmar Bergman i el danès Carl Theodor Dreyer. Cartes al pare Jacob és una petita obra mestra. Entengui’s petita per breu (74 minuts), ja que l’estela que deixa aquest film ple de foc interior dura dies en l’ànim de l’espectador.
A Cartes al pare Jacob s’entrellacen la història personal de Leila, una assessina condemnada a cadena perpètua i que després de dotze anys a la presó rep un indult, i la història personal del pare Jacob, un capellà rural vell i cec i que viu aïllat en una casa solitària dins la dura naturalesa escandinava, i que ha sol.licitat l’ajuda de la jove per tal de respondre les cartes dels fidels que li escriuen per demanar-li ajut espiritual.
L’abadia on viu el pare Jacob (a uns metres d’una església de postal víking, tan nua per dins i on ja no s’hi celebren ni matrimonis ni bateigs) és un espai humilíssim, sense aigua corrent però càlid, tot i endevinar-se la temperatura que en ple hivern deu ser d’allò més crua. La pel.lícula està filmada a l’estiu, i els protagonistes gairebé mai no es treuen el jersei. Això sí: quan arriba el carter (tercer personatge que contrapunta la relació entre Leila i Jacob), s’asseuen en uns seients de vímet situats davant de la casa, en un jardí en estat salvatge, per llegir i respondre la correspondència. Aquests moments, filmats en primer pla, són d’una gran bellesa emotiva, tot i el distanciament i la feresa que Leila, endurida per la seva experiència vital, mostra envers el vell capellà.
Amb una gran subtilesa i sinceritat intel.lectual, és a dir, sense que l’espectador tingui la sensació d’un sermó, en aquesta pel.lícula Häro mostra el camí de la caritat cristiana. Caritat practicada des de l’ànima per aquest capellà rural que es lliura a la pràctica de l’amor, que tot ho pot, com es diu a la carta de sant Pau als romans. Aquesta és la fe del pare Jacob i a la qual s’aboca sense límits, gairebé com un monjo. Així, respondre amb calidesa i amb intel.ligència humanes aquestes cartes és la seva vida, allò que el manté dempeus en la seva cada dia més difícil vellesa.
Rebre cartes i contestar-les és el treball del pare Jacob, quan ja no en pot fer cap més. Estima les ànimes que se li acosten demanant-li consell espiritual; les que li escriuen sovint ja són com la seva família. En un moment determinat, però, el flux de cartes es trenca a causa de la presència de Leila i el carter passa de llarg. Aleshores el vell es marceix, s’interroga sobre la seva missió, invoca la gràcia que no arriba per a ell. En unes escenes tan belles com dramàtiques (amb clarobscurs i atmosferes com en els quadres de Vermeer), l’espectador assisteix al dolor de l’ànima del vell mentre Leila sembla indiferent. Sembla, perquè una profunda ferida no curada va per dins. I en un crescendo moderato es va desenvolupant la part final de la pel.lícula, amb una resolució magistral.
Cartes al pare Jacob és una pel.lícula moral, que posa en valor el que realment en té: la comunicació entre els humans, la cura dels més febles, l’oració com a acte de confiança amb les forces que ens depassen, el sentit que donem a la vida, la utilitat del perdó, la pràctica de l’amor sense interès. I tot això amb una gran sobrietat, sense trucs ni efectismes, tan transparent com la veritat que es busca i que segurament està en coses tan senzilles com servir amb amor un te.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de gener de 2011)

Meditació de cara la primavera

Recordo que François, un amic meu de la colla de joves que sortíem quan teníem divuit anys, el preocupava molt el tema de la resurrecció de la carn. “Com resuscitarem –deia-, amb el cos d’ara, jove, o amb el cos vell, gastat?” Com que jo no tenia gens clar que el fet fos en el nivell que nosaltres podem pensar, finalment, després de rumiar-hi força, vaig improvisar aquesta resposta: “Em sembla que la resurrecció cal entendre-la en sentit figurat, no cal morir-se per resuscitar!”
Quan vaig llegir els evangelis apòcrifs vaig trobar escrit a l’evangeli de Felip: “Els fidels han de rebre la resurrecció mentre siguin vius. És necessari resuscitar aquesta carn, ja que tot existeix a través d’ella”.
Resuscitar, en el sentit que ho diu Felip, és un sagrament o una iniciació per despertar l’esperit que hi ha en la carn no morta, però tampoc viva espiritualment.

Reflexió en el pleniluni

Déu (o allò espiritual que hi ha en nosaltres, podríem dir) no és la raó, tot i que la conté, escriu Nicolau de Cusa. La raó falla sovint i a vegades engendra monstres, com diu la dita. Amb la raó ho podem argumentar tot, encara que sigui pura especulació com ja sabien els cínics. La raó és una eina de coneixement, però no és l’eina, com tants han suposat i han entronitzat. Ja se sap que els ídols tenen peus de fang.

(foto presa a Monells (Empordà) el passat dissabte, dia 15, quan la lluna encara era creixent)

Escriure-aprendre

Diu l’escriptora i filòsofa Hélène Cixous que escrivim des de la fosca.
I tant: no sabem i volem saber, aclarir-nos i aclarir… D’aquest moviment cap al coneixement Cixous en diu “posar-se a aprendre”.