Desig

Aquell savi que va ser Emmanuel d’Hooghvorst va escriure: “A començaments d’any és costum formular un desig: jo t’envio aquest: que cremis el que has adorat, és a dir, el teu ídol, i que adoris allò que el cremarà, és a dir, el teu foc.”

Meteora

Ahir, dia de santa Llúcia, la festa de la Llum, l’editorial Meteora va celebrar una festa per commemorar els seus primers deu anys de vida. Per molts anys! Dels molts detalls que els autors de la casa sempre hem rebut de Meteora, ahir en vam rebre un de molt especial: embolicat en un paper de seda groga, vam trobar-nos un llibre de cobertes blaves. A dins, els fulls en blanc. Endevineu la metàfora?

Foc

Ahir, després d’haver passat gairebé tres hores a urgències (em vaig fer un esguinç intercostal que no em deixa respirar a fons i m’encarcara el gest), vaig assistir a la inauguració, a la Sala d’Exposicions Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà, de la mostra de pintura, escultura i poesia, FOC, en la qual he participat amb un poema. Amb motiu de les festes de Sant Nicasi, i amb la col.laboració de l’Ajuntament de Gavà, aquesta institució de solera que és la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts organitza cada any aquesta trobada artística interdisciplinària al voltant d’un lema. La mostra es podrà veure fins al dia 31 de gener de 2011. La visita val la pena.
(a la foto: el meu poema i les pintures d’Adelaida Murillo, una de les artistes participants a la mostra. Per a més informació: www.hervasamezcua.org)

Paracelsus

Deia Paracelsus als seus col.legues metges: “Us heu d’orientar en la ciència de tal manera que pogueu conèixer l’origen de la felicitat i la desgràcia”. Aquestes paraules, que sens dubte orienten el camí del guariment, valen també per a qualsevol que vulgui ser conscient de les causes de la pròpia felicitat o desgràcia, i també de la felicitat o desgràcia dels altres, ja que en la constel.lació de la vida, estrelles, planetes i forats negres tenen el seu paper.

Símbol del nen-déu

En molts relats tradicionals, el nen-déu sempre té un naixement poc comú o miraculós, o una concepció verge. El nen-déu és símbol de la gènesi psíquica d’un nou ésser (nosaltres mateixos/es en procès de transformació espiritual), més enllà de figures històriques o teològiques com Jesús, Buda o Khrisna, que van encarnar aquest símbol de transformació espiritual.

(a la fotografia: en un pessebre andalús, el somni de Josep on l'àngel li anuncia la concepció de Maria)

Relat

Diu Ken Wilber que “la manera més senzilla de resumir Freud seria parlar de la curació per la paraula”. És a dir: el diàleg cura. En el diàleg sorgeix el relat de la nostra existència. Escriure, tot i que ho fem sols, és també una forma de diàleg.

Transparència històrica

Fins l’any 1943 no es va poder publicar res en català. En aquest any, Josep Maria Creuzet, fent equilibris, va poder publicar les Obres completes de Jacint Verdaguer en ortografia prefabriana per ordre expressa del Ministeri. En un tres i no res va esgotar-se l’edició, tanta fam hi havia de llegir en la pròpia llengua! L’any 1946, Caterina Albert va intentar publicar Encunys, un volum de retrats de catalans que ella considerava il.lustres. La censura no ho va permetre. Finalment, l’any 1949 va poder-se publicar Verdaguer en ortografia normalitzada. Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua catalana, va morir a l’exili.
Una vegada vaig sentir dir al rei d’Espanya que aquí no s’havia perseguit el català. Si no les cremen, les hemeroteques són plenes de declaracions negacionistes, d’altra banda corrents en tota la Història de la humanitat, fins i tot en els suposats palaus de la democràcia. No sé si entitats com Wikileaks procuraran, a partir d’ara, més transparència entre els poders i els seus secrets. És desitjable.

Ada

Ada, Immaculada Verdú. Ets l'Eufrosine d'El vel d'Harmonia, publicat el 1991. L'ex-libris te'l vaig dibuixar el 1982. Tenies 33 anys quan vas morir, però jo et recordo sempre, avui especialment.

Entrar a la vida

Com entrar, ferms, amb el cap, amb els peus i amb el cor, a la vida? Entrar de debò, submergir-s’hi, ser-ne conscient. Perquè això que sembla tan natural no és tan fàcil, equilibrar matèria i esperit no és fàcil, una cosa sempre pesa més que l’altra, o ho sembla.

(a la fotografia: nena muniquesa, estiu de 2008)

Aprendre

El mestre, o el guru, acompanya l’aprenent, o el deixeble. Perquè en realitat l’aprenentatge és autoaprenentatge. El que ens és mostrat, ensenyat, ho prenem, o no; aprendre depèn del nostre interès, disposició, decisió.

Gràcies mestres, gràcies gurus, ja que tothom n'és una mica.

Diàleg

“Tota obra d’art neix de l’afany de comunió”, escriu la filòsofa de filiació grecocristiana, María Zambrano. Martin Buber, filòsof jueu i psicoanalista, a Jo i Tu introdueix la idea del tu com a realització del jo.
Tant l’art com la vida, doncs, com a camí de comunió i de realització en el diàleg.

L'estrella

Un silenci ens separa.
Ara parlem una llengua misteriosa
que només coneixem tu i jo:
no necessitem
ulls per a comprendre’ns
els mots ni rostre
que vesteixi la tenebra
només tu i jo
juguem
acostem
el cor al somni d’un somriure
que arriba solitari
per il.luminar la nit
d’una estrella trista.
(poema IV d'In memoriam)

La carta

Elisenda O. M. es va llevar la vida. Comptava vint-i-nou anys. Havia marxat de casa quan encara no n’havia complert divuit. Per tenir els papers en regla, va haver de demanar als seus pares la majoria d’edat, ho van signar en un document. En aparença no li faltava res: era la filla petita de cinc germans, tots nois, d’una casa benestant de l’Eixample barceloní. Però ella, que va passar tota la seva infantesa interna en una escola per a noies, quan va poder decidir sobre la seva vida va estimar-se més anar a collir fruita a Lleida amb aquell noi que mai no vam arribar a veure. L’havia conegut a la Rambla de les Flors, però això no vol dir res.
Algunes vegades Elisenda visitava la família, sobretot per Nadal. Entrava a la cuina i feia pa de nous, que algú li havia ensenyat a fer.
Un dia es va presentar a casa per sorpresa, tenia els ulls enfonsats. Ens va explicar que el seu xicot no s’havia volgut fer responsable de la criatura que esperava, i la va fer abortar. Feia dos mesos i ella no es podia treure del cap aquell ésser que mai no va poder abraçar. Li va costar molt decidir-se, però al final va trencar relacions.
Passat un temps, va conèixer un jove que la va dur a viure amb ell a Girona. Era molt emprenedor i van posar un gimnàs que va resultar un negoci fantàstic. Elisenda hi feia de monitora, i en sabia més del que havia pensat.
Quan tot semblava que anava bé (el negoci rutllava, la parella semblava ben avinguda), va morir el pare d’Elisenda d’un enfisema pulmonar. Havia fumat com un carreter (i més d’una vegada bevia d’amagat al quarto de bany). L’home feia anys que estava malalt, però la seva més gran malaltia era una tristor profunda. Elisenda va plorar molt la mort del seu pare, que en aquell temps ja va decidir donar el seu cos a la ciència.
Un dia van trucar de Girona. Elisenda s’havia disparat un tret amb l’arma del Juanjo, el seu xicot, que practicava tir olímpic. La notícia, que ens va encongir el cor i gelar el pensament, va anar pels diaris gironins.
Van enterrar el seu cos (el van trobar cargolat com un fetus al voltant de la seva mà) al cementiri de La Pera, on els pares del Juanjo tenien una casa.
Abans d’introduir el fèretre en la foscor del nínxol, la mare d’Elisenda (mare i filla no s’havien entès mai), al damunt va deixar-hi una carta. Coneixent-la, sempre he pensat que aquella carta feia tard. El dolor d’aquella mare, però, devia ser tan insuportable. I sigui com sigui, cada dia m’inspira més compassió.
(a la fotografia, una silueta d’Elisenda O. M., que vaig dibuixar per il.lustrar la portada d’una plaquette amb sis poemes editats un any després de la seva mort, ocorreguda el 19 de gener de 1988).

El poeta viu

Explica Antoni Pasqual, autor d’un llibre sobre Antonio Machado, que un dia que estava assegut a la seva tomba a Cotlliure va extreure un paper de la bústia que forma part d’aquesta tomba, on sempre hi ha cartes, papers i postals que hi deixa la gent o les hi envia. En aquest paper va llegir: “Como verá, don Antonio, hemos estado en Soria. Muchos abrazos para usted y muchos recuerdos para su señora madre”.
Como verá, muchos recuerdos… Per aquesta bona gent el seu poeta no ha mort, el seu poeta és viu.

Consolació

He sentit la necessitat de consolació moltes vegades, però rarament ho he estat. Mirat amb perspectiva, no em dol perquè m’ha obligat a trobar dins de mi el que la meva indigència reclamava fora. L’obligació d’atendre’m m’ha consolat. L’obligació de saber perquè necessitava consolació m’ha responsabilitzat de la recerca.
(extret de La capsa verda)

Soleia

Com a escriptor neoromàntic, Joan Maragall va tenir el neguit de recrear alguns dels vells mites catalans: el Comte Arnau, el rei Jaume I, el monjo Joan Garí i el bandoler Joan de Serrallonga. D’entre aquest esplet de personatges mítics o llegendaris, voldria destacar un mite desconegut, creat pel nostre poeta: el mite de la jove Soleia, que va exaltar en un poema de caire èpic titulat Soleiada.
Els personatges mítics recreats per Joan Maragall són preferentment masculins. En canvi, el personatge de Soleia, producte de la imaginació més visionària del poeta, és un arquetipus solar en versió femenina. I aquesta és la novetat.
Els mites es creen. I Joan Maragall va crear el mite de Soleia, tot i que ben poc ha transcendit en el nostre imaginari popular, i és una llàstima. Soleia és un mite modern, fins i tot podria tenir una lectura feminista encara que entronqui amb els mites antics de les maternitats miraculoses o extraordinàries. Cal sospitar que el poeta va trobar poc coixí en una societat misògina i encarcarada com la seva: una societat a qui devia esgarrifar una història com la de Soleia. Alguns, sense entendre-la, fins i tot devien trobar el mite de Soleia irreverent.
Però qui és la jove Soleia i quina és la seva història extraordinària, una història que ha d’interpretar-se no a nivell episòdic sinó a nivell simbòlic. Una vegada vaig llegir que unes dones melanèsies, les anomenades trobriandeses, atribuïen la seva maternitat al mar, que consideraven una deïtat fecundant. En la història de Soleia, Maragall explica que la noia queda prenys del Sol, sense intervenció humana. Soleia és, doncs, un arquetipus de fecundació virginal.
L’arquetipus de la mare verge no és exclusiu del cristianisme catòlic: es troba també en les escriptures hindús. Tal com es llegeix en les escriptures hindús, la nimfa Anjana va ser fecundada per Vaiu, el déu del vent, que li va dir: “Oh, bella, estimada meva, no tinguis por, no t’he fet cap mal. Només t’he abraçat amb el pensament. Però de la meva llavor etèria en naixerà un noi fort i valent”. Aquest noi, Hanuman, va veure la llum en una cova. Com en una cova diuen els Evangelis que va néixer Jesús.
El fill de Soleia i del pare Sol és infantat en una senzilla barraca de muntanya, ja que la jove ha de fugir d’un entorn hostil. El fill que porta a les entranyes és fill de la llum de la vida, i ella se sent tan feliç… A Soleiada s’expressa la maternitat universal, i entengui’s bé què vull dir per maternitat universal, ja que, en esperit, totes les persones podem ser fecundades per la llum del coneixement. El “fill de la llum que uneix cel i terra”, com es diu a l’últim vers del poema, pot considerar-se com l’agent unificador que resol en el nostre enteniment la falsa dualitat entre matèria i esperit, ja que tot en la vida és una conjunció de matèria i esperit, i tot és fruit de la conjunció entre el femení i el masculí de la naturalesa. Així, aquest “fill de la llum que uneix cel i terra” és un símbol del coneixement de la realitat última de l’existència: la unitat de la matèria i l’esperit relligada a través de l’amor. La força de l’amor relliga tot el que en aquesta vida sembla dispers o separat.
En Soleiada s’expressa de forma artística la virginitat simbòlica. Virginitat que ha d’entendre’s com a disponibilitat i honestedat per a rebre i per a donar vida, ja sigui física, ja sigui espiritual. El mite de Soleia mostra una facultat transcendental en l’existència humana: el discerniment de la realitat que, tot obrint escletxes en la foscor de la ignorància, ens fa conscients de la realitat de la nostra vida per assumir-la tal com és. Això ens torna responsables de la realitat, com Soleia es fa responsable del seu embaràs de llum.
Maragall se’ns revela com un poeta de rabiosa actualitat. Perquè les dones, avui, i gràcies al seu esforç, ¿no s’han convertit en llum viva que esbotza segles d’obscurantisme i de misogínia per esdevenir un ésser autònom, lliure i responsable de la seva vida com Soleia?
(publicat a L'Eco de Sitges el 26 de novembre de 2010)

Aixeca't!

“Ama a tu casa y a la tierra en que la levantaste al levantarte tu mismo de ella”, va escriure en un article Joan Maragall.
Casa i terra aixecarem des del mateix lloc on altres l’havien enfonsada a causa del desamor.

Senyera

L'or i sang de la senyera simbolitzen la vida constant i el metall preciós, incorruptible.

Ànima i creació

“Em resulta molt natural comprendre a les noies i a les dones. La més profunda vivència del creador és femenina”, va escriure el poeta Rainer Maria Rilke a una noia de la qual no sabem el nom, el 20 de novembre de 1904.
El femení és un impuls interior de l’ànima, ja sigui dins del cos d’un home o d’una dona, com després ens explicaria Jung.

La riquesa de la terra

“Conec una manera de vida que és ombra lleu desplegada al vent i gronxant-se suaument en el terra: vida que és ombra fluctuant, levitació i somnis en el dia obert: visc la riquesa de la terra.”
Així s’expressa Clarice Lispector a Aigua viva. Jo també visc la riquesa (real i poètica) de la terra, i hi penso molt especialment avui, dia de reflexió abans de les eleccions.