dilluns, 20 de novembre de 2017

Quan es fa insuportable

N’hem fet un gra massa. Quan el 9-N va ser una butifarrada, vés, que facin, tot i que per als dirigents va tenir conseqüències penals; quan l’1-O havia de ser una performance i sota una pluja de porres vam votar dos milions tres-centes mil persones; quan després d’estires i arronses, amb l’amenaça del 155 com l’espasa de Damocles es va arribar a pronunciar la República catalana, definitivament ens va caure el clatellot de la Consti amb tot el rigor, que som criminals, tant que tenim els Jordis a la presó, mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili. I és que n’hem fet un gra massa, gent independentista, tots apuntats a la llista negra de l’Espadaler per si algun dia han de despertar-nos de matinada. Hem demanat l’impossible i hem lluitat per l’impossible, ja que España es una, i això es paga en un règim totalitari, llop disfressat de falsa democràcia.

     
La catalanitat sempre ha estat mal vista, és una fòbia que no sabem d’on surt. Però ara això que hem fet és tan insuportable que s’ha decidit fer cau i net, bombardejar no cada cinquanta anys sinó cada cinc minuts. Som massa gent amb aquest cargol desenroscat, com diu l’Albiol. La societat ambient no ho aguanta. És una qüestió de nombre, la dissidència. Ho vaig estudiar a la Fundació Pere Tarrés, en aquells cursos d’animació sòcio-cultural que tant m’han servit. En una classe magistral, on també es va explicar que de res no servia fer cent activitats culturals si aquestes no s’enquadraven en un projecte, vaig aprendre que les societats tancades només admeten un nombre petit de minories, o de causes minoritàries, com no admeten més d’un escriptor, artista o músic que destaqui si la comunitat és petita, si és més gran, dos o tres, als altres se’ls fa avorrir. Ens hem passat. Som un nombre massa gran de gent que vol ser lliure en una societat de mentalitat colonial, esclava, i això no pot ser. Però serà. Disposats a trencar motlles, farem una revolució abanderada.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 17 de novembre de 2017. La fotografia la vaig prendre en la manifestació per l'alliberament dels presos polítics, al carrer Marina amb Ausiàs Marc, el dia 11 de novembre de 2017) 

dijous, 9 de novembre de 2017

Llenguatge i perversió

El llenguatge no és neutre en cap circumstància, i es pot tenyir del color que es vulgui. Amb esgarrifança, per la perversió que suposa, he llegit Cataluña: el asalto al lenguaje (Revista de Libros número 192), un article que emparant-se en el llibre de Viktor Klemperer, La llengua del Tercer Raich (que vaig llegir arran de l’esment que en fa Rosa Planas a Literatura i Holocaust), titlla de contaminació lingüística la que l’independentisme català ha dut a terme en el procés. Ens compara amb els nazis, i fa mal a la veritat atesa l’honestedat intel·lectual de Puigdemont, Junqueras, Muriel Casals, o els Jordis, que justament han estat empresonats per una paraula, sedició, que no s’aguanta des del punt de vista dels fets. Les paraules sedició i tumulto van sorgir del vocabulari de l’unionisme associat als poders de l’Estat espanyol que faria emergir de l’infern fins i tot la paraula pau. A la boca se li fa dir el que es vol, deia el meu pare, que deia poques paraules i molt mesurades. Jo treballo amb paraules, vaig molt en compte.

Estic llegint Mitologies, de Roland Barthes, un llibre d’articles publicat l’any 1954. A Dominici o el triomf de la literatura, Barthes explica el cas, tràgic, de Dominici, un home senzill, un pastor, que va ser executat per causa del llenguatge. Les proves en contra seu eren incertes i es va recórrer a les proves mentals, és a dir, inventades, per dur-lo al cadafal. La brillant exposició dels lletrats, que van fer molta literatura, van condemnar un innocent. Dominici no es va poder defensar perquè no parlava el mateix llenguatge que els seus acusadors. El llenguatge dels amos, diu Barthes, un llenguatge que referma la psicologia dels amos, que prenen l’altre com un objecte, i això no només els permet descriure’l sinó condemnar-lo. L’autodeterminació comença per no donar autoritat a afirmacions abusives, però sobretot faltades de veritat.

(article publicat al DV - Diari de Vilanova, 3 de novembre de 2017. A la imatge, fragment d'un trencadís de Gaudí)  

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Lletres incòmodes

     
Thomas Bernhard, escriptor austríac, va ser més que un escriptor de primera: va ser un crític i un polemista excel·lent. S’hi va sentir cridat. No només davant la hipocresia de la seva societat, moneda corrent, sinó davant la impostura. Va atrevir-se a dir en un dels textos publicats a L’imitador de veus (El Gall Editor): A Viena, on la desconsideració i el desvergonyiment contra els pensadors han estat sempre els més grans... Qui ho hauria dit, oi, de la ciutat de Viena, tan civilitzada? Però els qui pensen fan nosa a Viena, i a tot arreu, llevat d’algun lloc tan estrany com Anglaterra, on fins i tot condueixen per l’esquerra i estan disposats a dur a terme el Brexit, una sortida elegant de la UE, una unió d’Estats amb tants interessos de part que més aviat sembla un club privat que viu de la política.
     
Anglaterra ha donat personatges tan monumentals com G.K. Chesterton, un escriptor polifacètic que es va definir a ell mateix com un thinking man, com un home que reflexionava constantment sobre tota mena de coses, des de la més transcendental (era un cristià convençut) fins a la que en aparença pugui semblar insignificant. I és que res d’humà no li era aliè a Chesterton, com res d’humà no li era aliè a Bernhard, tot i que aquest era més dur, més fustigador en les seves apreciacions. Com sigui, escriptors compromesos l’un i l’altre sense deixar de ser escriptors de ficció de nivell.

El pensament crític, sorgit d’un pensament lliure, incomoda. Però poc hauria avançat cap civilització sense la gent que s’ha pres la molèstia de pensar en net, sense prejudicis, sense interessos creats, i més en moments crítics. La creació musical o la creació d’una obra plàstica expressen el moment present, però no el qüestionen com ho fan les lletres. Per això hi ha escrits que resulten incòmodes i els seus escriptors incòmodes a Viena, a Madrid, a... Malgrat tot, aquests thinking men (o thinking women) no deixen d’escriure, posen les lletres dempeus, no de genolls.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'octubre de 2017)

divendres, 6 d’octubre de 2017

Entre el monestir i l'àgora

Sembla haver-hi dues classes d’escriptors: els qui senten molt endins que el seu treball és una forma de coneixement i, per tant, tenen tendència a la introspecció, a la reflexió, i els que tenen necessitat de contar històries i, aleshores, on millor es troben és a l’àgora, per on passen tantes formes de vida amb els seus brogits i passions.
Estem parlant de temps normals, si és que hi ha cap temps normal ja que si una cosa caracteritza la vida és el seu canvi constant. Però hi ha moments de daltabaixos històrics, moments crítics on tot es capgira, i en els quals la inhibició no és possible perquè un escriptor no només té un compromís amb ell mateix sinó que té un compromís amb la societat. Som en un d’aquests moments àlgids en què cal, ha calgut, sortir del monestir interior i actuar a l’àgora, i això no entra en contradicció amb l’escriptura com a camí de coneixença.
És en moments cimals on la nostra humanitat es posa a prova. Aleshores l’alternança esdevé fructífera quan el qui era al monestir interior surt a l’àgora i dóna suport amb el seu cos, si és necessari, a una causa justa, com ha passat, i el qui era a l’àgora entra en un estadi de reflexió que li permet ser més conscient dels actes en què s’hi ha jugat la pell. Són dues portes a la realitat que comparteixen l’espai comú del lloc i la persona. Així no semblen tan diferents la monja que segueix la regla monacal de Sant Benet, ora et labora, i la monja activista que defensa al carrer els drets humans dels seus conciutadans quan són vulnerats. I si en temps normals es necessita l’una i l’altra (les figures evangèliques de Marta i Maria en serien la imatge), en temps convulsos encara són més necessàries. La interacció de les dues forces són com les dues columnes que aguanten la porta de la vida que compartim. Després del que hem viscut el dia 1-O en què la barbàrie s’ha desbordat de forma vergonyosa en contra de l’exercici de democràcia, no és possible ni el silenci ni la inhibició. La història ens passarà comptes, també als escriptors, i hem de poder dir que érem allà on calia, allà on se’ns va necessitar.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2017. La fotografia està presa el 12 d'agost de 1997, a Àvila. Sempre he tingut consciència que el nom que porto, Teresa, m'ha inspirat tant. He llegit l'obra de Teresa de Jesús diverses vegades a la vida. Ora et labora, fundadora i mística)

divendres, 22 de setembre de 2017

Compromís

Un artista, un escriptor, no és una persona fora del món, tot i que per poder crear s’ha d’allunyar dels llocs comuns. Un artista, o un escriptor, si no és un Narcís o una Eco té un compromís moral amb la seva societat. Per això a vegades exerceix d’intel·lectual que en la seva funció adverteix dels excessos del poder o assenyala la corrupció. Hi ha exemples d’artistes i d’escriptors compromesos amb la seva societat (com del contrari), sobretot en èpoques de grans canvis socials, polítics i culturals. Tots els canvis ho són de cultura. El que confronta persones i societats és la mentalitat, que pot ser oberta o tancada, honesta o corrupta, materialista o espiritual, per dir-ho de forma simplificada.

Un exemple de compromís vigorós i subversiu que va enfrontar-se a un estat de podridura espiritual que envilia cors i ments: Jesús, mestre fuster. Es guanyava la vida a l’obrador del seu pare. S’hi podia haver passat la vida, en aquell taller. Però no. A mesura que la seva ànima madurava va sentir la necessitat de denunciar no només mal tracte contra la bona gent sinó també la manca d’esperit de justícia en l’actuació dels líders religiosos del seu poble, venuts a Roma. I aquell mestre fuster va posar-se en camí i va predicar un relat amb valors morals que contravenia, fins a fer-los saltar pels aires, els interessos del poder i les cadires llogades. Hi va deixar la pell. Però aquell gest de profunda espiritualitat no ha parat d’inquietar les consciències. Els creadors que, subversius, ens pronunciem pel dret a decidir el nostre futur com a poble, per afirmar la dignitat de ciutadans demòcrates enfront d’un Estat que nega drets com el dret al vot, responem a un compromís amb el que és just aquí, però també arreu del món. La justícia és un dret universal i la llei ha d’emparar el que és just. Sabem com les gasta un estat corrupte i tirà. Però també sabem que els imperis s’enfonsen.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 22 de setembre de 2017. La imatge està presa a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. En l'article, enviat al DV el dilluns, 18, ja faig èmfasi en el compromís dels escriptors en moments en què la neutralitat pot ser complicitat. Els esdeveniments de la setmana em refermen en el compromís) 

diumenge, 10 de setembre de 2017

Soroll

     
Parlar de soroll és un tema incòmode, políticament incorrecte, un tema tabú. Agrada el soroll, es veu, ja que cada dia que passa pugem més els decibels: aquí música a tot drap encara que siguin les dotze de la nit, allà xiscles estridents com els de les gavines, més enllà converses per sords, a veure qui crida més.
     
Ho diré clar: el soroll embruteix. L’ànima, s’entén. Però on va ara, aquesta, a parlar de l’ànima si l’ànima no existeix? Quan algú pateix psíquicament és l’ànima que pateix. El soroll, a més d’impossibilitar el descans, o privar de la necessària concentració per fer la feina ben feta, fa emmalaltir. No ho dic jo: ho diu la ciència. O també discutirem la ciència fins que ens toqui a nosaltres? Perquè de teves a meves hi ha molta distància. Si qui pateixo les molèsties del soroll sóc jo, ja t’apanyaràs. Però si qui les pateix és el qui fa soroll aleshores la cosa canvia. El soroll, l’augment de volum en la nostra vida de cada dia acabarà sent un assumpte de salut pública. La contaminació acústica és un fet que acabarà passant factura a les nostres neurones, ja de per si prou matxucades amb tant d’estrès que augmenta amb les dosis sense misericòrdia de soroll...

La cultura i el saber no floreixen en el soroll. Però es vol de debò, la cultura, o només es fa veure que interessa? Amb soroll es fan pocs passos, en aquest camí de progrés. El soroll, a més de percudir amb violència als timpans, distreu. El soroll, que causa sordesa en edats primerenques, altera el sistema nerviós i dificulta l’aprenentatge de nens i joves. Els qui viuen en zones sorolloses no es poden queixar, són mals veïns, quina cosa. Ja en parlarem d’aquí a uns anys, dels efectes nefastos del que ara, amb una mica de seny, podríem evitar. Però si el soroll fa festa! Un dia de gatzara està bé i cada dia no és festa. Cal dir, per no confondre’ns, que la festa és un estat de l’ànima que no necessita cridar ni fer soroll.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 8 de setembre de 2017)

dissabte, 9 de setembre de 2017

Pacifisme

Els catalans tenim vocació per la pau, ja des de la institució de Pau i Treva. La primera assemblea, contra els abusos dels feudals, es va fer l’any 1027, la va presidir l’Abat Oliba, que va fer construir el monestir de Ripoll. La pau és una vocació dinàmica, transitiva, estem convençuts que no hi pau sense justícia. D’aquí ve la creació de Justícia i Pau l’any 1968. Les associacions per la pau treballen dia rere dia i tenen tradició a casa nostra, el pacifisme ve de lluny. Quan el dictador donava permís a la Guàrdia Civil perquè atonyinés estudiants rebels amb el règim, alguns joves assistíem a les conferències dels Amics de l’Arca, on vam escoltar Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi. Nois d’aquell jovent feia objecció de consciència, rebutjava anar a la mili, els costava car, anaven a la presó.

En la meva memòria personal hi ha una altra figura entranyable, Llum de la selva (Isidre Nadal Baqués), eremita pacifista que vivia humil als afores de Sabadell. Les seves paraules ens atreien, però no gosàvem imitar-lo. En el fons érem joves contemplats per uns pares que les havien passat magres en la postguerra encara que només tinguéssim una pesseta i mitja a la butxaca per demanar un cafè al Manhattan, aquell bar d’una cantonada del carrer Urgell on passàvem algun capvespre discutint sobre la vida i la mort. Estudiàvem i treballàvem al mateix temps, somiàvem fer un món millor. Per això, casats i amb fills, tants de nosaltres hem col·laborat o col·laborem en oenagés. Forma part del nostre tarannà dur a terme activitats solidàries. O assistir a cursos de reflexió sobre la pau a la Universitat de la Pau que des del 1984 té lloc a Sant Cugat del Vallès. El tema de reflexió d’aquest juny passat: L’ús del terror com a arma política. Hi vaig assistir uns anys, vaig escoltar Olof Palme, assassinat. Palme hi va anunciar el final de l’URSS. ‘No tenen diners, no poden mantenir la cursa armamentística, plegaran’. I així va ser l’any 1989. Hem de treballar per construir la pau d’avui dia, bo i sabent que ens les hem d’heure no només amb els terroristes sinó amb els amos, els poders que els donen suport.

(article publicat a El 3 de vuit, 8 de setembre de 2017 pensant en els atemptats, però també en el moment polític que estem vivint)

dissabte, 26 d’agost de 2017

No tinc por

No tinc por és el lema que va sorgir de forma espontània després del contingut i emocionat minut de silenci que es va fer a la Plaça de Catalunya com a epicentre del dol dedicat a les víctimes del terrorisme gihadista a Barcelona i Cambrils.
     
Els rituals són necessaris: altars de flors i espelmes, minuts de silenci, missatges de condol, manifestacions de rebuig per la guerra (el terrorisme és una de les seves formes) i en favor de la pau i la convivència, actes de solidaritat com donar sang o oferir companyia o casa. Però també és necessari conjurar el terror i la por sembrades en actes criminals com els atemptats que hem patit sense poder comprendre per què (tot i que en sabem les causes) i sentir-nos colpejats per les morts i tant de mal causat. Per restablir el perdut equilibri personal i comunitari es fa necessari fer una acció concreta, un gest significatiu, dir una paraula que conforti, resar una pregària.
     
La por és un sentiment reactiu davant d’una amenaça, així, doncs, és normal sentir por. Però també és normal dir no tinc por quan s’adquireix la consciència que la por paralitza, que no permet avançar al pas de la vida. Amb por no es fa res i és en moments com els que estem vivint quan més falta fa dur a terme accions de tota mena.

Dissabte vinent està convocada una gran manifestació al Passeig de Gràcia de Barcelona amb el lema No tinc por. L’amenaça de mort és certa. Diversos llocs del planeta hem patit atacs terroristes, s’han tacat amb roses de sang i de dolor les nostres places, carrers, vies de comunicació. Fa temps que convivim amb aquesta realitat que ens convoca precisament per neutralitzar-la, per fer el cor fort, per seguir construint la vida de cada dia. Amb l’exclamació no tinc por, amb aquest mantra sorgit del més profund de l’ànima que es vol en llibertat, estem afirmant la voluntat de viure i procurar la vida: la joia preciosa que cal preservar enfront de la mort.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova-, 25 d'agost de 2017)

dimecres, 23 d’agost de 2017

17 d'agost de 2017, a les 17h.



Es bada el cor de la ciutat en un sentiment volcànic
que fa sortir la lava calenta de les llàgrimes,
líquid vermell com la flor de la sang
                                              que taca la Rambla.
Fa un segon que s’atropella la vida
d’anònims vianants fins que sabrem el nom
                                                               de morts i ferits.
Follia.
Follia en el cervell menjat per una rata infectada d’odi.


divendres, 28 de juliol de 2017

On està enterrat Eugeni d'Ors?

A Vilanova i la Geltrú o a Vilafranca del Penedès? Els amables lectors ja saben que Eugeni d’Ors va morir a Vilanova i la Geltrú i que és enterrat a Vilafranca del Penedès. Per aquest motiu la indignació per la confusió entre les dues ciutats augmenta a mesura que es va llegint Eugenio d’Ors 1881-1954, la biografia del filòsof escrita per Javier Varela i que ha estat premi Gaziel de biografies i memòries 2016.
     
Com es pot premiar una obra en què l’autor confon tantes vegades en el seu text les dues ciutats, i aquest no és l’únic error al llarg de la biografia? Com es pot premiar un autor que no s’ha dignat visitar ni la tomba del seu biografiat ni el lloc on va morir? Des de quin marc geogràfic, però sobretot des de quin marc mental escriu Varela? Si en senyal de respecte i desig de comprensió del seu biografiat hagués visitat la casa adossada a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on Eugeni d’Ors va passar tants estius, hauria entès a fons, no de forma anecdòtica i polititzada, aquests dies d’acostament de Xènius a Catalunya. Varela no coneix la nostra versió del metafísic viatge a Ítaca expressada en la frase: volta el món i torna al Born, on l’ànima es recull.

I si Javier Varela (Madrid, 1952) s’hagués desplaçat fins al cementiri de Vilafranca del Penedès sabria el motiu pel qual Eugeni d’Ors va voler ser enterrat a la tomba de Matilde, sabria la història que hi ha darrere d’aquesta decisió. Aquestes circumstàncies bé deuen ser importants per a una biografia. Varela  també s’atreveix a dir que Eugeni d’Ors no era filòsof perquè els seus treballs no estaven sistematitzats en un pensament reglat. Vet aquí el pensament únic des del qual està escrita la biografia d’un home de geni, controvertit i de difícil etiqueta. Varela ha escrit una biografia fallida d’Eugeni d’Ors amb quin interès, o al dictat de quins interessos, cal preguntar-se.

(article publicat al DV (Diari de Vilanova). En la fotografia, jo el juny de 1998 al costat de la tomba de Matilde, al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d'Ors)

dimecres, 5 de juliol de 2017

George Harrison, una vida espiritual

I arribarà un moment en què vegis que tots som un
i que la vida flueix dins i fora de tu.
George Harrison
    
A George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual (Editorial Milenio), el doctor en musicologia Francesc Vicens Vidal centra la biografia d’aquest Beatle en aquest aspecte de la seva vida i obra, en aquest cas, la creació musical. George Harrison (Liverpool, 1943 – Los Ángeles, 2001) tenia el convenciment que la música constitueix un camí cap a la realització espiritual i humana, i va obrar en conseqüència. Poques són les figures de la seva talla i fama dins del món de la música popular que hagin desenvolupat una carrera artística en la qual la vivència espiritual és al centre.

Quan fem un repàs de la nostra biografia personal a vegades comprenem coses que en el seu moment no podíem entendre perquè no teníem la perspectiva. George Harrison era el meu Beatle preferit, com Ringo Star ho era de la meva amiga Natàlia. Ens distanciàvem del parer de la resta dels amics, que apreciaven de forma unànime, sense discussió, les personalitats artístiques de John Lennon i Paul McCartney. Però si és molt soso, deien. Sí, ara llegeixo que al ‘meu’ Beatle l’anomenaven el ‘Beatle tranquil’ o també li posaven el sobrenom d’Angelo misterioso. Ambdues coses, com escriu el professor Vicens, revelen una personalitat ascètica, introspectiva, contemplativa i consagrada a bussejar qüestions existencials, sens dubte una cosa ben estranya en una rutilant estrella del rock.
     
És just per aquest motiu que aquest Beatle m’atreia, interessada com sempre he estat per temes metafísics i deixant-me conduir pel meu esperit recercador d’altres maneres d’entendre i viure l’espiritualitat, en aquell moment les orientals. La lectura de Sidharta de Hermann Hesse hi havia influït, sens dubte. Però també el coneixement a fons de la poesia de Rabindranath Tagore, l’apassionant lectura de la biografia de Gandhi, així com els escrits de Lanza del Vasto, deixeble seu.
     
S’ha parlat molt de la trobada providencial dels Beatles, en un programa televisiu, amb el professor Joan Mascaró, traductor del sànscrit a l’anglès del Bhagavd-Gita. La vàlua de Mascaró aquí s’ha conegut tard. La Guerra Civil, la postguerra i el llarg franquisme van apagar molts llums, van deixar moltes habitacions de la cultura a les fosques. El mallorquí Joan Mascaró, que abans de la guerra havia donat classes de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, és un dels representants més rellevants de la primera meitat del segle XX, de la influència de l’Índia a Occident.
     
En realitat la trobada es va donar entre el professor Mascaró i el Beatle Harrison, per a qui la relació amb l’Índia i la seva religiositat també s’efectuaria a través de Maharishi Mahesh Yogui, que el va introduir en la meditació transcendental, i el músic Ravi Shankar, amb qui col.laboraria musicalment i establiria amistat per tota la vida. En aquesta excel.lent biografia escrita per Francesc Vicens en la qual es posa l’accent en l’espiritualitat de George Harrison, es reprodueixen les cartes que Harrison i Mascaró es van creuar.
     
Ja en plena crisi d’egos pujats, consum de drogues i presències com la de Yoko Ono (aleshores encara l’amant de Lennon), crisi que espatllava la convivència de la banda, els Beatles van viatjar a l’Índia. Les fotografies dels Beatles a l’Índia són a la retina dels joves de la meva generació. Per iniciativa de Harrison, que ja hi havia viatjat amb anterioritat, el febrer de 1968, i amb ganes de renovar-se en tots sentits, els Beatles amb les seves parelles van fer una estada llarga en un ashram, on van rebre els ensenyaments de Maharishi. Star va aguantar només deu dies, de seguida va fer les maletes i se’n va tornar a Anglaterra. Lennon i McCartney s’hi van estar més temps, però en aquell ambient de silenci van començar a aflorar el que ja s’havien endut de viatge, i es pot dir que el que havien anat a buscar, una revelació, una llum, no la van pas trobar. És evident que amb les alforges que portaven no es podia pas produir un canvi significatiu en les seves vides, hauria estat un miracle. Amb tot, l’Índia no els va deixar indiferents i la seva aura va influir en la seva música posterior, com reporta el professor Vicens en el seu llibre, que al final de cada capítol recomana l’audició d’algun dels discos dels Beatles, sobretot de les composicions de Harrison que fan referència a la seva experiència espiritual, sempre viscuda amb intensitat, al límit.

     
Fins al final de la seva vida, George Harrison, fidel al seu instint de recerca del que hi ha d’espiritual en la matèria, en la vida, va seguir amb el seu propòsit: trobar Déu, que en el seu cas es va revelar en una cara de la cosmologia espiritual hindú, en la faç de Krishna. Francesc Vicens Vidal, que durant molt de temps ha estudiat la trajectòria humana, espiritual i musical del Beatle Harrison, en dóna puntual informació a George Harrison. The Inner Light, una vida espiritual. Ho va ser, una vida espiritual, des del moment en què George Harrison va saber canalitzar les seves inquietuds espirituals en una música que les reflecteix.

(article publicat a l'Eix Diari, 5 de juliol de 2017)

dissabte, 24 de juny de 2017

Llegendes de bruixes (a propòsit de la Nit de Sant Joan...)

Amb la publicació de Les bruixes d’Arnes, La metgessa de Barcelona, Les dones sàvies de la muntanya i El caçador de bruixes, David Martí (Barcelona, 1970) s’ha anat fent un nom en el coneixement de bruixes, remeieres, herbolàries, sanadores, curanderes, dones sàvies, llevadores, sibil.les, endevinadores, vidents, magues, encantadores, fetilleres... Figures femenines que es confonen en l’imaginari col.lectiu i s’encaixonen en el nom genèric ‘bruixa’.
     
Hi va haver una època terrible que centenars de dones van ser cremades per bruixes, la majoria innocents. Mirat a través del temps, sembla més aviat un fenomen que derivat per una banda de la superstició ambient i per l’altra emparat en el dogma religiós, en podríem dir ‘donafòbia’. Es cremaven o penjaven dones que per la circumstància que fos vivien soles, o s’atrevien a no seguir el corrent establert i així es feien sospitoses en les comunitats tan tancades de l’època; s’empresonaven dones que tenien habilitats sanadores, o que plegaven herbes de la muntanya i en feien remeis, o sabien donar consell, o ajudaven a dur fills al món. Però tantes, i alienes a aquests mesters, simplement van ser denunciades per gelosia o malvolença per part d’algun veí o veïna.
     
Aquell gran metge, creador del concepte de la medicina psicosomàtica que va ser Juan Rof Carballo, en un dels seus escrits parla del desig ocult, fruit d’un instint biològic no superat per la maduració de la persona, de voler ‘matar’, ni que sigui amb la imaginació, l’adversari o adversària. Aquest instint no sublimat per una cultura que respecti l’alteritat, la diferència, els drets de les persones, a vegades es torna col.lectiu.
     
De manera que, amb fèrries lleis a la mà creades expressament, hi va haver cacera de bruixes entre els anys 1424 fins al 1620. Ho explica amb tot detall David Martí al seu llibre Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos (Ediciones B). No se sap la xifra exacta de les morts de bruixes a Catalunya, que és l’àmbit territorial que l’autor ha estudiat, i que ha donat lloc a la segona part del llibre: un recull de llegendes sobre aquesta figura a casa nostra. Els més moderats parlen de quatre-centes víctimes mortals. Algun informe de la Inquisició parla de més d’un miler. Sigui com sigui, milers de dones van ser denunciades, empresonades, torturades, i moltes van ser penjades o cremades. No cal dir que després de les terribles tortures patides, aquelles desgraciades deien el que es volia que es digués, i així va néixer bona part dels tòpics que recullen les llegendes: les bruixes feien tota mena de malifetes, es reunien en aquelarres o aplecs, adoraven el diable, tiraven mal d’ull, amb les seves males arts provocaven malalties o tempestes que feien malbé les collites, mataven nens. És clar que això també s’havia dit dels jueus. Forma part del mateix mal social que en aquest cas és la judeofòbia.
     
Una visió dogmàtica i imperativa del cristianisme que es va imposar durant segles, té una cara ben fosca que s’ha d’anar aclarint. Res tan sa com l’exploració científica, filosòfica i antropològica. També és sa l’exercici del discerniment, pensar les coses com si es pensessin per primera vegada, sense prejudicis. L’any 1975 es va publicar Brujología (Hora H), que recollia les ponències i comunicacions del Congreso Nacional de Brujología que es va celebrar a Sant Sebastià el setembre del 1972. La rellevància dels participants en aquesta trobada passa per noms com Francisco Rico, Julio Caro Baroja, Luis Bonilla, Raúl Guerra Garrido, entre d’altres estudiosos. En aquest congrés hi va presentar una comunicació el gravador Antoni Gelabert, que hi va parlar de la seva publicació sobre les bruixes d’Altafulla, i que la gent del poble, entre la temença i la reverència, se sentia ben seves.
     
I és que, com explica David Martí en l’interessant pròleg al recull de llegendes, molta gent coneix o ha conegut alguna dona que fent ús d’algun remei natural curava el mal de coll, o el mal de panxa, o curava d’espatllat, una expressió que de nena havia sentit a casa i que encara no sé ben bé què vol dir. Curaven, aquestes dones, per art de màgia? Ho semblava. Però no. Simplement s’atenien a les receptes que els havia ensenyat la seva mare o la seva àvia i que havien anat prou bé per curar les malalties de la família i dels veïns.
     
Al seu llibre David Martí presenta un conjunt d’històries de dones que la llegenda diu que muntaven escombres (la psicoanàlisi hi té molt a dir, d’aquesta imatge), que duien barrets punxeguts, que en grans olles de ferro colat feien bullir els seus remeis i ungüents, que feien sortilegis o endevinaven el futur; però Martí també dóna raó de dones preses per bruixes quan en realitat eren herbolàries o trementinaires; o personatges un punt enigmàtics, això sí, com la que es diu que va ser l’última bruixa de Cadaqués, la Lídia de Cadaqués; o fades encantadores con les dones d’aigua, les llegendes de les quals també estan repartides per tot el territori català.
     
L’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) va publicar un llibre dedicat a la figura de la Bruixa, que ell va escriure així, amb majúscula, perquè parlava d’un arquetip. La lectura d’aquest assaig és il.luminadora. Michelet, que valorava les dones, va endevinar abans que Freud que a la bruixa la va crear la societat misògina i repressiva amb la dona. En reprimir el que Goethe va anomenar l’Etern Femení, l’energia generatriu, iniciadora, creadora, tendeix a rebel.lar-se. I és que l’aigua abundosa sempre s’escola entre els dits. El llibre de Michelet va causar escàndol, però es va convertir en un best seller de l’època.
     
Les bruixes sempre han tingut defensors com Michelet. Perquè una bruixa no sempre és una bruixa. Al seu relat David Martí n’esmenta uns quants, com Francisco Vaca. Posant la lupa en casos reals, Vaca va veure que moltes de les acusades no havien fet res, que els càrrecs que se’ls imputaven no es podien comprovar, de tant fantasiosos, i que sovint les delacions eren fruit d’enveges o desavinences. El tòpic diu que les bruixes eren velles, lletges i dolentes, així són dibuixades en els contes. Però el cert és que entre les que eren acusades de bruixes n’hi havia de francament guapes, bones i amb talent, i això, ja se sap, provoca una ràbia... Les històries inventariades a Llegendes de bruixes, algunes escoltades de les nostres mares i àvies, són plenes de malifetes i encanteris protagonitzats per bruixes, però fan de tan bon llegir com a rondalles a la vora del foc.
     
Un estudi més aprofundit d’aquestes narracions ens portaria, però, per dos camins: un camí és la constatació que el que anomenem ‘bruixa’ és algú que, en efecte, no fa el bé, però això no és pas exclusiu de les bruixes; l’altre camí és la constatació que durant segles la dona ha estat objecte de segregació i maltractament, la dona ha estat acusada de no tenir ànima o de ser el diable en persona a causa de les temptacions que provoca, a la dona se li ha dit que és un ésser menys intel.ligent que l’home... Però algunes dones intel.ligents i de caràcter es van defensar d’aquests estigmes fent la seva, i això era molt mal vist per les comunitats tan dependents moralment dels dogmes establerts.
     
Sembla ben difícil, en els nostres dies, veure en la sibil.la de Delfos o en la sibil.la de Cumas una bruixa. O veure una bruixa malèfica en l’orsiana Lídia de Cadaqués. O veure una bruixa en una dona que és tot intuïció i que veu el que els altres no veuen, que llegeix la realitat més enllà de l’aparença. O veure una bruixa amb nas de ganxo en la bella i llegendària dona d’aigua de Gualba la de mil veus, que pentina els seus cabells mentre plou i fa sol. Sembla ben difícil veure una bruixa en una llevadora d’aquella època nefasta en què també van ser perseguides les llevadores, pel fet que quan ajudaven a parir a vegades moria la criatura. Un mal fat, sí, però no pas per causa de la dona que posava tota la seva experiència, tot el seu saber, en procurar el més gran miracle de la vida, que és néixer.

La figura de la bruixa la va anar creant el prejudici ancestral en contra de la dona. Amb la dona tot s’hi valia, era el boc expiatori de tots els mals. Això no vol dir, però, que algunes, poques, per sort, s’hi van posar a ser-ne en ferm, de bruixes, ara veuràs. Haberlas hailas, es diu a Galícia. Tothom en coneix alguna, en un sentit moral més que real. O algun. Perquè de malànimes i de fetillers també se’n podria fer un castell ben alt. En aquest sentit, una àvia que m’ha contat la seva història de vida em diu que el qui va ser el seu marit la va enredar amb les seves cartes enverinades. No cal dir que ja sabem de quina mena és aquest verí, aquest elixir amorós nefast. En aquest cas, paraules boniques però falses. I és que els encantaments serpentins no només són coses de bruixes, i sinó que ho preguntin a Casanova o a Don Juan.

(article publicat a l'Eix Diari, 19 de juny de 2017. A propòsit de la Nit de Sant Joan...) 

dissabte, 17 de juny de 2017

Cares del "Bullying"

Hi ha alarma escolar, amb la pràctica del bullying. Amb raó. Causa sofriment. Malestar psíquic. Causa mort. No és broma. Es dóna a l’escola de primària i als instituts. Però desgraciadament va més enllà, no és només cosa de nens. Entra a algunes cases, i a llocs de treball. I es dóna entre grups d’amics, suposats amics. I en institucions on hi hauria d’haver germans, suposats germans.
     
No el pateixen només persones fràgils o amb l’estima en hores baixes. No. El pateixen també persones amb talent. Justament perquè tenen talent. Perquè sense pretendre-ho destaquen. Aquella llum fa tan mal. Mal a qui va a les fosques i es fa més fosc encara fent bullying. Hi ha d’haver un dolor profund en aquesta ànima, i cal compadir-la i fins i tot perdonar-la. Però també cal apartar-se’n. Corrents. Cal tenir coratge i fugir d’aquesta negror. Cal sobreviure perquè la llum és més necessària que mai per neutralitzar la ràbia, l’enveja, l’odi, el voler veure mort algú a vegades simplement perquè és. I és que el qui fa bullying està en negatiu: no és si no és fent aquesta mena de mal.

Si el bullying practicat en edat jove és una manca o distorsió que es pot redreçar amb una presa de consciència del mal que es fa, el bullying practicat en edat adulta és una clara mostra d’un dèficit en la consciència, qualitat espiritual que ens fa humans. Un humà caigut. Hem de parlar de la banalitat del mal perquè en els seus extrems ja sabem on porta. El bullying, el menyspreu cap als altres, és a l’avantsala de l’horror. Per això cal buscar remei, educar per a l’acceptació de la diferència, també la diferència intel.lectual. El talent dels que tenen talent beneficia a tots. La humanitat és un cos orgànic. Per això el mal ens fa mal a tots i el bé ens fa bé a tots. Fugim de qui ens fa bullying. Centrem-nos a donar els nostres talents, petits o grans, tots valen. Són vitals per a la vida, per a la construcció d’un món millor.

(article publicat a DV (Diari de Vilanova), 16 de juny de 2017. A la imatge, escales cap a la llum)

divendres, 9 de juny de 2017

Visió, contemplació

Diu Pablo d’Ors en el seu text publicat al llibre conjunt La experiencia contemplativa. En la mística, la filosofía y el arte (Kairós) que hi ha unes malalties (de l’ànima) que obstaculitzen la visió de la realitat tal com és. Enumerem-les: els prejudicis, aquestes idees que impedeixen que ens acostem a les coses netament; la covardia, aquesta por que posa portes i aixeca parets a la realitat; la peresa o mandra, aquesta manera de ser (i d’obrar) de baixa intensitat que ens fa viure per sota de nosaltres mateixos, de les nostres possibilitats. Pablo d’Ors afirma que en la contemplació o visió contemplativa (que no és simplement mirar sinó observar i comprendre) no és que es visqui per sobre de si mateix sinó que es viu a la pròpia altura.
     
Descabdellem alguns dels arguments d’aquestes malalties que tan de mal fan a la visió de la realitat, amb l’efecte secundari d’obstruir la convivència, ja sigui en l’àmbit familiar, social, polític. El prejudici, i prou que ho sabem, és un defecte del pensament. El prejudici és un pensament tort, un mal pensament; la covardia i la peresa són defectes dels afectes i de la voluntat. La persona amb prejudicis és algú arrogant que s’enroca en una opinió o postura, que no dóna el braç a tòrcer. A vegades, com deia la meva àvia, en contra seu, així es comporta aquesta mena de ceguesa. La persona mandrosa és covarda, diu d’Ors, no està disposada a posar de la seva part en la festa de la realitat; i és l’únic que tenim...

Cal dir que és difícil veure la realitat tal com és. Sempre hi ha algun vel, en nosaltres, que la pot ocultar. Manca o excés de sentiments obstaculitzen la visió de la realitat; a vegades és el culte al cos que obtura la percepció de l’ànima; a vegades són massa idees que tapen l’essencial. I així. La contemplació ajuda a arribar a la visió de la realitat nua. Per aquesta raó doctrines i filosofies la recomanen com un dels camins per arribar al centre de la realitat. La contemplació demana netedat de cor i rectitud en la intenció, no perfecció personal. No és poc, però és factible.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de juny de 2017. A la imatge, una vista que vaig prendre a l'interior d'una església. La llum que entra pel finestral dóna en el reclinatori diversificada en colors)

dimecres, 31 de maig de 2017

25 anys de l'Associació Dones Artistes SOM 7

L'Associació Dones Artistes SOM 7, que presideixo, aquest any en compleix 25. Ahir tarda es va fer un acte de reconeixement a entitats de dones que aquest any compleixen un quart de segle de trajectòria. L'acte, presidit per la Consellera de la Presidència i la Presidenta de l'Institut Català de les Dones, va tenir lloc al Palau de la Generalitat. Hi vaig assistir amb la pintora Adelaida Murillo. En la placa es llegeixen unes paraules de Montserrat Roig: Continuar, aquesta és la paraula. És on som. Dues de nosaltres, però, no han pogut celebrar l'efemèride: la pintora Claude Collet i l'escultora Núria Tortras. Us hem trobat a faltar, però ens feu tanta companyia des del record.

divendres, 19 de maig de 2017

Keats i l'amor

El 23 de febrer de 1821, John Keats, malalt de tuberculosi, va morir a les onze del matí. Va ser enterrat al Cimitero Acattolico de Roma. La notícia de la seva mort va arribar a Anglaterra el 17 de març. Avui ho sabríem a l’instant, amb un tuit. Penso que seré entre els poetes anglesos després de la meva mort, havia afirmat amb seguretat íntima. En efecte: avui és considerat un dels més grans poetes anglesos, i no només entre els romàntics. En la seva tomba anònima es llegeix: Aquí jeu un el nom del qual va ser escrit a l’aigua. Un desig de lleugeresa i frescor. Perquè tot li va pesar, en vida, tot en la vida quotidiana el colpia. Sensible, era ésser d’un altre planeta. Potser tots els poetes d’aquesta cintura ho són.

     
Asseguda davant l’estela de John Keats llegeixo Leggiadra Stella (Àgil estrella), un recull de les cartes que abans de venir a Roma va escriure a Fanny Brawne, la jove per la qual el poeta va perdre el cap, com escriu la filòsofa, feminista i estudiosa de la literatura Nadia Fusini al pròleg. Cartes febroses d’amor que no amaguen gelosia i sentiments possessius. Amor que tendeix a l’absolut, i potser sempre és així, en l’ànima humana, i més en l’ànima romàntica. Però avui dia aquest amor no sembla suportable per a una noia moderna, independent, subjecte d’ella mateixa. Amb tot, diu Fusini que aquestes cartes d’amor són de les més belles que s’han escrit mai. Apuntava a l’horitzó l’amor indigent dels nostres dies, com escriurà María Zambrano? No és que no hi hagi amor, diu Zambrano, és que l’amor no troba el seu lloc, no troba acollida en la nostra ment. L’amor està confós en una multiplicitat de sentiments que n’obscureixen l’essència? Els poetes romàntics –ells no s’anomenaven pas així- van fer aflorar a la superfície un amor en incandescència de forma tan sublim com imperativa. Potser només ells el vivien així. Perquè quan la flama és massa viva, crema.

(article publicat a DV -Diari de Vilanova- 19 de maig de 2017. A la imatge, llibres dedicats a John Keats, comprats a Roma)

divendres, 21 d’abril de 2017

Un poeta rebel

Manuel de Cabanyes va ser un poeta rebel. A mesura que es va il.luminant la poesia de Cabanyes es va descobrint aquesta veta d’or. En la lectura dels Poemes essencials en la traducció d’Oriol Pi de Cabanyes s’aprecia com mai una ànima que té aquell instint, tan noble, de posar el dit a la nafra en les injustícies, bo i sabent en edat tan jove que no hi ha pau sense justícia. En alguns poemes, Cabanyes parla de guerres. En els seus dies hi havia mala maror i el tema el preocupava com el preocuparia avui. Sembla que no hagi passat el temps, o és que tan sols gaudim de paus efímeres.   
     
Potser no hi ha un gran poeta que no sigui un rebel. Aquest poeta ve a ser com una mena de Prometeu que pren el foc als déus per donar-lo als mortals. Aquest poeta és un intermediari entre el cel i la terra, per dir-ho amb una imatge metafòrica, o entre l’immaterial i el manifestat. Això té un preu. El càstig que va patir Prometeu és cruel: lligat a un arbre, una àguila se li menjava el fetge, li tornava a créixer i l’àguila li tornava a menjar. Els déus grecs tenen un caràcter fort. No menys fort és el caràcter de Yahvé, a qui el poeta, jove de fe i vida espiritual profunda, invocava sovint tot apreciant que les forces de la creació que representen els déus grecs i el Déu bíblic no semblen alterar-se per causa humana. Cel i olimp són lluny. Per això la justícia és aquí, fruit del lliure albir. Amb sentit d’equitat podem redreçar les injustícies en la mesura de la intel.ligència del cor.

Format en el neoclassicisme, Manuel de Cabanyes, que va escriure uns poemes d’un aire trobadoresc i stil nuovo que el situen en el romanticisme, tenia una fibra rebel que el situa en l’àmbit de la denuncia i la reivindicació que farien eclosió en el segle XX. Els poemes de Cabanyes, antiesclavistes, pacifistes i reivindicatius de la poesia com a forma d’art i de justícia, eren la seva plaça, la seva pancarta, el seu vot.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'abril de 2017. Demà, dia 22, a la Masia En Cabanyes es presentarà el llibre Poemes essencials de Manuel de Cabanyes, traduïts per Oriol Pi de Cabanyes)

Un retrat de Palau i Fabre, en homenatge i amistat

Ho recalco: un retrat de Palau i Fabre, no el retrat de Palau i Fabre. És molt difícil fer un retrat, ja sigui pictòric o literari. Fins al punt que hi ha pintors de retrats excel.lents que no en volen fer perquè el retratat mai no es veu afavorit. És també per aquest motiu que tants no es vulguin mirar gaire endins no fos cas que en aquelles fondàries es trobessin amb algú que no els agrada.
     
Els rostres humans tenen molts replecs, moltes arestes encara que no siguin visibles a ull nu. Cal comptar també amb la mirada de qui fa el retrat, que no és neutra. De la mateixa manera que escrivim des del conscient i des del subconscient, també veiem la realitat des del conscient i des del subconscient. Sigmund Freud no va témer mirar fit el subconscient, els àngels i dimonis que hi pul.lulen. D’altra banda, és en aquest magma poderós i fèrtil, però també abissal, on hi la font misteriosa de la creativitat.
     
A Josep Palau i Fabre, que tant va estimar Picasso, que va fer tants estudis sobre la seva obra artística i que li va dedicar un llibre de records, Estimat Picasso, tal vegada li hauria agradat que el gran artista li hagués fet un retrat. Potser hauria quedat complagut amb el resultat perquè a Picasso Palau i Fabre li perdonava tot, per a ell era com un déu. Però també podria haver passat que hagués hagut d’amagar els seus sentiments respecte el retrat ofert pel mestre. Perquè ja sabem com les gastava el gran pintor de caràcter fort, amb els seus retrats cubistes, de rostres estrafets en els quals, però, sempre hi ha alguna cosa del retratat que ens el fa reconèixer en els seus trets diferencials.
     
Podem imaginar un retrat de Palau i Fabre sorgit de la mà de Picasso? Provem-ho. Rostre de pell fosca, grans ulls, o un sol ull de perfil, el nas semític, la barba espessa dels últims temps. Res de color. Tota la composició de la fesomia resolta en gradacions d’aquell color gris del Gernika. Som davant d’un rostre concentrat, que mira cap endins i que oculta emocions intenses i profundes. Aquesta imatge té poc a veure amb descripcions com ara que el poeta era un home vitalista, alegre, trempat, extrovertit, divertit. Ho podia ser de visita, fins i tot els grans tímids poden mostrar-se extrovertits i divertits en públic. Però aquests trets del caràcter no s’adiuen amb el retrat de Picasso inspirat en les fotografies que es conserven del poeta alquimista, com Palau i Fabre es feia dir. No es trasllueixen tampoc aquests trets temperamentals a la vista de la seva lletra. La lletra de Palau i Fabre té una gran semblança amb la lletra de Salvador Espriu, un home de rostre igualment concentrat. No escrivim amb la mà sinó a través d’impulsos del cervell, i el que la lletra diu sobre el nostre caràcter té poc marge d’error.
     
Al rostre de Palau i Fabre que aquí imaginem fet per Picasso s’hi entreveu el mateix que a la seva lletra: un gran doll d’energia concentrada, geni i tot, però no alegria ni extroversió sinó l’expressió d’una vida interior entotsolada, meditativa, i amb un profund anhel d’afuament de l’ànima, d’espiritualitat que es va manifestar en un dels seus grans poemes: El cant espiritual (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis ); o també en el més dolç poema Ombra d’Anna, una figura de la Beatriu del Dant.
     
S’ha parlat molt de l’impuls del desig en l’obra de Palau i Fabre. Hi ha desig, i tant, en l’obra, en el rostre, en els ulls, en la lletra de Palau i Fabre. Però el desig és això: desig. No hi ha res que sigui més durador que el desig que es manté en desig, com no hi ha amor més etern que el que no es consuma. En Palau i Fabre el desig i l’amor com a forces generadores, creadores, sempre es manifesten en forces en tensió permanent.
     
Un retrat no és el retrat sinó una aproximació, un acostament a la personalitat del retratat. El rostre de Josep Palau i Fabre que aquí s’exposa té una semblança amb l’efígie del Conde de Orgaz pintat pel Greco, amb aquella flama interna que se li endevina, una flama que escalfa, que l’amara per dins, però que no li crema l’ànima, ans al contrari, és aquest braser incandescent el que la manté tan viva.
     
Vet aquí la vivesa que expressa el rostre i la lletra manuscrita de Palau i Fabre. Vivesa interior. Aquesta vivesa, aquesta energia interna li va donar la força via tragèdia, no via comèdia, per escriure poemes de despullament moral com La sabata. És tant un cop de puny com un prec. A La sabata no hi ha un home extrovertit sinó un home sofrent que vol mostrar el seu veritable rostre. Aquest home que es busca, com dirà sempre el poeta, aquí filòsof, vol que l’estimin pel que és, no pel que representa: No vull més ficcions al voltant de la vida./ Aquella mascarada ha durat massa temps.

En la poesia de Josep Palau i Fabre hi ha el rostre que sospitem que Picasso hauria pintat del seu amic. El rostre d’un nu integral perquè és el rostre de l’ànima. Un rostre sense màscara, amb les entranyes de l’ànima a la vista, aquest tresor que il.luminava el poeta com la llum que desprèn  la ferida de sentir-se ser home en carn viva.

(Avui Josep Palau i Fabre hauria fet 100 anys. Article publicat a Núvol, 21 d'abril de 2017. En homenatge i amistat. La fotografia està presa a Gifreu l'agost de 2001)    

dimarts, 11 d’abril de 2017

Evolució

Tot és perible. La immobilitat és reaccionària perquè en la vida tot és mòbil i canviant. També les lleis i constitucions humanes. Les mentalitats evolucionen, i, si no, malament rai.
     
Biblioteques i hemeroteques no només són un tresor de coneixements sinó que, a més, mostren en el present estadis de l’evolució humana. Així m’apareix entre els meus llibres d’antropologia i etnologia Resumen de etnología. Las etapas de la cultura, de Francisco Jordá Cerdá, editat per Editorial Seix Barral l’any 1951, l’any que vaig néixer. Jordá diu: La cultura es el resultado de la acción del hombre sobre las fuerzas de la Naturaleza. Fins aquí, bé, perquè ja li podem perdonar que no esmenti les dones. Llavors la nostra societat era lluny de les reivindicacions feministes que vam dur a terme amb força la nostra generació.

Per això fa mal a l’enteniment llegir: El hombre por su naturaleza es un ser activo y vertido hacia el exterior. Le atrae la lejanía y lo abstracto. Dispara su intelecto a la caza de ideas igual que dispara su arco o fusil para cazar animales. La mujer por el contrario es constitutivamente pasiva, no razona, sino siente e intuye, prefiere la contemplación y es amante del trabajo continuado y sencillo, no brilla por sus ideas y sí tan solo por sus sentimientos. Els subratllats són meus. Mots d’escàndol.

Segons aquestes idees, les dones fa dies que hem deixat de ser dones d’aquesta forma, si és que mai hem sigut així. Poso l’exemple que tinc més a prop: no sóc passiva, raono, potser massa i tot pel que és convenient en una societat que mal interpreta la igualtat i talla el cap a qui pensa pel seu compte. Les meves idees potser no brillen de forma genial, però haberlas hailas. D’ençà l’escrit de Jordá sens dubte hi ha hagut un salt de mentalitat que fa que es compleixi l’única llei estable, que ho és de la natura i de la cultura: l’evolució, també de les idees.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'abril de 2017)

divendres, 7 d’abril de 2017

Palau i el senyor Esteve

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008), poeta, picassòleg, narrador i assagista. Una de les millors formes d’homenatjar-lo és llegir-lo. Aquest poeta excel.lent que es feia dir alquimista –tota poesia veritable és fruit d’un procés de transformació de la matèria basta en una obra subtil-, va escriure un conjunt d’assaigs que va titular Quaderns de vella i nova alquímia. En aquests Quaderns hi ha textos on l’autor assaja sobre temes complexos, entre d’altres, el treball de Ramon Llull, reflexions sobre episodis bíblics o l’actitud del poeta davant de la seva obra. Però en aquests Quaderns que fan de bon llegir també hi ha textos curts i saborosos, on l’autor reïx a posar damunt la taula temes com ara la idiosincràsia del senyor Esteve, la criatura creada per aquell altre escriptor genial que va ser Santiago Rusiñol. Per la seva actualitat, tot i que estem en procés de girar-la, no resisteixo la temptació de reproduir el text que Palau signa el 17 d’abril de 1994.
     
El senyor Esteve? Tots en som fills, o néts, o besnéts. El senyor Esteve és l’home d’un país ocupat, que prou feina té a guanyar-se la vida, i que no vol saber res de res que no sigui aquest guanyar-se la vida amb el treball obstinat i incessant, perquè qualsevol cosa li fa por que pugui comprometre la seva activitat, l’única que durant molt de temps li fou permesa. Guanyar-se la vida, i gràcies!
     
Rusiñol tingué prou flaire per donar-li un nét artista. Després de moltes generacions de treball anònim apareix el luxe.

     
El cas és que el senyor Esteve s’ha revoltat, s’ha cansat no de treballar, que treballa com llavors, de sol a sol, sinó de l’abús exercit més que mai pel país ocupant, i d’aguantar el menyspreu que li esmussa la dignitat. El senyor Esteve ha dit prou, estimat Josep Palau i Fabre, i aquest luxe, aquesta veta creativa del nét, ha donat lloc a unes generacions que hem perdut la por i estem a punt de convertir-nos en els artistes del segle. Tant que som a punt d’afaiçonar un nou país, el que ens volem permetre. Tu n’estaries content, poeta.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'abril de 2017. A la imatge, l'ex-libris que vaig dedicar a Josep Palau i Fabre i publicat a la carpera A sis veus)