dimecres, 18 de gener de 2017

El Carnaval i les seves figures


Publicat per l'editorial vilanovina El Cep i la Nansa Edicions, es va fent pas El Carnaval i les seves figures, el meu darrer llibre publicat. Perquè us feu una idea del contingut reprodueixo el pròleg o entrada:

Entrada: FIGURES DEL CARNAVAL

Amb el rostre ben cofat
-aquesta màscara em prova-
quan arriba el Carnaval
l’únic que sento a la vora
és aquest ritme brunzent
que se m’emporta tothora.

Vinyet  Panyella


Amb el seu ritme brunzent, com diu la poeta que el coneix bé a cada lloc el seu particular, el ventall és molt ampli, el Carnaval es presenta vestit amb moltes figures, amb moltes cares, amb moltes màscares. En aquest recull n’hi ha unes quantes.
     
Figura: forma externa, visible, d’un cos. Personatge d’una obra teatral o èpica. Conjunt d’evolucions, passos i posicions que constitueixen cadascuna de les parts en què es divideix una dansa... o els entremesos d’una desfilada de Carnaval, podríem afegir.    
     
Figura: expressió d’idees abstractes o immaterials per mitjà de mots que suggereixen imatges. O expressió d’una cosa sota forma simbòlica... Un dimoni en figura d’àngel seria un exemple.
     
I, encara. Figura: dibuix que il.lustra el text d’un llibre.
     
Totes aquestes accepcions del mot figura escauen al recull El Carnaval i les seves figures, tant les figures escrites com les dibuixades.
     
Figures, cares, caretes, màscares. Reals i simbòliques. Perquè hi ha prèstecs entre la realitat física i la realitat metafísica en el Carnaval que celebren les nostres societats postmodernes i urbanes. Herència dels avantpassats, el Carnaval perviu a través de figures antigues i de nova creació. Les tradicions romanen perquè es recreen i es viuen en el present. 
     
A l’antiga Grècia, festes de tipus popular i carnavalesc eren el mitjà de difusió per excel.lència d’una poètica satírica i crítica amb l’ordre i poders establerts, que sempre tenen la temptació de fossilitzar-se. Poesia fins i tot d’escarni a través de l’anomenada poesia iàmbica. Eren festes emparades pel déu Dionís. Segons els estudis dels antropòlegs, les societats arcaiques i agràries necessitaven posar en qüestió de manera periòdica l’ordre còsmic per tornar-lo a restablir de nou amb més energia. El Carnaval ha begut d’aquesta font que momentàniament aboleix tabús sexuals i de comportament, i subverteix els poders, elements propis de les festes de Carnaval de totes les èpoques i llocs.
     
Visc a Vilanova i la Geltrú de fa gairebé un quart de segle. Les ciutats són com un segell: tenen i donen empremta. En aquesta ciutat ran de mar, de llum blava i costers suaus, la festa hi té un lloc destacat. Una d’aquestes festes, potser la més famosa i la més vistosa per la seva tradició i relleu és la festa del Carnaval. El Carnaval ha imprès caràcter a la ciutat, així com la ciutat s’ha impregnat de l’esperit del Carnaval.
     
A mitjans febrer, setmana amunt, setmana avall, segons la lluna, Vilanova i la Geltrú es converteix en un escenari fantàstic per a la celebració d’un Carnaval que la gent estima. S’hi treballa moltes setmanes, en la preparació del Carnaval, i potser s’hi somia tot l’any, tan gran és el seu atractiu. Les seves diverses escenificacions, els diversos ‘quadres’ amb els seus protagonistes, s’encadenen l’un rere l’altre durant una semana llarga.
     
La celebració del Carnaval ha passat per diferents èpoques i s’ha anat construint un imaginari propi que ara comença el cap de setmana amb els tradicionals Balls de Mantons en les seus de les societats culturals i recreatives vilanovines que l’organitzen i que hi tenen un gran paper.
     
El Carnaval genera entusiasme i provoca il.lusió en tanta gent de la ciutat de Vilanova i la Geltrú que l’endemà de sant Antoni i la festa dels Tres Tombs, ja comença a parlar i a preparar el Carnaval vinent. I és que tots aquests actes carnavalescos són organitzats cada any per una societat diferent, a veure qui ho fa millor, que això estimula la creativitat.
     
Fa una pila d’anys que col.laboro amb articles d’opinió a la premsa de la ciutat i de la comarca. El primer article que vaig escriure data del 10 de febrer de 1995, i fins avui. Cridada per l’ambient, i per la panoràmica estètica i festiva del Carnaval que es viu a la ciutat i que l’acoloreix, així com també en altres poblacions de la comarca del Garraf, amb Sitges al capdavant, durant aquests anys he anat escrivint textos amb el Carnaval com a tema de comentari, de reflexió i també d’inspiració.
     
El Carnaval, la seva posada en escena, convida a explorar les seves característiques tant per la seva significació antropològica com per la seva exuberància estètica: la diversitat i espectacularitat formal de les figures i màscares amb què es presenta. És per aquest motiu que el Carnaval (les seves escenes i figures en moviment poden considerar-se art popular en viu) genera també moltes expressions artístiques, tan clàssiques com de nou encuny: dibuixos, pintures, fotografies, films, vídeos, performances. I més enllà de la música popular i ritmes d’acompanyament com el Turuta, que només escoltar-lo ja evoca els comparsers fent passades a la Plaça de la Vila, genera també música culta. En un d’aquests escrits em faig ressò de Carnaval, de Leonora Milà, una composició musical de diverses peces curtes inspirades en el que aquí en dic ‘quadres’, o escenes, del Carnaval vilanoví.
      
El Carnaval ha fet néixer també molta literatura, tant amb voluntat descriptiva i reflexiva, com purament artística: crònica, relat, assaig i reflexió sobre la significació de la festa, poemes i narracions escrites des de la imaginació més fantasiosa, més onírica i més juganera, així com també s’ha escrit sobre el Carnaval en formats de literatura més transcendent, que de tot hi ha, en el camp de les lletres: la filosofia no és pas fora de la vida, ans al contrari, neix de la vida, neix del nucli que ens fa humans: el pensament. Que no s’enganyin els lectors, amb la gatzara del Carnaval, els seus balls de disfresses i les seves màscares… El Carnaval és més seriós del que sembla. Tot allò profund té necessitat d’una màscara, va escriure Nietzsche. Les realitats més profundes s’han de presentar amb un rostre, si volen ser reconegudes. La cosa té polpa, però no ens hi estendrem.
     
En aquests textos inspirats en el Carnaval que ara aplego, amb alguns d’inèdits, hi ha el relat de Carnavals diversos. El de Vilanova i la Geltrú per descomptat. Ja he dit que la ciutat, els seus carrers i places, durant una semana llarga es converteixen en escenaris per la celebració d’un Carnaval espectacular. En aquests textos parlo també del Carnaval de Sitges per veïnatge, així com hi ha la crònica d’altres Carnavals propers. No manca en aquest recull el relat de Carnavals llunyans quant a espai geogràfic, cultural, i fins i tot exòtic. En un dels textos incloc, per tal d’il.lustrar la reflexió, el relat d’una cavalcada amb aires carnavalescos que es feia en el Japó tradicional del segle XIX.
     
I és que aquí, com allà i més enllà, sempre es troba un fil que relliga les manifestacions expansives pròpies de l’home que treballa i juga, en expressió d’Eugeni d’Ors, que en la seva filosofia escriu, exaltant en majúscula les paraules principals, com acostumava: La Intel.ligència (Seny) és per definició l’harmonia dels contraris. I si en ella es troba una part de treball, també s’hi troba una part de joc. I si en ella entra una mica de càlcul, també ha d’entrar-hi un gra de sal de follia.
     
És clar que de follia amb un gra de sal n’hi ha prou… com és prudent. Una setmana de Carnaval, doncs, és prou per equilibrar els dies i els treballs de l’any, d’altra banda dies ben amanits amb l’oli de les festes de guardar i encara de tota mena. No resisteixo a consignar aquí que Eugeni d’Ors, que tenia la seva casa d’estiu a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on va morir el setembre del 1954, volia ser com Goethe, i una vegada es va disfressar de Goethe. Hi ha una fotografia que en dóna fe.       
El Carnaval és una celebració molt present en la nostra cultura grecocristiana. En el temps dels grecs aquesta festa pertanyia al regne del déu Dionís. En temps dels romans, aquest parèntesi festiu que subverteix la quotidianitat i el seu ordre es donava en les anomenades festes saturnals, dedicades a Bacus i els seus acòlits dansaires i bevedors. En la cultura generada pel cristianisme, el Carnaval va constituir-se en la porta d’entrada del litúrgic temps de Quaresma, temps de dejuni i penitència que propicia la meditació sobre la Passió del Crist i el seu sentit que culmina amb la Ressurrecció que la Pasqua celebra, d’altra banda símbol de la regeneració de la vida. El Carnaval o Carnestoltes, a imitació de les antigues saturnals, és temps de festes dionisíaques o bàquiques; o, simplement, festes que celebren amb tota mena de gresques la imminència del temps de primavera, quan la natura és a punt de reverdir després del repòs de l’hivern. La primavera la sang altera, diu la dita popular.
     
En aquests textos, que he reescrit treient alguna cosa d’aquí, afegint alguna cosa allà (ja se sap que els escriptors quan ens veiem a distància sempre trobem que ho hauríem pogut fer millor), hi figuren Carnavals d’anomenada com el de Venècia, Brasil i Cadis; però també hi ha un Carnaval de Flandes, i el Carnaval grec, i el Carnaval de la fi del món (la Vall de Boí), així com d’altres Carnavals menys coneguts, com ara el Carnaval de Notting Hill, un populós barri de Londres, o el Carnaval que se celebra a la petita població de Sauris, al nord d’Itàlia. També parlo de la festa jueva del Purim, que en les darreres dècades, a partir de la creació de l’estat d’Israel, ha pres formes carnavalesques.
     
N’he dit cròniques, d’aquests escrits, però no ho són sempre, ja que aquests textos sovint s’agraden de constituir, amb llibertat formal, una fusió de gèneres narratius i que a vegades s’amaren d’alè poètic. En aquests textos barrejo la crònica amb la reflexió, la reflexió amb la imaginació i la descripció, la descripció amb la ficció, o tot al mateix temps. També hi ha textos que són homenatges a figures literàries que estimo: Mercè Rodoreda, Clarice Lispector, Víctor Català, escriptores que també van inspirar-se en el Carnaval per escriure alguns dels seus contes o records biogràfics. Algunes vegades encapçalo el textos de Carnaval amb versos que s’hi adiuen. A l’hora d’editar el llibre he afegit algunes notes aclaridores que eixamplen la informació. M’ha semblat imprescindible. Divulgació, informació, interpretació, reflexió i creació en l’espai escrit.
     
En aquests espais escrits també sembla imprescindible trobar-hi la reflexió sobre una de les figures estrella del Carnaval: la màscara. No hi ha Carnaval sense màscara. Trobem l’ús de màscares en creences molt antigues. En el seu diccionari de símbols, diu Hans Biedermann: Les màscares, no només en l’àmbit de les cultures superiors [deu voler dir: més complexes, més elaborades], sinó també en moltes cultures que no tenen escriptura, són expressió de la presència d’entitats sobrenaturals. I també apunta: Les màscares teatrals deriven de les màscares del déu de l’embriaguesa i l’èxtasi, Dionís.
      
Som al cap del carrer, ja que, com no podria ser d’una altra manera, els orígens són els orígens (en molts d’aquests escrits apareix la figura del déu Dionís, al qual se li dedicaven les festes de pre-primavera en l’antiga Grècia, i de les quals deriven els Carnavals cristians), la cultura està feta de capes que se superposen, i la cultura religiosa no n’és una excepció, més aviat és a la base de les cultures tal com les coneixem avui. Els nostres Carnavals moderns, encara que poc es reconegui en el nostre món dessacralitzat, són la forma laica, secularitzada, i fins i tot banalitzada en algunes manifestacions, dels antics rituals estretament vinculats a la vida espiritual i religiosa dels nostres avantpassats. Vida pautada dins un temps cíclic, cenyida en el curs de l’any.
     
En el conjunt d’aquests textos la màscara hi és, doncs, ben present. M’interessa el seu significat dins del context del Carnaval, tant com el seu significat antropològic en general, així com el context artístic. Explica María Zambrano en una de les seves reflexions sobre pintura que quan Picasso va dirigir la seva mirada a l’art negre es va trobar amb la màscara. I així va començar a pintar ‘màscares’ per ocultar l’home (o la dona) que no volia que aparegués en les seves pintures. Va fer el mateix en la seva sèrie Arlequins, una disfressa que sovinteja en el vestuari carnavalesc. Ho va fer perquè el cos humà que hi pintava no havia de representar un cos humà sinó una altra cosa, d’ordre simbòlic.
     
La reflexió sobre la màscara ens duria molt lluny. Els grecs feien servir màscares en les Dionísies, les festes rituals dedicades a Dionís, el déu de la vinya i el vi. La màscara, però, és un fenomen universal. La màscara té a veure amb la figuració humana, divina o simbòlica, com hem vist. La màscara té a veure amb la representació, amb el teatre, així com amb el concepte d’alteritat, que en aquests escrits apunto de formes diferents, sense esgotar-lo ni molt menys, ja que el concepte d’alteritat també és un concepte molt ampli. Igualment suggereixo la reflexió sobre allò que mostra o oculta la màscara. La màscara és màgica: ens converteix en un altre o una altra. Tampoc no hem d’oblidar que la paraula màscara vol dir ‘persona’.
     
Finalment, en aquests escrits hi ha el relat de Carnavals personals, és a dir, viscuts d’a prop, en primera persona.
     
En aquest viatge estètic, enjogassat i tan atractiu intel.lectualment, en aquest passeig per una galeria amb diverses i fabuloses figures del Carnaval, m’hi acompanyen les imaginatives i atraients figures dibuixades per la pintora Adelaida Murillo, artista reconeguda, de llarga trajectòria, guardonada amb premis importants i amb obra en diferents museus i col.leccions.
     
Com sempre que amb Adelaida Murillo hem viatjat per les senderes de l’art i la creativitat, imatges i textos dialoguen en fructífera conversa. En la seva contemplació dels textos –una lectura que va més enllà de la lectura, que la prolonga-, Adelaida Murillo s’ha sentit cridada a interpretar les figures del Carnaval en la seva forma més genuïna: la màscara. La qual, com hem vist, tan vela com revela realitats profundes. És per aquesta raó que les màscares d’Adelaida Murillo reflecteixen la seva realitat visible, però apunten també a una realitat d’ordre simbòlic: van més enllà de la representació, obren la porta al misteri. Davant dels seus dibuixos sentim el misteri del dibuix, ‘de la línea que, a més de ser llum fent aparèixer l’ombra, és traç en l’espai del no res’, com escriu Zambrano en la seva reflexió sobre el dibuix. El misteri de la creació pura.
     
Al seu llibre De l’espiritual en l’art, diu Kandinsky que hi ha una mena d’homes (i dones) que porten dins seu una misteriosa força visionària. Aquests artistes inevitablement ‘veuen’ i ensenyen allò que han vist, i ho fan a través de les seves creacions. Adelaida Murillo, atreta per les seduccions que ofereix el frondós imaginari del Carnaval, ha vist i ha mostrat figures del seu misteri a través de màscares. Màscares que són figures de Carnavals diversos, però també de planetes humans, de mons interiors per descobrir.
Teresa Costa-Gramunt
Clos Sukkot, Vilanova i la Geltrú, agost de 2016


 *Parlo de la figura del Moixó foguer en el text Moixonet o Moixonàs, publicat en el seu dia a la premsa, i que es troba a la sortida d’aquest recull. En el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, aquesta figura de bon averany per als mariners, segons el llegendari, es trabuca, com els lectors poden imaginar, en una figura de sentit eròtic. Un personatge que va nu de pèl a pèl, i al qual se li ha untat el cos amb mel (o amb algun succedani) es fica en un recipient ple de plomes i en surt vestit de plomes. Es miri com es miri la disfressa, la facècia carnavalesca està servida, i sembla que en el Carnaval vilanoví té l’origen en una història que s’explica, referida a un personatge que no tenia ni un duro per disfressar-se i va trobar aquesta insòlita manera de fer-ho.



dissabte, 14 de gener de 2017

L'espai de treball

Pot ser qualsevol, tot i que s’agraeix tenir-ne un de propi, com deia Virginia Woolf. El tinc, però no és un espai tancat, com m’agradaria. Aleshores he d’adaptar-me al lloc, fer-ne una petita estança imaginària. Una cosa bona, boníssima d’aquest lloc: per la finestra veig el moviment dels arbres quan fa vent, com avui, i el color del cel que va canviant, i els núvols que a vegades prenen rostres humans. Un paisatge viu per viatjar amb la ment.

També els llocs són com éssers vius. Crec sentir vida en cada àtom que circula en aquest espai, encara que no vegi aquestes partícules elementals. Així, doncs, m’hi adreço. Oració mental, és clar, si no em prendrien per boja, potser ja m’hi prenen. Bon dia, puc?, dic per dins. Trec la pols del teclat i la pantalla de l’ordinador cada dia, de bon matí. Aquesta neteja no és només higiènica: és purificació. Sota els dits les tecles escriuran el que ara veig a la pantalla. L’escriptura per a mi no és cosa utilitària ni banal, és cosa sagrada.

El silenci és la matriu perfecta per a l’escriptura. La concentració una eina de treball eficaç. Silenci, concentració, disposició mental i coral per a la recepció. Una imatge d’aquesta disposició mental i coral és Maria. Sí, li diu a l’àngel que li vindrà a omplir la vida d’amor, però també de dolor. Maria estava llegint, o pregant, a la seva cambra. L’àngel irromp. L’escriptura irromp. Beneïda Maria. Beneïda escriptura. L’escriptura és gràcia. I transformació. L’escriptura transforma: a mesura que s’escriu el pensament s’aclareix, les figures nominals i verbals meravellen. Jo escric, però és la dea qui escriu, ho sabia Homer, que invocava Atenea, la dels ulls grisos com les fulles de l’olivera, el seu arbre.

L’espai és en silenci, el vent mou les fulles dels arbres, el cel té el color d’un safir. La paraula va de l’ànima a la forma. La veig, la sento, l’escric. Sento l’escriptura com una flor en la mà d’un nounat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de gener de 2017. A la imatge, fulles vermelles al vent amb el fons blau del cel)

dimecres, 11 de gener de 2017

Presències de paper

L'any 1992, quan vaig dissenyar aquesta targeta per enviar als amics -ho feia de tant en tant, o almenys dos cops l'any-, no era tan fàcil com ara, comunicar-s'hi amb els correus electrònics, Facebook o la missatgeria... Estava bé, però, rebre targetes dins un sobre, amb el seu segell...

dimecres, 4 de gener de 2017

Rosa de gener

Avui, dia 4 de gener, fa molt fred. Però ella, la rosa de gener, resisteix. M'admira la seva bellesa fràgil, sense por. Encomana serena alegria. El jardí s'omple d'ànims.

diumenge, 1 de gener de 2017

Cap d'Any, bon Any!

Dues imatges: la taula del sopar de Cap d'Any i la de la festa del moment del traspàs de l'any 2016 al 2017. Gràcies, Anna Ruiz i Pere Martí per la vostra hospitalitat!

dissabte, 31 de desembre de 2016

Bona entrada d'Any 2017

Tanqueu un moment els ulls i visualitzeu aquesta plàcida i lluminosa posta de sol (17.31h.), l'última de l'any 2016 que aquest nit de Cap d'Any deixarem enrere. El mateix sol sortirà demà matí (8.17h.), el primer dia de l'any 2017. Que tingueu una bona entrada d'Any 2017! 
Banyem-nos amb la llum del sol de ponent i de llevant, necessitem la llum del discerniment per obrar no segons els nostres desitjos, que poden estar equivocats o mal enfocats, sinó en la direcció del que ens convé a nosaltres i a la humanitat sencera. Des d'aquest espai virtual, impensable tan sols unes poques dècades, us envio una abraçada fraterna com si fos una postal d'altres temps.

divendres, 30 de desembre de 2016

Zambrano i el naixement

Hem celebrat Nadal, data simbòlica del naixement de Jesús. La celebració ens ha convocat al voltant d’una taula familiar o d’una taula amical. També ens ha invitat a la meditació sobre el fet mateix de néixer, que no es limita pas a un dia concret, tot i que en celebrem els aniversaris.

Néixer és un fet tan quotidià biològicament parlant com extraordinari per a la consciència si el contemplem en la seva dimensió metafísica. Al seu llibre autobiogràfic, Delirio y destino, escriu la filòsofa María Zambrano, i tradueixo: I cada vegada que es neix o reneix, i encara en el fet d’anar naixent cada dia, s’ha d’acceptar aquesta ferida en el ser...

D’entrada al món som éssers ferits. I entrar de ple a la vida, a la llum del dia, donar-nos a llum en la comprensió de la vida, és com un despreniment d’un estat de foscor, somni o inconsciència: el famós Paradís al qual es vol retornar perquè allà res no ens fereix, no com la vida que és una ferida oberta. És per aquesta ferida, però, és per aquesta escletxa oberta per on passa la llum de la comprensió de la nostra humanitat dolosa. Res no se sap en profunditat si no és per aquest dolor que mossega la carn mortal, és en aquest sentir-se fendir la carn mortal que l’ànima desperta, és a dir, neix o reneix a la seva veritable dimensió.


Aquell a qui van posar el nom de Jesús va néixer com un infant qualsevol, però la seva vida és extraordinària quan la contemplem en la seva dimensió espiritual, arquetípica. La seva passió, mort i resurrecció pot ser vista com el que podem fer amb les nostres vides tot acceptant la nostra condició humana, la ferida en el ser, com diu Zambrano. Aquesta ferida, però, pot transformar-se en una ferida lluminosa quan l’ànima desperta a la comprensió del nucli de la vida. Entrar de debò a la vida és descobrir-se sent en la plenitud d’aquest instant. Bona entrada d’any 2017.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2016. A la imatge, l'àngel del pessebre napolità de casa).

dimarts, 27 de desembre de 2016

Màgic Tió de Nadal

La meva néta de cinc anys obrint un dels regals del màgic Tió de Nadal. Per tradició familiar ho fem el dia de sant Esteve, aquest any a casa la meva mare.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Bon Nadal

Amb una imatge del Naixement napolità de casa us desitjo Bon Nadal!

diumenge, 18 de desembre de 2016

Nadala 2016

Avui, en el quart diumenge d'Advent, en la porta ja del Nadal, us envio la nostra felicitació amb els millors desitjos de pau i bé.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Les nadales, tema de col.leccionisme

Aquí teniu una imatge d'algunes de les meves felicitacions de Nadal, o nadales. Aquesta petita col.lecció forma part d'una exposició més àmplia: Les nadales, tema de col.leccionisme. Inaugurada el passat dissabte, dia 10 de desembre, la mostra es podrà visitar fins al 8 de gener de 2017 a la seu de la Penya Filatèlica de Vilanova i la Geltrú. Val la pena. S'hi apleguen nadales d'oficis, ja sabeu, el carter, el sereno, l'escombriaire, etc., les típiques nadales per felicitar parents i amics, i, encara, nadales personals, il.lustrades per artistes, moltes, sens dubte, són obres d'art.

divendres, 2 de desembre de 2016

Rituals

Tenim necessitat de rituals. Tenim necessitat de transcendència malgrat el materialisme rampant que ens envolta. Històricament, les religions tradicionals fornien rituals, formes simbòliques per viure la transcendència, la vida de l’esperit, dins d’un marc. Les societats antigues eren més petites i tancades. Ara, en les nostres societats obertes i laiques, les religions són cosa privada, però en l’àmbit públic han quedat rituals als quals se’ls dóna un sentit o altre, depèn dels celebrants.
     
Hi ha necessitat de ritual per celebrar les fites del cicle de la vida.  Aquesta sacralització dels fets importants de la vida humana ve de molt lluny, tal com creu l’arqueòleg i paleoecòleg Jordi Rossell, que afirma: la ritualitat i el simbolisme no són patrimoni exclusiu de la nostra espècie i es remunten a l’origen del gènere Homo. Els neandertals enterraven de forma cerimonial els seus morts.
     
Hi ha necessitat de ritual, com el que ara es manifesta en la forma com celebrem el Nadal, per exemple, es cregui o no en el motiu de la celebració, que és el naixement d’un déu encarnat. El ritual del Nadal respon a aquesta necessitat que en l’àmbit del domèstic agafa forma de reunió familiar, de comunió al voltant d’una taula ben parada i de festejar els assistents amb regals, sobretot als infants de la família, ja provinguin del tronc de Nadal o Tió, ja provinguin de l’arbre de Nadal o del Pare Nadal, o ja sigui que es mostri en la posterior festa de l’Epifania o dels Reis Mags, o tot alhora, i visca la festa.

     
Festa del sagrat, que quedi clar, encara que la celebració sigui laica, sense cap lligam amb el seu origen religiós. Ignorar aquest sentiment del sagrat de l’existència seria com ignorar una part de la nostra condició humana. Encara que no creguéssim en res de res, els rituals vindrien a ser una manera de celebrar, amb un petit o gran gest, la gratuïtat de la vida, i de la vida que ens sosté. Almenys creure i celebrar la vida.

(Article publicat al Diari de Vilanova, 2 de desembre de 2016. A la imatge, una fotografia d'un dels altarets de casa)

dilluns, 28 de novembre de 2016

Dibuixar és descobrir


"Per a l’artista dibuixar és descobrir", escriu el crític d’art John Berger al seu recull d’assajos i cartes Sobre el dibuix (Viena Edicions) en l’excel·lent traducció de Marta Pera Cucurell. El llibre s’acompanya d’il·lustracions que il·luminen el discurs del mestre.
 
John Berger sap de què parla, ja que pinta i dibuixa. "Per a l’artista dibuixar és descobrir", sí, i és tan exacte també des de la meva experiència. És la sensació que tinc cada vegada que traço una forma damunt el paper. Tinc una imatge al cap, tan clara com imprecisa perquè encara no s’ha mostrat. I és el traç que la va descobrint, que la fa visible. Abans no sabia res més que el que havia prefigurat. El traç, el primer i els següents, mostren, "marquen no el límit del que hem vist, sinó el límit del que hem esdevingut."
 
Una bella manera de dir que som en la descoberta, que ens trobem en la descoberta, també en l’apunt del natural. Es tracta del mateix procés que dibuixar d’imaginació: sempre ens trobem en aquest punt que va del no-res a la forma, i la meravella que ens assalta quan el traç va manifestant-se a mesura que el dibuix avança sobre el foli en blanc.
 
Em recordo en aquella gran sala amb sostres alts, altíssims, de la seu de Llotja al carrer Gran de Gràcia, amb un llapis a la mà i un plec de fulls sobre la falda. Sessió d’apunts del natural. Diu John Berger en la mateixa circumstància que quan es mirava la pàgina en blanc era més conscient de l’alçada que de l’amplada. Els límits superior i inferior li eren crucials, com la figura s’havia d’alçar de terra, o la manera en què s’aguantava a terra.
 
Em recordo fent el primer traç, partint del centre del paper. Com si la figura hagués de sorgir d’aquest centre centrant la figura. Els marges, generosos. La figura no sempre apareixia tal com la veia. Amb tot, el dibuix resultant no sempre era esguerrat, simplement no era el que veia sinó el que es mostrava. Això és la descoberta. La figura apareixia autònoma del model, amb vida pròpia. El "meu" dibuix era tan imperfecte respecte del model. Però no era un dibuix del tot maldestre, tenia la seva harmonia interna encara que algun traç se m’hagués escapat.
 
El que es mostrava damunt el paper era una interpretació del model que es descobria "altre" a través del meu traç. El dibuix no era fals, sinó una cosa diferent del model, tot i que a vegades s’hi assemblés. "He vist això", escriu John Berger. El dibuix declarava aquesta veritat.

(text publicat a Catorze14. La imatge, del juny del 2010, està feta davant d'un grafitti, un traç a la paret. No és meu, però feia un bon fons de fotografia)

Cuba

Dissabte, 26 de novembre de 2016, va morir Fidel Castro. "La historia me absolverá" havia dit i repetit. Un home amb carisma, sens dubte. Però va mantenir el seu poble en la minoria d'edat. He estat a Cuba en dues ocasions. Vaig veure i observar molt de patiment, també molta dignitat per part dels cubans. Amb això comptava el dictador, diria. El primer viatge, l'any 1998, va donar com a fruit Estampes de Cuba. Em vaig enamorar de Cuba. Vaig publicar el llibre l'any 2001.

dimecres, 16 de novembre de 2016

La vida de dins i la de fora


En una entrevista de l’any 1988, deia Leonard Cohen que tenia la impressió que estàvem vivint un període en el qual el món interior i el món exterior estaven molt separats. Com si no hi hagués vida pública, s’exclamava, o, millor dit, com si ningú no li digués res. És clar que, i devia mirar el seu interlocutor amb aquell somriure trist que sempre l’acompanyava, seguia els temes polítics i de tant en tant anava al cinema. El poeta, però, insistia a dir que era com si ningú li estigués parlant. "Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior. De manera que l’abisme que existeix entre el món interior i el món públic ara és enorme".
 
Han passat 28 anys, i l’abisme, la dissociació entre el món interior i el món exterior és encara més gran. "Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior..." I com si l’escoltéssim ara mateix sentim, perquè el veiem, que el paisatge és desolador. Es parla més que mai, es fa més xafarderia que mai, fins i tot s’esventen coses íntimes fins a la més obscena pornografia biogràfica. Reality Show, en diuen, per no parlar de les màscares i carnavals polítics que desfilen per tants carrers i places del món. Del món interior al qual es refereix Leonard Cohen no se’n parla. Aquesta veu, que és la veu de l’ànima, hi és, però es fa inaudible entre tant soroll. Com si l’ànima s’anés morint seguint la sendera de la mort de Déu.
 
"Déu és en trànsit, Déu mai no va morir", va escriure Leonard Cohen a la seva novel.la Bells perdedors. Era la seva fe. Per això Leonard Cohen parla del creixent buit de vida amb sentit. I per això en la seva poesia hi ha un delit, un afany per cosir aquest estrip existencial, aquest forat negre entre la vida de dins i la vida de fora que ens trenca, que ens fragmenta, que ens provoca tant de dolor. L’ànima se’n dol. L’amor és la solució, diu Leonard Cohen cançó rere cançó sabent que també en l’amor som imperfectes. Però l’amor és un camí que porta a l’aproximació d’una realitat immaterial que no té ni dins ni fora, i que no percebem en la dualitat que, tallant, ens fereix. L’amor ens unifica ni que sigui amor sentit per un instant, Déu sentit per un instant, Déu en trànsit.


(publicat a Catorze14. 15 de novembre de 2016)

diumenge, 13 de novembre de 2016

S'anuncia...

No es pot dir que no sigui ben visible l'activitat que s'anunciava a la seu de la nostra editorial vilanovina, El Cep i la Nansa a través d'aquest cartell. La jornada que va tenir lloc ahir al voltant del llibre, de la literatura i del fet d'escriure va resultar ben gratificant per tots els assistents. S'hi van presentar també llibres de publicació recent i se'n van anunciar d'altres... Entre aquestes novetats hi ha el meu Carnaval i les seves figures, d'aparició imminent. 

dilluns, 31 d’octubre de 2016

El pou (in memoriam)

El pou.
Imatge negra, fonda, opaca.
Ull buit, ull de calavera.
No hi ha buit en el record.
Record de què.
T’ho diré:
un home va caure al pou mentre el construïa.
Inici de la tragèdia.
Inici de la buidor terrible.
Absència del pare.
Es va perdre l’amor en aquella fondària.
Es va extingir en aquella foscor.
La memòria,
amor i dol transfigurats,
roman.

(aquest poema, que pertany al llibre de poemes inèdit, Mans, còdols, el cel, està escrit en memòria del meu pare i del seu pare. La fotografia està presa al cementiri de Montjuïc, on fa quatre anys està enterrat el meu pare)


dilluns, 24 d’octubre de 2016

Escriure a mà

Hi ha expressions artesanals que comencen a ser rareses. Escriure a mà n’és una. Quan jo era nena se’ns ensenyava a escriure a mà, com ara, però també se’ns ensenyava cal.ligrafia. No és el mateix. La cal.ligrafia, executada amb una ploma especial, era tot un art. En vaig aprendre, i durant bastant temps la meva lletra va estar impregnada d’aquell gest que dóna l’aprenentatge de la cal.ligrafia. La meva lletra ha anat evolucionant, i de quina manera!, però no ha perdut aquell gest en el qual s’hi pot llegir, per exemple, la sensibilitat de la persona.
     
Escrivim amb la mà, però qui dirigeix l’operació és el cervell. Escriure a mà demana un temps que no s’adiu gaire als temps accelerats que vivim. Amb l’invent de les màquines d’escriure vam començar una carrera que l’ordinador encara ha fet anar més lluny. A la mateixa escola on em van ensenyar a escriure a mà i a fer cal.ligrafia, també em van ensenyar a escriure a màquina. Tot m’ha servit a l’hora de dibuixar i d’escriure, que són les dues línies que van paral.leles en la meva realització professional i personal.
     
Poc escrivim a mà, ara, i molt menys fem cal.ligrafia! I, no obstant això, és recomanable adquirir destresa amb les mans escrivint a mà, aprendre a fer una lletra clara a més de resoldre problemes matemàtics, situar-se al mapa, saber història, escriure sense faltes d’ortografia, entendre el que es llegeix, saber el teorema d’Arquímedes i el que més convingui per donar eines de base per edificar això que en diem cultura, coneixement.

     
En alguna ocasió m’han preguntat si escrivia versos a l’ordinador. Sí, perquè a vegades em ve un vers al cap i l’escric de seguida. Però molts altres versos els escric en papers minúsculs, o darrere la targeta T-10 per la mateixa raó de seguir la veta inspirada. Guardo alguns d’aquests papers on es veu el ritme del pensament quan enllaça amb la imatge poètica... Això només és possible veure-ho en un paper escrit a mà.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'octubre de 2016. El text manuscrit, antic, procedeix d'una fotografia del meu arxiu)

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Els poetes se n'alegren


Parlo de Robert Zimmerman, que va prendre el nom del poeta Dylan Thomas, no perquè sí. Hi ha un debat encès entorn de la concessió a Dylan del Premi Nobel de Literatura 2016. Defensors i detractors es tiren els plats pel cap. On s’és vist, el Nobel de Literatura és per a l’alta literatura. No sóc gens sospitosa d’escriure res intranscendent fins allà on arriben les meves llums i, en canvi, m’he alegrat que l’Acadèmia Sueca hagi premiat el fet d’haver creat "noves expressions poètiques dins la gran història de la cançó americana". Tot innovant-la, la poètica de Dylan segueix el fil de la tradició, passant per la beat generation.
 
Ha estat un fenomen, el debat a favor i en contra de Dylan, que no ha dit res. El que havia de dir ho diu amb les seves cançons. Sempre he considerat Dylan més poeta que cantant. Les seves lletres, traduïdes al català pels grups de folk dels meus anys joves, són en el meu paisatge literari al costat de Zweig, Tolstoi, Dickinson, Musil, Hesse, Tsvietàieva, Lispector, Zambrano, Lao Zi, Basho, Khayyam, per posar noms als quals afegeixo el de Cohen, poeta i cantant com Dylan. És contradictori? Al jardí de la literatura hi creixen moltes flors. Així, quan vaig començar a confegir la meva genealogia com a escriptora vaig descobrir les trobairitz. Com els antics aedes grecs, aquestes dones de l’Edat Mitjana cantaven poemes compostos per elles mateixes.

Sempre he trobat meravellós que un poema inspiri música. He plorat en escoltar en el piano i en la veu del jove Salvador Pané composicions musicals inspirades en els meus poemes Amor que descansa i La casa és de pedra. Jo no en sóc capaç i admiro qui en sàpiga, com admiro veus poètiques a contra corrent com la de Blake, Whitman o Lorca, que mai no van guanyar un Nobel. Ja se sap que el suec és un premi que té molt de polític i potser ara el que premia, obrint el compàs de la percepció de la literatura, és una manera de veure el món, una actitud. Per això mateix crec que els poetes que admiro s’alegren del reconeixement de Dylan, jove rebel que ha cantat com ho ha fet perquè ells li van obrir el camí amb les seves pròpies rebel·lies.

(article publicat a Catorze14, 14 d'octubre de 2016)

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Noies guies

Moltes de nosaltres hem estat Noies Guies, Girls Guides, la branca per a noies scouts fundada anys després del 1907, quan l’anglès Baden-Powel va fundar l’escoltisme, una escola de formació humana de primer ordre. L’escoltisme s’inspira en la idea que es pot arribar al nostre màxim potencial sempre que ho treballem, és clar.
     
En un reportatge que signa Bea G. Aranda informa que Hillary Clinton, que pot arribar a la presidència dels Estats Units, va ser noia guia. El seu pare li va suggerir apuntar-s’hi perquè la filla volia tenir una professió de noi i ell era conservador. La jugada no va sortir bé, ja que ser girl scout no va treure els ocells del cap de Hillary sinó al contrari: la va empènyer a volar.
     
L’escoltisme, que dóna recursos pràctics per ser autosuficient, també dóna eines per dur a terme feines de lideratge com planificar, analitzar problemes i resoldre’ls, reaccionar de forma positiva davant les dificultats... Recordeu les que heu estat cap de garba (així s’anomenen en català els diversos grups de què es compon un esplet, o agrupació escolta de noies guies), recordeu la responsabilitat de comandar la vostra garba i dirigir-la amb eficàcia sense autoritarisme, tal com crèiem. Vam aprendre a exercir autoritat, més que poder, que ja sabem com les gasta.

Hi ha un aspecte viscut en aquells anys de noies guies: l’aprenentatge d’un feminisme militant que no hem deixat, i dues de les fites que es treballen en l’escoltisme. Una: la màxima Sempre a punt, afirmada en la cerimònia de la promesa, i l’altra la recomanació de fer un BO diària. Què és la BO? Una bona obra, una obra bona, apuntar al millor, a l’excel.lència. Allò que fem bé repercuteix positivament en els altres. El món no canvia sol ni el canvien els de dalt, sigui on sigui aquest dalt. Nosaltres contribuïm al canvi. Això és la BO: responsabilitat individual en consonància amb l’entorn. La BO és per sempre, perquè sempre ens estem fent.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'octubre de 2016. A la imatge, les noies guies que integràvem la garba Carlines (les garbes del meu esplet duien noms de flors silvestres. La fotografia està presa en una excursió a Palau de Plegamans i crec que devia ser l'any 1965. La cap de garba,  en aquell moment Natàlia Senmartí, mostra l'ensenya en el bordó)