divendres, 23 de setembre de 2016

Convertir-se en persona

Ens sembla que som persones, i ho som. Però quan diem fulanito de tal és molt persona, què estem dient? Estem dient que ser persona és alguna cosa més que haver nascut, estar al món i ser bona persona descomptant les mancances que tots tenim. Comprenem que ser persona és ser. Precisem: ser allò que un, una, és de debò quan abandonem, finalment!, la façana, la màscara o com en vulguem dir d’allò que empresona, o que ha emmalaltit del nostre ser.
     
Aquest és un tema filosòfic de primer ordre, diran uns. Aquest és un tema espiritual de primer ordre, diran uns altres. Aquest és un tema fisiològic, diran els de més enllà. Aquest és un tema que ateny la psicologia diran els de cap aquí. Tots tenen raó. Ser persona engloba totes aquestes dimensions. Ser persona és ser globalment, íntegrament en carn i ànima, en intel.lecte i esperit. Ser és ser persona íntegra, tot i que amb consciència que som éssers inacabats, en evolució com la mateixa vida.
     
Mai no és tard per fer un canvi copernicà, si molt convé, en el moment que s’adverteix l’íntima insatisfacció de viure una vida manllevada. En un moment donat, i davant d’un mateix, un, una, es pregunta com pot arribar al seu veritable ser, en cas que aquest existeixi, com diu Carl Rogers en el seu llibre sobre el procés de convertir-se en persona.
     
El mestre terapeuta Rogers, que aquí vam conèixer els anys vuitanta quan es va publicar el seu llibre de referència, sap que el ser existeix. Es tracta d’una estratègia inicial de cara al pacient preguntar per aquest ser a algú que si busca descobrir-se és perquè intueix que si experimenta malestar és perquè està sent qui no és... Vet aquí la qüestió.

     
És un treball titànic convertir-se en persona, ser la persona que som. És dolorós i difícil, diu Carl Rogers, convertir-se en persona. És clar. És com tornar a néixer. Però l’experiència profunda de donar-nos a llum per pensar, per sentir i per ser qui som és alliberador.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de setembre de 2016. La bonica imatge que il.lustra aquest apunt és un dibuix de la meva néta Carla, fet a principis de juny d'aquest any)

dilluns, 12 de setembre de 2016

Tres imatges de la Diada 11 de setembre 2016

Tres fotografies de la Diada, a les quals he posat títol: A punt, és l'hora; Minerva vigila...; Muriel.

divendres, 9 de setembre de 2016

Josep Benet tenia raó

L’estiu, temps per a la vacança, és també temps per a la meditació. A vegades hi du la contemplació del paisatge, o una lectura, o una conversa en la qual dic que recordo un estiu a Martinet de la Cerdanya, l’estada en un campament de noies guies. Tenia dotze o tretze anys. Vam comprar unes postals per enviar a casa. “Queridos padres”, vaig escriure. Em vaig aturar en sec, no vaig poder continuar. Qui eren aquells queridos padres? No podia escriure queridos padres als meus estimats pares, que és el que vaig acabar escrivint sense saber escriure en la meva pròpia llengua.
     
Josep Benet tenia raó, dic en la conversa. Es va voler cometre un genocidi amb la llengua catalana per molt que, de forma desvergonyida, el rei Joan Carles digués que aquí mai no s’havia prohibit el català. Havia acabat l’ensenyament primari, tot en castellà, ni una paraula en català a l’escola Grupo Escolar Reyes Católicos. I quan dic ni una vull dir ni tan sols al pati. Si et “pillaven” parlant en català eres castigat, per la qual cosa ningú no el parlava. És un miracle que hàgim conservat el català. La gent de la meva generació hem hagut d’aprendre’l a escriure de grans, fora de l’escolarització.

     
José Costa Gramunt, es llegia al DNI del meu germà, fins a la mort del dictador. Ell no era José, sinó Josep. El nom fa la cosa. Per aquesta raó fets com aquest produeixen esquizofrènia. Era fet expressament, van voler crear una societat malalta, que se sentís estranya i marginada d’ella mateixa. Et sents estrany quan t’anomenen amb un nom que no és el teu. Però no se’n van sortir. Hem resistit al genocidi programat. Avui i aquí no se li canvia a ningú el nom amb el qual vol ser anomenat. Per exemple: José Montilla, i tots tan contents, tant si el vol conservar com si se’l canvia, hi ha llibertat. Vet aquí la diferència. Quant al genocidi, no és un crim? El podem perdonar, i ho fem. Però no s’ha d’oblidar cap genocidi. És un acte humanitari no oblidar els genocidis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de setembre de 2016. La foto és antiga... jo al jardí de casa l'agost de 1994...)

diumenge, 4 de setembre de 2016

Marxa per la llibertat


Aquest estiu ha fet quaranta anys de la Marxa de la llibertat
La marxa va consistir en un conjunt de marxes (anomenades columnes) dutes a terme l'estiu de 1976, per reclamar l'amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l'Estatut d'Autonomia. 
La marxa va recórrer molts indrets dels Països Catalans. 

Poble català posa't a caminar, es deia a la part del darrere de la samarreta que porta Oriol Pi de Cabanyes. La fotografia està feta per Quim Curbet a Girona, en la festa del premi Bertrana. Ara volem anar més lluny, hi arribarem.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Espai Far

Avui hem visitat l'Espai Far, que està situat en l'emblemàtic espai del Far de Sant Cristòfol. Des de començaments d'estiu que és un centre museístic que mostra el patrimoni mariner vilanoví. 
L'Espai Far comprèn tres espais: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, situat en l'antiga casa del faroner. En aquest espai s'hi exhibeixen objectes relacionats amb el món de la pesca i la tradició marinera, que l'Associació del Museu del Mar ha anat rebent de donacions de pescadors i veïns del barri de Mar.
A l'Espai Víctor Rojas hi ha el bot de salvament de nàufrags Víctor Rojas, un dels tres únics bots d'aquesta tipologia que es conserva a Catalunya.
Al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués es mostra la col.lecció d'objectes relacionats amb el mar que va aplegar Francesc Roig Toqués, que va ser molt conegut també a través de la seva famosa Carpa Juanita, un peix ensinistrat que bevia en porró i menjava amb cullereta... Se li ret homenatge en aquest espai singular, amarat, en efecte, de curiositats marineres.
La visita a l'Espai Far val la pena.
(a la fotografia, una imatge del Museu del Mar)

divendres, 26 d’agost de 2016

Mestre de literatura

Va entrar a classe amb un somriure als ulls, que li brillaven. Venia amb un feix de fotocòpies a la mà. Les va repartir morosament, sense pressa, amb els gestos amables ben coordinats, com en un ritual. Ho era, un ritual. Ja sabeu: no només de pa viu l’home, i la dona, és clar.
     
Va dir amb veu pausada el que potser ja han dit centenars de mestres de literatura com ell, com ella: La llengua literària ha de poder llegir-se en veu alta... no només ha de dependre de la lletra escrita sinó que també ha de dependre del so. El so és l’ànima del llenguatge... I així. I nosaltres, alumnes amb els diferents batxillerats que dóna la vida i els llibres llegits fins aquell moment, l’escoltàvem amb els ulls posats en aquell rostre que era pura llum d’enamorat com estava aquell mestre de la literatura viva.
     
Llegeix, em va dir. I jo vaig començar a llegir, paladejant-lo, assaborint-ne totes les modulacions i ritmes, aquell text de Guillem Viladot: un record d’infantesa. Quan vaig conèixer l’autor li vaig dir que m’havia enamorat d’aquell text gràcies a la seducció d’aquell mestre que estimava la literatura i la llengua amb què estava escrita: un català amb ànima, nodrit per la terra, no un català desfibrat pels gramàtics positivistes que la tracten com si fos en un quiròfan.
     
La llengua s’ha d’ensenyar a través dels qui l’escriuen amb ànima. I ens feia llegir en veu alta per escoltar la musicalitat, a vegades també adusta o tallant, que de tot hi ha en les llums i ombres de la vida, o en els estats d’ànim de la vida, o en els tràfecs del sublim i del quotidià.

     
El mestre imantava els alumnes, pura energia en moviment que seduïa l’orella, també la interna. La llengua no entén de lògica sinó de poesia, no la feu patir sinó florir, deia el mestre de literatura. I ara diuen que els volen treure, que no es vol ensenyar literatura a les escoles. Doncs morirem. No només de pena, sinó d’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d'agost de 2016. A la imatge, foli manuscrit de Josep Anton de Cabanyes, germà de Manuel de Cabanyes, el poeta)

dimarts, 16 d’agost de 2016

Rio de Janeiro

El paradís, el pur, només existeix en la nostra imaginació. Potser al principi hi havia un paradís. Però qui sap on és. Això no obstant, hi ha llocs la bellesa misteriosa dels quals ens el recorda encara que només sigui a través de la nostra mirada vers el bell, que això sí que existeix. Rio de Janeiro és una ciutat bella, però perillosa. Els dies que nosaltres hi vam ser, l’estiu del 2003, vam llegir a la premsa que van matar un viatger com nosaltres.
     
No s’hi val a badar, adverteixen des del Consell Superior d’Esports. A punt de començar els Jocs Olímpics es va redactar un manual de 40 pàgines amb instruccions. Fa tretze anys, el sentit comú ja ens va dir que havíem d’anar vestits amb roba senzilla i sense cap joia, que no havíem de sortir de nit amb la nostra cara de babaus estrangers, que havíem de dur els diners justos per a les despeses del dia. No ha canviat res, tot ha anat a pitjor, sembla, el perill és real. Com és real que les aigües de la badia de Guanabara avui són més brutes. Les proves olímpiques s’hauran de fer en lamentables condicions. Nedaran entre merda, ha dit el metge brasiler Daniel Becker.

     
Brasil és un paradís. Vaig enamorar-me d’aquest paradís. Vaig cantar aquest paradís a Quan Jurupari era déu. En versos essencials, d’una gran nuesa estilística per no deixar-me anar pel rost del sentimentalisme, vaig escriure sobre aquest paradís sense amagar les ombres. Vaig veure ombres a Sao Paulo, a Belo Horizonte, però sobretot a Rio de Janeiro. Per això he trigat anys a publicar aquest llibre. Hi ha poemes poc amables: les favelas no són espais amables, les morts dels nens del carrer no són fets amables, i els somnis dels aprenents de futbolistes que cada dia juguen a la platja és una forma de fugir d’un paradís que és i no és. Els assalts són a l’ordre del dia, s’adverteix, i el Zika amenaça les dones embarassades de poc. Ah, Jurupari, si veiessis el teu paradís. Amb tot, hi ha alegria i color, samba i el desig de retornar a la puresa dels teus orígens.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d'agost de 2016. La fotografia està presa a la platja de Copacabana, de Rio de Janeiro, el juliol de 2003)