divendres, 26 d’agost de 2016

Mestre de literatura

Va entrar a classe amb un somriure als ulls, que li brillaven. Venia amb un feix de fotocòpies a la mà. Les va repartir morosament, sense pressa, amb els gestos amables ben coordinats, com en un ritual. Ho era, un ritual. Ja sabeu: no només de pa viu l’home, i la dona, és clar.
     
Va dir amb veu pausada el que potser ja han dit centenars de mestres de literatura com ell, com ella: La llengua literària ha de poder llegir-se en veu alta... no només ha de dependre de la lletra escrita sinó que també ha de dependre del so. El so és l’ànima del llenguatge... I així. I nosaltres, alumnes amb els diferents batxillerats que dóna la vida i els llibres llegits fins aquell moment, l’escoltàvem amb els ulls posats en aquell rostre que era pura llum d’enamorat com estava aquell mestre de la literatura viva.
     
Llegeix, em va dir. I jo vaig començar a llegir, paladejant-lo, assaborint-ne totes les modulacions i ritmes, aquell text de Guillem Viladot: un record d’infantesa. Quan vaig conèixer l’autor li vaig dir que m’havia enamorat d’aquell text gràcies a la seducció d’aquell mestre que estimava la literatura i la llengua amb què estava escrita: un català amb ànima, nodrit per la terra, no un català desfibrat pels gramàtics positivistes que la tracten com si fos en un quiròfan.
     
La llengua s’ha d’ensenyar a través dels qui l’escriuen amb ànima. I ens feia llegir en veu alta per escoltar la musicalitat, a vegades també adusta o tallant, que de tot hi ha en les llums i ombres de la vida, o en els estats d’ànim de la vida, o en els tràfecs del sublim i del quotidià.

     
El mestre imantava els alumnes, pura energia en moviment que seduïa l’orella, també la interna. La llengua no entén de lògica sinó de poesia, no la feu patir sinó florir, deia el mestre de literatura. I ara diuen que els volen treure, que no es vol ensenyar literatura a les escoles. Doncs morirem. No només de pena, sinó d’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d'agost de 2016. A la imatge, foli manuscrit de Josep Anton de Cabanyes, germà de Manuel de Cabanyes, el poeta)

dimarts, 16 d’agost de 2016

Rio de Janeiro

El paradís, el pur, només existeix en la nostra imaginació. Potser al principi hi havia un paradís. Però qui sap on és. Això no obstant, hi ha llocs la bellesa misteriosa dels quals ens el recorda encara que només sigui a través de la nostra mirada vers el bell, que això sí que existeix. Rio de Janeiro és una ciutat bella, però perillosa. Els dies que nosaltres hi vam ser, l’estiu del 2003, vam llegir a la premsa que van matar un viatger com nosaltres.
     
No s’hi val a badar, adverteixen des del Consell Superior d’Esports. A punt de començar els Jocs Olímpics es va redactar un manual de 40 pàgines amb instruccions. Fa tretze anys, el sentit comú ja ens va dir que havíem d’anar vestits amb roba senzilla i sense cap joia, que no havíem de sortir de nit amb la nostra cara de babaus estrangers, que havíem de dur els diners justos per a les despeses del dia. No ha canviat res, tot ha anat a pitjor, sembla, el perill és real. Com és real que les aigües de la badia de Guanabara avui són més brutes. Les proves olímpiques s’hauran de fer en lamentables condicions. Nedaran entre merda, ha dit el metge brasiler Daniel Becker.

     
Brasil és un paradís. Vaig enamorar-me d’aquest paradís. Vaig cantar aquest paradís a Quan Jurupari era déu. En versos essencials, d’una gran nuesa estilística per no deixar-me anar pel rost del sentimentalisme, vaig escriure sobre aquest paradís sense amagar les ombres. Vaig veure ombres a Sao Paulo, a Belo Horizonte, però sobretot a Rio de Janeiro. Per això he trigat anys a publicar aquest llibre. Hi ha poemes poc amables: les favelas no són espais amables, les morts dels nens del carrer no són fets amables, i els somnis dels aprenents de futbolistes que cada dia juguen a la platja és una forma de fugir d’un paradís que és i no és. Els assalts són a l’ordre del dia, s’adverteix, i el Zika amenaça les dones embarassades de poc. Ah, Jurupari, si veiessis el teu paradís. Amb tot, hi ha alegria i color, samba i el desig de retornar a la puresa dels teus orígens.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d'agost de 2016. La fotografia està presa a la platja de Copacabana, de Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

divendres, 5 d’agost de 2016

Àngel d'estiu

N’hi ha tot l’any, d’àngels, com hi ha dimonis tot l’any, són fàcilment identificables. Enguany els esdeveniments n’han servit un plat ben fosc. Però a l’estiu sembla que anem més desorientats, amb tantes seduccions. L’estiu és una època abocada a l’exterior, i els àngels són cosa interna (són la cara de les bones qualitats, les qualitats angèliques), tot i que la mitologia judeocristiana els hagi donat tants rostres, tants noms: Gabriel, Miquel, Rafael, que són de la categoria dels arcàngels, però també hi ha els familiars, els custodis: Ariel, Aniel... fins arribar a 72, segons reporta Félix Llaugé al seu llibre Tu ángel custodio (Ediciones Obelisco). L’autor es pregunta si en ple segle XXI la pregària té sentit, i si invocar l’àngel és necessari o serveix per alguna cosa. Però dóna orientació dels noms i les potències invisibles que els àngels ofereixen als seus custodiats.
     
Aquests àngels guardians, que eren molt estimats en el temps de la meva infantesa, i als quals les àvies ens deien que havíem de demanar protecció, també eren ben estimats per Eugeni d’Ors, que va fer una teoria filosòfica sobre la figura de l’àngel al seu llibre Introducción a la vida angélica (publicat a Buenos Aires el 1939). Una metafísica que, entre d’altres, va rebre la idea de la mística sufí del doble angèlic que tenim. Reivindicant la figura de l’àngel en sentit filosòfic, el també filòsof Massimo Cacciari va publicar L’Angelo necessario (1986). I cal recordar l’escala de l’evolució humana de Ramon Llull, en la qual l’àngel està per damunt del cel, i el cel per damunt de l’home, així com l’escala ideada per Francesc Pujols, en la qual també hi ha per damunt de la humana la categoria de l’àngel.
     
Partint de la idea que els humans som part del visible i de l’invisible de la vida, que som matèria i esperit al mateix temps, en el cos dolençós som també el cos lluminós de l’àngel, tot i que l’imaginari de les creences jueva, cristiana i musulmana també situï fora de nosaltres la figura de l’aggelos com a mitjancer entre Déu i les criatures. Sens dubte hi ha àngel en aquell o aquella que en un moment determinat actua de forma angèlica, quan per exemple exerceix un paper de guaridor, que és el que representa Rafael, o d’àngel anunciador d’una benaurança com és la maternitat en el cas de Gabriel anunciant a Maria la concepció del fill.

     
No està de més, doncs, tenir notícia de l’àngel que ens correspon segons el dia de naixença, i rebre’n forces tot invocant-lo en moments de manca. Els nascuts entre l’11 i el 15 de març tenim Haiaiel. Entre altres dons, ajuda en la lluita per ser lliure, independent. Entenc que és en doble direcció: persona de pensament lliure perquè s’allibera del propis pesos morts en un marc on la gent pugui ser lliure i independent. M’aplico, doncs, a invocar-lo tot l’estiu, ja que a partir de setembre hi haurà molta feina! No tinc cap dubte de la força positiva que també contenim.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 d'agost de 2016. A la imatge, un àngel de l'església de San Giusto, de Trieste, foto feta el 30 de juny de 2016)

diumenge, 31 de juliol de 2016

Trieste amb ulls de dona

Hi ha diverses formes d’escriure guies de llocs i ciutats, i una és escriure una guia sentimental, la qual cosa vol dir anar més enllà de les dades i la història i donar fe d’aquells aspectes que són percebuts de forma personal. Si aneu a Trieste, recomano que entreu a les llibreries (n’hi ha moltes!) i compreu llibres sobre Trieste. Són de qualitat, tan informativa com literària. Entre aquesta plèiade, vaig descobrir Guida sentimentale di Trieste. La ciutat està escrita per dones que viuen a Trieste, ja siguin autòctones (italianes o eslovenes) o nascudes en altres llocs d’Itàlia o de l’estranger, i que s’han incorporat a una ciutat una de les característiques de la qual és ser una ciutat de frontera.
     
A Guida sentimentale de Trieste trobem una mirada polièdrica per part de les dones que, unes més escriptores que les altres, han escrit textos molt bells, fruit d’un laboratori d’escriptura promogut per la Casa Internazionale delle Donne di Trieste. En els textos publicats (2014), s’expressa la vivència dels llocs d’una manera subjectiva i en diàleg amb el passat i el present de la ciutat, tot fent visible a través dels relats personals la seva idiosincràsia cultural, social i de convivència. El resultat és un llibre viu, dinàmic, tot i que no hi manquin les referències bibliogràfiques que fan de Trieste una ciutat literària pel fet que tants escriptors/es han escrit sobre les seves seduccions.

     
L’interès d’aquesta Guia sentimentale di Trieste és tant cultural com sociològic, amb la progressiva incorporació de la dona en tots els àmbits de la vida comunitària. Així llegim les places, carrers, escoles, universitats, llocs de treball, etc., amb els ulls d’aquestes dones que, amb la seva presència i activitat, han modificat l’imaginari col.lectiu d’una ciutat que, com totes en el passat, pecava de patriarcal. És l’hora dels equilibris, també en la visió de les ciutats.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juliol de 2016)

diumenge, 24 de juliol de 2016

La Barcelona jueva

Amb un pròleg de Pilar Rahola, escriptora i comunicadora sensible a la història passada i present del poble jueu, acaba de publicar-se La Barcelona jueva, coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i Cossetània Edicions. L’autor d’aquest llibre que pretén redescobrir les petges materials i immaterials de la presència jueva a la ciutat comtal és Josep Alert (Igualada, 1966), historiador i gestor cultural d’àmplia experiència.
     
Recordo que uns quants anys enrere, tal com es publicava a la premsa, es buscava l’emplaçament del que havia estat la Sinagoga Major del Call de Barcelona... Hi havia interès per trobar i identificar la presència de la comunitat jueva barcelonina i la seva història plena de clarobscurs. Aquesta recerca ha anat fent camí des d’aleshores fins arribar als nostres dies.
     
A fer llum en aquesta presència hi col.laboren publicacions com La Barcelona jueva, un treball divulgatiu de nivell que ha d’interessar no només als jueus de tot el món que ens visiten –cada any són més- sinó també a nosaltres. Almenys a tants de nosaltres que, pels cognoms, podem pensar que potser som hereus de jueus conversos a la força després dels avalots i el saqueig que va patir el Call barceloní el 1391. Sense deixar d’estimar el cristianisme i els valors ètics i espirituals amb els quals ens hem format com a persones, experimentem una fraternitat subtil envers el destí d’aquest poble en diàspora d’ençà que l’any 70 d.C. es va destruir el Temple de Jerusalem. Se sap que a la Barcino romana ja hi havia jueus. 
     
Deia que experimentem un sentiment de fraternitat que s’afegeix a l’admiració per una cultura que, malgrat la diàspora, ha aglutinat i comunicat tantes formes de saber (ciències diverses, estudis de les Escriptures bíbliques i la Càbala, literatura, música, artesania, habilitat per portar comptes, etc.). Una cultura que des de sempre ha promogut que la gent sabés llegir i escriure, i això era molt visible en temps en què regnava l’analfabetisme rampant, la qual cosa va ser, i ha estat utilitzada per dominar les ments i els cors de la gent senzilla.
     
Tot llegint els capítols de La Barcelona jueva en què es parla de l’arraconament i segregació primer, fins arribar a la persecució i aldarulls del 1391 que van provocar la mort de tants jueus a mans dels cristians, amb el resultat d’haver de triar entre l’obligació de la conversió o l’exili, cal preguntar-se per què l’Església va exercir aquest paper inquisidor, de botxí, contravenint, i gairebé sembla de criatures recordar-ho, els principis fonamentals de l’amor fratern que va predicar Jesús, que no s’ha d’oblidar que era jueu.
     
La Barcelona jueva, de Josep Alert, ofereix als lectors un doble itinerari. En primer lloc, el recorregut que explica la historia dels jueus catalans en totes les seves fases, amb informacions sobre fets i personatges rellevants que l’il.lustren. En segon lloc, trobem els itineraris dels espais barcelonins on es fa més o menys visible la memòria de la Barcelona jueva. La majoria d’aquests indrets estan situats al cor de Barcelona, a la Barcelona Vella, amb epicentre a la Plaça de Sant Jaume. A partir de la destrucció del Call –fins aquí va arribar la barbàrie- la presència jueva es difumina, es fa gairebé invisible a la ciutat. En els darrers temps, i a poc a poc, s’ha anat redescobrint i assimilant una presència que va tenir el seu segle d’or en la mateixa època que els dies d’esplendor dels reis catalans de més prestigi i seny governatiu, amb Jaume I al capdavant. Aquests reis assenyats protegien els jueus. Però la pressió de l’Església va vèncer la voluntat d’aquests reis, víctima del que avui anomenaríem síndrome (i pecat) de superioritat espiritual envers els altres col.lectius religiosos.
     
Seguint el curs del relat anem tenint notícia, si no la sabíem, dels autors intel.lectuals d’aquests fets lamentables, precedents, cal dir-ho, del que avui abominem: l’Holocaust. La marea antijueva es va donar a tot Europa, cert, també a Espanya, amb l’expulsió definitiva per part dels Reis Catòlics el 1492. Catalunya no se’n va salvar. També nosaltres, atiats per segons quins sermons en esglésies i catedrals, vam mostrar-nos antijueus. En el daltabaix del 1391, la catedral de Barcelona va ser l’escenari de la conversió forçada de jueus.
     
La llengua dels jueus catalans era el català, tot i que, com era habitual a l’època, escrivissin les seves obres literàries en hebreu, com també era habitual que els cristians escrivissin en llatí. Considerat com l’última figura de les lletres hebrees catalanes, Salomó ben Rovèn Bonafed, conegut com a Astruc Bonafeu (1370-1445), a diferència del pare i el germà, va dir no a la conversió. En els seus escrits va cantar, amb tristesa i amarguesa, l’agonia del judaisme a Catalunya.
     
Cal fer esment, entre d’altres escriptors catalans d’altura com Joan Maragall i Carles Riba, la influència de la cultura jueva en l’obra de Salvador Espriu, ‘que es va servir del concepte Sepharad per construir una al.legoria crítica a Espanya’, escriu Alert.
     
El relat de La Barcelona jueva, de Josep Alert, que es llegeix amb interès creixent, arriba fins als nostres dies. La represa de la presència de jueus a Barcelona es va donar a principis del segle XX. Eren jueus fugits d’una Europa que donava noves mostres d’antisemitisme bel.ligerant, i ja sabem com va acabar. Entre d’altres relats, llegim el que mostra la història de les caixes amagades que va trobar Dory Sontheimer a la mort de la seva mare. En les cartes i papers ocults s’explica la tragèdia de la seva família, materna i paterna, pràcticament tota víctima de l’Holocaust.
     
També trobem en aquest llibre d’Alert el relat més recent, i viscut per nosaltres, de la història d’una simbiosis entre jueus i catalans (que encara dura!) per part del franquisme. Ja se sap que de tot en van tenir la culpa rojos, jueus, maçons i catalans separatistes (¡!). Aquesta persecució, afegeixo perquè no hem d’oblidar-ho, va fer víctimes. Molta gent va morir per aquests motius. Aquí avui no es mata per aquests motius, no estaria ben vist, les democràcies europees se’n farien creus, l’efecte de la vacuna de l’Holocaust i dels Gulags soviètics encara dura; però es fa morir a la vida civil l’adversari, difamant-lo, o el que convingui, per liquidar la persona en el seu honor i dignitat. L’episodi de la caça de bruixes per part del ministre de l’Interior, o de qui sigui que la dugui a terme, no és una anècdota: és una pràctica habitual. La nostra democràcia és encara molt prima, és per això que cal enfortir-la de forma ètica i honesta.

     
En aquests moments Barcelona compta amb quatre comunitats jueves, molt actives en el camp cultural. Les petges jueves en la història catalana, amb diversos enclavaments disseminats per tot el territori, són d’un gran atractiu per al turisme israelià i jueu en general. Barcelona és la setena ciutat del món més visitada pels turistes hebreus. Quan visiten la muntanya de Montjuïc, el lloc on hi havia el cementiri dels jueus barcelonins de l’edat mitjana, experimenten un sentiment molt íntim... És el natural, en el seu cas. També nosaltres experimentem emoció, ja que la terra dels cementiris és la terra d’aquells morts i de tots els morts, dels nostres ancestres; la dels cementiris és terra sagrada i cal trepitjar-la amb reverència.

(article publicat a l'Eix Diari, 19 de juliol de 2016. La imatge de la tomba de la fotografia està presa el dia 28 de juny al cementiri jueu de Trieste). 

divendres, 15 de juliol de 2016

Una postal de Trieste

La ciutat de Trieste regala postals precioses, lluminoses. Però hi ha angles de foscor, fins i tot en el paradís. És un d'aquests angles foscos el que s'expressa en aquesta postal de Trieste, text que he publicat avui al Diari de Vilanova,15 de juliol de 2016. La imatge la vaig prendre el passat 28 de juny.
     
"Hi ha postals en blanc i negre, i no perquè siguin antigues. A la imatge es veu una torre molt alta, feta de maó vista, igual que el gran edifici de tres i quatre pisos, amb finestres a pocs metres l’una de l’altra. L’any 1913, al barri de San Sabba de Trieste es va construir aquest establiment destinat a la neteja i preparació d’arròs per al consum. Una fàbrica, doncs, al servei de la ciutat i voltants.
     
La foscor de la postal ve de trenta anys després, quan els nazis van convertir la fàbrica en un camp de trànsit cap als forns crematoris del Tercer Reich. Posteriorment, la mateixa Risiera di San Sabba es va convertir en un camp de tortura i mort, amb forn crematori propi. En aquest indret, avui monument nacional, encara es poden veure les cel.les de tortura abans de cremar els cossos amb àcid o reduir-los a cendres.
     
En la visita que vam fer a la sinagoga de Trieste, un bell edifici amb detalls modernistes, molt de l’època en què va ser alçat, la voluntària ens va explicar que d’un dia per l’altre els veïns van deixar de saludar els jueus. Ningú no esperava, a la moderna i ciutat de bona convivència entre diversos col.lectius com era, com és Trieste, ciutat de frontera, un discurs com el que va pronunciar el Duce el 18 de setembre de 1938, quan va visitar la ciutat: I per al prestigi cal una clara i severa consciència racial, que no tan sols estableixi diferències, sinó també nítides superioritats (...) Amb ells [els jueus] se seguirà una política de segregació.

     
Aquesta política va ser molt més que una política de segregació: va ser una política d’eliminació, de voluntat d’extinció d’un grup humà, també a Trieste. La postal que veiem en viu de la Risiera di San Sabba parla per ella mateixa. Ningú no oculta el que va passar, se’n fa memòria, es demana perdó. També els visitants demanem perdó per la bèstia que portem a dins malgrat hàgim nascut tants anys després d’aquell horror, d’aquella tragèdia."

dilluns, 11 de juliol de 2016

Viatjar

És època de viatjar. El temps d’estiu convida al viatge. El viatge, com la vida, té molts nivells, des del més banal fins al més historiat. Hi ha, però, qui viatja com un paquet, com una maleta: es mou de lloc però poc veu res. Observeu aquesta mena de viatgers: van com ninots. I quan al retorn els preguntes què els ha semblat tal país, tal ciutat o tal monument, et miren com si no haguessin entès la pregunta. Es queden muts.

Els museus són plens, atapeïts de gent que és poc o gens sensible a l’art, però vet aquí que els han programat la visita i han de fer la fotografia del quadre més famós. Ja fa anys que no puc mirar La Gioconda, al Louvre, com la vaig mirar la primera vegada que vaig viatjar a París l’any 1971 o 1972. S’amunteguen com en un formiguer desenes de persones davant del petit quadre del gran Leonardo Da Vinci, ara, per postres, cobert amb un vidre. Ara la fotografia és fotografiar la multitud davant la dama del somriure misteriós.

No és el mateix veure que mirar, escriu la crítica d’art Estrella de Diego a Rincones de postales. Turismo y hospitalidad. En aquest assaig, l’autora es pregunta si encara podem ser viatgers en un món de turisme massificat, programat. Sí que en podem ser, conclou, però sempre depenent de l’actitud del viatger. Un viatger dins la massa, s’entén, ja que, com passa a Roma, a Barcelona o a Praga, haurà de fer llargues cues per tot.
     
El meu primer viatge fora de Catalunya el vaig fer quan tenia setze anys, amb el grup de pintura de l’escola Llotja. Vam anar els dies de la Setmana Santa a Madrid per veure al Prado els quadres de Velázquez i els quadres de Goya, amb la seva sèrie de pintures negres. Vam passar dos matins al museu, en les sales del qual, però, ens van sorprendre altres pintures rellevants com les obres surrealistes d’El Bosco o els mirífics paisatges blaus de Patinir. Vam viure l’experiència de la descoberta! La descoberta és inherent al viatge per a mi des d’aleshores. Així, ja no espero tant trobar el que està anunciat a bombos i platerets a les guies com descobrir vés a saber què que em meravella. Llavors sento que viatge és també una forma d’escriptura. Tant que a vegades converteixo el viatge en escriptura.


El viatge agafa un sentit complet en la partida i el retorn. Altrament no es pot parlar de viatge sinó de nomadisme. En partir, el viatger entra en un temps de parèntesi, per més que les busques del rellotge marquin les hores. El retorn marca el final del viatge físic, però no pas el mental. El viatge perdura cada vegada que evoquem un episodi, o narrem o escrivim un relat d’allò que vam viure. És una manera d’allargar la mel del viatge, per més que ens hàgim trobat contratemps, d’altra banda, el més natural del món. Perquè allò inesperat, allò que surt fora del programa, sovint es constitueix en el veritable viatge. I com que el temps és limitat i nosaltres també, no és cap drama perdre’s el que s’ha de veure per força. Com en la vida, no es pot fer tot, però sí que es pot fer bé el que es fa. Atenció plena en el viatjar.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juliol de 2016). A la fotografia, la imatge d'unes pedres romanes trobades a la muntanya de San Giusto, al bell mig de la ciutat de Trieste. La fotografia està presa el 30 de juny de 2016)