divendres, 2 de desembre de 2016

Rituals

Tenim necessitat de rituals. Tenim necessitat de transcendència malgrat el materialisme rampant que ens envolta. Històricament, les religions tradicionals fornien rituals, formes simbòliques per viure la transcendència, la vida de l’esperit, dins d’un marc. Les societats antigues eren més petites i tancades. Ara, en les nostres societats obertes i laiques, les religions són cosa privada, però en l’àmbit públic han quedat rituals als quals se’ls dóna un sentit o altre, depèn dels celebrants.
     
Hi ha necessitat de ritual per celebrar les fites del cicle de la vida.  Aquesta sacralització dels fets importants de la vida humana ve de molt lluny, tal com creu l’arqueòleg i paleoecòleg Jordi Rossell, que afirma: la ritualitat i el simbolisme no són patrimoni exclusiu de la nostra espècie i es remunten a l’origen del gènere Homo. Els neandertals enterraven de forma cerimonial els seus morts.
     
Hi ha necessitat de ritual, com el que ara es manifesta en la forma com celebrem el Nadal, per exemple, es cregui o no en el motiu de la celebració, que és el naixement d’un déu encarnat. El ritual del Nadal respon a aquesta necessitat que en l’àmbit del domèstic agafa forma de reunió familiar, de comunió al voltant d’una taula ben parada i de festejar els assistents amb regals, sobretot als infants de la família, ja provinguin del tronc de Nadal o Tió, ja provinguin de l’arbre de Nadal o del Pare Nadal, o ja sigui que es mostri en la posterior festa de l’Epifania o dels Reis Mags, o tot alhora, i visca la festa.

     
Festa del sagrat, que quedi clar, encara que la celebració sigui laica, sense cap lligam amb el seu origen religiós. Ignorar aquest sentiment del sagrat de l’existència seria com ignorar una part de la nostra condició humana. Encara que no creguéssim en res de res, els rituals vindrien a ser una manera de celebrar, amb un petit o gran gest, la gratuïtat de la vida, i de la vida que ens sosté. Almenys creure i celebrar la vida.

(Article publicat al Diari de Vilanova, 2 de desembre de 2016. A la imatge, una fotografia d'un dels altarets de casa)

dilluns, 28 de novembre de 2016

Dibuixar és descobrir


"Per a l’artista dibuixar és descobrir", escriu el crític d’art John Berger al seu recull d’assajos i cartes Sobre el dibuix (Viena Edicions) en l’excel·lent traducció de Marta Pera Cucurell. El llibre s’acompanya d’il·lustracions que il·luminen el discurs del mestre.
 
John Berger sap de què parla, ja que pinta i dibuixa. "Per a l’artista dibuixar és descobrir", sí, i és tan exacte també des de la meva experiència. És la sensació que tinc cada vegada que traço una forma damunt el paper. Tinc una imatge al cap, tan clara com imprecisa perquè encara no s’ha mostrat. I és el traç que la va descobrint, que la fa visible. Abans no sabia res més que el que havia prefigurat. El traç, el primer i els següents, mostren, "marquen no el límit del que hem vist, sinó el límit del que hem esdevingut."
 
Una bella manera de dir que som en la descoberta, que ens trobem en la descoberta, també en l’apunt del natural. Es tracta del mateix procés que dibuixar d’imaginació: sempre ens trobem en aquest punt que va del no-res a la forma, i la meravella que ens assalta quan el traç va manifestant-se a mesura que el dibuix avança sobre el foli en blanc.
 
Em recordo en aquella gran sala amb sostres alts, altíssims, de la seu de Llotja al carrer Gran de Gràcia, amb un llapis a la mà i un plec de fulls sobre la falda. Sessió d’apunts del natural. Diu John Berger en la mateixa circumstància que quan es mirava la pàgina en blanc era més conscient de l’alçada que de l’amplada. Els límits superior i inferior li eren crucials, com la figura s’havia d’alçar de terra, o la manera en què s’aguantava a terra.
 
Em recordo fent el primer traç, partint del centre del paper. Com si la figura hagués de sorgir d’aquest centre centrant la figura. Els marges, generosos. La figura no sempre apareixia tal com la veia. Amb tot, el dibuix resultant no sempre era esguerrat, simplement no era el que veia sinó el que es mostrava. Això és la descoberta. La figura apareixia autònoma del model, amb vida pròpia. El "meu" dibuix era tan imperfecte respecte del model. Però no era un dibuix del tot maldestre, tenia la seva harmonia interna encara que algun traç se m’hagués escapat.
 
El que es mostrava damunt el paper era una interpretació del model que es descobria "altre" a través del meu traç. El dibuix no era fals, sinó una cosa diferent del model, tot i que a vegades s’hi assemblés. "He vist això", escriu John Berger. El dibuix declarava aquesta veritat.

(text publicat a Catorze14. La imatge, del juny del 2010, està feta davant d'un grafitti, un traç a la paret. No és meu, però feia un bon fons de fotografia)

Cuba

Dissabte, 26 de novembre de 2016, va morir Fidel Castro. "La historia me absolverá" havia dit i repetit. Un home amb carisma, sens dubte. Però va mantenir el seu poble en la minoria d'edat. He estat a Cuba en dues ocasions. Vaig veure i observar molt de patiment, també molta dignitat per part dels cubans. Amb això comptava el dictador, diria. El primer viatge, l'any 1998, va donar com a fruit Estampes de Cuba. Em vaig enamorar de Cuba. Vaig publicar el llibre l'any 2001.

dimecres, 16 de novembre de 2016

La vida de dins i la de fora


En una entrevista de l’any 1988, deia Leonard Cohen que tenia la impressió que estàvem vivint un període en el qual el món interior i el món exterior estaven molt separats. Com si no hi hagués vida pública, s’exclamava, o, millor dit, com si ningú no li digués res. És clar que, i devia mirar el seu interlocutor amb aquell somriure trist que sempre l’acompanyava, seguia els temes polítics i de tant en tant anava al cinema. El poeta, però, insistia a dir que era com si ningú li estigués parlant. "Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior. De manera que l’abisme que existeix entre el món interior i el món públic ara és enorme".
 
Han passat 28 anys, i l’abisme, la dissociació entre el món interior i el món exterior és encara més gran. "Cap polític i molts pocs artistes parlen del seu món interior..." I com si l’escoltéssim ara mateix sentim, perquè el veiem, que el paisatge és desolador. Es parla més que mai, es fa més xafarderia que mai, fins i tot s’esventen coses íntimes fins a la més obscena pornografia biogràfica. Reality Show, en diuen, per no parlar de les màscares i carnavals polítics que desfilen per tants carrers i places del món. Del món interior al qual es refereix Leonard Cohen no se’n parla. Aquesta veu, que és la veu de l’ànima, hi és, però es fa inaudible entre tant soroll. Com si l’ànima s’anés morint seguint la sendera de la mort de Déu.
 
"Déu és en trànsit, Déu mai no va morir", va escriure Leonard Cohen a la seva novel.la Bells perdedors. Era la seva fe. Per això Leonard Cohen parla del creixent buit de vida amb sentit. I per això en la seva poesia hi ha un delit, un afany per cosir aquest estrip existencial, aquest forat negre entre la vida de dins i la vida de fora que ens trenca, que ens fragmenta, que ens provoca tant de dolor. L’ànima se’n dol. L’amor és la solució, diu Leonard Cohen cançó rere cançó sabent que també en l’amor som imperfectes. Però l’amor és un camí que porta a l’aproximació d’una realitat immaterial que no té ni dins ni fora, i que no percebem en la dualitat que, tallant, ens fereix. L’amor ens unifica ni que sigui amor sentit per un instant, Déu sentit per un instant, Déu en trànsit.


(publicat a Catorze14. 15 de novembre de 2016)

diumenge, 13 de novembre de 2016

S'anuncia...

No es pot dir que no sigui ben visible l'activitat que s'anunciava a la seu de la nostra editorial vilanovina, El Cep i la Nansa a través d'aquest cartell. La jornada que va tenir lloc ahir al voltant del llibre, de la literatura i del fet d'escriure va resultar ben gratificant per tots els assistents. S'hi van presentar també llibres de publicació recent i se'n van anunciar d'altres... Entre aquestes novetats hi ha el meu Carnaval i les seves figures, d'aparició imminent. 

dilluns, 31 d’octubre de 2016

El pou (in memoriam)

El pou.
Imatge negra, fonda, opaca.
Ull buit, ull de calavera.
No hi ha buit en el record.
Record de què.
T’ho diré:
un home va caure al pou mentre el construïa.
Inici de la tragèdia.
Inici de la buidor terrible.
Absència del pare.
Es va perdre l’amor en aquella fondària.
Es va extingir en aquella foscor.
La memòria,
amor i dol transfigurats,
roman.

(aquest poema, que pertany al llibre de poemes inèdit, Mans, còdols, el cel, està escrit en memòria del meu pare i del seu pare. La fotografia està presa al cementiri de Montjuïc, on fa quatre anys està enterrat el meu pare)


dilluns, 24 d’octubre de 2016

Escriure a mà

Hi ha expressions artesanals que comencen a ser rareses. Escriure a mà n’és una. Quan jo era nena se’ns ensenyava a escriure a mà, com ara, però també se’ns ensenyava cal.ligrafia. No és el mateix. La cal.ligrafia, executada amb una ploma especial, era tot un art. En vaig aprendre, i durant bastant temps la meva lletra va estar impregnada d’aquell gest que dóna l’aprenentatge de la cal.ligrafia. La meva lletra ha anat evolucionant, i de quina manera!, però no ha perdut aquell gest en el qual s’hi pot llegir, per exemple, la sensibilitat de la persona.
     
Escrivim amb la mà, però qui dirigeix l’operació és el cervell. Escriure a mà demana un temps que no s’adiu gaire als temps accelerats que vivim. Amb l’invent de les màquines d’escriure vam començar una carrera que l’ordinador encara ha fet anar més lluny. A la mateixa escola on em van ensenyar a escriure a mà i a fer cal.ligrafia, també em van ensenyar a escriure a màquina. Tot m’ha servit a l’hora de dibuixar i d’escriure, que són les dues línies que van paral.leles en la meva realització professional i personal.
     
Poc escrivim a mà, ara, i molt menys fem cal.ligrafia! I, no obstant això, és recomanable adquirir destresa amb les mans escrivint a mà, aprendre a fer una lletra clara a més de resoldre problemes matemàtics, situar-se al mapa, saber història, escriure sense faltes d’ortografia, entendre el que es llegeix, saber el teorema d’Arquímedes i el que més convingui per donar eines de base per edificar això que en diem cultura, coneixement.

     
En alguna ocasió m’han preguntat si escrivia versos a l’ordinador. Sí, perquè a vegades em ve un vers al cap i l’escric de seguida. Però molts altres versos els escric en papers minúsculs, o darrere la targeta T-10 per la mateixa raó de seguir la veta inspirada. Guardo alguns d’aquests papers on es veu el ritme del pensament quan enllaça amb la imatge poètica... Això només és possible veure-ho en un paper escrit a mà.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'octubre de 2016. El text manuscrit, antic, procedeix d'una fotografia del meu arxiu)