Imaginari(s)

El passat 29 d’octubre vaig participar en una taula rodona: Imaginari, Humanitats, Religions. Per força hauré de resumir la ponència. La primera qüestió que es planteja a un profà en la matèria és: ¿Què s’entén per Imaginari? ¿Estem parlant del que Lacan en va dir Imaginari col.lectiu o social? Si és així, l’Imaginari és el conjunt de valors, històries i llegendes, així com els símbols comuns que formen part d’una cultura determinada. I, com en els vasos comunicants, l’Imaginari que aquesta cultura genera dóna significat a aquesta mateixa cultura, així com la representa. En aquest sentit, ¿podem parlar d’un Imaginari català? Sí. Els imaginaris col.lectius creen identitat.

Respecte de l’Imaginari entés en un sentit genèric, l’antropòleg Gilbert Durand considera que l’Imaginari sorgeix com una resposta viva a l’implacable pas del temps en la vida humana, el temps que topa amb la finitud, amb la mort. Per contra, l’ànima que és l’Imaginari roman de forma permanent en l’individu (no pas en la història, ja que cada època crea i s’identifica amb el seu Imaginari). Aquesta immutabilitat del que és immarcescible de l’Imaginari es constitueix en una escletxa per on l’individu, subjecte al temps de Cronos, albira el sentit de la seva vida, que és transcendent. Podem concloure que l’Imaginari és de naturalesa espiritual. Aquests mots de Hermann Hesse ho il.lustren bé: Les religions i els mites són, com la poesia, un intent de la humanitat d’expressar per mitjà d’imatges, precisament aquella indicibilitat que vosaltres tracteu inútilment de traduir en simples expressions racionals.

La segona qüestió que es planteja és: ¿Què s’entén per Humanitats? Les Humanitats estan constituïdes per un conjunt de disciplines l’objectiu de les quals és estudiar la condició humana en els seus diversos aspectes. Vegem-ne uns quants: mitologia, filosofia, literatura, lingüística, llengües clàssiques i modernes, estudi de creences i religions, conreu de les diverses disciplines artístiques i la seva història, estudi de les diverses cultures del planeta, arqueologia, antropologia cultural, sociologia, etc.

En tant que àmbits del saber humà, les Humanitats inclouen l’Imaginari, de la mateixa manera que l’Imaginari genera les Humanitats. Posats a imaginar, imaginem totes aquestes disciplines sorgint les unes de les altres com passa amb les nines russes. Així, l’Imaginari dóna lloc a les diverses disciplines o matèries de signe humanístic, en les quals hi ha les religions. Acabem de veure, doncs, que la tercera de les qüestions: les Religions i el seu coneixement, també formen part de les Humanitats. I seguint amb les imatges de les nines russes i els vasos comunicants, tant les creences com les religions generen un Imaginari col.lectiu en matèria de valors humans que actuen com un agent de cohesió de les comunitats, atorgant-les una identitat particularitzada. No tenen el mateix Imaginari les cultures d’Orient que les d’Occident, tot i que, sorgides des del més profund de l’ésser humà, comparteixin valors ètics i morals.

¿I quin és fil d’unió entre els sabers humanístics? És la vocació de l’homo sapiens per saber qui és, d’on ve i cap on va. I aquest fil, ¿què el mou? Un impuls cap al coneixement que no plany res per tal d’anar-hi a l’encalç, com sabia Rodin quan afirmava: L’art és l’exercici del pensament que lluita per entendre el món i fer-lo entendre. Els sabers humanístics busquen conèixer el sentit de la vida humana. El propòsit de l’antropologia, o ciència de l’home, és conèixer la forma de ser homes i dones al món, però també la forma d’interpretar-la, i a cada lloc amb les seves particularitats. Aquestes particularitats conformen un Imaginari col.lectiu, Catalunya té el seu i és obert, com oberta és la vida. El nou Imaginari que es va creant a Catalunya va vestit de groc, un color vital, càlid, solar. I és que vivim dies naixents, una cosa nova estem parint entre tants, som llevadores d’aquest raig de llum d’humanitat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de novembre de 2014. La taula rodona va tenir lloc a la Biblioteca de Catalunya. A la imatge, sortida del sol vista des de la meva cambra)

9-N

Imatge presa al vol en el moment que feia cua per votar a l'Intitut Joaquim Mir, de Vilanova i la Geltrú. Hi havia gent de totes les edats, com es veu a la imatge.

Votaré (també) per vosaltres

També per tu, Ada, votaré el proper 9-N. La meva amiga Ada (Immaculada) Verdú va morir de càncer als 33 anys. Això vol dir que fa més de trenta anys que és morta, ja que ens portàvem poc temps. No passa ni un dia, però, que no pensi en ella. El seu record sempre em ve al pas com les llums de l’existència se’ns fan trobadisses en el camí si estem a l’aguait.

La meva amiga era el que llavors se’n deia separatista. Les raons que esgrimia per a la seva postura política són a la base de l’independentisme actual, augmentat a velocitats ultrasòniques a mesura que l’estat espanyol ha anat traient les urpes envers Catalunya, ha anat mostrant la seva ànima agressiva, ha anat fent visible el seu desafecte monumental. José Montilla, una persona tan poc sospitosa de catalanisme, va alertar del desafecte que creixia a Catalunya. Però el veritable desafecte no va començar aquí, sinó a sis-cents km., i pel cap baix fa tres-cents anys. És un desafecte històric contra Catalunya, tal com deia la meva amiga.

També per tu, Jordi, votaré el proper 9-N. El meu amic Jordi Llimona va morir l’11 de setembre de l’any 1999. Un dia significatiu en la història dels catalans i també per a ell, que va tenir paper en les files del socialisme català en les primeres hores d’una jove democràcia. Jordi Llimona era catalanista i les seves paraules publicades al seu llibre, L’hora dels pobles (Edicions 62, 1993) no han perdut ni una engruna de vigència, quan escriu: [en aquest llibre] no sols s’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració jurídica reconeguda pel dret internacional.   

El desafecte inicial ha anat derivant en una progressiva desconnexió amb un món, l’hispànic ultramontà, que ens ha alienat de mala manera, fins a fer-nos sentir com a cossos estranys. Fins i tot ho reconeix Pedro Sánchez, el líder socialista espanyol, quan diu que s’ha de reclamar més afecte per a Catalunya. Reclamar a qui? Hi ha algú disposat a donar-ne? I, suposant que hi hagués algú, l’afecte no s’improvisa així com així, ni molt menys s’imposa. No sé pas com s’ho faran per fer rajar d’allà on no raja. I això la gent aquí, siguin quins siguin els seus orígens, ho veuen tan clar. D’aquí ve que quan per qualsevol mitjà de comunicació ens assabentem que el Tribunal Constitucional suspèn això, o allò –a instàncies de l’actual govern del PP el TC no ha parat de suspendre i condemnar tot el que vingui de Catalunya-, ja no ens fa por ni el llop ni les seves queixalades. Veient-lo venir, gent pacífica com som, busquem la manera de trencar de camí. Trencar de camí no vol dir trencar res sinó agafar una altra direcció.

És l’hora dels pobles, com deia Jordi Llimona, és l’hora de Catalunya, diem molts. Vivim moments d’aprenentatges vitals de gran calat. Entre les moltes coses bones que té aquest procés –creativitat, il.lusió, vivència d’un estat naixent de consciència- hi ha la dissolució de les ambigüitats –la Bíblia en diu tebior-. Ja resulta difícil amagar-se sota les màscares que denunciava Jordi Llimona, quan escrivia i prou greu que li sabia: Tant la neutralitat com la captinença postmoderna o universalista afavoreixen la nació poderosa. Aquesta actitud no ha afavorit l’Espanya moderna sinó que ha afavorit l’Espanya nacionalimperialista. Tal com va ser també en l’Espanya franquista, aquesta Espanya és excloent amb les diferències, i això no és democràtic. Joan Maragall va dir adéu a l’Espanya intolerant, Salvador Espriu parlava d’una Sepharad mai no assolida. Bona part de les noves generacions volen superar aquesta situació, tan castrant, tan paralitzant. Per aquest motiu, molta gent, com volien l’Ada, el Jordi, i tants d’altres que cadascú portarà al cor el 9-N, volem escriure el poema del futur de Catalunya en llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de novembre de 2014. La fotografia de l'estelada la vaig fer l'11 de setembre passat)

L'esperit sempre bufa

La tardor és un temps per a la reflexió, malgrat els diversos estiuets de Sant Martí amb què d’uns anys ençà el canvi climàtic ens obsequia. En un moment de calma enmig del brogit ambient, que n’hi ha per donar i per vendre, aquests dies he rellegit un article d’Eugeni d’Ors, mort a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1954 a la seva casa adossada a l’ermita del far de Sant Cristòfol. L’article Impavidez del espíritu va ser publicat a La palabra en la onda (Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1950). Són glosses per a ser llegides a la ràdio.

La glossa comença així, i tradueixo: A vegades, i amb massa freqüència, se’ns diu: ‘Les hores actuals són tan agitades, tan angoixants! Com de bé estarien les nostres ments si tinguessin la llibertat i la tranquil.litat suficient com per permetre’s el treball en actitud recollida, actitud indispensable per a la producció d’obres mestres en el camp de l’art, la ciència, la filosofia, la poesia.’

Sempre hi ha hagut hores agitades i angoixants: l’any 1919, l’any 1936, l’any 1945… l’any 2014… per posar xifres. És excusa de mal pagador, segons Eugeni d’Ors, no obrar quan l’esperit empeny, i empeny, malgrat les circumstàncies. El filòsof, que sovint té tant de pedagog, ens demana que entrem (ni que sigui virtualment) al museu del Prado, i observem, posem per cas, unes quantes pintures flamenques. Van ser pintades en els terribles temps del terrible Duc d’Alba. També ens demana que recordem les hores trasbalsades que devien amoïnar el bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí), quan va escriure La ciutat de Déu. No eren menys terribles els patiments físics i espirituals que neulien el gran Beethoven quan va escriure una de les obres monumentals de la música: la seva novena simfonia. Obres immortals, malgrat les hores agitades i angoixants del temps en els quals van veure la llum.

Em sembla que es tracta d’obrar sabent a quin ‘senyor se serveix’. M’ho dic aquesta tarda en què escric aquest article envoltada de nínxols i tombes. Faig memòria de les paraules de (sant) Francesc de Borja. Cavaller major de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, quan aquesta va morir Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir ‘no servir mai més un senyor que pugui morir’. La contemplació de la putrefacció li va fer girar la vista al que Eugeni d’Ors al seu article en diu l’esperit impàvid, és a dir, búdic, olímpic, immòbil. És el que entenem per vida eterna.

Els cossos reposen als taüts, els cossos es desfan als taüts. Però l’esperit que un dia donava vida espiritual als cossos roman, etern i mòbil al mateix temps, en l’aire blau i en el sol que crema, i en les estrelles de la nit diàfana, i en el meu pensament. És fàcil percebre avui l’esperit: fent memòria dels morts, fent-los presents.

Esperit impàvid, o serè, com fóra millor dir. És una forma com una altra d’anomenar la força que convoca els humans a viure i a crear. Esperit, en diem d’aquest impuls que, segons la Bíblia, va donar lloc a la creació del món. Albert Einstein anomena aquesta força energia. És el mateix. D’aquí ve que puguem percebre l’esperit en l’alegria de la taula dels convidats, en l’actitud greu de les pintures negres de Goya, en la llum flamígera de les teles del Greco, en la passió musical de Beethoven, en el romàntic piano de Chopin. Esperit amable que embolcalla la visita al cementiri, allà on hi ha el meu pare que fa dos anys i mig que va morir, però que no passa ni un dia que no el recordi. És com si a través d’aquest esperit serè el bo d’Arquímedes encara fes per a nosaltres els seus càlculs, com recorda Eugeni d’Ors en la seva glossa. Ell mateix és present en aquest escrit. En tot moment l’esperit impàvid, és a dir, permanent, bufa, genera vida…

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2014. A la imatge, tomba del cementiri de Montjuïc)

Can Bruguera, de Vilassar de Dalt

Aquest diumenge vam visitar Can Bruguera, una casa senyorial de Vilassar de Dalt. Era el dia de les cases obertes, la iniciativa té molt d'èxit. Teníem curiositat per veure-la, ja que una jove Bruguera va emparentar amb un jove Almirall, família paterna de l'Oriol i fins a la seva àvia van ser els propietaris de la finca del Carç de Sant Pere de Ribes. Molt amablement, i entre records llunyans, els actuals propietaris de Can Bruguera ens van mostrar l'interior. En la fotografia es veu una perspectiva del menjador. Algun dia potser us demanaran de fer-hi una pel.lícula d'època, els vaig dir, ja que la casa està molt ben conservada. No descarten pas accedir a la petició.

Una reflexió sobre el procés

En altres escenaris, i arran del procés cap a la independència de Catalunya (o no, però això només es podrà veure a ‘la segona volta’, amb urnes plebiscitàries), he comentat la necessitat de reflexionar sobre una nova Catalunya. Es parla molt de política, però poc de pensament, i no em refereixo a ideals, que hi són, o a relats històrics, que hi són, o a reivindicacions nacionals i ciutadanes, que hi són. Em refereixo a pensar amb ulls del segle XXI la realitat que som.

S’ha publicat un llibre agosarat en aquest sentit: Tradició i Llibertat. Antics fonaments per a una nova Catalunya (Edicions Bellaterra), de Josep M. Gràcia, Ferran Iniesta i Agustí Nicolau. Els autors reivindiquen la dimensió simbòlica de la realitat, en el nostre cas fent atenció al sentit profund del moviment social i polític que està empenyent el procés. Cal tenir present que l’univers dels símbols és el regne més característic del nostre ser homes i dones al món, el camp on s’edifica, o per contra, es destrueix la humanitat, en paraules de l’antropòleg Lluís Duch.

El simbòlic és el llenguatge de l’ànima. Els símbols poden ser degradats, descafeïnats, deixats en la pura carcassa o també marginats. Hem vist una mica de cada cosa en els últims decennis. D’aquí ve que per fer passos endavant s’hagi de fer un alt en el camí i recuperar la tradició (no el tradicionalisme, que és l’encarcarament de la tradició). La tradició, en el sentit amb què l’antropòleg cultural Gilbert Durand l’explica en els seus estudis, no és altra cosa que el constant renéixer del saber profund que relliga homes i dones amb la vida i la seva evolució en sentit còsmic. El nostre deure humà és evolucionar, altrament ens convertim en espectres de la mort.

Els autors de Tradició i llibertat posen negre sobre blanc l’expressió (ben creativa, cal afegir, en les manifestacions ciutadanes) d’aquest relligament de tot home i dona amb la comunitat, amb la natura, amb el cosmos i amb Déu, o com en vulguem dir de la dimensió espiritual de la vida. Els autors s’han atrevit a pensar, no només opinar, ja que pensar demana la donació integral de sí. Pensar exigeix concentrar tota l’energia en el pensament que il.lumina de forma holística, global, la realitat de la vida humana en totes les seves dimensions, que són la biològica, la psíquica i l’espiritual. El pensament que ens situa més enllà de la contingència sense oblidar la contingència és el que ens distingeix dels grans mamífers. No està de més recordar que van ser filòsofs grecs qui van pensar formes de govern més participatiu i més just com la democràcia.

La independència no és només una reivindicació històrica, política, social, econòmica. L’impuls envers aquesta solució al problema Catalunya-Estat espanyol té a veure amb un impuls de signe antropològic, evolutiu. Ningú no pot créixer, desenvolupar-se com a persona i com a ésser social en un règim que, cada trenta o cinquanta anys, i sota formes diverses, li exigeix no només submissió política i econòmica, sinó també la renuncia a la seva llengua i a la seva cultura, que és el mateix que dir a la seva ànima. L’impuls, doncs, és de signe espiritual. Que entronca, és clar, amb l’esperit tradicional d’aquesta terra, que és el de la llibertat.

Al pròleg de Tradició i llibertat, Albert Sánchez Piñol assenyala aquest despertar de l’esperit del qual sempre han parlat Llull, Sibiuda, Balmes, Verdaguer, Gaudí, Maragall, Pujols, Ors, Xirinacs, Panikkar…: El model que es propugna? Diversitat contra unitarisme, transcendència enfront de materialisme…I el que més sorprendrà als lectors que connectin per primer cop amb l’univers intel.lectual i espiritual dels tres autors: contra el pensament racionalista, el pensament mític i simbòlic. Un pensament amb ànima, doncs, amb el qual no puc estar més d’acord.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 d’octubre de 2014)

L'obra de Teresa d'Àvila en àrab

El proper 2015 es commemoraran els 500 anys del naixement de Teresa de Jesús. Al cel hi haurà festa, però a la terra també. Els sants tenen això: són éssers entre dos mons. A l’avançada, la santa ha rebut un regal important, elaborat de forma pacient durant 30 anys per l’hispanista libanès Antoine Khater: Santa Teresa de Àvila. Obres completes, publicat per les Edicions del Patrimoni del Carmel. Teresa d’Àvila es podrà llegir en àrab.

Vam saber la notícia a través de Tomás Alcoberro, corresponsal de La Vanguardia a Beirut. Més enllà de les dades, el periodista relata que recorda el seu amic lliurat a la complexa tasca de traduir les obres teresianes en un racó de la cuina de casa seva els dies en què la ciutat era bombardejada. Era la seva afirmació creadora enmig d’un món en destrucció, escriu el cronista, sens dubte commogut per la demostració d’una voluntat i una fe de pedra picada alçada enmig del terror de la guerra i de les horribles matances de cristians perseguits.

Teresa d’Àvila és difícil de traduir. El seu llenguatge és col.loquial, però difícil. L’obra de la mística no es deixa llegir així com així. Tot i la seva voluntat per fer-la plàstica amb l’ajut de bones metàfores, expressió, aproximada!, de la seva experiència espiritual, ¿com traduir, per exemple, paraules fonamentals per entendre el seu discurs com embadaliment, èxtasi, rapte, místic? Conta Alcoberro que Antoine Khater, el sofert savi libanès, ha optat per fugir d’una traducció erudita i ha traduït Teresa de Jesús amb el mateix to natural, espontani, que ho hauria fet ella mateixa, i fent, com ella també feia, especial atenció als termes importants, i mirant d’acostar el text en el possible a la sensibilitat oriental.

No ha de resultar estrany, però, a un cristià libanès que té veïnatge amb l’islam, llegir Teresa d’Àvila en àrab. A Mujeres de luz. La mística femenina, lo femenino en la mística (Trotta, 2001), hi ha un estudi, escrit per l’especialista Luce López-Baralt, que es titula Teresa de Jesús y el Islam. El símil de los siete castillos concéntricos del alma. La primera intuïció de la relació amb la mística de l’islam de la imatge simbòlica teresiana de les set ‘moradas’ concèntriques com a imatge de l’ànima (o castell interior, i per a la santa transparent com el diamant), la va tenir el professor Miguel Asín Palacios, en un treball publicat l’any 1946. Però ha estat Luce López-Baralt qui, finalment, i després d’una pila d’anys de recerca, ha demostrat, documentalment i amb els poetes sufís que els representen, els precedents islàmics de la idea dels set castells concèntrics.  

Va ser quan es trobava precisament a Beirut quan la professora López-Baralt, aleshores una jove investigadora, va trobar el primer indici en la lectura d’un text del savi Abu-l-Hasan al Nuri de Bagdad. López-Baralt va percebre amb claredat que es trobava davant d’un motiu simbòlic recurrent en el misticisme islàmic. La seva recerca la va dur a documentar aquesta imatge pròpia de la literatura sufí en figures tan reconegudes com Al-Hakim al-Tirmidi, Muhammad b. Musa al-Damiri i, els més coneguts a Occident, com Mulla Sadra i, sobretot, Jalalluddin Rumi. Aquests sufís, com escriu la professora López-Baralt, es van avançar a Teresa de Jesús set segles. Així, quan al-Tirmidi i Nuri alliçonaven els seus deixebles amb el mandala dels set castells de l’ànima a la riba del Tigris, naixía el símbol dels set castells concèntrics que Teresa de Jesús reescriuria amb aura i perfum musulmà. No en va la cultura musulmana va florir durant vuit segles a la península ibèrica. No és tan estrany, doncs, que aquesta imatge sigui fruit d’un mestissatge que, cal dir, a Espanya s’ha refusat durant segles. Ramon Llull, però, amb menys prejudicis, amb mentalitat més oberta i ecumènica, ja havia reivindicat el sufisme, la via mística de l’islam, quan va escriure, amb admiració per la mestria espiritual dels sufís, al seu llibre místic, Llibre d’amic e amat: ‘unes gents que han nom sufíes’.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’octubre de 2014)