Can Bruguera, de Vilassar de Dalt

Aquest diumenge vam visitar Can Bruguera, una casa senyorial de Vilassar de Dalt. Era el dia de les cases obertes, la iniciativa té molt d'èxit. Teníem curiositat per veure-la, ja que una jove Bruguera va emparentar amb un jove Almirall, família paterna de l'Oriol i fins a la seva àvia van ser els propietaris de la finca del Carç de Sant Pere de Ribes. Molt amablement, i entre records llunyans, els actuals propietaris de Can Bruguera ens van mostrar l'interior. En la fotografia es veu una perspectiva del menjador. Algun dia potser us demanaran de fer-hi una pel.lícula d'època, els vaig dir, ja que la casa està molt ben conservada. No descarten pas accedir a la petició.

Una reflexió sobre el procés

En altres escenaris, i arran del procés cap a la independència de Catalunya (o no, però això només es podrà veure a ‘la segona volta’, amb urnes plebiscitàries), he comentat la necessitat de reflexionar sobre una nova Catalunya. Es parla molt de política, però poc de pensament, i no em refereixo a ideals, que hi són, o a relats històrics, que hi són, o a reivindicacions nacionals i ciutadanes, que hi són. Em refereixo a pensar amb ulls del segle XXI la realitat que som.

S’ha publicat un llibre agosarat en aquest sentit: Tradició i Llibertat. Antics fonaments per a una nova Catalunya (Edicions Bellaterra), de Josep M. Gràcia, Ferran Iniesta i Agustí Nicolau. Els autors reivindiquen la dimensió simbòlica de la realitat, en el nostre cas fent atenció al sentit profund del moviment social i polític que està empenyent el procés. Cal tenir present que l’univers dels símbols és el regne més característic del nostre ser homes i dones al món, el camp on s’edifica, o per contra, es destrueix la humanitat, en paraules de l’antropòleg Lluís Duch.

El simbòlic és el llenguatge de l’ànima. Els símbols poden ser degradats, descafeïnats, deixats en la pura carcassa o també marginats. Hem vist una mica de cada cosa en els últims decennis. D’aquí ve que per fer passos endavant s’hagi de fer un alt en el camí i recuperar la tradició (no el tradicionalisme, que és l’encarcarament de la tradició). La tradició, en el sentit amb què l’antropòleg cultural Gilbert Durand l’explica en els seus estudis, no és altra cosa que el constant renéixer del saber profund que relliga homes i dones amb la vida i la seva evolució en sentit còsmic. El nostre deure humà és evolucionar, altrament ens convertim en espectres de la mort.

Els autors de Tradició i llibertat posen negre sobre blanc l’expressió (ben creativa, cal afegir, en les manifestacions ciutadanes) d’aquest relligament de tot home i dona amb la comunitat, amb la natura, amb el cosmos i amb Déu, o com en vulguem dir de la dimensió espiritual de la vida. Els autors s’han atrevit a pensar, no només opinar, ja que pensar demana la donació integral de sí. Pensar exigeix concentrar tota l’energia en el pensament que il.lumina de forma holística, global, la realitat de la vida humana en totes les seves dimensions, que són la biològica, la psíquica i l’espiritual. El pensament que ens situa més enllà de la contingència sense oblidar la contingència és el que ens distingeix dels grans mamífers. No està de més recordar que van ser filòsofs grecs qui van pensar formes de govern més participatiu i més just com la democràcia.

La independència no és només una reivindicació històrica, política, social, econòmica. L’impuls envers aquesta solució al problema Catalunya-Estat espanyol té a veure amb un impuls de signe antropològic, evolutiu. Ningú no pot créixer, desenvolupar-se com a persona i com a ésser social en un règim que, cada trenta o cinquanta anys, i sota formes diverses, li exigeix no només submissió política i econòmica, sinó també la renuncia a la seva llengua i a la seva cultura, que és el mateix que dir a la seva ànima. L’impuls, doncs, és de signe espiritual. Que entronca, és clar, amb l’esperit tradicional d’aquesta terra, que és el de la llibertat.

Al pròleg de Tradició i llibertat, Albert Sánchez Piñol assenyala aquest despertar de l’esperit del qual sempre han parlat Llull, Sibiuda, Balmes, Verdaguer, Gaudí, Maragall, Pujols, Ors, Xirinacs, Panikkar…: El model que es propugna? Diversitat contra unitarisme, transcendència enfront de materialisme…I el que més sorprendrà als lectors que connectin per primer cop amb l’univers intel.lectual i espiritual dels tres autors: contra el pensament racionalista, el pensament mític i simbòlic. Un pensament amb ànima, doncs, amb el qual no puc estar més d’acord.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 d’octubre de 2014)

L'obra de Teresa d'Àvila en àrab

El proper 2015 es commemoraran els 500 anys del naixement de Teresa de Jesús. Al cel hi haurà festa, però a la terra també. Els sants tenen això: són éssers entre dos mons. A l’avançada, la santa ha rebut un regal important, elaborat de forma pacient durant 30 anys per l’hispanista libanès Antoine Khater: Santa Teresa de Àvila. Obres completes, publicat per les Edicions del Patrimoni del Carmel. Teresa d’Àvila es podrà llegir en àrab.

Vam saber la notícia a través de Tomás Alcoberro, corresponsal de La Vanguardia a Beirut. Més enllà de les dades, el periodista relata que recorda el seu amic lliurat a la complexa tasca de traduir les obres teresianes en un racó de la cuina de casa seva els dies en què la ciutat era bombardejada. Era la seva afirmació creadora enmig d’un món en destrucció, escriu el cronista, sens dubte commogut per la demostració d’una voluntat i una fe de pedra picada alçada enmig del terror de la guerra i de les horribles matances de cristians perseguits.

Teresa d’Àvila és difícil de traduir. El seu llenguatge és col.loquial, però difícil. L’obra de la mística no es deixa llegir així com així. Tot i la seva voluntat per fer-la plàstica amb l’ajut de bones metàfores, expressió, aproximada!, de la seva experiència espiritual, ¿com traduir, per exemple, paraules fonamentals per entendre el seu discurs com embadaliment, èxtasi, rapte, místic? Conta Alcoberro que Antoine Khater, el sofert savi libanès, ha optat per fugir d’una traducció erudita i ha traduït Teresa de Jesús amb el mateix to natural, espontani, que ho hauria fet ella mateixa, i fent, com ella també feia, especial atenció als termes importants, i mirant d’acostar el text en el possible a la sensibilitat oriental.

No ha de resultar estrany, però, a un cristià libanès que té veïnatge amb l’islam, llegir Teresa d’Àvila en àrab. A Mujeres de luz. La mística femenina, lo femenino en la mística (Trotta, 2001), hi ha un estudi, escrit per l’especialista Luce López-Baralt, que es titula Teresa de Jesús y el Islam. El símil de los siete castillos concéntricos del alma. La primera intuïció de la relació amb la mística de l’islam de la imatge simbòlica teresiana de les set ‘moradas’ concèntriques com a imatge de l’ànima (o castell interior, i per a la santa transparent com el diamant), la va tenir el professor Miguel Asín Palacios, en un treball publicat l’any 1946. Però ha estat Luce López-Baralt qui, finalment, i després d’una pila d’anys de recerca, ha demostrat, documentalment i amb els poetes sufís que els representen, els precedents islàmics de la idea dels set castells concèntrics.  

Va ser quan es trobava precisament a Beirut quan la professora López-Baralt, aleshores una jove investigadora, va trobar el primer indici en la lectura d’un text del savi Abu-l-Hasan al Nuri de Bagdad. López-Baralt va percebre amb claredat que es trobava davant d’un motiu simbòlic recurrent en el misticisme islàmic. La seva recerca la va dur a documentar aquesta imatge pròpia de la literatura sufí en figures tan reconegudes com Al-Hakim al-Tirmidi, Muhammad b. Musa al-Damiri i, els més coneguts a Occident, com Mulla Sadra i, sobretot, Jalalluddin Rumi. Aquests sufís, com escriu la professora López-Baralt, es van avançar a Teresa de Jesús set segles. Així, quan al-Tirmidi i Nuri alliçonaven els seus deixebles amb el mandala dels set castells de l’ànima a la riba del Tigris, naixía el símbol dels set castells concèntrics que Teresa de Jesús reescriuria amb aura i perfum musulmà. No en va la cultura musulmana va florir durant vuit segles a la península ibèrica. No és tan estrany, doncs, que aquesta imatge sigui fruit d’un mestissatge que, cal dir, a Espanya s’ha refusat durant segles. Ramon Llull, però, amb menys prejudicis, amb mentalitat més oberta i ecumènica, ja havia reivindicat el sufisme, la via mística de l’islam, quan va escriure, amb admiració per la mestria espiritual dels sufís, al seu llibre místic, Llibre d’amic e amat: ‘unes gents que han nom sufíes’.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’octubre de 2014)

Votar, sí

Ahir, 12 d'octubre, vam ser al Poblenou del Delta (Montsià) en l'acte central d'una acció artística i reivindicativa per la campanya Ara és l'hora. L'acció artística i cooperativa tenia com a objectiu pintar cases de groc. Momentàniament, és clar, ja que el color habitual és el blanc. Es tractava de fer una acció visualment molt simbòlica i a la qual es van adherir personalitats del món de la cultura. Es va llegir un manifest reivindicatiu. Però va ser sobretot a l'hora de dinar -l'arròs, com no podia ser d'una altra manera, era molt bo-, quan vam poder parlar molt i molt sobre el procés que està vivint Catalunya i la nostra implicació, cadascú des de la seva àrea intel.lectual i creativa. Es van explicar anècdotes dels que han fet enquestes casa per casa, algú fins i tot va donar la idea de fer-ne un recull. Una experiència, sens dubte, pels qui les han viscut en persona. Pel que fa a mi, i suposo que a causa dels articles que escric i publico a favor d'una Catalunya independent, ja m'he guanyat rebre gestos incomprensibles. Incomprensibles perquè per a mi, per exemple, no ha estat cap cosa estranya dir a la meva amiga lituana que jo no celebro el Dia de la Raça. I és que l'amiga Elvyra ha enviat als amics argentins una felicitació en la qual m'ha inclòs! Li he dit que li agraïa l'atenció, tenint present que fins als 12 anys va viure a l'Argentina amb els seus pares exiliats. No sembla que sigui tan difícil posar-se en el lloc de l'altre i entendre'l en la seva complexitat... Perquè l'Elvyra, com a lituana, va lluitar molt, molt, perquè el seu petit país (només té sis milions d'habitants) fos independent. Hi ha una manera formidable de resoldre el problema aquí, i és votant per respectar totes les opcions, com la de la gent que va anar a la plaça de Catalunya, i la que es va quedar a casa, i... La història ens ensenya que els problemes no resolts broten una i una altra vegada. Estem en un bon moment. La democràcia, tot i que justeta, és el millor marc. És per això que es reivindica.   

Poesia (patriòtica) necessària

No hi ha una única manera de fer poesia patriòtica ni, per suposat, un únic motiu que la inspiri. En èpoques de bonança pren la fesomia de les odes, en èpoques de conflicte té l’aspecte de denúncia o de combat. Sigui com sigui, acostuma a ser fruit d’una mescla de sentiment romàntic revestit de realisme. I és que quan la realitat ambient presenta injustícies, sorgeix, per empatia, per humanitat, la denúncia a través de la paraula escrita que porta a la reflexió.

En els anys seixanta i setanta aquí vam llegir molta poesia patriòtica o de política social. Veníem d’uns temps foscos. En aquell quarto fosc que era la dictadura, vam llegir Neruda, Maiakovski, i la llum d’Espriu brillava amb claror pròpia. Un cop aconseguida la democràcia després de la mort de Franco, pensàvem que mai més no hauríem de tornar a escriure poemes de denúncia o de combat. Ens vam enganyar. Sota la disfressa d’altres formes, el desig i la voluntat d’anular la personalitat de Catalunya per part del que de forma genèrica anomenem ‘Espanya’ (no els pobles d’Espanya, entengui’s bé) s’ha mantingut inalterable.

Els temps que estem vivint a Catalunya sens dubte són adients per a l’escriptura en totes les seves facetes, la creativitat es dispara fèrtil, sobretot la que visualitza el futur. La poesia patriòtica hi té el seu lloc. Acabo de llegir-ne un exemple reeixit: La destrucció (El Cep i la Nansa), de Joan Noves. Aquest poeta, format en el món de les ciències, va escriure poesia de forma intensa durant la dècada dels anys vuitanta recollida a Somnis i malsons (Editorial Moll, 1980) i Timbals de primavera (Llibres del Mall, 1986), i que ara acaba de reeditar també sota el segell d’El Cep i la Nansa amb el títol de La secreta joventut. En el pròleg que encapçala aquesta publicació, l’autor es pregunta per la utilitat de l’escriptura de poesia.

La resposta, és clar, és personal. Val la pena recordar uns mots que ara resulten ben visionaris del pedagog i crític literari Joan Triadú: Sempre hi haurà qui escriurà. Però avui la literatura no es projecta tant com abans sobre la gent. No crec que s’acabi la literatura, perquè els problemes humans i les situacions hi seran sempre. L’amor, la mort, Déu... són temes inesgotables, que no s’acaben. I porten l’escriptor a adoptar una o altra forma literària, perquè necessita deixar dit allò. És escriptor aquell que necessita escriure. Si ho fa per força, malament. Només haurien de dedicar-se a escriure els qui no poden    estar-se’n.
 

Un cop llegits els contundents poemes de La destrucció, és evident que Joan Noves, l’autor dels excel.lents poemes escrits en els seus anys joves, i davant de la realitat que compartim, no ha pogut estar-se d’escriure poemes de denúncia i combat. Ell mateix ho justifica amb aquestes paraules: És un llibre provocat per la situació de Catalunya. L’autor de bells poemes d’amor escriu ara com a amorosa resposta (així entenia l’escriptura Isak Dinesen), a una situació en la qual, més enllà de la consciència del maltracte fiscal, l’assetjament a la llengua i el dèficit de democràcia per part de l’Estat, hi ha, com escriu al pròleg, una cosa molt fonda relacionada amb les paraules llibertat i submissió que ha canviat la psicologia col.lectiva.

En efecte, hem anat obrint els ulls. Amb motiu de la visita del rei Joan Carles a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1987, el Comitè Comarcal del Penedès d’Esquerra Republicana de Catalunya li va enviar una carta explicant-li la situació que ja s’anava donant. Llegida ara esgarrifa perquè ja s’hi deia el que sabem: que l’Estat no només discrimina Catalunya sinó que en vol eliminar la idiosincràsia. Davant d’aquest estat de coses, qui, amb ànima, amb consciència d’injustícia i d’amor a la terra i a la seva gent, no respondrà? La poesia patriòtica és poesia necessària més que mai, estimat amic, i invito als lectors a llegir la teva, d’arrel tan sàvia i fonda.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’octubre de 2014)

Pell d'ase

Els contes per a infants contenen saviesa amagada. Més enllà d’entretenir la mainada, per als adults buscar el significat simbòlic d’aquests contes pot resultar un treball de recerca filosòfica i espiritual de gran calat. Els contes per a infants, com la mateixa Bíblia o l’Odissea, el gran poema homèric, tenen diversos nivells de lectura.

En aquests contes on el que es veu és tan sols la punta de l’iceberg del seu significat profund, sovint hi apareixen elements i personatges màgics i fets sobrenaturals. Com en Pell d’ase, un conte popular recollit per Charles Perrault. Del conte Pell d’ase, que ha estat interpretat també segons l’hermetisme i l’alquímia per Emmanuel d’Hooghvorst, pot fer-se’n també una lectura a la llum de la psicoanàlisi, com va fer amb altres contes tradicionals Bruno Bettelheim en el seu treball El món encantat.

Vegem el conte resumit. Un rei posseïa un ase que cagava monedes d’or i tenia una dona bella i admirable. En el seu llit de mort, aquesta reina li va fer prometre que no es casaria si no trobava una dona més bella i més admirable que ella. Passat el temps, el rei va arribar a la conclusió que l’única dona que igualava la reina era la seva filla. Ja tenim el drama armat, ja que aquest matrimoni és tabú i la noia, esgarrifada, no el vol pas. Demana ajut a la seva fada padrina que li aconsella que posi condicions impossibles per al casament, com ara vestits fets de lluna i de sol, que el pare aconsegueix. Llavors li demana la pell del seu ase estimat, i el pare li dóna. Aconsellada de nou per la fada, la noia fuig sota la pell de l’asenot i es refugia en una granja als límits del reialme. Un príncep que cavalca pel bosc descobreix la noia i se n’enamora. Com que no deixen que s’hi casi, emmalalteix. Només un remei podrà guarir-lo: un pastís fet per Pell d’ase, tal com és coneguda la noia que sota aquesta pell treballa a la granja. Pell d’ase deixa caure un anell al pastís. Quan el príncep es cura vol casar-se amb la mestressa del preciós anell. Diverses princeses se l’emproven però només li va vé a la noia del bosc. Quan es casen descobreixen que el pare de la núvia ha trobat una altra dona. Final feliç per a tothom.

En una lectura simbòlica immediata de Pell d’ase es dedueix que sota la pell s’hi amaga una princesa, és a dir, una noia de valor. L’ensenyament per a petits i grans és que les aparences enganyen. Però fent ciència-ficció podríem contar la faula de forma que el protagonista sigui un burret màgic que de les pedres en fa pans, un ase català molt feiner i bonàs com el Platero de Juan Ramón Jiménez, i que el rei, un mal rei, tot s’ha de dir, no dubtaria a fer matar si amb aquest fet pogués aconseguir voluntats. Aquest ruquet (Plini el Vell ja va fer constar que a la Plana de Vic s’hi veien ases ausetans), fa mans i mànigues per no deixar-se encalçar pel mal rei i va per lliure. Al cap i a la fi, el rei acabarà trobant nova parella i potser un altre burret. Mentrestant, ell, no pas ruc, se n’haurà escapolit.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d’octubre de 2014)

Logomítica

Som éssers logomítics, mal ens pesi un costat més que l’altre, o els poguem mantenir tots dos en equilibri. La realitat bascula entre dos pols. La realitat humana no escapa a la tensió que s’estableix entre aquestes dues forces. Per dir-ho de forma poètica, sembla que aquest sigui el nostre destí: discernir entre aquestes dues tendències o potències per tal de conjugar-les i harmonitzar-les en la psique.

La nostra cultura occidental ha tendit a radicalitzar els dos extrems, a enfrontar-los, i no només dialècticament, els fets parlen per ells mateixos. En la percepció i explicació de la realitat, la divisió entre mite i logos, o entre mite i història, ha esmussat aquesta percepció de tal manera que és com si veiéssim la realitat amb un sol ull. Quan ens servim dels dos ulls –en realitat, dels dos hemisferis del cervell, cadascun amb les seves especialitats- podem gaudir d’una visió integral, és a dir, més profunda i tan ampla com l’obertura del compàs permeti, ja que els humans estem subjectes als propis límits.

Dels grecs ençà, sobretot a partir de Plató, en la cultura occidental s’ha debatut intensament la relació –per oposició, per continuïtat, per juxtaposició i per coimplicació- del ‘mític’ i del ‘lògic’, del ‘mític’ i de ‘l’històric’, escriu Lluís Duch al seu estudi antropològic, La Paraula trencada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), on assaja el concepte de la logomítica com a realitat integradora de les dues tendències fins ara massa oposades. El punt de partença de Lluís Duch és que l’ésser humà és, en paraules de Nicolau de Cusa, una complexio oppositorum. I tant. I és des d’aquesta evidència que podem iniciar les passes per conciliar les facetes d’un i altre signe, mite i logos, que ens constitueixen. En la seva lucidesa, la filòsofa María Zambrano proposava la raó poètica.

D’origen, els poetes tenen una tendència més marcada envers la dimensió mítica de la realitat. Que no vol dir realitat fabulada sinó realitat veritable en el sentit que deia Mircea Eliade, estudiós de la història de les religions: Els mites expliquen ‘històries sagrades’. I afegeix: Les històries sagrades són vertaderes ja que sempre es refereixen a realitats. Realitats espirituals que en la seva narració són explicades a través del llenguatge simbòlic.

En la narració, en la formulació a través de la paraula, és on es poden trobar de forma fèrtil el mite i el logos, o el relat simbòlic i el relat històric. Els humans no podem prescindir de la narració, ens és imprescindible per construir una història de les nostres vides, ja sigui més profunda o més superficial, però que d’alguna manera doni sentit al recorregut vital. Això val també per a les famílies, per als pobles, per a les nacions. Narro, doncs existeixo, escriu Lluís Duch. Som éssers ‘narrats’, doncs, tot i que de forma provisional, ja que no som realitats estàtiques.

    

Un dels àmbits on la logomítica neda com peix a l’aigua és en l’àmbit literari: la gran literatura és plena de mites i les seves figures arquetípiques. Mites antics i mites moderns, o mites moderns que s’han emmirallat en els antics, ja que els arquetips són forces que s’encarnen en la psique. Ho saben bé els poetes, o no, però tant hi fa, ja que el seu mester és el mateix. Al respecte, diu Carl J. Jung: ¿És que potser el poeta no posseeix, a més de la capacitat de sentir, el do de fer reviure, sota les paraules del nostre llenguatge modern i en les imatges que se li imposen en la seva fantasia, aquestes ombres immarcescibles dels mons espirituals que ja fa temps que van desaparèixer? Recordem la frase de Hauptmann: Fer poesia significa fer ressonar rere les paraules el verb original.  El món actual, al qual li pesa tant l’expressió tècnica i economicista, tant que n’expulsa l’aura poètica, demana una mica d’esperit atemporal, allà on, en efecte, ressona el verb originari.

(article publicat al Diari de Vilanova, 3 d’octubre de 2014. La imatge està presa al Museu d'Atenes el setembre de 2013)