A reveure, José Luis

Vaig conèixer l’escriptor José Luis Sampedro fa més de vint anys, en una de les Trobades de la Comissió Internacional de Difusió de la Cultura Catalana que durant uns anys va organitzar el Departament de Cultura de la Generalitat, on per cert, també vaig poder escoltar intel.lectuals de la talla de Roger Garaudy i d’escriptors com Xesús del Toro, Guillermo Cabrera Infante o Günter Grass. Ens vam escriure força temps. Ens escrivíem a mà, ell amb la seva lletra polida, rodona, de traços elegants i escrita en tinta vermella. Era una lletra feta, amb caràcter, però sense donar per acabada, Sampedro no donava res per acabat. La grafologia, que estudia la cal.ligrafia com el resultat de la combinació de la traça manual amb els moviments psicològics del cervell, contempla l’evolució de la lletra per millorar el caràcter. Fins al punt que, esforçant-nos a canviar un tret gràfic, o un moviment instintiu de la lletra, podem modificar una pulsió negativa així com podem canviar de visió del món. El lema de Sampedro era ‘converteix-te en el que ets’. La lletra sampedriana era tan diàfana i viva com ell.

Sampedro és un exemple de persona no només acadèmicament instruïda sinó humanament evolucionada. Ho mostra la seva trajectòria vital i intel.lectual, que en l’escriptor sempre van anar de la mà. Així era, així vivia, així escrivia: amb una gran autenticitat i calidesa humana. Vist a distància, em pregunto com va dedicar un temps de la seva vida a una escriptora aleshores amb una trajectòria tan curta com la meva. Però ell era així: savi i pròxim, com la seva literatura.

Vam parlar molt del seu llibre La vieja sirena (1990). És un treball literari que té moltes línies d’interpretació simbòlica i on a més hi ha un feminisme declarat, cosa bastant inèdita en un escriptor. A través d’aquest llibre vaig tenir coneixement de Thera, l’illa grega que dóna origen al meu nom.

Sampedro, economista, acadèmic i escriptor que mirava la realitat amb aquells ulls tan transparents, estimava, com jo també estimo, el taoisme xinès i el sufisme islàmic, vies orientals de la mística que entronquen amb la mística occidental: Santa Teresa de Jesús, Sant Joan de la Creu, Miguel de Molinos.

L’any 2005 vaig llegir amb emoció creixent la seva biografia Escribir es vivir, escrita amb la col.laboració de la seva dona Olga Lucas. Us recomano llegir aquest llibre. José Luis Sampedro era un mestre que mai no va deixar d’aprendre alhora que mai no va perdre el fil de la realitat ambient i s’hi va vincular d’una manera ferma i decidida. Sampedro, amb nou dècades llargues a l’esquena, va escriure el pròleg d’un llibre que encara estimula a l’acció: Indigneu-vos, d’Stéphane Hessel. La dignitat és l’última cosa que s’ha de perdre i Sampedro va ser un paladí de l’art de la dignitat. Si la tirania política no és acceptable, menys acceptable és la tirania moral. Així és com Sampedro convidava a la resistència a no deixar-se corrompre ni per la política, ni per les finances, ni per res que ens hàgim d’avergonyir, i això està a les nostres mans. L’any 1995 va superar una malaltia molt greu. Aleshores va dir: Crec que en els meus llibres hi ha quelcom d’afectiu perquè estan escrits amb la sang, que és la tinta amb la que un ha d’escriure.

N’havíem parlat molt, d’aquest lliurament a l’escriptura. Escriptor tardà, mai no va voler ser superficial. Escriptor per necessitat vital, crític amb el sistema i convençut dels valors espirituals que es poden conrear a través de l’escriptura, vendre era el seu últim barem. A rel del seu decès, s’ha dit que va morir lúcid, que va tenir ocasió de viure conscient la seva mort. Sampedro deia que morir és com un riu que es confon amb la mar. Creia en els horitzons de l’Esperit i en la Vida perdurable. A reveure, José Luis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’abril del 2013)

Un paquet de correus

Arriba un paquet de correus. El remitent és l'editorial de la Fundació de la Universitat de Brasília. Abans d'obrir-lo ja sé què hi ha dins: un volum que porta per títol Ex-libris: pequeno objeto do desejo. L'autora d'aquest llibre és Stella Maris de Figueiredo Bertinazzo. Dies enrere em va estar anunciat aquest enviament. La resta de la història l'escriuré en un altre apunt d'aquest blog. 

A les envistes de sant Jordi

Dues dones escriptores dialoguen en uns escrits que van més enllà de la notícia de l'elecció del nou pontífex i s'endinsen en la significació de la tria del nom, Francesc. La conversa s'allarga i passa pels carismes dels franciscans i dels jesuïtes, i s'estén en la necessitat de regeneració de l'Església -una primavera, segons l'expressió del teòleg Hans Küng-, el diàleg interreligiós, el diàleg entre ciència i fe, els creients en els temps actuals, així com en el tema més candent i que demana un canvi radical i d'acord amb els nous temps: el de la subjectivació efectiva a tots nivells de la dona en el sí de l'Església del segle XXI.

Mail Art

Fins al 5 de maig, els qui tinguin l’oportunitat de viatjar a París podran visitar a l’Espace Culturel Louis Vuitton l’exposició Correspondances. La mostra traça un recorregut per un art que no podia ser comprat ni venut sinó rebut. Es tracta del ‘mail art’, o art postal. La varietat d’estils i motius artístics en aquest camp és infinita.

L’exposició s’obre amb realitzacions de Ray Johnson, el pioner d’aquesta pràctica artística, tan externa als circuïts comercials. De fet, Ray Johnson va inventar el ‘mail art’ per fugir de la creixent mercantilització de l’art. Els artistes que es van avenir a aquesta pràctica que utilitzava els serveis de correus com a mitjà per vehicular el seu treball artístic volien interferir en el mercat de l’art, així com volien allunyar-lo de les institucions. Estem parlant d’una pràctica artística d’esperit molt lliure que es va dur a terme preferentment entre els anys 1950 i 1970, i que aplega un bon nombre d’artistes en xarxa que realitzaven les seves originals performances en sobres, postals i paquets de correus.

Tal com estan les coses i per les seves característiques, podem tenir la impressió que estem parlant d’un art realitzat ara mateix; o almenys podem veure el ‘mail art’ com un procediment que ens invita a retornar a aquest intercanvi artístic en xarxa! I és que el ‘mail art’ és un sistema amb grans possibilitats creatives alhora que la despesa no és per arruïnar ningú. Si rebre una carta manuscrita avui dia ja és una novetat, imagineu-vos rebre-la amb un sobre treballat per algú que sigui artista o que tingui mà artística!

En els meus anys joves, estic parlant de quan tenia 20 anys, vaig practicar el ‘mail art’ amb alguns dels meus corresponsals. Una dècada més tard vaig ser invitada a tornar-hi. Aquesta vegada els corresponsals van ser el malaguanyat pintor Josep M. Parera i la il.lustradora Gemma Sales.

En el camí del ‘mail art’ tot són petges d’un viatge complex que comença amb la intervenció artística en un sobre al qual s’hi afegeixen els segells corresponents. Un cop a correus, el sobre serà marcat novament, a vegades amb prou gràcia per part d’un empleat anònim amb gust espaial, un valor que s’afegirà al trànsit d’una petita i misteriosa obra d’art que recalarà a la bústia de la casa del corresponsal per a tornar a ser intervinguda artísticament en el seu viatge de tornada, viatge al qual se li pot afegir una altra intervenció per part d’un altre corresponsal de la xarxa…

En el viatge d’un sobre (amb carta o sense) pels circuïts de correus l’enjòlit del resultat final està assegurat, i més ara que la correspondència en paper es limita a quatre factures i alguna propaganda. Ara que ens estem tornant tan pobres almenys mirem de no ser pobres d’imaginació ni perdem les ganes de crear un objecte bell amb els mitjans que tinguem al nostre abast. Així, doncs, aquest estiu, ja ho sabeu: envieu una postal treballada amb gràcia artística, ben segur que us agrairan el detall.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2013. L’obra que il.lustra aquest post és de d’una artista actual, Roben-Marie Smith)

Sempre en camí

He observat algunes experiències de dol. A vegades, i amb insistència, es posa el dolor propi en el lloc de la persona morta. No crec que siguin equivalents. La persona morta ha tingut el seu recorregut vital, al qual no ens hem d’oposar, qui som nosaltres per oposar-nos a aquest traçat que és únic i intransferible. Nosaltres tenim el nostre propi traçat, que també hem de respectar. Per continuar el propi camí s’ha de superar el dolor, que no vol dir superar el record. El record de les persones que hem estimat és sempre present. La memòria és un acte d’amor. El dolor sostingut incapacita per a continuar el camí degut, ja que a cadascú li arriba la seva hora i sembla que ens hauria de trobar en ple treball, si el destí és prou pietós com per conservar-nos amb consciència. Tenim l’obligació, em sembla, de continuar evolucionant com a persones per ser útils a nosaltres mateixos i a la humanitat.

(a la imatge, fragment d'una pintura de Concha Ibáñez)

Escriure, finalment

Ho he escrit en altres ocasions, també ho he dit en veu alta. No pas a l’hora que hauria volgut vaig començar a escriure amb voluntat d’incorporar-me a un arbre de fruits intel.lectuals que sempre he considerat tan meu com el parental: el dels escriptors i escriptores que estimo i admiro. Per donar aquells passos desitjats vaig haver d’esperar a tenir el temps –mental, sobretot- per poder-los fer, i encara molt de mica en mica al principi. Tenia ja 37 anys i alguns petits premis a la butxaca que m’havien servit d’estímul.

Aquest inici l’he recordat tot d’una, i tan nítidament perquè va ser decisiu, en llegir un dels capítols del llibre Leer y escribir en femenino (Aresta Mujeres), de Mª Ángeles Cabré. En aquest capítol l’autora tracta de l’escriptura en femení en clandestinitat. Alguna cosa hi ha d’això, a vegades. Una amiga meva, G.S., va arribar a l’extrem d’haver d’escriure a la cambra de bany. El marit no ho volia, la vigilava tothora i aquell, és clar, era l’únic lloc secret. Finalment se’n va separar de forma traumàtica però alliberadora.

Finalment jo també vaig començar a escriure no d’amagat, però sí a estones esgarrapades. Deixava els fills a l’escola a les tres de la tarda i tenia una bona estona per escriure fins que anava a recollir-los. Dues hores ben bones, vaig gosar prendre’m! Una fortuna de temps comparat amb el temps zero dels anys de la criança compaginats amb les llargues hores de treball a la taula de dibuix. Esposa, mare i treballadora, com tantes, feia tots els papers de l’auca. Però cada dia havia d’interrompre la feina d’escriure, no podia deixar treballar tranquil.lament la imaginació! No comptava encara amb temps propi, no tenia la tan necessària habitació real i mental pròpia… Era conscient d’aquesta limitació que no havia observat pas que tingués l’escriptor Joan Perucho, per exemple, a qui havia conegut de jove a través de l’amistat que es tenien el meu germà i la seva filla Montserrat quan anaven al grup d’escoltes de la parròquia. Però menys era res, pensava, i continuava a escriure, fent dits, conscient també que l’ofici és un grau al qual havia d’accedir amb un treball sostingut, perseverant, sense desmai.

Quan les dones tenen l’edat suficient per haver-se alliberat del treball de ser dones i poden esplaiar-se a pleret en la seva força, deuen ser les criatures més poderoses de la terra –diu un personatge d’Isak Dinesen, tal com recull Cabré al seu assaig. Les qui no tenen mainada potser sí, que arriben a ser dones poderoses de la seva força! Però la majoria de dones que volem transitar el camí de la creació mai no ens podem alliberar de les tasques de cura dels altres, tasca preciosa, però que resta molta energia per al treball artístic en el camp que sigui.

Tanmateix, alguna força poderosa ens deu assistir quan a desgrat dels entrebancs diaris no renunciem a continuar per aquest sender un cop hem començat a posar-hi els peus. Tal com recorda Cabré en el seu tan estimable treball, Adrienne Rich va començar la seva dedicació a l’escriptura als 40 anys quan es va divorciar i els seus fills ja eren prou grans. A aquesta mateixa edat, la majoria d’escriptors ja han publicat almenys una desena de llibres i s’han fet un nom. A la nostra època encara s’havia de comptar amb aquesta realitat tan discriminatòria per a les dones. Ara espero que no. 

Els fills eren adolescents quan a pas de pardal vaig començar un camí que preveia difícil. La literatura ja havia començat a banalitzar-se i el camí que jo havia triat era un camí d’exigència no compatible, per tant, amb la superficialitat. Em vaig donar deu anys de temps per veure algun fruit d’aquest treball. No apartant-me dels llibres i dels germans en la literatura que m’alimenten des d’aquell gran arbre que sento meu, encara sóc aquí, escrivint, conscient dels meus límits, però també dels meus guanys.

(publicat a L’Eco de Sitges, 5 d’abril de 2013. A la il.lustració, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera realitzada en estany i bronze)

Ètica

El pelegrinatge als llocs sagrats és una pràctica habitual en moltes creences i religions. A l'Índia, per exemple, hi ha milers de tirthes o llocs sagrats que els pelegrins visiten amb la conducta adequada. La tradició índia fa molt d'èmfasi en aquesta conducta adequada en el moment de la visita que ha d'anar acompanyada sempre d'una conducta ètica el més impecable possible en la nostra vida de cada dia. Altrament el pelegrinatge als llocs sagrats és fútil.