Símbol

Enfront de la imatge o còpia més o menys elaborada del sensible, i que es tanca en ella mateixa, el símbol dóna sentit, és camí de veritat, però no un sol camí, ja que el símbol per naturalesa és obert com la realitat que l’ha generat.

Efectes

Veiem l'activitat de la vida, de la creació, pels seus efectes...

Laboratori del diable

Quan la intel.ligència del cor cau en el laboratori del diable, malament. Tanmateix, el diable és murri, sovint es presenta amb la seva cara més atractiva, és un engalipador.

(la fotografia està presa al Museu de la Guerra, de Londres. En diable no hi és, però sí una de les seves obres)

Tocar fons

Al seu llibre La crisi del món modern, publicat per primera vegada a Gallimard l’any 1946!, l’estudiós René Guénon va escriure: Arribarà el món modern fins al fons del pendís fatal, o bé, com va esdevenir-se amb la decadència del món grecollatí, es produirà un nou redreçament abans d’arribar al més profund del fons de l’abisme al qual es veu arrossegat?

Que estem arribant a les profunditats de l’abisme de la nostra civilització (bàsicament occidental, s’entén) és un fet generalitzat. La pregunta és quan tocarem fons i tornarem a pujar, segons la llei del pèndol.

Males pràctiques

Una màquina, de fet, una operació informàtica, decideix en quin compte corrent es pot embargar l’import d’una multa. Un d’aquests embargaments s’ha dut a terme en el compte corrent d’una àvia, família del multat. La dona, que no entén el que ha passat, del disgust ha fet un trombo a la cama.

La multa en qüestió és tan arbitrària que s’experimenta com a injusta. La indignació ciutadana, que hores d’ara ja comença a ser un deure moral davant de tants atropellaments com es pateix, en el seu dia va dur el multat a visitar el Defensor del Ciutadà. No ha servit per a res. I és que quan la maquinària funcionarial es posa en marxa és com una piconadora que ho deixa tot ben pla. La infracció ha estat reclamada per dues vegades amb sengles escrits a l’autoritat pertinent, en aquest cas l’Agència Tributària de Catalunya, avui per avui depenent de la Diputació de Barcelona.

Hi ha una dita popular castellana, molt castissa, que diu: Abusa de los buenos, que los malos no se dejan. Anem als fets, que comencen amb un cotxe aparcat. Passa un poc temps de l’estipulat en el tiquet que lluu, ben visible, al parabrisa. El conductor arriba cuita-corrents, conscient del que li pot caure al damunt. Dóna la casualitat que veu venir l’encarregada de vigilar els aparcaments i li pregunta si li ha posat multa… L’empleada se’l mira i no diu res. El conductor respira fons quan comprova que no hi ha cap paper d’infracció al parabrisa (és llàstima, però, i això ja és opinió meva, que uns hagin d’anar pel món sempre amb la por de ser sancionats i d’altres s’ho prenguin tot a la torera!)

La sorpresa i la indignació arriben amb la notificació de la multa. ¿Què pretenia, l’empleada, no posant cap paper de multa al parabrisa, ja que altrament el conductor hauria pogut pagar el recàrrec el mateix moment dels fets? De forma incomprensible (o sí), l’empleada no li va donar ocasió, com és de llei. Qui aplica la llei se la salta? No anem bé. Però es veu que aquesta mala pràctica és bastant freqüent a Vilanova, però també fora de Vilanova. El conductor indignat ha comentat l’afer amb altres persones, que li han explicat casos d’abusos semblants, o pitjors. Fa angúnia pensar malament, però aquestes pràctiques deshonestes sembla que vulguin obeir a un esperit recaptatori que riute’n de la creu d’Hisenda.

Els ciutadans de bona llei estem transparents davant la llei. Ja he dit que hi ha institucions que poden entrar als comptes corrents tant si s’és el titular com si la titularitat es compartida amb un familiar, la màquina va al gra!, i embargar l’import de les infraccions. El dret a la privacitat, una enganyifa? Es donen massa casos de ciutadans indefensos davant dels abusos d’alguna administració mal administrada… i lenta com un cargol. L’expedient de la multa de la qual parlo està en tràmit i almenys es trigaran tres mesos a conèixer-se la resolució. Mentrestant, l’embargament dels diners al compte corrent dura vint dies al cap dels quals l’import es cobra de forma automàtica. No hi fa res que al final l’expedient es resolgui a favor del demandant...

Ara el president Mas es proposa acabar amb la corrupció que afecta tant estaments com persones. És una bona notícia. Ha de ser així en el nou Estat que es vol construir. Molts esperem que les coses es facin d’una altra manera, més eficaç i més justa. Els ciutadans lleials paguem molts impostos i tenim dret a ser ben informats i, sobretot, ben tractats. Cal lamentar actituds fraudulentes com la descrita més amunt, així com també actituds poc empàtiques envers el ciutadà quan aquest reclama, per exemple, en alguna oficina de l’Agència Tributària. Aquestes maneres de fer, que recorden altres temps, no poden tenir futur. La regeneració ètica i el sentit social no només és exigible a la clase política sinó a tothom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de febrer de 2013. Justament avui ha arribat la resolució, desestimada, de la multa, signada pel Cap de la Unitat de Multes, Sr. Francisco González. Sembla ben rar, ja que la informació que es va donar en el seu moment era que trigaria tres mesos a fer-se efectiva...)

  

Nèmesis

A la Teogonia, d’Hesíode, es llegeix que la Nit funesta va infantar Nèmesis, flagell dels homes mortals. Els grecs antics van ser uns formidables inventors de déus i arquetips que encarnen tant conceptes com esdeveniments còsmics. Així, la figura de Nèmesis representa la venjança divina de les accions humanes que amenacen de trasbalsar l’ordre del món. La gent pietosa invocava la pietat de Nèmesis davant la seva ira, malauradament sempre justificada.

Ex-libris d'Oriol M. Diví

El dia 12 de febrer, Oriol M. Diví (Esplugues de Llobregat, 1924), en aquests moments amb la salut afeblida, ha complert 89 anys. Aquest mateix dia farà dos mesos que a l’empara de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona va presentar una publicació molt acurada amb el repertori dels seus ex-libris. Aquesta publicació, d’alta qualitat i en un nombre restringit a dos-cents exemplars relligats, ha anat a càrrec dels bons oficis d’Elies Plana Ayats. Acompanyada amb textos dels experts M. Carme Illa, Joan Roig i Sergi Mas, s’hi reprodueix la totalitat d’obres de l’artista (570) realitzades fins al moment de la publicació.  

Tant pel volum de l’obra duta a terme de manera sostinguda al llarg de cinquanta anys, com des del punt de vista de la Història de l’Art, és imprescindible remarcar que Oriol M. Diví és el més important mantenidor d’una tècnica ancestral de gravat, la xil.lografia, donant-li un caràcter creatiu, com volien els seus antecessors en aquest art, amb el geni d’Enric-C. Ricart al davant, passant pel seu mestre Antoni Ollé Pinell, i estenent-se en diferents personalitats com la d’Antoni Gelabert, Ricard Marlet i Enric Cluselles.

Des de la seva condició de monjo benedictí, Oriol M. Diví ha practicat de manera perseverant i admirable la màxima ora et labora. A part de la realització d’ex-libris, la seva bibliografia com a il.lustrador de llibres és tan important com àmplia, incloent també el seu treball en el camp dels goigs. Vinculat al món de l’exlibrisme des de principis dels anys seixanta, aleshores a través de l’activa Asociación de Exlibristas de Barcelona, va començar a participar en congressos i concursos internacionals d’ex-libris, obtenint importants premis i reconeixements fins ahir mateix.

En el temps d’stand bye de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, que havia decaigut a l’inici dels anys setanta, Oriol M. Diví va continuar connectat amb el món exlibrista en l’àmbit internacional, de manera que, arribat el moment de la represa gràcies a un petit grup d’entusiastes, va actuar d’enllaç amb la nova etapa que es va iniciar amb la creació, l’any 1989, de l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE). En aquests moments, l’ACE està treballant a fons en un esdeveniment de gran envergadura: l’organització del 35è. Congrés Internacional d’Ex-libris que tindrà lloc a Tarragona del 22 al 26 d’abril de 2014. L’efemèride coincidirà amb la celebració dels vint-i-cinc anys de vida de l’ACE.

Respecte del treball artístic d’Oriol M. Diví, escriu a les pàgines de la revista Serra d’Or (gener de 2013) l’estudiós Francesc X. Puig Rovira: Del seu treball podem destacar que executa quasi sempre el gravat per testa, sobre fusta de boix i algunes vegades de cirerer, amb un domini notable dels burins i altres eines, i del tractament de la fusta, per aconseguir formes, les qualitats i els contrasts de blanc i negre, tant en el conjunt com en cada una de les imatges o detalls.

Sobre el llenguatge estètic d’Oriol M. Diví, que unes vegades s’expressa de forma referencial i en d’altres de forma simbòlica, cal destacar la claredat expressiva com un dels trets més personals d’aquest artista, així com cal fer esment d’una gran habilitat en la composició de la imatge global de l’ex-libris, ja sigui que prengui formes simètriques o asimètriques, el resultat sempre és d’una gran harmonia. Així, en l’obra resultant, tant s’hi mostren els trets característics de qui encomana l’ex-libris com s’hi visualitza l’esperit d’un creador de sensibilitat artística tan afuada i transparent com la d’Oriol M. Diví.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 15 de febrer de 2013. A la il.lustració, un ex-libris d'Oriol M. Diví dedicat a l'ACE) 

Temps

D’una manera senzilla podríem dir que el temps és la distància –l’espai- que hi ha, per exemple, entre el gra i el fruit. O entre la unió de l’espermatozou i l’òvul i el naixement d’un infant. Temps concret, si acotem el procès. Temps infinit, si la lectura és cíclica.

Mirant el mar

La meva néta Carla, mirant el mar de Cunit, aquest dissabte de Carnaval 2013. La foto és del seu pare. A la nena li agrada molt dur la seva motxilla.

Papallones vermelles

Ja sabeu: aquests dies som Carnaval... Papallones vermelles agafades al vol... de la càmara fotogràfica.

Des de Vílnius

Fa uns dies, via Internet, em va escriure l'artista Elvyra Katalina Kriauciunaite, la meva amiga lituana. La seva carta és de felicitació, ja que li havia arribat la notícia que al Parlament s'ha proclamat Catalunya poble sobirà, és a dir, amb capacitat (legítima) de decidir sobre el seu destí com a poble... Ella sap molt bé què significa això, tot i que, com li dic en la contestació a la seva carta, tan sols és un primer pas per al nou estat que molts volem. Lituània va retornar a ser un país lliure fa vint-dos anys, després de la desfeta de la Unió Soviètica. "Hi va haver molts problemes", em diu l'Elvyra. "Però val la pena suportar-los en ares de la llibertat." Jo li dic que sí, que, com les persones, també els pobles amb voluntat de ser-ho han de poder ser lliures.
(a la fotografia, una imatge de Vílnius)

L'ou o la gallina

No hi ha primer gra i l’ou ha estat anterior a la gallina –escriu l’estudiós R.A. Schwaller de Lubicz. La substància d’aquest ou sempre ha existit com a substància sense forma, Verge còsmica. L’esperma del gall, per contra, ha arribat a ser, ha estat generat en ell des de la nebulosa còsmica.

No desfarem avui el misteri de si és primer l’ou o la gallina, o la inversa, en els orígens del món. Schwaller creu que primer va ser l’ou. El meu pensament participa d’aquest mateix principi, però això no vol dir res, encara que a mi em serveixi per sentir –això és la vida manifestada- el que la meva raó no sap. 

(a la fotografia, un gall del Penedès fotografiat aquest Nadal passat) 

La veu de la terra

Algú dirà: aquesta dona té molta imaginació. I és que sento la veu de la terra. Una veu que em parla amb la llengua dels avantpassats, que la van pastar amb bona farina del llatí. Ha vingut gent d’altres terres, direu, gent que parla altres llengües. Però la veu d’aquesta terra és la que és i, amable com és, convida tothom a parlar amb aquesta llengua a fi i efecte que se la sentin seva com es poden sentir seva aquesta terra. La gent que ha vingut d’altres terres és possible que no senti aquesta veu a la primeria. És natural. Però amb el temps, quan es para l’orella, la veu de la terra pot sentir-se… 

(a la fotografia, una imatge del paisatge del Priorat, estiu de 2006)   

"Moisés i Aaron" de Schönberg

La música atonal (i, posteriorment, dodecafònica) d’Arnold Schönberg (Viena, 1874 – Los Ángeles, 1951), ens posa de cara a la paret, ens obliga a fer-nos-en una opinió segons les nostres tendències estètiques. Perquè, sens dubte, en la música de Schönberg hi ha una voluntat de provocació intel.lectual, però també de provocació sensorial que trastoca els cànons.

Devem a Schönberg una transformació radical en el llenguatge de la música, com resalta l’antropòleg Lluís Duch en el text d’introducció del libretto de l’òpera d’Arnold Schönberg Moisès i Aaron (Fragmenta), per a la traducció del qual ha comptat també amb la col.laboració del músic Josep Barcons.

Lluís Duch ens posa en antecedents de les coordenades intel.lectuals que van guiar el sender arriscat de Schönberg. Conèixer la biografia d’un autor, el que en podríem dir la seva biografia espiritual més que no pas l’anecdòtica, facilita la comprensió de la seva obra. Nascut en el si d’una família jueva, com tants joves Schönberg es va declarar agnòstic. Més tard es va convertir al protestantisme. La Primera Guerra Mundial, un daltabaix polític, social, però també d’estructures psicològiques, que va saccejar el cor d’Europa, va fer prendre consciència a Schönberg de la seva judeïtat posada en qüestió per un entorn tan advers com beligerant. En aquest moment, l’any 1923, va retornar al judaísme, tot i que no ho va fer públic fins al 1933.

Les composicions atonals de Schönberg, que inicialment s’havien volgut trencadores amb una música pautada, convencional, que reflectia l’ambient burgès, acomodat, frívol, de la Viena de l’època, segueix aquest camí de preocupacions metafísiques. És des d’aquest punt de vista que cal llegir Moisès i Aaron. Partint del text bíblic i de la pròpia experiència espiritual com a jueu, Schönberg posa en contrast el paper dels dos germans en la seva relació amb Déu i la llei. Una relació que, d’alguna manera, també es pot trobar reflectida en una època històrica que va provocar tanta conflictivitat.

Moisès rep al Sinaí la revelació de la paraula de Déu i la seva llei, però és Aaron qui s’encarrega de traduir-la al poble, i ja se sap que tota traducció comporta alguna forma de traició a la paraula original. A l’òpera Moisès i Aaron, Aaron hi escenifica la bellesa; Moisès, la veritat –escriu Duch. En efecte. El text de Schönberg posa en diàleg antagònic la religió més o menys idolàtrica del poble i la veritat nua i pura. El Déu de Moisès es manifesta sense imatge, per tant és difícil de conceptualitzar, és més, no s’hauria de representar de cap manera. Així, doncs, Schönberg viu el Déu dels seus avantpassats a la manera mosaïca, sense guarniments en la oratòria, que en algun moment, ai, sempre pot actuar d’encantadora de serps.

Tal vegada el camí per retrobar aquest Déu inaccessible sigui retornant al silenci tot abandonant les formes convencionals que hem creat. Però com fer-ho? Schönberg va voler començar de zero. Davant de la incomprensió, va pensar que algun ordre hi hauria d’haver també per a la música atonal. I va inventar un sistema, el dodecafonisme, basat en el mapa d’evolució espiritual que atorga la càbala jueva. A la vista de la música, ja sigui culta o popular, dels nostres dies, algú pot preguntar-se si Schönberg va fracassar en la seva proposta. Es diu que a Roma s’hi arriba per tots els camins. A Déu i a la música també. Però la tendència es buscar camins que resultin més fàcils de transitar. El de Schönberg, com el de Moisès amb el qual el compositor s’identificava, certament no ho és.
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de gener de 2013)

Vers de Pitàgores

A Pitàgores se li atribueixen moltes dites, molts proverbis, versos d’or, com en diu la tradició respecte del mestre. N’aplego un a l’atzar, que em salta a la vista: No poseu l’aliment en vas impur. Un vers bo per a meditar una tarda sencera, millor encara, una vida sencera.

Simbolisme del cos

El simbolisme del cos com a temple (o casa de Déu) és universal i, per tant, corrent tant a Orient com a Occident. Això és així perquè segons la tradició vam ser creats a imatge i semblança de la divinitat. El microcosmos es correspon al macrocosmos, deien els grecs; el que és a dalt és a baix, diu la doctrina hermètica.

(a la fotografia, ermita de la Marededéu de la Foia, Cabassers, Priorat, estiu de 2006)

La vida és

El veritable Déu existeix. I no mor perquè Déu significa la veritat més alta, l'energia fonamental de l'univers. Déu existeix, però la humanitat ha fugit d'ell, la civilització moderna ha girat completament l'esquena a l'ordre de l'univers. Aquestes paraules són del reconegut monjo zen, Taisen Deshimaru. Si la paraula Déu incomoda, escriviu energia fonamental de l'univers, allò que som en la nostra fisicitat i més enllà de la fisicitat, tot i que això ens resulti un misteri. Quant a l'ordre de l'univers, per més que no el poguem comprendre, hi és perquè la vida a través de la qual es manifesta és...

Gent de bona voluntat i el poder

L’experiència –viscuda o observada- ens diu que els profetes (o gent de bona voluntat i amb coratge) acaben malament. Molesten perquè denuncien les institucions de poder. Així, doncs, pel que fa a la nostra tradició, el conflicte no va ser entre Jesús i el judaisme –és a dir: la creença espiritual-, sinó amb el poder establert. Sembla que sempre ens trobem en el mateix lloc, i en això no es diferencia pas l’àmbit profà del sagrat. Només cal mirar entorn.

(a la imatge, una fotografia d'Escaladei, estiu de 2006)

De quan érem hippies

“Jo era massa pobra per ser hippy” –diu en una entrevista la soprano lírica i intèrpret de jazz Barbara Hendricks, nascuda a Arkansas. “Els hippies eren nois rics que passaven els caps de setmana en cases molt boniques.”

Vet aquí. Com aquella bohèmia que a principis del segle XX només podien practicar els nois (no les noies!) de casa bona… Ho he afirmat en moltes ocasions, quan parlo de la nostra època hippy, afortunadament més equitativa quant a sexes. La majoria érem hippies de cor perquè no en podíem exercir, ja que érem gent que treballava de dia i estudiava els capvespres amb ànim de fer estudis superiors, de no interrompre la formació que consideràvem imprescindible. I quan dic hippies vull dir el seu vessant romàntic d’estimar la poesia tan empeltada d’Orient, la pau en aquella època de guerra al Vietnam, a Israel, la llibertat de pensament enfront del pensament únic que imperava a la península i que vam esberlar a les catacombes. Això sí, anàvem vestits de hippies, al meu parer aquell estil de robes era bonic, era alegre, ens estava bé, als joves. Però fèiem una vida ben complexa, complint amb la responsabilitat i els horaris de treball, i expandint-nos estudiant i estudiant, com si ens haguéssim de beure biblioteques senceres. La bohèmia no hi tenia gaire lloc, en aquesta vida, tot i que segurament molts n’hauríem volgut viure alguns bocins encara que només fos per tastar-la.

(extret de La capsa verda. Fotografia extreta d'Internet)

Aprenentatge

El fracàs, les equivocacions, els errors no ensenyen en el mateix moment que la persona els comet. S’ha d’esperar que baixi la temperatura de la desil.lusió, del desengany, fins i tot de l’autopunició. L’aprenentatge és posterior, es produeix per reflexió. Aprenentatge necessari perquè la vida humana vagi agafant un sentit humà, precisament.

(a la fotografia, arc de Sant Martí a Vilanova i la Geltrú)

Fulguració

Som éssers periples, això diu la carn. Però en algún racó d’aquesta carn s’hi amaga una fulguració que ens llança més enllà del límit de la matèria: la memòria d’aquells que ens estimen, l’admiració d’aquells que tenen el cor obert com per admirar… Però també hi ha alguna cosa, en aquesta fulguració, que ens diu que no mor. Perquè vivim en la carn, però també en aquesta fulguració que la sobrepassa.

Regeneració

Com suposàvem, el 21 de desembre va portar el solstici, però no la fi del món. En companyia de la família i dels amics, i brindant amb cava, hem encetat el 2013. Un any de crisi encara, però per aquesta mateixa causa, una porta oberta a la regeneració dels valors que potser ens hi han dut.

Moltes veus coincideixen, a les acadèmies, al carrer, a les cases: és un fet que els homes i les dones occidentals (i els orientals que ens imiten) cada dia s’han obsessionat més amb els aspectes materials de la vida i s’identifiquen amb la seva personalitat, en realitat una màscara que ens allunya de la nostra naturalesa veritable, que és espiritual, i que en el passat ha estat cultivada a través de creences i religions. Que, sovint materialitzades elles també, han acabat per ser gairebé només una representació. És evident que estem generalitzant, ja que hi ha exemplars i valentes excepcions. En la nostra tradició penso ara en Teresa Forcades, en Xavier Melloni o en el desaparegut Raimon Panikkar, i molts més que no cabrien en aquest full.

La vida quotidiana no està deslligada de la transcendència, i aquesta experiència conjunta de l’immanent i el transcendent forma part dels continguts fonamentals dels camins espirituals que els humans hem estat capaços de crear per viure una vida amb sentit, per a cada cultura el seu i per a cada persona el seu. Fins i tot filòsofs de la sospita com Freud han pouat camins que pensen la naturalesa humana més enllà de l’estricta materialitat, tot i que, està clar, la continguin. Psicologies avançades com la transpersonal ja contemplen l’ésser humà en la seva globalitat, tal com l’entenien els savis antics: carn, ànima o psique, i esperit.

Cal pensar, perquè així s’experimenta, que, segons diu Maslow, dins de cadascú hi ha una naturalesa innata, intrínseca i immutable. Un nucli essencialment bo, ètic i sobretot real, més real que la nostra personalitat. Sembla difícil veure’ns així quan el que observem és força mala fe i el mal en formes diferents. Quan no sense un treball herculi per part nostra assolim d’apartar el vel de la ignorància –el mal és sobretot ignorància-, podem reconèixer en nosaltres aquest Ser que som més enllà de tota contingència. És difícil salvar la distància entre el nostre ego i aquest Ser, que la Bíblia diu que és a imatge de Déu, i que Jung identifica amb el Sí-mateix o Jo superior.

Si pensem que aquest nucli de veritat ens pot empènyer a la realització de la seva bondat i bellesa, si creiem que aquest nucli té la necessitat de manifestar-se amb tota la seva intel.ligència, amb tota la seva llum, donem-li pas i cultivem-lo en la mesura de les nostres forces. La natura, que és mestra, ens ensenya que tot fruit està contingut en la seva llavor. L’esperit del Nadal i el naixement de l’any nou pot ser viscut com un infantar aquest Ser interior perquè visqui i maduri durant l’any. És un lloc comú dir que tota evolució i regeneració comença per un mateix. Però és així.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de gener de 2013)

Actitud auroral

Dies enrere vaig llegir que José María Torres, excampió del món de karate, quan va deixar aquesta pràctica per crear una empresa, va llençar a les escombreries tots els trofeus que havia guanyat. Volia partir de zero, molt d’acord amb l’esperit que inspira el karate.

L’any 1993, uns pocs anys després d’haver decidit entrar en el camp de les lletres, vaig llençar el munt de trofeus que havia aconseguit presentant-me a premis de tercera fila, és clar, però que van donar empenta a la meva autoestima, però de la qual vaig voler prescindir en aquest moment com a agafador. I és que de seguida vaig veure que el camí literari que havia agafat cada dia seria més estret i encara no preveia fins a quin punt.

Sempre m’ha semblat adient anar deixant llast, que no em pesi res a l’hora de posar-me davant del paper. I si alguna cosa em pesa la deixo ben allisada precisament al paper…

No parteixo de zero, a l’hora d’escriure, ans al contrari. La memòria, l’experiència i la reflexió són ingredients bàsics en el meu obrador. Però sí que parteixo de zero quant a la meva actitud, que voldria sempre auroral. Aquesta llum naixent i amb olor de bugada m’obre la ment i el cor. Així devia ser el primer dia… –aventuro amb la imaginació. I em situo en l’aire net d’aquest primer dia sense por, mirant de conduint la por, mirant de transmutar la por en llibertat en la mesura de les meves forces, que són les que són més el desig de superar-les, conscient que allò que m’empeny és més que el meu jo.

(extret de La capsa verda. A la imatge, una aurora en una finestra de casa) 

La Carla i el Rei Ros

La Carla mirava ahir molt atentament el Rei Ros, que té a les mans un caramel, preludi del que ha estat avui, un dia màgic per a tants infants!

Mà angèlica

Mà angèlica, obre’m el cor.

No amb els dits del dubte de Tomàs

sinó amb els dits de l’aurora.

Obre en el meu cor una galeria de llum

que travessi de bat a bat

la muntanya de dolor.

No temo la teva mà d’aigua

ni la teva mà de foc.

He sembrat aquesta terra amb paciència

i ja sento a l’oïda el vent del nord.

(a la fotografia, primer pla d'un dels àngels que viuen a casa)

Moisès Broggi

El dia 31 de desembre de 2012, amb una gran lucidesa va morir a 104 anys el doctor Moisès Broggi, humanista promotor de la bioètica, pacifista i patriota català, metge cirurgià noble de cor que havia salvat moltes vides.

Quan va saber la notícia, la mare de seguida em va recordar que va ser ell qui va operar la meva cama esquerra quan me la vaig trencar als tretze mesos. Diu que cantava mentre m’operava. M’agrada la gent que es mostra feliç de fer el que fa i el doctor Broggi era feliç amb el seu ofici humanitari.

Després d’operada, la cama va començar a gangrenar-se. El doctor Broggi em va donar per morta. Tant és així que les monges d’aquella senzilla clínica privada –Broggi havia estat destituït del seu càrrec a l’Hospital Clínic per la repressió franquista-, compadides de la jove mare i de la nena que explicava a tothom que ho volgués escoltar com s’havia trencat la cama, van anar a la capella a resar. Potser esperaven un miracle i el miracle es va produir. Un metge jove, amb iniciativa, segurament un bon deixeble del doctor Broggi, davant del cas va decidir dur a terme una cirurgia dràstica, radical. Amb el bisturí va anar apartant la carn podrida que ja anava enfilant-se per la cama infantil fins a deixar-la pelada com un os. La cura salvatge va resultar salvadora, la carn va començar a crèixer i d’aquell trasbals de la matèria viva només en resta una cicatriu. Això sí, tinc poc muscle en aquesta cama i és uns mil.límetres més curta que l’altra, la qual cosa no es veu gens, però en els meus primers anys joves es va descobrir que havia condicionat el desenvolupament de la meva columna vertebral. No recordo cap dia de la meva vida que la columna no em faci mal. Però estic viva.

(extret de La capsa verda. A la imatge, Moisès Broggi de jove)

1 de gener de 2013

Benvingut, 2013! Alguns diuen que serà un any dolent perquè porta el número 13. Provem de mirar una mica més enllà del que es veu i sumem els números que el componen. Dóna 6. Entre els símbols que porta aparellats el número 6 anotem aquest: el número 6 és el número de la creació, ja que, segons el relat bíblic, al sisè dia es va completar l'Obra. No sembla, doncs, que sigui pas de mal auguri... Desitjo que tot allò que tingueu entre mans (i aixó val també per al nostre país) es completi i us doni la merescuda satisfacció i que la poguem compartir, com nosaltres ahir vam compartir el sopar fraternal per rebre el nou any a casa dels nostres amics vilafranquins, l'Anna Ruiz i el Pere Martí. A la fotografia, una imatge de la recepció del 2013!

Bon Cap d'Any 2013!

L'ànima ha de trencar-se, obrir-se en la seva pròpia llum -escriu Mestre Eckhart. De la nit i de la llum brolla un foc, un amor. És així com l'ànima ha d'entrar en l'ordre diví.

Que d'aquesta nit, l'última de 2012 i la primera de 2013, brolli un amor que il.lumini tots els dies de l'any que som a punt d'entrar!

Aniversari

Aquesta nena de quatre mesos que es mira amb atenció la seva mà, va néixer tal dia com avui fa 33 anys...

Per molts anys, Cristina!

Gilbert Durand

Nascut l’any 1921, el passat 7 de desembre va morir Gilbert Durand, antropòleg, iconòleg, especialista en mitologia i crític d’art francès. Autor del famós llibre L’imagination Symbolique, publicat per primera vegada a París l’any 1964, cal vincular la seva obra teòrica al Cercle Eranos. Així, doncs, marcat per les investigacions de qui ell sempre va considerar els seus mestres: Carl G. Jung, Mircea Eliade, Gaston Bachelard i Henry Corbin, l’any 1966 Gilbert Durand va fundar a l’Université de Grenoble el Centre de Recherches sur l’Imaginaire, sembrant pels cinc continents més d’una seixantena de laboratoris de recerca sobre l’imaginari. Sota la direcció d’Henry Corbin, va ser també vicepresident de l’Université Saint Jean de Jérusalem. Dedicat precisament a Henry Corbin, l’any 2002 Durand  va publicar un altre llibre cabdal en aquest camp d’investigació: Les Grands Mythes Fondateurs de la Franc-maçonnerie.

Gilbert Durand va tenir molts deixebles. Així, l’any 1985, creat i coordinat per Alain Verjat Massmann, un d’aquests seixanta laboratoris de recerca de l’imaginari va operar molt activament a la Universitat de Barcelona.

A rel de la mort del mestre Gilbert Durand, escriu Alain Verjat: Gilbert Durand era filòsof, sociòleg, antropòleg, literat, expert en pintura de tots els segles, profund coneixedor de la música i especialment de l’obra de Wagner; si estiguéssim en el segle XVI, diria que era un humanista; en el XVII, un “honnête homme”, en el XVIII, un “filòsof il·lustrat”; un pou de ciència obert a tot, curiòs de tot, amic de físics quàntics, de psicoanalistes, de biòlegs o de matemàtics com René Thom. Aquesta ment privilegiada, universalista, que hagués pogut dominar el món universitari de la segona meitat del segle XX, va rebutjar la brillant carrera a la que podia pretendre de la mateixa manera que rebutjava els compromisos politico-acadèmics; va ser fidel a les seves muntanyes, a l’universitat de Grenoble com va ser fidel als centenars d’amics i milers de seguidors, que tenia arreu del món. Perquè era un home generós. La majoria dels grans savis són malhumorats i gelosos dels seus coneixements. Però els molt grans, no.
Gilbert Durand ho regalava tot: el seu somriure, des del primer moment, els seus coneixements, i per poc la seva vida, quan es tractava de resistir a l’invasor nazi. A nosaltres, els seus lectors espanyols, ens va regalar, cada vegada que li ho demanàrem, els drets de traducció de les seves obres, per tal de facilitar-ne la publicació per part d’editors que podien desconfiar. Aquesta generositat és molt important. Però és molt més encara el que ens va ensenyar. Per fer-ho curt: ens va ensenyar a llegir el món, la gent, les obres literàries, la pintura, la música, la filosofia i la religió, tot a l’hora, en uns recorreguts transversals vertiginosos que ens han revelat el sentit profund de l’història humana. Va inventar la pluridisciplinarietat abans que se’n parlés, i la literatura comparada moderna abans que es descobrís. Tant de bó que les seves lliçons, tan profundes i tan enriquidores, siguin llavor fecunda per les generacions que ens seguiran.”

Tant de bo. Mentrestant recordem Gilbert Durand quan es refereix a les característiques del símbol: La virtut essencial del símbol és assegurar la presència de la transcendència en el sí del misteri personal. En efecte: el símbol, llenguatge amb què ens parla l’esperit, no té un sol significat sinó que per a cadascú se’n revela un de significatiu per a cadascú. D’aquí ve que les ortodòxies més dogmàtiques, ja siguin religioses o científiques, temin aquesta virtut, com saben molt bé espirituals, místics i fins i tot alguns poetes de tots els temps.

(publicat a L'Eco de Sitges, 21 de desembre de 2012)

 

Nadal

L'Àngel anuncia als pastors l'Infant que aquesta Nit ha nascut als nostres cors! Que tingueu un Bon dia de Nadal!

(a la imatge, aquest meravellós diorama, obra de Jesús Rex, de l'Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú)

Nit de Nadal

Els qui la celebreu, que tingueu una bona Nit de Nadal!
A la imatge, un fragment del pessebre que hi ha a la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú, amb la Masia en Cabanyes de fons.

Llum en la fosca

És de nit, les portes són tancades.

Només de tant en tant es veu una finestra il.luminada.

Algú insomne, algú malalt, algú resant, algú vetllant

posa llum a la fosca, una llum petita que somriu,

que alimenta l’esperança dins el pit

com una flor nova que s’obre.

Un àngel fa via entre carrers tenebrosos,

alça els ulls i mira enlaire,

esperança amb esperança es troben

en el carrer, en la finestra.

(23-12-2012)

Simple i confús

El bé és simple, clar; en canvi, el mal és multiforme fins a la confusió. Simple és la veritat; multiforme és la mentida, escriu l’alexandrí Orígenes cap allà el segle segon després de Crist.

Aquestes paraules podríen ser una bona meditació davant del misteri del Nadal. Però també ho són quant a la vida quotidiana: només cal observar la realitat que ens envolta, ja sigui en l’àmbit personal o en l’àmbit col.lectiu.