Resurrecció

El cel davalla gris.
El Sol resplendent és a la tomba.
Quan desperta l'oculta Llum
la Terra és feliç.

Que tingueu bona Pasqua!

(a la fotografia, una imatge dels reflexos de la llum al terra d'una església)

Poesia i indigència

Només la bellesa és al mateix temps divina i perceptible. És per això que és el camí del sensible, el camí que porta l’artista vers l’esperit, escriu Thomas Mann a Mort a Venècia. 21 de març: Dia Mundial de la Poesia. Alguna cosa falla si s’ha de reivindicar un gènere literari que justament és l’elixir de la paraula. Vol dir que la paraula pura està en crisi? La paraula nua té poc predicament. S’ha de fer espectacle. La poesia és invisible, als nostres dies, si no es fa soroll, teatre. Un exemple: l’enrenou que va causar Dolors Miquel al Saló de Cent recitant un poema atrevit. Aleshores hi ha notícia. Per l’escàndol.

La poesia, no l’espectacle de la poesia, és llibertat i bellesa. La bellesa que és harmonia no fa súbdits ni vassalls. La poesia es prohibeix en temps totalitaris. Ara la poesia pateix totalitarisme des del moment en què la vàlua d’una obra literària la fixa el mercat. La poesia no ven, no val res per al mercat.

La poesia no necessita ser demostrada: és un valor per ella mateixa, sense adjectius. La poesia té el poder de donar a cadascú la pròpia bellesa interna, reverbera en cada ànima. Aleshores, ¿com s’explica la indiferència general envers la poesia si té la virtut de retornar-nos la llibertat i la bellesa? L’esperit està colgat en matèria massa densa.

Sembla que fa por entrar en el propi jardí intern del qual la poesia és vehicle. Aquest centre de l’ànima no és assimilable a res conegut. I necessitem seguretats. Però la seguretat no crea bellesa, crea barreres a la llibertat. La llibertat, com la bellesa, es reclama, però poc s’exerceix. Així la poesia pateix indigència. Per això s’ha de celebrar un Dia Mundial de la Poesia. Els altres dies és invisible. Se’n parla perquè vesteix, fa culte d’aparador. Però poc es llegeix. Poc s’exerceix tot i ser a l’abast de tothom, no només dels poetes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de març de 2016. A la fotografia, unes llàgrimes de vidres de colors. La imatge està presa a Can Prunera, una casa modernista de Sóller, visitada el dia 5 de febrer de 2016)

Primavera

Dues roses blanques. Present d'amistat. Present de primavera. Present primavera.

Emocions intenses

Dues imatges que abracen els regals que vaig rebre el dia del meu aniversari per part del marit, fills i amics, i que agraeixo com agraeixo els dies que he viscut. A dalt hi ha un fragment del ram de flors que em va regalar la meva mare, ella, que em va donar la vida. A sota hi ha un dibuix de la meva néta Carla, de quatre anys i mig. La nena s'ha dibuixat amb uns 'monyitos' i m'agafa de la mà... Dies d'emocions molt intenses. Encara estic flotant.

13 de març, ara fa 65 anys

Aquesta imatge l'haureu vist tantes vegades. Il.lustra un fet històric: la vaga de tramvies del març de 1951. El dia 13 de març encara hi havia vaga. Per això jo vaig néixer a casa, i no a l'hospital, com estava previst, i per això el meu pare em va veure néixer. La mare es va posar de part, tota sola. Un part sec. En el seu esforç per néixer, el nadó s'anava estrenyent el coll amb el cordó umbilical. La mare s'hauria mort -i jo també- si el meu pare no hagués vingut a casa més d'hora, i sense l'ajut d'una veïna que tenia una visita a casa: una infermera que va córrer, a peu, a buscar un ginecòleg al Clínic. El dia anterior hi va haver morts als carrers de Barcelona, sembla ser, i l'encarregat va fer plegar de la feina el meu pare i tots els altres treballadors. Avui fa 65 anys d'aquesta història, la general i la personal entrellaçades. Estic molt agraïda a la vida.

Viatge i literatura

Segurament que tot el que li cal saber a l’ànima ho podria saber (comptant sempre amb els límits intel.lectius) sense moure’m de lloc, com deien Laozi, Séneca o Xavier de Maestre. Però aviat vaig mostrar interès per viatjar. Potser aquest impuls es deu a què volia conèixer, obrir-me als paisatges a les cultures tan diverses que havia trobat en les meves lectures de jove.

El viatge forma part de la condició humana des del mateix moment en què podem considerar la vida com un pelegrinatge, com un viatge. No estic parlant de moviments exodals, de migracions o de rutes comercials com la de la seda (tot i que poden constituir-se en viatge si l’ànima s’hi predisposa). I ni molt menys estic parlant de turisme, tot i que el món globalitzat fa turista a tothom, el viatger queda ocult en la massa. El viatge és una altra cosa. Té a veure amb la descoberta, malgrat que al món no hi hagi un pam per descobrir, o gairebé, perquè l’existència és plena de sorpreses.

El viatge té a veure amb la màgia de la descoberta, amb el sentit de meravella, ni que sigui plena de llums i ombres, i que és l’ingredient bàsic de la literatura. I és que viatge i literatura van estretament lligats. I perquè sempre ho he sentit així, i perquè sempre ho he manifestat d’aquesta manera: escrivint el viatge, faig meves unes paraules de Poètica del viatge, de Xavier Jové: Com l’escriptura, i com la lectura, el viatge és en essència un fet individual, una creació de cada individu. Per això, en el fons, un viatge que no s’escriu-llegeix, que no es textualitza, i es re-crea, que no s’incorpora a l’imaginari literari (col.lectiu i alhora personal), és inútil i en darrera instància no existeix.

El viatge és interrogació i confronta amb l’alteritat, que és una manera d’interrogar-se un mateix. El viatge és filosofia i transformació. Mai més no som els mateixos després d’un viatge de debò.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de març de 2016. A la imatge, estació del tren de Sóller, Mallorca, fotografia presa el passat 5 de febrer)

De la Werlisa a la Minolta

Quan vaig començar a treballar, estalviant un temps les cent pessetes que la mare em donava cada mes, em vaig comprar una Werlisa, una càmera de fotografiar de cost assequible que es fabricava a Vic. Sempre m’ha agradat la fotografia, no tant per dedicar-m’hi professionalment com per captar aquells instants de bellesa efímera, o aquells monuments o panorames que volia conservar a la retina, o per deixar constància de moments amistosos amb la colla, o per visualitzar les festes familiars.

Durant molts anys la Werlisa va viatjar amb mi, i molts diumenges m’enduia la Werlisa en les passejades al port amb les amigues, o a Montjuïc, o al laberint d’Horta, o al Park Güell, o al monestir de Pedralbes, o allà fos que anéssim. Hi ha centenars de fotografies d’aquella època, fotografies en blanc i negre. Però la Werlisa que tan feliç m’havia fet es va perdre a París. En realitat no es va perdre sinó que la van robar al meu germà just el dia abans en què es disposava a tornar a casa en tren. Vés a saber què en va fer, el lladregot, de les fotografies que el meu germà va fer a París!

Les fotos de París van venir més tard. Les vaig fer amb una Minolta fantàstica, una senyora càmera obsequi dels meus pares quan vaig acabar els estudis de Disseny gràfic. La Minolta va córrer bastant pel món. Ha estat una càmera molt viatgera, ja que el de París va ser el primer de molts viatges per Europa. Amb la Minolta també vaig fotografiar mig Espanya i vaig fer les primeres i moltes de les fotografies dels meus fills quan eren nens. La Minolta ha tingut un llarg recorregut fins que ha estat substituïda per les càmeres digitals, que alterno segons la circumstància. Entremig hi han hagut altres càmeres analògiques de prèstec, vull dir propietat de la gent de casa. Així, amb la Pentax vaig fer les fotografies del viatge a l’Índia, a Cuba, a Washington, a Mèxic, al Brasil, etc.

Hi ha mil històries pel camí, com ara aquesta història protagonitzada per l’estimada Werlisa. En un calaix de la meva habitació de soltera a casa dels meus pares tinc guardades les fotografies que vaig prendre amb la Werlisa en el meu primer viatge fora de Catalunya, que va ser… a Madrid. Tenia cap a 16 anys. Hi vaig anar amb un grup d’estudiants de l’aula de pintura de l’escola de Llotja. Dos dies sencers visitant les meravelles del Prado! En els passejos i excursions vaig fer fotografies de la plaça Major, de les façanes d’alguna botiga amb regust de les històries de Benito Pérez Galdós, del viatge a Toledo, a San Juan de los Reyes, al Valle de los Caídos, a l’Escorial. En aquestes imatges s’hi reflecteix la meva mirada estètica del Madrid de l’any 1967, amb el seu tipisme esclerositzat, i amb tants senyors encara amb bigotet i cabells planxats. Ja llavors em va semblar la capital d’una determinada Espanya. Perquè de Catalunya no. Catalunya ja aleshores anava mil passes endavant amb la seva visió del món tan diferenciada, una distància mental que ni en tants anys de suposada democràcia no ha disminuït.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2016. A la fotografia, una Werlisa en un aparador de l'Avinguda del Paral.lel. La vaig fer el 2010)

Favelas (Quan Jurupari era déu)

Les veig, Jurupari,

només girant el cap.

Barraques de fusta,

piràmides de xapa,

temples de pobresa

on s’encenen magres llums.

Darrere la franja dels grans hotels de Copacabana

els joves somien

convertir-se en futbolistes,

en balladors de samba,

en Carlinhos Brown.

(Favelas, poema publicat a Quan Jurupai era déu (Un viatge al Brasil). La fotografia no és molt bona, ja que està escanejada de la impressió en paper. La vaig prendre a la platja de Copacabana, Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

Les 7 dones de Lydie Salvayre

Lydie Salvayre, de soltera Arjona, és una reconeguda escriptora francesa d’origen català i andalús. Va néixer a la població d’Autainville l’any 1948 de pares republicans refugiats de la guerra civil espanyola. Lydie Salvayre es va llicenciar en llengües modernes i en medicina a Tolosa. Posteriorment es va especialitzar en psiquiatria a Marsella. Establerta a París el 1983, ja en els anys setanta va començar a escriure en revistes. És autora d’una vintena de llibres, alguns premiats. Algunes de les seves novel.les han estat adaptades al teatre. Amb Pas pleurer, llibre que va obtenir un notable èxit de crítica i de públic, va guanyar el prestigiós premi Goncourt l’any 2014.

El 2013 Lydie Salvayre va publicar 7 femmes, que ara podem llegir en la traducció catalana de Jordi Vidal Tubau publicat a Pagès editors dins la col.lecció Lo Marraco blau. Escriptura de Dones, que amb tant d’encert dirigeix la professora Àngels Santa.

7 dones va ser escrit després d’un temps de sequera de Lydie Salvayre. És a dir, en un d’aquells moments en què per una sèrie de circumstàncies sembla que es fa difícil escriure. Temps que s’ha de respectar, i que fins i tot pot ser necessari, com el guaret és necessari perquè la terra doni fruit. En aquest moment de parèntesi, l’autora va rellegir els llibres d’aquelles autores que l’havien impressionada, i que potser l’havien influïda. Lydie Salvayre els va anotar i absorbir des de la seva maduresa com a persona i com a escriptora. El resultat és aquest magnífic recull 7 dones, set escriptores amb els seus recorreguts vitals plens d’obstacles i, no obstant això, per a les quals l’escriptura no és una activitat complementària sinó la vida mateixa. Lydie Salvayre s’hi identifica, perquè no.

Vet aquí les meves admirades, que són d’un altre món, que són d’un altre temps, escriu Salvayre. Però malgrat el temps que ens separa de les set autores, quan les llegim les sentim tan vives! En aquest moment de guaret, Salvayre no només va rellegir les obres de les autores que l’havien marcada sinó que també va llegir les biografies. És d’aquesta doble lectura, de la vida i de l’obra de les set escriptores, que sorgeix el llibre 7 dones.

I quines són, aquestes set dones? Emily Brontë, Djuna Barnes, Sylvia Plath, Colette, Marina Tsvetàieva, Virginia Woolf i Ingeborg Bachmann. Dones amb una vida difícil, algunes amb un destí ben tràgic (com Marina Tsvietàieva, que mai no em cansaré de llegir; sí, perquè cadascú té la seva pròpia genealogia, la seva pròpia família espiritual).

No hi ha res fàcil, en la vida d’aquestes dones, d’intel.ligència poc comuna i tan apassionades. I, no obstant les altes parets que van haver de salvar, van lluitar per escriure. L’escriptura per a elles no és un divertiment sinó una manera de ser al món. Tampoc per a Lydie Salvayre l’escriptura no és un divertiment. Per aquest motiu consigna opinions (que podrien ser les seves) de les seves admirades, com ara l’opinió gens convencional expressada en la carta, aquest espai íntim, que Marina Tsvietàieva adreça a Boris Pasternak. Diu Tsvietàieva en un fragment del seu escrit: Provar la gent (fer-la patir) amb una sinceritat excesiva, sense precedents… La temptació per la veritat. Qui la suportarà? És difícil suportar la veritat. És difícil perquè acceptar-la ens obliga no només a reflexionar sinó a actuar. I ja estem bé, en la nostra zona de confort. Però també és cert que no sortir-ne fossilitza, impedeix l’evolució.

Elles, les set dones (vuit si comptem Lydie Salvayre), les set escriptores van sortir de la seva zona de confort per fer la seva obra bella, incandescent malgrat els forats de les ferides existencials que sovint s’hi llegeix. Però és que és possible escriure sense sortir de la zona de confort? Vull dir escriure més enllà d’una història, més enllà d’una impressió, més enllà d’una estètica. Em refereixo al fet d’escriure com un acte de resposta a la vida, sigui com sigui aquesta vida. Un acte imprescindible perquè sinó, la vida què és? Al certificat de defunció de Marina Tsvietàieva, el secretari municipal va anotar fredament, amb ignorància de qui era aquella dona per a la qual escriure equivalia a estimar, va anotar a l’apartat de la professió: evacuada. Avui dia -escriu Lydie Salvayre- tots els seus llibres esmenten: Tsvietàieva, una de les grans escriptores russes del segle XX.

Per aquestes set dones de Lydie Salvayre amb viure no n’hi havia prou. Tampoc per a ella. Per això se les fa seves, s’agermana aquestes dones escriptores. D’elles aprèn, o ratifica el que ja sap a través de la pròpia escriptura: Un escriptor, com el cor o les marees, un escriptor té el seu ritme interior. I si no sent el seu ritme interior, no és escriptor. És així de senzill i implacable. El ritme és l’escriptor. La veu pròpia. Inimitable.

(article publicat a Núvol, 20 de febrer de 2016)

Nou poemari: Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil)

Aquí  teniu la coberta del meu últim poemari: Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil), publicat a la col.lecció Cadre Noir de l'Editorial Comte d'Aure. A continuació, els fragments del pròleg que es poden llegir a la contracoberta:

Una matinada de juliol vam aterrar a l’aeroport de Sao Paulo. Així va començar el meu viatge per diversos indrets del Brasil, que cal considerar un veritable subcontinent. Es tracta d’un viatge al Brasil, és a dir, una petita panoràmica personal de la descoberta, ja que conèixer el Brasil demanaria anys, tasca difícil per al viatger d’ocasió.

La cultura brasilera és una cultura mestissa. Diverses ètnies índies habitaven aquest territori, ètnies que tenien la seva cultura i els seus déus. Un déu hi destacava : Jurupari. Al segle XVI, amb la conquesta, els portuguesos van emprendre l’evangelització del Brasil que, pel que sembla, va requerir diverses fases que inclouen la presència de Tupá, una deïtat que prové de la mitologia del indis guaraní.

Els vells Jurupari i Tupá han estat superats per la Història, com un dia en la cultura grecollatina va ser superat el vell Zeus. Un cop instal.lat el cristianisme, la realitat del Brasil, en matèria religiosa, ha anat més lluny. Com en d’altres països d’Amèrica, els esclaus africans hi han deixat una petja profunda. Tan profunda és aquesta petja, que, a les oïdes del viatger, ressonen noms rítmics i exòtics com Macumba, Candomblé, Umbanda, Quimbanda… Són noms de religions afrobrasileres. No és fàcil conèixer-ne les diferències que a vegades només ho són de matís. Al final del llibre incloc un petit glossari orientatiu al respecte.

Altres imatges poblen aquest poemari que, tot anant a les arrels, arriba fins als nostres dies descobrint-hi paisatges de favelas i sentint, per empatia, el dol per les morts dels nens del carrer.

(La fotografia de la coberta la vaig prendre en la visita en el museu de les cultures indígenes com la guaraní) 

Llibre prohibit

Tenia poc més de 20 anys quan vaig anar a París per primera vegada. Hi vaig anar amb la Natàlia Senmartí Tarragó, companya meva a l’escola de Llotja i amiga de l’època de noia guia. Va ser un viatge sensacional. La primavera a París és un espectacle –els jardins es desperten!-, les passejades pel museu del Louvre són un atractiu sense límits; la visita a Montmartre i als bouquinistes a la riba del Sena, camps de pintures i de llibres per explorar.

A la Natàlia sempre li ha agradat travessar fronteres (viu a Andorra des de fa més de 30 anys), també fronteres artístiques i personals (professora de belles arts i cinema, el 2014 va publicar La paz de Troya). Jo sempre he estat més contemplativa. Precisament per aquest tarannà, la Natàlia em va convèncer que jo no seria sospitosa. Sospitosa de què, de seguida li vaig dir, una mica esverada. Vull comprar un llibre de les Éditions Ruedo Ibérico: Francisco Franco. Historia de un mesianismo, de Luis Ramírez. Es tracta d’un pseudònim, és clar, és un llibre antifranquista, un llibre prohibit a Espanya... Vam anar a una llibreria del barri llatí i vam comprar el llibre que d’amagatotis va viatjar a la meva maleta emparat pel meu posat de no haver trencat gaires plats. No les teníem totes, però. De forma aleatòria, a l’aeroport a vegades s’obrien maletes de gent amb tan males intencions com portar llibres a l’equipatge. Llibres il.legals, clandestins.  

El llibre va arribar sa i estalvi. Encara veig la cara de la meva mare quan vaig desfer la maleta: Què és ‘això’? Joves de la generació contestatària, vam voler dur a terme aquesta ínfima transgressió amb la voluntat de saltar les altes parets d’un franquisme ja caduc, però que encara era una mena de presó invisible que, juntament al tancament polític, volia castrar la possibilitat de formació cultural més enllà del permès per la censura.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de febrer de 2016. A la imatge, un ventall de quaderns editats per Ruedo Ibérico)

A Mallorca amb Llull, Mascaró, Porcel... i Miró, Barceló...

Hem estat una setmana a Mallorca. Amb Ramon Llull, per descomptat, seguint les seves petges. 700 anys no són pocs, cal celebrar-los. Però també hem seguit les petges de Joan Mascaró; i Baltasar Porcel; i Costa i Llobera; i Alcover; i Jovellanos, presoner al castell de Bellver. I Miró, i Barceló i la seva intervenció ceràmica a la capella del Santíssim a la catedral de Palma després de 7 anys de treball. Vam veure aquesta 'pell' ceràmica quan encara s'estava muntant... Encara no hi havia l'altar que es veu a la fotografia feta el passat dia 6 de febrer. Al santuari de Lluc, al cor de l'illa, vam escoltar els 'blauets'... 

La màgia de l'ordre

 La japonesa Marie Kondo és una experta en l’ordre. Marie Kondo es dedica professionalment a l’organització d’espais, ajuda als seus clients a ordenar casa seva o el lloc de treball, a transformar l’espai en un lloc endreçat. Amb els seus coneixements i experiència, Marie Kondo ha escrit un llibre, publicat a més de 30 països, que és un éxit de vendes: La màgia de l’ordre (Ara llibres).

Tant si som persones més o menys endreçades o desendreçades del tot, és a dir, caòtiques, la lectura d’aquest llibre resulta molt útil. Ho provem sovint, de fer net d’una vegada, però pocs se’n surten. Perquè del que es tracta, segons Marie Kondo, és, en efecte, de fet net una sola vegada per totes. Cal, això sí, fer-ho bé, cal fer-ho a consciència per mantenir aquest ordre, perseverar-hi. Al seu llibre Marie Kondo explica com fer-ho. Es necessita un gran determini per destriar el gra de la palla, és a dir, allò que has de guardar i endreçar de la millor manera possible, ja que un espai endreçat no només resulta airós, al meu entendre, sinó també bell en la seva organització. L’ordre com a estètica.

Marie Kondo, que en el seu llibre per fer-lo més proper i didàctic també ens parla d’ella mateixa i la seva batalla enfront de l’ordre, es declara una perfeccionista que es va passar anys, els de la seva jovenesa, mirant de trobar maneres d’endreçar el seu espai vital, la seva cambra, però també la casa familiar.

Aquest fet resulta curiós, perquè la idea que tenim a Occident del Japó és precisament l’ordre, la seva contenció i polidesa, lluny del barroquisme i l’horror vacui. Aquesta imatge ens ha arribat a través de pintures, gravats i pel.lícules en les quals hem vist espais que són el súmmum de l’ordre i del bon gust, amb pocs objectes a la vista i sempre molt escollits segons l’època de l’any. Però potser en les últimes dècades, amb el consumisme rampant que a uns i altres ens omple els espais d’andròmines, això ha variat, i cal retornar a les fonts, és a dir, a no tenir més del que es necessita, a no acumular, sobretot si les llars no són gaire grans. I si acompanya i és inspiradora una paret plena de quadres, com en un museu, o tenim lleixes fins al sostre plenes des nostres llibres estimats amb els quals dialogar, també ha de ser ben estimulant per a l’esperit moure’s en espais zen, la qual cosa és ben pròpia de la cultura japonesa tradicional.

Marie Kondo és de l’opinió que ordenar casa nostra és ordenar la pròpia vida, que una cosa porta a l’altra. Potser per aquesta raó l’autora titula el seu llibre La màgia de l’ordre. Perquè més enllà de l’ordre que ens facilita la vida, l’ordre també ens la pot canviar com per art de màgia. Explica Marie Kondo en el seu llibre que algunes de les seves clientes –no sembla que els homes es preocupin gaire per l’ordre, en els seus exemples no surten gaires homes- li diuen que quan han fet aquesta posada en escena de l’ordre que necessitaven per trobar-se a gust en el seu espai, ja sigui a casa o al despatx professional, comencen a veure què necessitaven de debò en l’aspecte més personal de les seves vides. És clar. Perquè quan ha fugit del camp visual tot allò que fa de pantalla, deixa prou espai mental com perquè sorgeixi, acompanyat d’una certa alegria íntima, un confort interior, un respir que surt del més profund de la persona. Sorgeix del nostre interior un respir espiritual com quan s’entra en una petita església o en un temple, espais que per la seva mateixa naturalesa provoquen recolliment i sensació de pau.

(article publicat a Eix Diari, 1 de febrer de 2016. A la fotografia feta a casa, llibres apilats amb bones intencions... I és que a casa hi ha unes quantes piles, així, abans de ser col.locats a les lleixes)

    

       

    

  

Carnaval a la fi del món

Ja ho sabeu: comencen les festes de Carnaval... A Vilanova i la Geltrú, la ciutat on visc, s'hi celebren d'una manera molt especial. Aquest fet ha propiciat que cada any escrigui sobre el Carnaval, el de Vilanova, però també el de Sitges, els més coneguts de la comarca del Garraf. Però el tema és extensiu, el Carnaval té moltes cares. De manera que he anat escrivint articles per explicar els diversos Carnavals, però també n'hi ha que reflexionen d'una manera més general sobre aquest període de disbauxa que obre la porta a la Quaresma. Aquest estiu vam ser a la Vall de Boí, i allà també el celebren segons els seus costums, que són ben peculiars. Aquí sota teniu l'escrit, una versió abreujada del qual (els espais disponibles a la premsa són els que són!) es publicarà demà al Diari de Vilanova. La fotografia que il.lustra aquest post està presa a la població d'Erill la Vall. Per cert: ahir en el programa El foraster es va parlar de la Vall de Boí. Feliç avinentesa.

Aquí, a la Vall de la fi del món, com en dèiem de la Vall de Boí quan jo era noi, la celebració del Carnaval mai no es va interrompre des de l’edat mitjana. Qui així s’expressa, més o menys amb aquestes paraules, és Francesc Ribes Juanati, que va néixer a casa Múria, de Taüll, l’any 1941. Ho explica en un capítol del seu llibre La Vall de la fi del món (Pagès editors, 2013).

La Vall de Boí, aleshores de tan difícil accés, en efecte era allà on Nostre Senyor va perdre les sandàlies. La Vall de Boí, tan aïllada, era un petit univers, amb el seu clima duríssim, on cada hivern matava el bon temps, com escriu Ribes Juanati. Aquest hivern (ara la calefacció l’ha mitigat no poc) durava des de setembre fins a maig, vuit mesos d’hivern i quatre d’infern, amb la gent caminant de pressa, amb la gorra o el mocador de llana al cap, el nas vermell, les mans a les butxaques.

Enmig d’aquest fred gelat, entre febrer i març, depenent de la lluna, el Carnaval arribava, pletòric d’alegria, a la Vall de Boí. Carnaval era una de les festes grosses de Taüll i de tota la Vall en aquells tristos i foscos anys quaranta i cinquanta. En aquella microsocietat, més aviat pobra i amb poc prestigi i poder, les persones podien esmunyir-se sense gaires problemes de l’autoritat política i viure amb llibertat, escriu aquest fill de casa Múria de Taüll, ordenat sacerdot l’any 1966, i secularitzat l’any 1978.

La celebració del Carnaval és la festa de la llibertat per excel.lència. Segons la crònica de Francesc Ribes, deia Ton de Call que el Carnestoltes era el ‘Sant’ més poderós, ja que tothom el seguia, grans i petits, homes i dones. Durant tres dies ningú treballava. Es llogava fins i tot un músic (que bevia bastant, amb aquell fred tocant al mig del carrer!), es jugava al subhastat, es cantava i ballava, la gent es disfressava, sobretot els joves i la mainada. Abrigats amb tot el que es podien posar al damunt, la disfressa que duien més aviat consistia en una careta feta a casa, de manera artesana. Allò sí que era una veritable manifestació de la imaginació al poder!

El diumenge de Carnestoltes era el dia dels solters. El Carnaval sempre ha estat una celebració que posa en joc els futurs aparellaments, o la consolidació dels que es troben a mitges tintes. L’hora de passar la plega era ‘quan s’escau’ (no teníem rellotge). Els fadrins solters passaven la plega per totes les cases començant per la plaça Maior. Disfressats de gitanos, animals, senyors, soldats… amb caretes que amagaven la identitat, perseguien la canalla i, sobretot, les dones sense distinció de casades o solteres. Ja us podeu imaginar les rialles, les picades d’ullet, i els esgarips si alguna mà s’allargava massa. I és que, durant la plega els fadrins mascaraven amb sutja del cul de les paelles, cassoles i calders  les noies i les casades acaçant-les per tota la casa… La plega era una excusa formidable per alguna trobada més íntima, o íntima del tot.

La plega consistia a portar una gran panera que aviat s’omplia d’ous, de trossos de cansalada, de botifarres, de llonganisses… A part de fer-ne un bon àpat compartit per tot el poble, també es venien per poder pagar el músic, el vi, el conyac, la coca. I visca l’alegria! A la fi del Carnaval, el Carnestoltes era jutjat amb gran cerimonial a la plaça del poble i era l’ocasió de fer un repàs picant de la vida de la petita comunitat. Al Carnestoltes se’l condemnava a la foguera. Abans de morir cremat, donava un últim missatge: Deixeu de resar i gaudiu de la vida, treballeu, canteu, balleu, divertir-vos… La vostra sexualitat no és una cosa dolenta. El sexe és un regal dels déus perquè pogueu expressar el vostre amor (…) Fins l’any que ve, estimats, enyorats ciutadants de Taüll! I així, si fa no fa, en tots els pobles de la Vall de la fi del món.

Una imatge de mi

Ahir tarda la meva néta Carla va dibuixar en la seva pissarra a tots els membres de la família. Aquesta sóc jo als seus ulls, que ho són també del seu cor, ja que a la banda dreta del dibuix hi va dibuixar un cor, en equilibri amb les lletres on va escriure iaia. La Carla té 4 anys, comprèn les coses i les explica molt bé.

Posta de sol a Vilanova i la Geltrú

Aquesta imatge de la posta de sol al mar de Vilanova i la Geltrú està feta ahir, dia 17 de gener de 2016. A part de la seva majestuositat, no és un fenomen que es pugui veure sempre: dura poc més d'un mes, entre desembre i gener. Així, doncs, encara que es passi una mica de fred -i el d'ahir era ben viu- val la pena atansar-se a la platja i contemplar-la.

Endavant!

Tot d’una la política ha fet una marrada i ens ha col.locat en un altre escenari. Els catalans no sóm previsibles, i a grans problemes solucions creatives. Partícules del geni de Gaudí, no hem trencat els plats i hem construït un trencadís. Hi ha hagut acord entre JuntsxSí i la Cup, i no per por de les urnes, com s’ha dit amb tan poca finor. A cap demòcrata li fan por les urnes. Hi ha hagut acord, i si tothom hi ha perdut alguna cosa, el cert és que qui guanya és la democràcia. És a través de la democràcia que volem assolir no un país nou, perquè el nostre és un país antic, noble, amb solera, sinó un país renovat, dinàmic i amb la cara neta.

Pel camí d’aquest temps de desgast (alguns fins i tot parlaven de tortura) fins arribar al punt on som, amb nou president de la Generalitat en la persona de Carles Puigdemont, i un nou govern amb condicions estables no només per a la governabilitat sinó també per emprendre amb força el procés constituent cap a la República Catalana, hem fet un màster en conducta humana. S’ha de lamentar l’espectacle de l’animadversió visceral a Artur Mas. És un sentiment estrany, incomprensible, ja que Mas ha representat sobretot les classes mitjanes i populars del país, és a dir, a una gran majoria de gent treballadora i emprenedora que ben legítimament aspira a evolucionar com a persones i com a societat.

 

Esperàvem l’acord. Però també sabíem que si no es donava ara el procés no té marxa enrere. Un cop una idea potent té possibilitats de fer-se realitat és imparable. Els qui volem un estat per Catalunya, un governem-nos de debò, no ens hauríem rendit perquè ja hem començat a ser independents. El rebel (encara no fracassat) que portem a dins treballa, pensa, escriu amb llibertat i n’accepta les responsabilitats que se’n deriven. Treballem per una Catalunya no subalterna, i això no té data de caducitat fins que s’acompleixi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de gener de 2016)

Cap a Ítaca...

Amb la mirada posada a Ítaca, figura del futur de Catalunya pel qual hem treballat, es treballa, treballarem.
(La imatge està presa a la platja de Vilanova i la Geltrú el dia 8 de gener de 2016).

Notícia de La Taverna dels 11

Una bona notícia: aquesta setmana es parla de La Taverna dels 11 a la revista Time Out. Vaig anunciar aquí mateix l'apertura d'aquest establiment a finals de setembre. El Rubén i la Cristina, la meva filla, estan molt contents amb aquest article. Un bon regal de Reis, sens dubte. Aneu-hi!

Encarant el 2016!

Aquí teniu dues imatges de la taula de l'Anna i el Pere, els nostres amics vilafranquins, la taula que va acollir un sopar esplèndid i la posterior gatzara de l'arribada del nou Any! Comencem amb bon peu, amb bona companyia... Bon Any a tothom!