Tenia poc més de 20 anys quan vaig anar a París per primera vegada. Hi vaig
anar amb la Natàlia Senmartí Tarragó, companya meva a l’escola de Llotja i
amiga de l’època de noia guia. Va ser un viatge sensacional. La primavera a
París és un espectacle –els jardins es desperten!-, les passejades pel museu
del Louvre són un atractiu sense límits; la visita a Montmartre i als bouquinistes a la riba del Sena, camps
de pintures i de llibres per explorar.
A la Natàlia sempre li ha agradat travessar fronteres (viu a Andorra des de
fa més de 30 anys), també fronteres artístiques i personals (professora de
belles arts i cinema, el 2014 va publicar La
paz de Troya). Jo sempre he estat més contemplativa. Precisament per aquest
tarannà, la Natàlia em va convèncer que jo no seria sospitosa. Sospitosa de què, de seguida li vaig
dir, una mica esverada. Vull comprar un
llibre de les Éditions Ruedo Ibérico: Francisco Franco. Historia de un
mesianismo, de Luis Ramírez. Es tracta
d’un pseudònim, és clar, és un llibre antifranquista, un llibre prohibit a
Espanya... Vam anar a una llibreria del barri llatí i vam comprar el llibre
que d’amagatotis va viatjar a la meva maleta emparat pel meu posat de no haver
trencat gaires plats. No les teníem totes, però. De forma aleatòria, a
l’aeroport a vegades s’obrien maletes de gent amb tan males intencions com
portar llibres a l’equipatge. Llibres il.legals, clandestins.
El llibre va arribar sa i estalvi. Encara veig la cara de la meva mare quan
vaig desfer la maleta: Què és ‘això’?
Joves de la generació contestatària, vam voler dur a terme aquesta ínfima
transgressió amb la voluntat de saltar les altes parets d’un franquisme ja
caduc, però que encara era una mena de presó invisible que, juntament al
tancament polític, volia castrar la possibilitat de formació cultural més enllà
del permès per la censura.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 12 de febrer de 2016.
A la imatge, un ventall de quaderns editats per Ruedo Ibérico)
