Quan vaig començar a treballar, estalviant un temps les cent pessetes que
la mare em donava cada mes, em vaig comprar una Werlisa, una càmera de
fotografiar de cost assequible que es fabricava a Vic. Sempre m’ha agradat la
fotografia, no tant per dedicar-m’hi professionalment com per captar aquells
instants de bellesa efímera, o aquells monuments o panorames que volia
conservar a la retina, o per deixar constància de moments amistosos amb la
colla, o per visualitzar les festes familiars.
Durant molts anys la Werlisa va viatjar amb mi, i molts diumenges m’enduia
la Werlisa en les passejades al port amb les amigues, o a Montjuïc, o al
laberint d’Horta, o al Park Güell, o al monestir de Pedralbes, o allà fos que
anéssim. Hi ha centenars de fotografies d’aquella època, fotografies en blanc i
negre. Però la Werlisa que tan feliç m’havia fet es va perdre a París. En
realitat no es va perdre sinó que la van robar al meu germà just el dia abans
en què es disposava a tornar a casa en tren. Vés a saber què en va fer, el
lladregot, de les fotografies que el meu germà va fer a París!
Les fotos de París van venir més tard. Les vaig fer amb una Minolta
fantàstica, una senyora càmera obsequi dels meus pares quan vaig acabar els
estudis de Disseny gràfic. La Minolta va córrer bastant pel món. Ha estat una
càmera molt viatgera, ja que el de París va ser el primer de molts viatges per
Europa. Amb la Minolta també vaig fotografiar mig Espanya i vaig fer les
primeres i moltes de les fotografies dels meus fills quan eren nens. La Minolta
ha tingut un llarg recorregut fins que ha estat substituïda per les càmeres
digitals, que alterno segons la circumstància. Entremig
hi han hagut altres càmeres analògiques de prèstec, vull dir propietat de la
gent de casa. Així, amb la Pentax vaig fer les fotografies del viatge a
l’Índia, a Cuba, a Washington, a Mèxic, al Brasil, etc.
Hi ha mil històries pel camí, com ara aquesta història protagonitzada per
l’estimada Werlisa. En un calaix de la meva habitació de soltera a casa dels
meus pares tinc guardades les fotografies que vaig prendre amb la Werlisa en el
meu primer viatge fora de Catalunya, que va ser… a Madrid. Tenia cap a 16 anys.
Hi vaig anar amb un grup d’estudiants de l’aula de pintura de l’escola de
Llotja. Dos dies sencers visitant les meravelles del Prado! En els passejos i
excursions vaig fer fotografies de la plaça Major, de les façanes d’alguna botiga amb
regust de les històries de Benito Pérez Galdós, del viatge a Toledo, a San Juan
de los Reyes, al Valle de los Caídos, a l’Escorial. En aquestes imatges s’hi
reflecteix la meva mirada estètica del Madrid de l’any 1967, amb el seu tipisme
esclerositzat, i amb tants senyors encara amb bigotet i cabells planxats. Ja
llavors em va semblar la capital d’una determinada Espanya. Perquè de Catalunya
no. Catalunya ja aleshores anava mil passes endavant amb la seva visió del món
tan diferenciada, una distància mental que ni en tants anys de suposada
democràcia no ha disminuït.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2016. A la fotografia, una Werlisa en un aparador de l'Avinguda del Paral.lel. La vaig fer el 2010)
