Les 7 dones de Lydie Salvayre

Lydie Salvayre, de soltera Arjona, és una reconeguda escriptora francesa d’origen català i andalús. Va néixer a la població d’Autainville l’any 1948 de pares republicans refugiats de la guerra civil espanyola. Lydie Salvayre es va llicenciar en llengües modernes i en medicina a Tolosa. Posteriorment es va especialitzar en psiquiatria a Marsella. Establerta a París el 1983, ja en els anys setanta va començar a escriure en revistes. És autora d’una vintena de llibres, alguns premiats. Algunes de les seves novel.les han estat adaptades al teatre. Amb Pas pleurer, llibre que va obtenir un notable èxit de crítica i de públic, va guanyar el prestigiós premi Goncourt l’any 2014.

El 2013 Lydie Salvayre va publicar 7 femmes, que ara podem llegir en la traducció catalana de Jordi Vidal Tubau publicat a Pagès editors dins la col.lecció Lo Marraco blau. Escriptura de Dones, que amb tant d’encert dirigeix la professora Àngels Santa.

7 dones va ser escrit després d’un temps de sequera de Lydie Salvayre. És a dir, en un d’aquells moments en què per una sèrie de circumstàncies sembla que es fa difícil escriure. Temps que s’ha de respectar, i que fins i tot pot ser necessari, com el guaret és necessari perquè la terra doni fruit. En aquest moment de parèntesi, l’autora va rellegir els llibres d’aquelles autores que l’havien impressionada, i que potser l’havien influïda. Lydie Salvayre els va anotar i absorbir des de la seva maduresa com a persona i com a escriptora. El resultat és aquest magnífic recull 7 dones, set escriptores amb els seus recorreguts vitals plens d’obstacles i, no obstant això, per a les quals l’escriptura no és una activitat complementària sinó la vida mateixa. Lydie Salvayre s’hi identifica, perquè no.

Vet aquí les meves admirades, que són d’un altre món, que són d’un altre temps, escriu Salvayre. Però malgrat el temps que ens separa de les set autores, quan les llegim les sentim tan vives! En aquest moment de guaret, Salvayre no només va rellegir les obres de les autores que l’havien marcada sinó que també va llegir les biografies. És d’aquesta doble lectura, de la vida i de l’obra de les set escriptores, que sorgeix el llibre 7 dones.

I quines són, aquestes set dones? Emily Brontë, Djuna Barnes, Sylvia Plath, Colette, Marina Tsvetàieva, Virginia Woolf i Ingeborg Bachmann. Dones amb una vida difícil, algunes amb un destí ben tràgic (com Marina Tsvietàieva, que mai no em cansaré de llegir; sí, perquè cadascú té la seva pròpia genealogia, la seva pròpia família espiritual).

No hi ha res fàcil, en la vida d’aquestes dones, d’intel.ligència poc comuna i tan apassionades. I, no obstant les altes parets que van haver de salvar, van lluitar per escriure. L’escriptura per a elles no és un divertiment sinó una manera de ser al món. Tampoc per a Lydie Salvayre l’escriptura no és un divertiment. Per aquest motiu consigna opinions (que podrien ser les seves) de les seves admirades, com ara l’opinió gens convencional expressada en la carta, aquest espai íntim, que Marina Tsvietàieva adreça a Boris Pasternak. Diu Tsvietàieva en un fragment del seu escrit: Provar la gent (fer-la patir) amb una sinceritat excesiva, sense precedents… La temptació per la veritat. Qui la suportarà? És difícil suportar la veritat. És difícil perquè acceptar-la ens obliga no només a reflexionar sinó a actuar. I ja estem bé, en la nostra zona de confort. Però també és cert que no sortir-ne fossilitza, impedeix l’evolució.

Elles, les set dones (vuit si comptem Lydie Salvayre), les set escriptores van sortir de la seva zona de confort per fer la seva obra bella, incandescent malgrat els forats de les ferides existencials que sovint s’hi llegeix. Però és que és possible escriure sense sortir de la zona de confort? Vull dir escriure més enllà d’una història, més enllà d’una impressió, més enllà d’una estètica. Em refereixo al fet d’escriure com un acte de resposta a la vida, sigui com sigui aquesta vida. Un acte imprescindible perquè sinó, la vida què és? Al certificat de defunció de Marina Tsvietàieva, el secretari municipal va anotar fredament, amb ignorància de qui era aquella dona per a la qual escriure equivalia a estimar, va anotar a l’apartat de la professió: evacuada. Avui dia -escriu Lydie Salvayre- tots els seus llibres esmenten: Tsvietàieva, una de les grans escriptores russes del segle XX.

Per aquestes set dones de Lydie Salvayre amb viure no n’hi havia prou. Tampoc per a ella. Per això se les fa seves, s’agermana aquestes dones escriptores. D’elles aprèn, o ratifica el que ja sap a través de la pròpia escriptura: Un escriptor, com el cor o les marees, un escriptor té el seu ritme interior. I si no sent el seu ritme interior, no és escriptor. És així de senzill i implacable. El ritme és l’escriptor. La veu pròpia. Inimitable.

(article publicat a Núvol, 20 de febrer de 2016)