Lydie Salvayre, de soltera Arjona, és una reconeguda escriptora francesa
d’origen català i andalús. Va néixer a la població d’Autainville l’any 1948 de
pares republicans refugiats de la guerra civil espanyola. Lydie Salvayre es va
llicenciar en llengües modernes i en medicina a Tolosa. Posteriorment es va
especialitzar en psiquiatria a Marsella. Establerta a París el 1983, ja en els
anys setanta va començar a escriure en revistes. És autora d’una vintena de
llibres, alguns premiats. Algunes de les seves novel.les han estat adaptades al
teatre. Amb Pas pleurer, llibre que
va obtenir un notable èxit de crítica i de públic, va guanyar el prestigiós premi Goncourt l’any 2014.
El 2013 Lydie Salvayre va publicar 7
femmes, que ara podem llegir en la traducció catalana de Jordi Vidal Tubau publicat a
Pagès editors dins la
col.lecció Lo Marraco blau. Escriptura de Dones, que amb tant
d’encert dirigeix la professora Àngels Santa.
7 dones va ser escrit després d’un temps de
sequera de Lydie Salvayre. És a dir, en un d’aquells moments en què per una
sèrie de circumstàncies sembla que es fa difícil escriure. Temps que s’ha de
respectar, i que fins i tot pot ser necessari, com el guaret és necessari
perquè la terra doni fruit. En aquest moment de parèntesi, l’autora va rellegir
els llibres d’aquelles autores que l’havien impressionada, i que potser
l’havien influïda. Lydie Salvayre els va anotar i absorbir des de la seva
maduresa com a persona i com a escriptora. El resultat és aquest magnífic
recull 7 dones, set escriptores amb
els seus recorreguts vitals plens d’obstacles i, no obstant això, per a les
quals l’escriptura no és una activitat complementària sinó la vida mateixa.
Lydie Salvayre s’hi identifica, perquè no.
Vet aquí les meves
admirades, que són d’un altre món, que són d’un altre temps, escriu Salvayre. Però malgrat el temps
que ens separa de les set autores, quan les llegim les sentim tan vives! En
aquest moment de guaret, Salvayre no només va rellegir les obres de les autores
que l’havien marcada sinó que també va llegir les biografies. És d’aquesta
doble lectura, de la vida i de l’obra de les set escriptores, que sorgeix el
llibre 7 dones.
I quines són, aquestes set dones? Emily Brontë, Djuna Barnes, Sylvia Plath,
Colette, Marina Tsvetàieva, Virginia Woolf i Ingeborg Bachmann. Dones amb una
vida difícil, algunes amb un destí ben tràgic (com Marina Tsvietàieva, que mai
no em cansaré de llegir; sí, perquè cadascú té la seva pròpia genealogia, la
seva pròpia família espiritual).
No hi ha res fàcil, en la vida d’aquestes dones, d’intel.ligència poc
comuna i tan apassionades. I, no obstant les altes parets que van haver de
salvar, van lluitar per escriure. L’escriptura per a elles no és un divertiment
sinó una manera de ser al món. Tampoc per a Lydie Salvayre l’escriptura no és
un divertiment. Per aquest motiu consigna opinions (que podrien ser les seves)
de les seves admirades, com ara l’opinió gens convencional expressada en la
carta, aquest espai íntim, que Marina Tsvietàieva adreça a Boris Pasternak. Diu
Tsvietàieva en un fragment del seu escrit: Provar
la gent (fer-la patir) amb una sinceritat excesiva, sense precedents… La
temptació per la veritat. Qui la suportarà? És difícil suportar la veritat.
És difícil perquè acceptar-la ens obliga no només a reflexionar sinó a actuar.
I ja estem bé, en la nostra zona de confort. Però també és cert que no
sortir-ne fossilitza, impedeix l’evolució.
Elles, les set dones (vuit si comptem Lydie Salvayre), les set escriptores
van sortir de la seva zona de confort per fer la seva obra bella, incandescent
malgrat els forats de les ferides existencials que sovint s’hi llegeix. Però és
que és possible escriure sense sortir de la zona de confort? Vull dir escriure
més enllà d’una història, més enllà d’una impressió, més enllà d’una estètica.
Em refereixo al fet d’escriure com un acte de resposta a la vida, sigui com
sigui aquesta vida. Un acte imprescindible perquè sinó, la vida què és? Al certificat
de defunció de Marina Tsvietàieva, el secretari municipal va anotar fredament,
amb ignorància de qui era aquella dona per a la qual escriure equivalia a
estimar, va anotar a l’apartat de la professió: evacuada. Avui dia -escriu Lydie Salvayre- tots els seus llibres esmenten: Tsvietàieva, una de les grans
escriptores russes del segle XX.
Per aquestes set dones de Lydie Salvayre amb viure no n’hi havia prou.
Tampoc per a ella. Per això se les fa seves, s’agermana aquestes dones
escriptores. D’elles aprèn, o ratifica el que ja sap a través de la pròpia
escriptura: Un escriptor, com el cor o
les marees, un escriptor té el seu ritme interior. I si no sent el seu ritme
interior, no és escriptor. És així de senzill i implacable. El ritme és l’escriptor.
La veu pròpia. Inimitable.
(article publicat a Núvol, 20 de
febrer de 2016)
