Aniversari

Avui compleixo 62 anys. Aquell dia 13 de març de 1951 hi havia vaga de tramvies a Barcelona. Era la primera revolta contra el règim franquista. Sempre he volgut creure que els esdeveniments generals d’alguna manera marquen els particulars. Avui es compleix un any de la mort de l’escriptora Teresa Pàmies. Ens havíem enviat nadales d’ençà que ens vam conèixer i ella va desitjar sort a l’escriptora que era a punt d’estrenar-se com a tal. Aquell dia de desembre de 1990 era el dia anterior a la concessió del premi Don-na, que vaig guanyar. La distància ideològica amb Teresa Pàmies era molt gran, així com també la distància estètica. Ho sabíem. Per part meva, sempre he tingut tendència a admirar la gent que fa coses i vol fer-les bé, i més tractant-se d’una escriptora. Hem hagut de batallar molt per arribar on som.

(Fotografia feta pel meu pare al capdavall de la Rambla barcelonina, devíem anar a veure la tieta Trini, germana seva. Tinc el posat una mica ferreny, potser perquè al darrere s'hi veu la figura un guàrdia civil? Devia tenir cap a tres anys i no m'agradava gaire que em fotografiessin)

L'enamorament és creatiu

Segurament estarem d’acord a afirmar que els enamorats són creatius. Potser quan vivim la vida normal, quotidiana, la creativitat amorosa se’ns va desfent com el fum. L’art potser seria nodrir aquesta creativitat que ens porta a projectar en l’altre i en nosaltres mateixos la pila de virtuts que ens enamoren!

(a la imatge, balcó guarnit)

Naixença major

Un dia i mig abans que morís el meu pare, vam observar que tot d’una sortia de la somnolència que dóna la forta medicació pel dolor. Ens va demanar amb un gest i amb un moviment dels llavis que tanquéssim la televisió que, d’altra banda, ningú no mirava i que havíem deixat sense so. Va tornar a cloure les parpelles i va estar una estona així fins que va tornar a obrir els ulls i fins mig va incorporar el cap fins allà on les forces li van permetre, que ja eren escasses. Aleshores va mirar enlaire un temps com si veiés algú i hi va parlar fins que va fer un gest afirmatiu, com si es donés a aquest algú, a una realitat més alta, com jo tantes vegades he imaginat que devia ser el ‘sí’ de Maria. He escrit en altres llocs que el meu pare va morir conscient que es moria. Però crec que també va morir conscient que no havia de tèmer res ja que la mort és una major naixença, com va escriure Joan Maragall. Però els dolors del part no els estalvia ningú, ni a l’entrada ni a la sortida. Entrar a la matèria no deu ser fàcil com sortir-ne tampoc. No recordem l’esforç per néixer, tot i que el vam fer. L’esforç del traspàs no el sabem, però no sembla beneit pensar que alguna cosa de nosaltres oblidarà també aquest esforç de néixer.

(extret de La capsa verda)

Igualtat

Les paraules que serveixen per entendre’ns també serveixen per confondre’ns, ja que tota realitat concreta ho és des d’una determinada perspectiva. Hi ha una paraula que ens ha enredat de mala manera, i és la paraula igualtat. Perquè els humans som iguals i no som iguals. Si hi meditem honestament i ben a fons, tots sabem que és així. Però es branda la bandera de la igualtat, peti qui peti, en nom d’una idea falsa i així hem anat caient pel rost. Una altra cosa són els drets humans, però també les obligacions que comporten aquests drets humans, que són per a tothom si volem que hi hagi una mínima harmonia en la convivència. 

(a la foto, un mosaic, una imatge de la diferència de cada tesel.la que el compon tot i la seva aparença d'igualtat)

El femení de l'existència

Tinc llibres que vaig llegint a dosis homeopàtiques, a poc a poc, perquè cada frase m’obliga a una reflexió que sovint faig ben de gust, ja que el tema no només m’interessa sinó que m’interpel.la. A Sofía (Kairós), de Susanne Schaup, l’autora recull l’estudi d’Otfried Eberz sobre aspectes del femení de l’existència. Opina Eberz (i ho escric tenint en compte que som a prop de la celebració del Dia Internacional de les Dones, que ara com ara sembla que encara cal commemorar): Tota violència té el seu origen en la violació del sexe femení, que va tenir lloc en temps prehistòrics. La violència contra la naturalesa i contra els éssers més febles és només una conseqüència d’aquella violació.  

Ah, el poder, perquè el poder com a força dominadora i depredadora neix d’aquí. Però jo tinc la impressió que veritablement els temps estan canviant (malauradament no sense deixar moltes víctimes pel mig) i hi ha un retorn a com devia ser al principi la convivència entre el masculí i el femení de l’existència, ja sigui des de cada sexe, ja sigui des de l’interior de cadascú.
(A la imatge, la màndorla mística).

L'ombra és ommipresent

Com el tema del bé i el mal, conceptes arquetípics, el tema de l’ombra, el negatiu que hi ha en la naturalesa humana, sempre m’ha atret de manera poderosa perquè voldria entendre el que sembla difícil d’entendre. Perquè encara que costi d’acceptar-ho, el cert és que el mal i les monstruositats que genera són omnipresents tant en la nostra història personal com en la història col.lectiva. Només cal mirar entorn.

Maldats en aparença innocent com veure algú que riu de la relliscada d’un altre, a algunes persones ens provoca desassossec. Ens preguntem què fa riure, què mou a riure davant l’espectacle d’un mal pas, d’un error de càlcul, d’un desgraciat accident. El que es troba al fons d’aquesta pulsió és instintiu. En un primari instint de supervivència, la caiguda d’un altre ens col.loca en avantatge en la cursa. Així, doncs, no és necessari recórrer a la figura del diable per saber què és el mal, ja que nosaltres podem encarnar aquest mal que sembla petit però, com diu la dita, qui en fa un cove en fa un cistell.

Ho van veure de seguida, els nostres ancestres, quan en diferents salts civilitzatoris van idear mil formes de contenir l’instint egoista, depredador, salvatge, però que, per fortuna, s’alternava amb formes d’amor com ara la cura dels nadons, dels malalts, o el ritual d’enterrar els morts en terra sagrada.

Llums i ombres sempre conviuen, el negatiu i el positiu forma part de la realitat. Però hi ha moments històrics com el nostre en què l’ombra es fa més espessa fins a provocar l’ofec existencial. Moltes persones avui en dia senten el pes d’aquesta ombra que ens aclapara, però el reconeixement de la llum que també som capaços de crear permet mantenir dempeus l’esperança.

La psicologia troba el seu límit en moments així. Al costat d’actituds humanes destructives, negatives, es troben actituds humanes que miren cara a cara l’ombra per veure com la poden guanyar. No es guanya res que no es conegui a fons. Així, observant la pròpia ombra i domesticant-la com Sant Jordi va domesticar el drac, és possible posar fronteres a l’agressivitat de la nostra pròpia bèstia i conduir-nos sinó amb bondat, almenys amb honestedat i decència. Si som capaços de veure’ns com a botxins sembla més fàcil no posar-se en situació de fer víctimes, ja que, a la bona gent, la sola idea ja l’horroritza.

Cal practicar l’apertura del cor. Els antics egipcis deien que el cor era la seu de la intel.ligència humana, la casa del discerniment entre el bé i el mal, més enllà de les lleis que hem hagut de crear per alçar parets que ens protegeixin, fins i tot de nosaltres mateixos. La decadència de les civilitzacions arriba quan es traspassen els límits de forma descarada i descarnada com ara mateix estem veient fins a experimentar vergonya aliena. Si tots al final anem on anem, no veure la inutilitat del mal sembla una gran ceguesa. És evident que l’ombra té el poder de cobrir-ho tot si la deixem campar al seu aire.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de març del 2013. Foto feta en un parc de Londres, estiu 2008)

Símbol

Enfront de la imatge o còpia més o menys elaborada del sensible, i que es tanca en ella mateixa, el símbol dóna sentit, és camí de veritat, però no un sol camí, ja que el símbol per naturalesa és obert com la realitat que l’ha generat.

Efectes

Veiem l'activitat de la vida, de la creació, pels seus efectes...

Laboratori del diable

Quan la intel.ligència del cor cau en el laboratori del diable, malament. Tanmateix, el diable és murri, sovint es presenta amb la seva cara més atractiva, és un engalipador.

(la fotografia està presa al Museu de la Guerra, de Londres. En diable no hi és, però sí una de les seves obres)

Tocar fons

Al seu llibre La crisi del món modern, publicat per primera vegada a Gallimard l’any 1946!, l’estudiós René Guénon va escriure: Arribarà el món modern fins al fons del pendís fatal, o bé, com va esdevenir-se amb la decadència del món grecollatí, es produirà un nou redreçament abans d’arribar al més profund del fons de l’abisme al qual es veu arrossegat?

Que estem arribant a les profunditats de l’abisme de la nostra civilització (bàsicament occidental, s’entén) és un fet generalitzat. La pregunta és quan tocarem fons i tornarem a pujar, segons la llei del pèndol.

Males pràctiques

Una màquina, de fet, una operació informàtica, decideix en quin compte corrent es pot embargar l’import d’una multa. Un d’aquests embargaments s’ha dut a terme en el compte corrent d’una àvia, família del multat. La dona, que no entén el que ha passat, del disgust ha fet un trombo a la cama.

La multa en qüestió és tan arbitrària que s’experimenta com a injusta. La indignació ciutadana, que hores d’ara ja comença a ser un deure moral davant de tants atropellaments com es pateix, en el seu dia va dur el multat a visitar el Defensor del Ciutadà. No ha servit per a res. I és que quan la maquinària funcionarial es posa en marxa és com una piconadora que ho deixa tot ben pla. La infracció ha estat reclamada per dues vegades amb sengles escrits a l’autoritat pertinent, en aquest cas l’Agència Tributària de Catalunya, avui per avui depenent de la Diputació de Barcelona.

Hi ha una dita popular castellana, molt castissa, que diu: Abusa de los buenos, que los malos no se dejan. Anem als fets, que comencen amb un cotxe aparcat. Passa un poc temps de l’estipulat en el tiquet que lluu, ben visible, al parabrisa. El conductor arriba cuita-corrents, conscient del que li pot caure al damunt. Dóna la casualitat que veu venir l’encarregada de vigilar els aparcaments i li pregunta si li ha posat multa… L’empleada se’l mira i no diu res. El conductor respira fons quan comprova que no hi ha cap paper d’infracció al parabrisa (és llàstima, però, i això ja és opinió meva, que uns hagin d’anar pel món sempre amb la por de ser sancionats i d’altres s’ho prenguin tot a la torera!)

La sorpresa i la indignació arriben amb la notificació de la multa. ¿Què pretenia, l’empleada, no posant cap paper de multa al parabrisa, ja que altrament el conductor hauria pogut pagar el recàrrec el mateix moment dels fets? De forma incomprensible (o sí), l’empleada no li va donar ocasió, com és de llei. Qui aplica la llei se la salta? No anem bé. Però es veu que aquesta mala pràctica és bastant freqüent a Vilanova, però també fora de Vilanova. El conductor indignat ha comentat l’afer amb altres persones, que li han explicat casos d’abusos semblants, o pitjors. Fa angúnia pensar malament, però aquestes pràctiques deshonestes sembla que vulguin obeir a un esperit recaptatori que riute’n de la creu d’Hisenda.

Els ciutadans de bona llei estem transparents davant la llei. Ja he dit que hi ha institucions que poden entrar als comptes corrents tant si s’és el titular com si la titularitat es compartida amb un familiar, la màquina va al gra!, i embargar l’import de les infraccions. El dret a la privacitat, una enganyifa? Es donen massa casos de ciutadans indefensos davant dels abusos d’alguna administració mal administrada… i lenta com un cargol. L’expedient de la multa de la qual parlo està en tràmit i almenys es trigaran tres mesos a conèixer-se la resolució. Mentrestant, l’embargament dels diners al compte corrent dura vint dies al cap dels quals l’import es cobra de forma automàtica. No hi fa res que al final l’expedient es resolgui a favor del demandant...

Ara el president Mas es proposa acabar amb la corrupció que afecta tant estaments com persones. És una bona notícia. Ha de ser així en el nou Estat que es vol construir. Molts esperem que les coses es facin d’una altra manera, més eficaç i més justa. Els ciutadans lleials paguem molts impostos i tenim dret a ser ben informats i, sobretot, ben tractats. Cal lamentar actituds fraudulentes com la descrita més amunt, així com també actituds poc empàtiques envers el ciutadà quan aquest reclama, per exemple, en alguna oficina de l’Agència Tributària. Aquestes maneres de fer, que recorden altres temps, no poden tenir futur. La regeneració ètica i el sentit social no només és exigible a la clase política sinó a tothom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de febrer de 2013. Justament avui ha arribat la resolució, desestimada, de la multa, signada pel Cap de la Unitat de Multes, Sr. Francisco González. Sembla ben rar, ja que la informació que es va donar en el seu moment era que trigaria tres mesos a fer-se efectiva...)

  

Nèmesis

A la Teogonia, d’Hesíode, es llegeix que la Nit funesta va infantar Nèmesis, flagell dels homes mortals. Els grecs antics van ser uns formidables inventors de déus i arquetips que encarnen tant conceptes com esdeveniments còsmics. Així, la figura de Nèmesis representa la venjança divina de les accions humanes que amenacen de trasbalsar l’ordre del món. La gent pietosa invocava la pietat de Nèmesis davant la seva ira, malauradament sempre justificada.

Ex-libris d'Oriol M. Diví

El dia 12 de febrer, Oriol M. Diví (Esplugues de Llobregat, 1924), en aquests moments amb la salut afeblida, ha complert 89 anys. Aquest mateix dia farà dos mesos que a l’empara de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona va presentar una publicació molt acurada amb el repertori dels seus ex-libris. Aquesta publicació, d’alta qualitat i en un nombre restringit a dos-cents exemplars relligats, ha anat a càrrec dels bons oficis d’Elies Plana Ayats. Acompanyada amb textos dels experts M. Carme Illa, Joan Roig i Sergi Mas, s’hi reprodueix la totalitat d’obres de l’artista (570) realitzades fins al moment de la publicació.  

Tant pel volum de l’obra duta a terme de manera sostinguda al llarg de cinquanta anys, com des del punt de vista de la Història de l’Art, és imprescindible remarcar que Oriol M. Diví és el més important mantenidor d’una tècnica ancestral de gravat, la xil.lografia, donant-li un caràcter creatiu, com volien els seus antecessors en aquest art, amb el geni d’Enric-C. Ricart al davant, passant pel seu mestre Antoni Ollé Pinell, i estenent-se en diferents personalitats com la d’Antoni Gelabert, Ricard Marlet i Enric Cluselles.

Des de la seva condició de monjo benedictí, Oriol M. Diví ha practicat de manera perseverant i admirable la màxima ora et labora. A part de la realització d’ex-libris, la seva bibliografia com a il.lustrador de llibres és tan important com àmplia, incloent també el seu treball en el camp dels goigs. Vinculat al món de l’exlibrisme des de principis dels anys seixanta, aleshores a través de l’activa Asociación de Exlibristas de Barcelona, va començar a participar en congressos i concursos internacionals d’ex-libris, obtenint importants premis i reconeixements fins ahir mateix.

En el temps d’stand bye de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, que havia decaigut a l’inici dels anys setanta, Oriol M. Diví va continuar connectat amb el món exlibrista en l’àmbit internacional, de manera que, arribat el moment de la represa gràcies a un petit grup d’entusiastes, va actuar d’enllaç amb la nova etapa que es va iniciar amb la creació, l’any 1989, de l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE). En aquests moments, l’ACE està treballant a fons en un esdeveniment de gran envergadura: l’organització del 35è. Congrés Internacional d’Ex-libris que tindrà lloc a Tarragona del 22 al 26 d’abril de 2014. L’efemèride coincidirà amb la celebració dels vint-i-cinc anys de vida de l’ACE.

Respecte del treball artístic d’Oriol M. Diví, escriu a les pàgines de la revista Serra d’Or (gener de 2013) l’estudiós Francesc X. Puig Rovira: Del seu treball podem destacar que executa quasi sempre el gravat per testa, sobre fusta de boix i algunes vegades de cirerer, amb un domini notable dels burins i altres eines, i del tractament de la fusta, per aconseguir formes, les qualitats i els contrasts de blanc i negre, tant en el conjunt com en cada una de les imatges o detalls.

Sobre el llenguatge estètic d’Oriol M. Diví, que unes vegades s’expressa de forma referencial i en d’altres de forma simbòlica, cal destacar la claredat expressiva com un dels trets més personals d’aquest artista, així com cal fer esment d’una gran habilitat en la composició de la imatge global de l’ex-libris, ja sigui que prengui formes simètriques o asimètriques, el resultat sempre és d’una gran harmonia. Així, en l’obra resultant, tant s’hi mostren els trets característics de qui encomana l’ex-libris com s’hi visualitza l’esperit d’un creador de sensibilitat artística tan afuada i transparent com la d’Oriol M. Diví.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 15 de febrer de 2013. A la il.lustració, un ex-libris d'Oriol M. Diví dedicat a l'ACE) 

Temps

D’una manera senzilla podríem dir que el temps és la distància –l’espai- que hi ha, per exemple, entre el gra i el fruit. O entre la unió de l’espermatozou i l’òvul i el naixement d’un infant. Temps concret, si acotem el procès. Temps infinit, si la lectura és cíclica.

Mirant el mar

La meva néta Carla, mirant el mar de Cunit, aquest dissabte de Carnaval 2013. La foto és del seu pare. A la nena li agrada molt dur la seva motxilla.

Papallones vermelles

Ja sabeu: aquests dies som Carnaval... Papallones vermelles agafades al vol... de la càmara fotogràfica.

Des de Vílnius

Fa uns dies, via Internet, em va escriure l'artista Elvyra Katalina Kriauciunaite, la meva amiga lituana. La seva carta és de felicitació, ja que li havia arribat la notícia que al Parlament s'ha proclamat Catalunya poble sobirà, és a dir, amb capacitat (legítima) de decidir sobre el seu destí com a poble... Ella sap molt bé què significa això, tot i que, com li dic en la contestació a la seva carta, tan sols és un primer pas per al nou estat que molts volem. Lituània va retornar a ser un país lliure fa vint-dos anys, després de la desfeta de la Unió Soviètica. "Hi va haver molts problemes", em diu l'Elvyra. "Però val la pena suportar-los en ares de la llibertat." Jo li dic que sí, que, com les persones, també els pobles amb voluntat de ser-ho han de poder ser lliures.
(a la fotografia, una imatge de Vílnius)

L'ou o la gallina

No hi ha primer gra i l’ou ha estat anterior a la gallina –escriu l’estudiós R.A. Schwaller de Lubicz. La substància d’aquest ou sempre ha existit com a substància sense forma, Verge còsmica. L’esperma del gall, per contra, ha arribat a ser, ha estat generat en ell des de la nebulosa còsmica.

No desfarem avui el misteri de si és primer l’ou o la gallina, o la inversa, en els orígens del món. Schwaller creu que primer va ser l’ou. El meu pensament participa d’aquest mateix principi, però això no vol dir res, encara que a mi em serveixi per sentir –això és la vida manifestada- el que la meva raó no sap. 

(a la fotografia, un gall del Penedès fotografiat aquest Nadal passat) 

La veu de la terra

Algú dirà: aquesta dona té molta imaginació. I és que sento la veu de la terra. Una veu que em parla amb la llengua dels avantpassats, que la van pastar amb bona farina del llatí. Ha vingut gent d’altres terres, direu, gent que parla altres llengües. Però la veu d’aquesta terra és la que és i, amable com és, convida tothom a parlar amb aquesta llengua a fi i efecte que se la sentin seva com es poden sentir seva aquesta terra. La gent que ha vingut d’altres terres és possible que no senti aquesta veu a la primeria. És natural. Però amb el temps, quan es para l’orella, la veu de la terra pot sentir-se… 

(a la fotografia, una imatge del paisatge del Priorat, estiu de 2006)   

"Moisés i Aaron" de Schönberg

La música atonal (i, posteriorment, dodecafònica) d’Arnold Schönberg (Viena, 1874 – Los Ángeles, 1951), ens posa de cara a la paret, ens obliga a fer-nos-en una opinió segons les nostres tendències estètiques. Perquè, sens dubte, en la música de Schönberg hi ha una voluntat de provocació intel.lectual, però també de provocació sensorial que trastoca els cànons.

Devem a Schönberg una transformació radical en el llenguatge de la música, com resalta l’antropòleg Lluís Duch en el text d’introducció del libretto de l’òpera d’Arnold Schönberg Moisès i Aaron (Fragmenta), per a la traducció del qual ha comptat també amb la col.laboració del músic Josep Barcons.

Lluís Duch ens posa en antecedents de les coordenades intel.lectuals que van guiar el sender arriscat de Schönberg. Conèixer la biografia d’un autor, el que en podríem dir la seva biografia espiritual més que no pas l’anecdòtica, facilita la comprensió de la seva obra. Nascut en el si d’una família jueva, com tants joves Schönberg es va declarar agnòstic. Més tard es va convertir al protestantisme. La Primera Guerra Mundial, un daltabaix polític, social, però també d’estructures psicològiques, que va saccejar el cor d’Europa, va fer prendre consciència a Schönberg de la seva judeïtat posada en qüestió per un entorn tan advers com beligerant. En aquest moment, l’any 1923, va retornar al judaísme, tot i que no ho va fer públic fins al 1933.

Les composicions atonals de Schönberg, que inicialment s’havien volgut trencadores amb una música pautada, convencional, que reflectia l’ambient burgès, acomodat, frívol, de la Viena de l’època, segueix aquest camí de preocupacions metafísiques. És des d’aquest punt de vista que cal llegir Moisès i Aaron. Partint del text bíblic i de la pròpia experiència espiritual com a jueu, Schönberg posa en contrast el paper dels dos germans en la seva relació amb Déu i la llei. Una relació que, d’alguna manera, també es pot trobar reflectida en una època històrica que va provocar tanta conflictivitat.

Moisès rep al Sinaí la revelació de la paraula de Déu i la seva llei, però és Aaron qui s’encarrega de traduir-la al poble, i ja se sap que tota traducció comporta alguna forma de traició a la paraula original. A l’òpera Moisès i Aaron, Aaron hi escenifica la bellesa; Moisès, la veritat –escriu Duch. En efecte. El text de Schönberg posa en diàleg antagònic la religió més o menys idolàtrica del poble i la veritat nua i pura. El Déu de Moisès es manifesta sense imatge, per tant és difícil de conceptualitzar, és més, no s’hauria de representar de cap manera. Així, doncs, Schönberg viu el Déu dels seus avantpassats a la manera mosaïca, sense guarniments en la oratòria, que en algun moment, ai, sempre pot actuar d’encantadora de serps.

Tal vegada el camí per retrobar aquest Déu inaccessible sigui retornant al silenci tot abandonant les formes convencionals que hem creat. Però com fer-ho? Schönberg va voler començar de zero. Davant de la incomprensió, va pensar que algun ordre hi hauria d’haver també per a la música atonal. I va inventar un sistema, el dodecafonisme, basat en el mapa d’evolució espiritual que atorga la càbala jueva. A la vista de la música, ja sigui culta o popular, dels nostres dies, algú pot preguntar-se si Schönberg va fracassar en la seva proposta. Es diu que a Roma s’hi arriba per tots els camins. A Déu i a la música també. Però la tendència es buscar camins que resultin més fàcils de transitar. El de Schönberg, com el de Moisès amb el qual el compositor s’identificava, certament no ho és.
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de gener de 2013)