"El vell i el nou"

Aquesta fotografia va ser presa el 20 de juny passat, a la Toscana, a la població de Volterra. En aquest casalot s'hi preparava una festa i les cadires anaven amunt i avall, i en un moment determinat van donar aquesta imatge.

En general, a tot Itàlia el "vell i el nou" conviuen amb harmonia...

Temps

Encara et passa tant a poc a poc, el temps?, em pregunta l’amic.

Diuen que amb els anys la sensació del pas del temps s’accelera. No per a mi. Em trobo dins del temps com dins de l’aire. Sóc temps. Però, quin temps? Temps de rellotge, sens dubte, però també un temps-sense-temps.

(a la imatge, jardiner treballant al claustre de Ripoll)

La poesia, entre el temps i el no-temps

La poesia, un acte creatiu en el present, és, no obstant això, ahistòrica.

Immersa en el temps proclama també el no-temps; o allò que hi ha d'etern almenys fins on arriba la consciència que en podem tenir.

(a la imatge, una antiga vil.la toscana posada al dia)

Priorat paradís

Durant bastants estius, amb la família vaig estiuejar al Priorat. Primer a La Vilella Baixa i després a Cabassers (conservo aquesta grafia en lloc de Cabacés, que és la que s’ha imposat finalment). Me’n vaig enamorar el primer dia del que es veu i del que no es veu a simple vista. La màgia del Priorat es va revelant a mesura que se’n respira l’esperit, i no només en aquest lloc de religiositat silenciosa i plena com és la cartoixa d’Escaladei: en tot el Priorat el sagrat i el profà conviuen en una harmonia prodigiosa. Res de més sagrat que la pròpia terra prioratina d’aparença ferèstega però d’ànima sensible. Res de més sagrat que el vi i l’oli i que s’hi produeix, or pur, alquímia pura de la naturalesa.

Ho he escrit en altres ocasions perquè és una dada rellevant en la meva biografia: en el Priorat, en aquest indret on el silenci es constitueix en part del paisatge, vaig rebre l’energia i l’impuls necessaris per dur a terme la vocació d’escriure amb voluntat literària, és a dir: d’inserir el meu treball en aquesta llarga i fecunda genealogia d’escriptors catalans que fan de la nostra literatura un tresor cultural de primer ordre. Enfilada dalt d’un turó als afores de La Vilella Baixa, amb aquell cel blau prioratí que retalla amb precisió botticelliana el perfil de les muntanyes, vaig decidir fer de la meva vella vocació un camí i un destí fins allà on les meves forces arribessin.

He viscut en el Priorat i l’he recorregut i revisitat tantes vegades. És com un quadre al qual sempre trobes matisos, és com una música escoltada mil vegades i de la qual no te’n canses mai, és com un llibre que mai no voldries acabar. El Priorat, un lloc per a ser viscut intensament, és també un lloc per a ser contemplat profundament.

Se m’acumulen un munt de sensacions mentre vaig llegint amb interès (quina bona notícia que s’hagi publicat, gràcies Arola editors!) A peu pel Priorat del vi i l’oli, amb fotografies de Rafael López-Monné, amb textos de Toni Orensanz i un pròleg d’Eduard Punset. Són dotze passejades i excursions per aquest paradís de terra càlida i ànima suspesa a l’alçada dels ulls que és el Priorat.

Amb el record m’aturo un moment en el camí que va de La Vilella Baixa a la Vilella Alta, o en el caminoi paral.lel al riu després d’haver travessat el pont Gran, o en el camí que voreja, abraçant-lo, el poble de la baronia de Cabassers, o en l’excursió fins al pont de Cavaloca o fins a l’ermita de sant Roc, camins fets tantes vegades en els capaltards d’estiu, quan el sol roent comença a amansir-se. Respiro fons i sento com aquesta terra i aquest cel se’m fiquen dins del cos, dins del cervell, per a no deixar-me mai més, mai més. Perquè passats tants anys encara puc tancar els ulls i sentir aquest respir del paisatge del Priorat dins meu.

Reflexiona l’escriptor i periodista de Falset, Toni Orensanz: Potser és veritat que el Priorat ajuda a creure en Déu i en els miracles. Es cregui o no en un Déu, és veritat que la força tel.lúrica del paisatge del Priorat parla d’alguna cosa que, sent part de nosaltres, ens sobrepassa. Sobreamor, en podríem dir, tal com el van viure i el van escriure Ausiàs March, Ibn Arabî, Ramon Llull. Un gran sentiment de sobreamor és el que transmet i provoca el Priorat a qui se n’enamora, tenint ben present les diverses fesomies del Priorat, ja que no és el mateix el Masroig que Porrera, Ulldemolins o Torroja, Poboleda o Siurana, Cornudella o Capçanes, Falset o La Bisbal, per posar només uns exemples. I presidint els costers de vinyes i camps d’oliveres, rius, ponts, baumes i ermites, pobles i masies, els imponents i magestuosos cingles del Montsant, en altres temps habitatge d’ermitans, que trobaven l’esperit de Déu en el més pur de la naturalesa.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 28 de setembre de 2012)

    

    

   

Aniversari

Ahir, 30 de setembre, va fer un any que la meva néta Carla és al món. A la falda del seu pare es mira el pastís per celebrar-ho. Les lletres de galeta li van agradar molt, vull dir que es va menjar la C i la A, les altres se les van menjar els cosinets.

Memòria dels morts

El passat dia 26 de setembre va fer tres mesos de la mort del meu pare.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen.

Existeixen en aquest espai que és l’absència que se superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant, és a dir, en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament. Amorosament5.

Avui volem decidir

Tota experiència humana, tant en l’àmbit personal com en el col.lectiu, és filla del seu temps. Els humans som bàsicament temps, tot i que en nosaltres hi hagi l’herència del passat i la projecció del futur. Aplegant passat i futur avui volem decidir què fer de l’herència i com ens projectem vers el futur. L’ésser humà es manifesta en l’acció, no podem renunciar a actuar sense deixar de ser humans en plenitud.

(fotografia presa a la Via Laietana el dia Onze de Setembre de 2012)

Llenguatge poètic

El llenguatge poètic busca expressar el món, fer llum sobre el que l’habita. El llenguatge poètic busca comprendre el món, no prendre’l, no pretén dominar el món sinó estimar-lo.

(a la fotografia, l'aparador d'una botiga de la població de Burgo de Osma, agost de 2012) 

Catalunya viva

En aquests nous temps que hem començat a viure –després de la manifestació multitudinària de la Diada res no serà el mateix- es faran esforços per confondre –des de dins i des de fora de Catalunya- el procès de superació de les estretors autonòmiques. És humà, però s’ha de veure venir aquest ball de màscares.

La manifestació de la Diada va donar una resposta a una realitat de dependència que es percep com a negativa. És per aquest motiu que una gran civilitat va presidir una manifestació que ha fet història. Ha estat gran portada als mitjans, sobretot en els internacionals.

Ningú no ens va ensarronar: el convenciment de la necessitat d’un acte d’afirmació multitudinari venia de dins de cadascú i havia estat llargament madurat. Ningú no ens ha volgut enganyar amb artimanyes, com s’ha dit per rebaixar l’evidència. Simplement observant la realitat –injusta amb la nostra manera de ser i de fer, fins i tot en democràcia- ens ha anat obrint els ulls. Quan un desperta dóna resposta. És un procès natural en tota persona viva. Viure, en el sentit ple del terme, és sinònim d’evolució, no d’immobilitat. Només la mort ens deixa inerts, cadàvers.

Catalunya, malgrat tantes plantofades històriques, és un poble viu que vol continuar vivint i que sent que se l’asfixia. Per viure s’ha de respirar, és una llei física. En la manifestació de la Diada, a més de la reivindicació d’una part important de la població que vol que Catalunya es constitueixi en estat, hi havia molta èpica. La vida resulta eixorca sense èpica. Madurs i assenyats, però també èpics i entusiastes, molts ens vam manifestar per afirmar una voluntat de ser, de continuar sent. El permís per viure com som ens l’hem de donar nosaltres. Això val per a les persones, però també per als pobles. 

La voluntat mou muntanyes. Les raons per voler la independència (o sigui un estat propi) omplen un sac. És només al fons del sac, ple fins dalt de greuges acumulats, on sura el tema econòmic que, no obstant això, no s’ha de menystenir. Tal com van les coses al món, en els últims temps ens hem fet experts en economia. Per això, malgrat els fantasmes de la por que faran recórrer, sabem que Catalunya és viable. No en va tenim una generació de joves molt ben formats que han fet molts números, que coneixen bé les lleis que ens poden afavorir en les noves conjuntures i que han estudiat a fons les relacions internacionals. Molts d’aquests joves eren a la manifestació: joves catalans de diversos orígens que nodreixen la Catalunya del futur que va començar el dia Onze de Setembre de 2012. 

No hi era tothom, s’ha dit, per minusvalorar el valor social, polític i cultural d’una manifestació espectacular. És evident. Els uns perquè no hi van poder anar, els altres perquè no hi van voler anar. És natural que sigui així, cal comptar sempre amb la pluralitat d’opinions com també cal comptar amb la persistència d’algunes realitats. En el camp de la medicina, així com en el de la psicoanàlisi, s’ensenya que quan un problema no es resol torna a aparèixer, i sovint magnificat. Per això sobta que hi hagi gent sorpresa del que està passant, del fet que molts volguem anar on volem anar. Una transició descafeïnada va deixar el mal anomenat ‘problema català’ sota l’estora. Però Catalunya és una nació històrica i per això es vol estat. Les noves generacions hi tenen tot el dret i els més grans que pensem com ells encara no som morts.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de setembre de 2012)

 

No deixis que es rovelli...

En el Llibre de la vida, de Teresa de Jesús, en un paper que em devia servir de punt, he trobat aquesta frase que va signada per Teresa de Calcuta: Continua a desgrat que tothom esperi que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha en tu. No podia arribar en millor moment, personal i col.lectiu. Comparteixo amb vosaltres la troballa.

(a la fotografia, unes teules velles)

Demostracions

Els científics juguen amb una bona eina, que és la demostració de les seves hipòtesis. També els valors, de naturalesa tan extraordinària com indefinible, han de ser demostrats a través de l’acció.

(a la fotografia feta aquest juny passat, parada de llibres de segona mà a Florència)

Expressió de la multiplicitat

La unitat, expressió d’un ideal, és una realitat. Com també és una realitat que la unitat és multiplicitat. La vida és una. L’expressió de la vida és múltiple.

Fent teologia especulativa, si Déu (o el que anomenem Déu) s’hagués volgut únic i indivisible no s’hauria dividit en la creació, aspecte de l’existència que, ara com ara, està en procès.

Metafísicament parlant, doncs, un fenomen com la independència no està fora de la unitat sinó que l’expressa en la seva multiplicitat.

Tenim el que necessitem

Un mestre zen estava en trànsit de morir. Un dels deixebles li va preguntar: Mestre, com ho farem sense tu? El mestre zen li va respondre: No oblideu mai això: teniu el necessari.

En aquests nous temps que ens esperen, vindran cants de sirenes. Pitjor encara: insults, amenaces, por.

Tenim el necessari per tirar endavant.

Superar la dificultat

La dificultat és una percepció i una creença. Per aquest motiu, les coses se’ns fan dífícils perquè no ens atrevim a saltar l’obstacle o la creença en la dificultat.

(a la imatge, escala del jardí de la Fundació Apel.les Fenosa al Vendrell)

L'or de la vida

Gris, estimat amic, és tota teoria, i verd l'arbre d'or de la vida, es llegeix al Faust.
Aquesta rosa de setembre està collida el dia de la Diada.

Som en camí

Som en camí, som a la pasqua, vindran via crucis, però al final sempre hi ha resurrecció!

Som-hi! Bona Diada!

SOM-HI! BONA DIADA!

Apocalipsis i aurores

Som en èpoques apocalíptiques, de finals de món, això vol dir que estem tocant fons. És una llei física: la llei del pèndul. Per aquest motiu al mateix temps assistim a l’eufòria que atorguen els estats naixents. Sempre ens movem entre dos vectors, també col.lectivament, ja que la humanitat és orgànica, tots estem entrellaçats.

La consciència que tots estem entrellaçats i que portem a la pràctica amb multitud d’accions, tan quotidianes com històriques, no priva que, per exemple, es vulgui obtenir més llibertat per actuar amb més llibertat. Els drets humans van establir-se amb aquestes premises de justícia envers persones i pobles. Un nou estat europeu com podria esdevenir Catalunya en els propers temps no vol dir sortir de cap xarxa, simplement vol dir ser a la xarxa d’una altra manera, no subordinada sinó com ha de ser: en igualtat de condicions. 

Podem

Des de fa un temps que a Catalunya s’ha produït un hartazgo, dit amb la mateixa contundència que un personatge del Quixot. O un afartament. O la gota que vessa el got, com diria el nostre ja famós conciutadà literari oncle Baixamar. No es pot descriure de millor manera una situació econòmica, social, política i cultural que, de tant estirar la corda, ha arribat al límit i ja no dóna més de si. Tant s’ha inflat el globus que la goma ja no dóna per a més. Els límits peten o es travessen.

Espoli (o dèficit fiscal, si es vol dir d’una altra manera) és també una paraula exacta per anomenar la fuita de recursos econòmics que des de fa dècades (en realitat 300 anys) a Catalunya patim sense excepció. Es pensi com es pensi, se sigui com se sigui, tots som espoliats, tal com diu el tuit de l’economista Niño Becerra: CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú a qui entrega cada any 16 milions més del que rep. Valga’m Déu. Però com que tota realitat té dues cares, l’hartazgo d’aquesta situació en desequilibri està propiciant no el trencament dels límits sinó l’escalada al mur. Aquí tenim experiència a aixecar castells humans. Aquesta imatge projectada en el cap i en el cor ens forneix d’una idea-força: podem. No hi ha murs massa alts que puguin obstaculitzar la recerca de la dignitat a la qual ni les dones ni els homes d’aquest país no podem renunciar sense esdevenir ningú.

Les paraules creen la realitat. El poder no és altra cosa que una energia que en democràcia no està en una sola mà o en unes poques mans, com molts voldrien, sinó en les nostres mans: les del poble en el seu conjunt. L’hartazgo, l’afartament o la gota que vessa el got, la consciència de que ja n’hi ha prou d’aquest tracte injust ens dóna l’oportunitat de saltar el mur. Aquest punt d’inflexió que és la gota que vessa el got és també el punt just de la força motriu que ha de donar l’empenta cap a una nova era cultural i política que desemboqui en un estat propi.

En el punt d’inflexió les paraules ja no fan por, en aquesta talaia se supera la por. El franquisme va crear molta por; i al postfranquisme disfressat de demòcrata ja li ha anat bé el romanent de por per dominar una situació que en el seu interior poc ha canviat. Només cal repassar les hemeroteques. El discurs per dinamitar la realitat de Catalunya sempre és el mateix. Malgrat tants intents de mano tendida per part de Catalunya, el resultat sempre és una sola mà que abraça l’aire.

Però s’ha de foragitar la por si es vol fer alguna cosa. Catalunya es val per ella mateixa perquè té un dels actius més poderosos per a sostenir-se: a Catalunya hi cap tothom. Sempre ha estat així. La història, la passada i la recent, és plena d’exemples d’aquest esperit d’acollida. És senzill ser català. A Catalunya és català, es fa català, qui vol ser-ne: els qui hi han nascut, però també els que van arribar fa unes dècades o els que acaben d’arribar.

Amb l’hartazgo, amb la gota que vessa el got, som al peu del mur a punt per salvar-lo. Ve un dia que arriba el moment. Per aquesta Diada de l’Onze de Setembre de 2012 es prepara una fita històrica que ho serà perquè així ho volem. Tots junts per recolzar Catalunya, una empresa que està en perill. Catalunya és una nació i com a tal té dret a ser ella mateixa. Per aquest motiu no podem permetre una corda que ens estreny fins al punt de l’ofec. Cal deslliurar-se’n. Submissió i silenci còmplice ens duen a l’anorreament. Un dia es va acabar l’esclavatge; i un dia es van reconèixer els drets dels homes, de les dones, dels pobles. La llibertat és poder i els diners són poder; d’aquí ve que llibertat i diners es vulguin retenir si cal amb la força. Ja hi ha qui diu que esmola el sabre per fer-nos por. Però tots junts podem. Gosem poder!

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de setembre de 2012. Vaig fer la fotografia en la manifestació del juny de 2010)

           

   

La transformació dels morts

En una carta escrita a una dona a la qual se li va morir un fill, diu Jung: Tard o d’hora tots els morts es transformen en allò que nosaltres també som.

D’aquest ésser, si és que podem dir ‘ésser’, poc o més aviat res en sabem de la seva ‘existència’. D’aquí ve que Jung pugui dir que, amb el temps, aquest ésser es transforma en allò que nosaltres som. En l’última realitat, vius i morts som una mateixa cosa, com la vida és una tot i que inclogui la mort.