Sentit de la vida

Volem esbrinar el sentit de la vida i se’ns fa escàpol. A vegades ens sembla besllumar-lo darrere un núvol com es veu un raig de sol. Però saber-lo com se sap una fòrmula matemàtica ens resoldria el problema? Determinats dins la fòrmula, on restaria la llibertat d’acció i de pensament? No és la possibilitat de llibertat un signe de la nostra humanitat?

No sé quin és el sentit de la meva vida. N’hi vaig donant a mesura que camino vers la llum entrevista darrere el núvol.

(a la foto: ermita de Mont-roig)

Rilke

Com un vent suau que acarona el rostre, en uns pocs mesos he llegit -i rellegeixo-, obres de Rainer Maria Rilke, o bé obres que parlen de Rilke, totes de publicació recent. Les enumero aquí, però potser encara hi ha alguna altra publicació que desconec: Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke, en una traducció al català de Mariàngela Vilallonga (Edicions de la l.l); Las mujeres que amaron a Rilke, de José Luis Camino (La Busca edicions); Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard (La Busca edicions); Rilke o la transformación de la consciència, d’Antoni Pasqual Piqué (Ediciones Obelisco); Rainer Maria Rilke, Quaderns de Versàlia (Papers de Versàlia).

I ara la pregunta és: Per què Rilke és tan estimat a casa nostra? Per què ens identifiquem tant amb Rilke?

Ecografia

He vist una nina dins la seva caseta líquida:
una esfera d’aigua viva embolcalla el seu son
i la seva vigília.
La nina es tapa la cara amb els bracets
i els peus, amb la gràcil contorsió
de criatura novella.
És dins l’aigua i no es mulla,
s’oxigena a travès del cordó umbilical
que la lliga a un món que encara no sap.
No té fam, només aspira a l’amor
que el pare i la mare s’han ofert
en ella, la flor preciosa
que respira en les aigües primordials
de la vida que l’espera.
(8 de juliol de 2011)

Càbala o Kabbalah

La Càbala, o la Kabbalah, ens hauria de ser familiar. Però en general només ens és familiar la paraula càbales, que amb tanta precisió metafòrica va utilitzar el poeta mallorquí Bartomeu Fiol al seu llibre Càbales del call (2005). Dic que la Càbala ens hauria de ser familiar perquè en tantes de les nostres ciutats hi ha vestigis de calls: carrers on segles enrere havien viscut els jueus catalans fins a la seva expulsió o conversió forçosa al cristianisme. La història dels guanyadors, ja se sap, tendeix a esborrar perdedors i minories.

Entre els jueus catalans hi havia cabalistes de relleu, ara reconeguts internacionalment, com ara Mossé Ben Nahman de Girona, nascut el 1194. Conegut modernament pels estudiosos com a Nahmànides, i dins de la tradició de la literatura jueva amb l’acròstic Ramban, aquí el coneixem com a Bonastruch sa-Porta, que així figura en els documents cristians. No hauríem d’ignorar almenys la tasca literària de Ben Nahman: forma part de la nostra literatura medieval. Fa de mal dir, però expulsat de Girona i mort a Sant Joan d’Acre el 1269, la primera traducció del seu Llibre de la Redempció va ser editat a Londres el 1909. És difícil ser profeta a la pròpia terra, tot i ser el cap visible de l’anomenada “escola cabalística de Girona”.

La Càbala, doncs, ens hauria de ser familiar si més no via literària. Però les traduccions ens han arribat tard (la de Llibre de la Redempció i altres escrits de Mossé Ben Nahman és de 1993, i gràcies a l’esforç de la Biblioteca Judaico-Catalana). Abans, però, ja havíem pogut llegir uns poemes seus a Poemes hebraics de jueus catalans (Llibres del Mall, 1976).

Però, què és la Càbala? “La Càbala és un mètode senzill i precís que investiga i defineix la posició de l’ésser humà a l’univers”, escriu Michael Laitman, doctor en Filosofia i Càbala, màster en Biocibernètica i professor d’Ontologia i Teoria del Coneixement. Al recentment publicat Cabalá para principiantes (Ediciones Obelisco), i en capítols curts, aquest savi i autor de més de quaranta llibres sobre el tema ens introdueix en l’estudi de la Càbala d’una manera senzilla i orientadora.

Però, per què estudiar Càbala? El saber no ocupa lloc, i de la mateixa manera que llegir la Bíblia ens informa sobre la nostra cultura judeocristiana, estudiar Càbala ens pot ampliar els horitzons de la comprensió de la realitat segons aquest mètode que tants estudiosos han experimentat com a un mètode eficaç per a connectar-nos amb el món espiritual. Sens dubte, la mort de Déu és una metàfora de la segregació del sagrat en la vida de l’home i la dona contemporanis que, no obstant això, continuem preguntant-nos pels nostres orígens i el sentit últim de la nostra vida. Ens cal un sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual, ens cal desvetllar-lo i desenvolupar-lo ja que, d’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim el reconeixement [de la nostra filiació espiritual]”, escriu rabí Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes.

La Càbala, com tot camí espiritual, demana un desig de l’ànima cap a la correcció de la persona, que equival a cultivar les virtuts, o polir la pedra bruta, o buscar la transformació alquímica del plom (o personalitat basta) en or. Com si fos un mapa, doncs, l’estudi i la pràctica de la Càbala ens condueixen vers la nostra naturalesa espiritual amagada sota la matèria fosca, pesant, egoista. L’estudi i pràctica de la Càbala és com una escala que, graó a graó, ens impulsa amunt, vers els Móns Superiors, vers la Font de l’existència de la qual procedim.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juliol de 2011)

Interès i valor

Penso que viure més enllà del càlcul és viure en el sentit transcendent del terme. Ho havíem parlat moltes vegades amb l’Anton Sala-Cornadó, que ens va deixar el març passat. Recordo sovint el meu amic quan observo tantes actituds utilitàries. Ell deia: “Fes sense interès. Només el que es fa sense interès té valor.” Així, doncs, valor i interès estan relacionats, però no pas en els paràmetres d’això que en diem ‘món’. En aquest ‘món’ la matèria és lluny de la seva espiritualització, i això que a mi em sembla que l’espiritualització de la matèria és el seu destí final… Perquè Alfa i Omega són la mateixa cosa.

Noms

A Josep, fill molt estimat de Jacob, els seus germans, gelosos, el van vendre com a esclau a Egipte. Podem llegir la història a la Bíblia. Perquè el que vull destacar aquí és que després d’haver endevinat el significat dels seus somnis, el Faraó li va canviar el nom atorgant-li el de Safanat, que en hebreu vol dir: El que descobreix allò ocult. Així, doncs, Josep és el nom de naixement, i Safanat és el nom per a la consciència de si.

(en la il.lustració: portada de la història de Josep novel.lada per Thomas Mann) 

A la recerca de "le Soi"

“Le Soi n’est pas seulement de nature psychologique. I est aussi le réceptacle de la transcendence. En effet, qu’on réduise l’âme à sa nature psychique ou qu’on affirme sa dimension divine, la psyché contient par nature des structures archétypales relevant du sacré. Car la maturation de l’individu comporte nécessairement un éveil de la conscience du divin. La psyché porsuit donc également una finalité d’ordre spirituel”, escriu Jean-Pierre Augier, que en un altre apartat del seu escrit diu que “le Soi” és quelcom més que “le Moi”, inspirat per les tesis de Jung que sempre fa notar la dimensió transcendental de l’existència humana. I dic humana perquè només els humans tenim consciència de la mort. És la consciència de la mort la que ens atorga la consciència de la vida i la seva transcendència.  

Confuci

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula Confuci, de producció xinesa. El personatge de Confuci i que el film fos xinès m’eren un atractiu. Al cap d’una estona de projecció ja m’havia caigut l’ànima als peus. Sóc de pel.lícules d’art i assaig i això és el que esperava: una pel.lícula amb un bon nivell artístic i sobretot de reflexió, una pel.lícula pròpia dels ensenyaments de Kong-fu-Tsè. Amb un guió pobre, esquematitzat, la posada en escena de Confuci és hollywoodiense, ja que el director de fotografia és Peter Pau, nascut a Hong Kong. La directora del film, Hu Mei, és un superguardonat personatge amb grans càrrecs governamentals a Beijing. 

Confuci deia que la persona noble sempre aprèn alguna cosa de tot el que veu i sent. Què hauria après, Confuci, desprès de veure el film? Una resposta seria: la pel.lícula és una mescla de producte americà a profit de l'ideari xinès actual, no pas el seu...  

Nits d'estiu (1)

El concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona va inciciar-se ahir a la nit. Es fa durant cinc dies seguits i sembla que convoca més de 30.000 espectadors, que ben d’hora ja busquen l’indret des d’on veure millor aquest festival pirotècnic de llums, formes i colors. Havent sopat, nosaltres vam tenir el privilegi de contemplar-lo (i de fotografiar-lo!) des de la terrassa dels amics Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, i de la seva esposa Montserrat. L’espectacle d’ahir va anar a càrrec d’una pirotècnia de Benicarló. Qui guanyi el premi Ciutat de Tarragona tindrà el privilegi de tancar les festes de Santa Tecla amb un espectacular (més que el d’ahir?) castells de focs.

Idiolecte

Un amic, en Manel Camañes, que ja fa uns anys que ens va deixar ben prematurament, em deia que quan llegia els meus escrits sentia la meva veu, em veia…

Crec que això es dóna en alguns autors de forma bastant conscient, i en la majoria de manera inconscient, perquè poc o molt ens reflectim en el que escrivim.

Fins i tot hi ha qui parla d’idiolecte, que ve a ser el patró lingüístic que fem servir, la selecció del lèxic emprat en els discurs, la gramàtica, les frases i girs peculiars que, atenció, fan preveure l’entonació i pronunciació del text… El meu amic ho deia de manera senzilla: Quan et llegeixo, et sento. I aquest sentir afecta tant a la veu com a la persona que hi ha en el text. D’aquí ve que escriure sigui també un deixar-se la pell, és a dir: un despullament.

Símbol

Símbol: joia preciosa que obre la ment a la comprensió de la realitat última de les coses, la seva ànima.

Símbol: mapa de ruta que proporciona les claus per retornar a la pàtria original, a l’essència de les coses.

Símbol: intermediari entre la realitat ordinària i l’extraordinària, entre el profà i el sagrat, entre el vulgar i el noble.

Símbol: vehicle portador d’idees-força que reflecteixen de manera veritable el que expressen, i el que expressen els símbols són realitats arquetípiques, d’ordre superior, models o tipus de Principis suprems.



Harmonia, patologia

La psicologia, i més l’anomenada transpersonal, sap que idees i patrons religiosos estan molt relacionats amb les imagines dels pares. No pas els pares en un un sentit només personal, sinó en un sentit arquetípic. L’arquetip de la mare, per exemple, és un dels més potents a desgrat del sistema patriarcal, el qual, per por de l’imponent misteri d’allò matern, ha fet mans i mànigues per eliminar el seu fulgor. Però la psicologia també sap que allò que es vol reprimir o eliminar sorgeix amb més força a fi i efecte d'equilibrar els dos pols, el femení i el masculí, i fer-los dialogar, ja que allà on no hi ha harmonia entre el yin i el yang, com es diu a Orient, hi ha patologia.

Present infinit

No em reconec en els afalacs:
trampa que fixa,
etiqueta que al segon ja té data de caducitat.
Em reconec en el vent atrevit
que despentina falses seguretats.
Ahir no és avui ni avui és demà,
només l'instant present em diu que sóc
en el lliure esperit que fa i desfà
per tornar a fer, així, l'infinit.

De camí cap a Castelladral, Callús

Els fenomens de la realitat es poden mesurar de manera objectiva, i això és el que fa la ciència. Però la realitat és tan subjectiva. Les coses ‘són’ d’una manera o d’una altra en la mesura que hi estem relacionats. Per exemple: ahir, amb uns amics, vam fer una visita molt càlida a Castelladral, una mica més amunt de Súria. Sortint de Manresa en direcció a Súria es passa per Callús. Fins fa ben poc (parlo potser de dos o tres anys) no vaig saber que la meva àvia paterna n’era filla. El meu pare no m’ho havia dit mai. La raó? Aquesta àvia, com ja he escrit altres vegades, no volia que jo naixés. Els detalls de la història són de novel.la si no fos que són de debò. Així que, ahir, passant per Callús, vaig experimentar una sensació estranya que hauré d’analitzar. Per a la gent de Callús, Callús és el seu poble i el deuen estimar. Mentrestant, jo no hi tinc cap sentiment més enllà d’una memòria dolorosa.

(a la imatge, una perspectiva de Castelladral) 

Conte de les col.legiales

Maria, no ploris. No veus que l'Eulàlia és barroera com ella sola? No li facis cas. Com pots fer cas d'una envejosa? No veus que t'enveja? Enveja que sàpigues dibuixar tan bé quan ella no sap fer ni una circumferència amb el compàs; enveja la teva lletra, tan clara; enveja que portis els cabells llargs, recollits en una trena fins a mitja esquena; enveja que siguis tan fineta, ella que és com un armari pesant. Què t'ha dit, avui? Que no saps saltar a corda? Jo te n'ensenyaré i demà podràs fer un bon paper. Au, anem. I no ploris més, no sents, Maria?

Dones, de Toni Vidal

El retrat femení és el fil argumental de Dones, del fotògraf Toni Vidal, que des del 22 de juny fins al 6 de novembre es pot veure a l'Espai d'Art Pere Pruna del Museu de Montserrat. Toni Vidal no es limita a 'caçar' la imatge com un caçador de peces per a un àlbum sinó que, al meu parer, fotografia amb detall, però també amb delicadesa, l'argument que dóna sentit a la fotografia més enllà de la imatge, com ara el moment de l'abraçada espontània de les dues col.legiales que, reproduïdes en un punt de llibre, il.lustren aquesta entrada. Gairebé agafen ganes d'escriure'n un conte, d'aquesta escena, i potser ho faré, i invito als lectors que també ho facin, ja que les fotografies de Toni Vidal tenen aquest podríem dir-ne ganxo inspirador.

Caritat, compassió, amor

“Un dia morirem, però allò que hem fet de bo restarà”, va dir el venerable Ajahn Thong, monjo de vuitanta anys que al capdavant de la delegació budista tailandesa va assistir a un simposi que es va fer a Castel Gandolfo l’any 2005 per parlar en conjunt de la caritat cristiana i la compassió budista. No és pot dir de manera més senzilla allò que som de mortal i d’immortal al mateix temps. És l’altruisme, és l’amor que ens allibera de la mort.

(Monjos budistes, Tailàndia, març de 1992)

Art i artistes

L’art i els artistes són una necessitat humana. Algú ha dit, amb criteri assenyat, que és difícil fer art (o filosofia o ciència) amb l’estòmac buit. Segurament deu ser veritat per a la majoria de la gent, però no per als artistes vocacionals, de pedra picada, que, com sabem de Miró per exemple, van passar gana durant prou temps com per fer-los desistir de la seva dèria.

Però no. Un artista plàstic, un músic, un escriptor de raça, fa art encara que una vegada i una altra el tombi el vent de tramuntana. Aquesta persona, aparentment una persona comuna, té un objectiu vital, una força que l’empeny, i de quina manera, a dur a terme una obra encara que bufin tots els vents en contra. Quan cau a terra torna a aixecar-se.

És una persona valenta? Ho és encara que no en sigui: es torna valenta. Una obra plàstica amb sentit, una composició musical que faci estremir, un camí de literatura amb fondària, és qüestió de vida o mort per a aquest benaventurat o benaventurada. Ja li poden dir pel dret i pel revès que l’art és una cosa inútil, ja li poden dir que no és necessari per a viure, que ell, o ella, tira al dret encara que hagi de passar gana. Potser no de pa, actualment, però moltes vegades passa pena per la poca o nul.la comprensió per la seva inquietud i necessitat de construiir silenciosament i a poc a poc una perla.

I si a l’artista, a l’escriptor, al músic li costa tant construir una perla, i si aquesta vocació per la bellesa li demana un lliurament tan gran i a sobre passa gana, ¿com és que s’entesta a continuar per aquest camí? Francesc d’Assís va tirar per la finestra tots els seus vestits perquè va sentir la crida d’una veu que li venia de molt endins. Una veu que li venia de les entranyes de la terra i que el volia projectar cap a unes altres arrels: les arrels celestes que també tenim.

Aquest artista, home o dona persona poc convencional, cal dir-ho, i sovint estrambòtic, s’interroga constantment sobre les arrels que configuren la naturalesa humana de la qual forma part. D’aquesta tensió, d’aquesta consciència, en surt l’obra creativa.

És possible que l’obra –un quadre, una peça musical, un llibre- sigui inútil per a tothom, però no per a ell o ella. Encara que pugui semblar estrany perquè l’artista posa en l’obra el bo i millor d’ell mateix, és l’obra qui ensenya a l’artista. I això és així perquè l’obra, quan ho és de debò, quan no és una figuració, sempre és més que la persona que la fa. L’obra prové de l’esperit de la persona. L’esperit és universal i la persona, si ens atenem a la seva etimologia grega, és el seu embolcall, la seva màscara.

L’artista viu entre la vocació i l’obra: és el mitjancer. Per una banda, sent com l’esperit el pren –i ell o ella s’hi donen!- amb tanta força que no el tomba ni l’huracà més fort; per l’altra banda, l’artista treballa de forma incansable en la materialització d’una obra que contingui, que reflecteixi l’esperit que l’inspira.

Esperit. Una paraula que s’ha vulgaritzat, un concepte al qual s’ha desposseït del seu significat i fins i tot se l’ha enviat a l’exili. Però quina paraula s’ha d’utilitzar per parlar d’aquesta força que mou el sol i les estrelles? A través de l’esperit que crea la vida i l’art, l’artista creu, i per això treballa, que és un instrument de la seva continuïtat. Us sembla poc útil, ser un instrument de la bellesa de la vida?

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de juny de 2011. En la imatge, un fragment del Guggenheim)

V.L. Amédée Pommier

Al Journal Amusant de 29 de juny de 1861 trobo un precedent dels cal.ligrames, de la poesia tipogràfica i la poesia visual. Es tracta de la publicació d’uns poemes que segons el seu autor, V.L. Amédée Pommier (1804-1877), “miren de declarar la guerra al ritme antic i massa solemne…”

Fascinació pel somni que venia de Moscou

El passat dia 3 de juny el meu pare va fer 92 anys. Com tots els de la seva quinta, va anar a la guerra, la seva aventura més terrible, però també la més grandiosa per èpica. Aquells pobres soldats –nois arrencats de casa a penes amb divuit anys- necessitaven alguna idea-força que sostingués aquells dies i nits dormint al ras, sempre en perill de mort. Alguna vegada m’havia parlat dels nois analfabets, als quals els mateixos soldats ensenyaven a llegir i a escriure al front. Alguna vegada m’havia parlat també de les lectures al front, com ara aquell llibre de poetes russos. Cal dir que la fascinació per la revolució russa s’ha sostingut dempeus fins ara mateix, en la ment de tants d’aquells nois que somiaven un món millor, tot i la decepció de la realitat. Perquè com el missatge amorós de Crist, potser el veritable comunisme, el fraternal, no ha existit més que en el cor d’uns pocs.

Al llibre La Catalunya soviètica. El somni que venia de Moscou, del professor Ramon Breu (Ara Llibres) he vist reproduïda la coberta vermella del llibre de Josep Carner-Ribalta, secretari de Francesc Macià, Poetes russos de la revolució. Va ser publicat l’any 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El que va llegir el meu pare tenia les cobertes rebregades i les pàgines brutes, però els poemes de Maikovski –que també va causar furor en la meva joventut del maig del 68- brillaven amb llum d’esperança, en les matinades fresques del front d’Aragó, per animar els soldats en aquella lluita tan desigual, que finalment van perdre: “El meu vers arribarà/ remuntant les serralades dels segles…”

(en la imatge, el poeta Maikovski)