El passat dia 3 de juny el meu pare va fer 92 anys. Com tots els de la seva quinta, va anar a la guerra, la seva aventura més terrible, però també la més grandiosa per èpica. Aquells pobres soldats –nois arrencats de casa a penes amb divuit anys- necessitaven alguna idea-força que sostingués aquells dies i nits dormint al ras, sempre en perill de mort. Alguna vegada m’havia parlat dels nois analfabets, als quals els mateixos soldats ensenyaven a llegir i a escriure al front. Alguna vegada m’havia parlat també de les lectures al front, com ara aquell llibre de poetes russos. Cal dir que la fascinació per la revolució russa s’ha sostingut dempeus fins ara mateix, en la ment de tants d’aquells nois que somiaven un món millor, tot i la decepció de la realitat. Perquè com el missatge amorós de Crist, potser el veritable comunisme, el fraternal, no ha existit més que en el cor d’uns pocs.
Al llibre La Catalunya soviètica. El somni que venia de Moscou, del professor Ramon Breu (Ara Llibres) he vist reproduïda la coberta vermella del llibre de Josep Carner-Ribalta, secretari de Francesc Macià, Poetes russos de la revolució. Va ser publicat l’any 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El que va llegir el meu pare tenia les cobertes rebregades i les pàgines brutes, però els poemes de Maikovski –que també va causar furor en la meva joventut del maig del 68- brillaven amb llum d’esperança, en les matinades fresques del front d’Aragó, per animar els soldats en aquella lluita tan desigual, que finalment van perdre: “El meu vers arribarà/ remuntant les serralades dels segles…”
(en la imatge, el poeta Maikovski)
Per molts anys al teu pare, Teresa! I a tu. També ho digué Horaci, non omnis moriar.
ResponEliminaSí a dues coses: són pocs els que segueixen el missatge del compartir de cada dia. I són aventurats els poetes que han entrat a la memòria dels homes.
ResponEliminaOlga