Escriure en cursiva

 

     La lletra manuscrita en cursiva no era una simple moda, com ara ens podria semblar. Tenia una noble funció: traduir el pensament en paraules. Obliga a no aixecar la mà del paper, diu la grafologia, que és una ciència que estudia no només la cal·ligrafia sinó també el moviment de la mà, tan important per conèixer el que en termes tècnics se’n diu volició. Aquest esforç estimula el pensament, facilita associar idees, relacionar-les, vincular-les, donar-les forma, crear un discurs coherent.

     S’està perdent aquesta forma d’escriure en lletra cursiva, una forma que va néixer a Itàlia, es va estendre per tot el món i es podria dir que es va graduar a través de l’escriptura anglesa. La paraula cursiva prové de la paraula llatina currere, que vol dir córrer, fluir... Això és el pensament: alat i dinàmic, s’eleva. No estranyarà als lectors comprovar que el pensament comú, el pensament majoritari d’avui dia, si bé sembla ràpid en realitat no discorre, s’encalla, i a vegades es para i tot en idees que no es mouen de lloc. No es pot dir que sigui per culpa d’escriure amb lletres majúscules, però escriure els textos ‘sempre’ amb lletres majúscules hi fa, diuen psicòlegs i grafòlegs. Aquesta forma d’escriure diuen que fragmenta el pensament, no impulsa les idees per lligar-les, no les relaciona com ho fa l’escriptura cal·ligràfica que permet vols de l’esperit.

     Avui dia sabem més coses que mai, però poc les relacionem entre elles. El criteri coixeja, no sura l’elegància d’esperit. Aquells que des dels poders sempre saben el que es fan per tenir-nos ben controlats (també en democràcia, no oblidem que qui controla és el capital) ens volen acostumar a viure amb frases d’impacte, amb eslògans per sorprendre o per manipular, que d’això en saben molt, però no pas per pensar. Una forma de resistència a aquesta manipulació massiva seria adoptar de nou aquella cal·ligrafia que si no la practiquem se’ns desfarà a les mans.

     De la mateixa manera que a les escoles en les hores lectives ja s’estan retirant els mòbils que fomenten la distracció, potser fora bo que la mainada aprengués a escriure en bona cal·ligrafia, una manera de fomentar el pensament, d’enlairar-lo, de sostenir l’ànima, de donar-li alè... Una vida humana sense gaire pensament poca cosa és, no trobeu? 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de desembre de 2025. A la imatge una signatura del 1800...)   

Rosa Sensat

 

     Nascuda a El Masnou l’any 1875 i morta a Barcelona l’any 1961, l’any 2023 va fer 150 anys del naixement de Rosa Sensat i Vilà. Rosa Sensat, que per iniciativa de Marta Mata va donar nom a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, és una docent tan coneguda en el nostre àmbit pedagògic i cultural que a tots ens sembla haver-la tingut de mestra. La seva personalitat carismàtica ens la fa tan admirable com propera. D’aquí ve que el doctor en pedagogia Salvador Domènech i Domènech hagi titulat el seu llibre Què són 150 anys? Una mirada inèdita de Rosa Sensat republicana (Voliana Edicions).

     «Què són 150 anys? Depèn de l’itinerari personal, professional, intel·lectual i social de cada persona», escriu Salvador Domènech. Una personalitat sobresortint, en efecte, l’estela de la qual arriba als nostres dies lluminosa i fèrtil a través del seu impressionant llegat de renovació pedagògica en la història de l’educació a casa nostra. En la seva biografia hi destaca el seu paper capdavanter en l’Escola del Bosc de Montjuic, la primera escola oberta a l’aire lliure de tot l’Estat espanyol, on va aplicar bona part dels principis de l’Escola Nova, així com el seu extraordinari paper en la direcció del Grup Escolar Milà i Fontanals, un ingent esforç econòmic per part del consistori barceloní de crear aquest equipament d’escola pública de qualitat al Raval. De tot en dona fe Salvador Domènech en aquest llibre on fa èmfasi en l’etapa republicana de Rosa Sensat, la seva implicació en l’esperit de modernització de l’ensenyament.

     El professor Domènech ofereix de forma detallada l’episodi biogràfic de l’estada de Rosa Sensat a l’Escola del Bosc, així com una radiografia inèdita del seu pensament pedagògic al capdavant de la direcció del Grup Escolar Milà i Fontanals. Un recorregut intel·lectual i humanístic de primer ordre que va acabar malament amb la depuració que Sensat va patir amb la dictadura de Franco. Se la va acusar de «tendencias izquierdistas y separatistas». Els documents que s’inclouen en aquest apartat, escrits amb la retòrica de l’època, acosten al lector al drama personal que va viure Rosa Sensat, castigada pel règim franquista amb una pensió de jubilació  miserable.

(article publicat al setmanari La Fura, 28 de novembre de 2025)                                                  

El sentiment de pèrdua

 

     El sentiment de pèrdua és consubstancial en la condició humana. Sentim la pèrdua dels éssers estimats com un esqueixament. No hi ha una mesura per avaluar aquesta ferida, ja que l’experiència del dolor és diferent per a cadascú. És per aquesta raó que hauríem de respectar els dols, donar-nos el temps que faci falta per a la sutura de la ferida que encara demanarà un temps de convalescència, la qual cosa en els nostres temps materialistes, utilitaris i accelerats sembla que sigui un luxe quan és una necessitat humana per a poder restablir l’equilibri que dona repòs a l’ànima.

     A través de la memòria, els humans som conscients de les pèrdues i de les absències: som éssers que sempre trobem a faltar alguna cosa. En primer lloc trobem a faltar aquells que hem estimat, ningú no pot parlar de si mateix sense parlar dels altres. Som éssers relacionals. Però també hi ha altres tipus de sentiment de pèrdua i desgraciadament actuals: la pèrdua de la feina, per exemple, és un exemple dramàtic de pèrdua, com és terrible la pèrdua de la casa per causa dels efectes d’una dana (gota freda), o perquè un incendi l’ha deixat en ruïnes. És clar que aviat reaccionem i ens posem a treballar per restablir la normalitat, però no pas negant el sentiment de pèrdua sinó mirant de superant-lo de la millor manera possible a través de recursos interns, conscients que no podíem lluitar contra els molins de l’atzar. Els accidents ens agafen per sorpresa.

     També podem experimentar un sentiment de pèrdua o, més aviat, de nostàlgia o enyorament per un lloc o, fins i tot, per algun moment significatiu de la nostra vida. És un sentiment d’índole immaterial com el que ens pot assaltar trobant a faltar alguna cosa de nosaltres mateixos: al capdavall éssers en procés, inacabats. Aquesta mena de sentiment de manca d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres acostuma a ser un esperó per a la millora de la qualitat de la nostra vida espiritual cultivant aquelles accions i virtuts que arrodoneixen els escaires durs de la nostra personalitat.

(article publicat a la revista Pluja de Roses Novembre/Desembre 2025. A la foto: una vista del cementiri de Boí, Alta Ribargorça)

Lydia Cabrera

 

     El desembre del 1998 vaig visitar Cuba: s’hi havia de celebrar una Setmana de Cultura Catalana en el marc del Centenari 1898-1998, i una delegació de vilanovins es preparava per a l’agermanament amb la ciutat de Matanzas. Personalment duia a la maleta un projecte d’estudi: explorar les traces de la religiositat cubana que tant deu a la negritud i que vaig posar per escrit a Estampes de Cuba. En les llibreries oficials del règim, poc proveïdes, vaig trobar algunes publicacions, si bé el material de més interès va aflorar a les parades de llibres de segona mà a la Plaza de Armas, així com informacions ben riques les vaig adquirir de persones com la Bertha, guia del petit museu municipal de Regla, que va atendre les meves preguntes i es va allargar en saboroses explicacions. Tothom em recomanava El monte: notas sobre las religiones, la magia, las supersticiones y el folklore de los negros criollos y del pueblo de Cuba. La seva autora: Lydia Cabrera (l’Havana 1899 – Miami, 1991). Després d’unes quantes visites al mercat de la Plaza de Armas, el vaig trobar juntament a una altra publicació seva: Los cuentos negros de Cuba.

     Lydia Cabrera va ser antropòloga i una poeta i escriptora rellevant de la seva generació. Filla de l’escriptor i advocat Raimundo Cabrera, il·lustre crioll, des de nena es va interessar pels relats i històries que li explicava la seva dida negra. Formada a París, al seu retorn es va dedicar a la recerca de contes i relats, vocabulari, dites i refranys i cerimònies religioses que es conservaven ocultes als blancs perquè estaven prohibides. La seva tasca intel·lectual va ser reconeguda per visitants espanyols com la xilena Gabriela Mistral, Federico García Lorca, i  María Zambrano, que hi va estar exiliada després de la Guerra Civil. Després del triomf de la revolució cubana, el 1960 Lydia Cabrera es va exiliar a Madrid, on hi va passar un temps fins que va establir-se a Miami, on va morir amb 92 anys, deixant una vintena de llibres sobre la influència negra en la cosmovisió cubana. Juntament als treballs de Fernando Ortiz, Natalia Bolívar, Miguel Barnet i altres, els seus estudis proporcionen al món una mirada àmplia a la cultura afrocubana en les seves dimensions més transcendents. 

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de novembre de 2025. A la imatge, Lydia Cabrera amb un matrimoni cubà)  

Viure-ho per última vegada

 

     Tots ens hem trobat amb aquesta experiència: viure per última vegada algun fet sense saber que serà una última vegada, un comiat, un adéu. No ho veiem venir i ens agafa per sorpresa: el trencament d’una relació amorosa que serà traumàtic justament perquè no l’esperàvem; el divorci dels pares, un cataclisme; la pèrdua d’un amic per un accident o per un atac de cor fulminant; la pèrdua de la feina o una jubilació anticipada. Vivim aquell moment entre l’ensurt i la paràlisi, com si el cap fos en un altre lloc: el de la incredulitat, i el cor bategant dins el pit a cent pulsacions per minut. No estem preparats per un adéu o un comiat que no podíem preveure ni en somnis, i hi ha reaccions tan diverses com diverses som les persones.
     Hi ha últimes vegades que són esperades o curosament preparades: un trencament de parella amistós celebrat amb un sopar de comiat; una jubilació esperada i desitjada celebrada amb una festa amb els companys de feina o del gremi; el dia que ens donen d’alta d’una malaltia greu; l’allunyament d’una relació tòxica; el final d’un temps llarg a l’hospital; fumar l’últim cigarret amb cerimònia; l’enterrament d’un familiar estimat.

     Com sigui que es produeixin, «les últimes vegades tanquen cicles, porten nous començaments i obren capítols en les nostres vides», escriu la jove filòsofa francesa, Sophie Galabru, al seu brillant assaig Nuestras últimas veces, publicat per l’Editorial Rosamerón. La filòsofa ens invita a deturar-nos en les nostres últimes vegades des de la memòria per descobrir-hi aspectes que en el trànsit ens van passar desapercebuts i que en la distància s’omplen d’un significat nou, a vegades salvífic i tot; però sobretot Sophie Galabru ens invita a viure en temps present el present, ser amb tots els sentits en les últimes vegades que podem preveure o programar. I poso un personal exemple d’acomiadament amb un ritual íntim d’un úter que ha de ser extirpat per salvar la vida, però que ja no podrà allotjar cap més vida. Reconfortant és l’adéu a un espai –una casa, una feina- on s’ha patit l’horror d’una violació; l’allunyament d’una persona que et fa bullying és un alliberament. Cadascú de nosaltres tindrà al cap i al cor una pila d’últimes vegades, d’adéus, de comiats. Ens conformen, són part de l’existència humana.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de novembre de 2025)        

Dolors Aleu Riera

 

Al llibre Galeria de científics catalans, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, hi figura el nom de Dolors Aleu Riera (Barcelona, 1857-1913). Va ser la primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i la segona dona que va assolir el títol de doctora, tot i que ho va haver de gruar.

     Dolors Aleu va acabar els estudis de medicina l’any 1879, però no va obtenir el permís per a l’examen de llicenciatura a Madrid, és clar, fins a la primavera del 1882. Finalment es va poder examinar el 19 de juny del mateix any, aprovant amb un excel·lent. El doctorat el va obtenir el mes d’octubre del 1882. Podem imaginar com havia treballat aquella jove que per vocació es va dedicar, durant 25 anys, a exercir la medicina en les especialitats de ginecologia i pediatria. Només va deixar de fer-ho quan va morir el seu fill Camil, que com ella havia estudiat medicina, per causa d’una tuberculosi fulminant. Dolors Aleu Riera tan sols el va sobreviure dos anys: mai no es va recuperar d’aquella pèrdua.

     Dolors Aleu Riera, dona molt activa en el seu camp professional i amb idees avançades, va ser professora d’higiene domèstica a l’Academia de las Ciencias, Artes y Oficions para la Mujer. Va ser-ne la cofundadora juntament amb una altra dona de bandera: la concertista de l’instrument de l’arpa i lliurepensadora Clotilde Cerdà Bosch, coneguda en el món artístic com a Esmeralda Cervantes.

     La tesi doctoral de Dolors Aleu, que va publicar l’any 1883, portava per títol: De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer. Tota una declaració d’intencions que va tenir continuïtat en textos orientatius per a una major qualitat de la vida de les dones, especialment en els àmbits de la maternitat i la criança dels fills: Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. Però encara no en va tenir prou, en el seu mester mèdic, i aconsellava que s’abandonés l’ús de la cotilla. Aquesta peça feia la cintura fina que veiem en les imatges de les dones de l’època, però en contrapartida oprimia el tòrax, no deixava respirar bé, influïa negativament en la circulació de la sang i provocava desmais.

(article publicat al setmanari La Fura, 17 d'octubre de 2025)

Tots tenim un viatge per explicar

      «Jo no he sortit mai de casa, i mira que m’hauria agradat!», havia dit alguna vegada la meva mare. I era cert, tal com la majoria de gent té al cap la idea del viatge: un desplaçament a un lloc més o menys llunyà per visitar-hi les meravelles que tothom diu que són meravelles. Però el viatge, en sentit estricte, és una altra cosa: és un desplaçament mental que es dona tant si un es mou de lloc com si no.

     Un passeig concentrant-se en el passeig, agusant els sentits i posant atenció a tot el que s’hi troba i esdevé pot ser un viatge, com un viatge no és un viatge quan el viatger és tan sols un subjecte que, com una fulla transportada pel vent, va amunt i avall amb una maleta a la mà. Un viatge és sempre una descoberta de si mateix respecte de l’alteritat, que tant pot ser un paisatge, un monument, les clàssiques meravelles dels viatges, com pot ser l’encís del bon cambrer que a l’hora d’esmorzar ens fa la vida amable, les bones vibracions que ens proporciona el ciutadà que ens indica una adreça i acabem per convidar-lo a dinar i a mantenir-hi una conversa sobre els autors locals, o aquell llibre que hem comprat quan hem visitat l’exposició d’un artista que ens ha sorprès, que ens ha agradat tant que ara en volem saber més...

     Una visita a una bona exposició és un viatge de descobertes visuals, com la lectura d’un llibre que sacseja el cor i el cervell és un atractiu viatge d’exploració intel·lectual; és un viatge sublim l’escolta d’un concert que eleva l’esperit per damunt dels peus de fang, com és un viatge la visió d’un film de tesi amb fondària, com l’assistència a una fira d’artesans pot ser un viatge a l’estima per productes elaborats a la manera pròpia del lloc. Així, havent-nos mogut o no gaire de casa, tots tenim un viatge per explicar, fins i tot és un viatge aquella conversa de tota una tarda fins a fer-se de nit d’aquells que un dia es troben i, sense saber-ho en aquell moment, inicien el que serà el més important viatge de les seves vides: la seva relació. Amb aquest relat la meva mare es va convèncer que sense sortir gaire de casa –poc en va tenir l’ocasió-, havia viatjat molt lluny en la seva descoberta de l’amor amb les seves ombres i les seves llums. I és que en un viatge –la mateixa vida és el gran viatge!- no tot és perfecte. 

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d'octubre de 2025. Vista d'una platja de la Costa Daurada)