Quan Ítaca passa per Brusel·les

Els qui el 7 de desembre es van manifestar a Brusel·les van creuar tantes ratlles geogràfiques com mentals. El president Puigdemont és en aquell exili on fa campanya per guanyar un referèndum de sota mà, ja que ha estat dirigit per Europa. No ha estat idea de Rajoy convocar eleccions. El que voldria aquest neofranquista és que a l’exili (i a la presó) hi fóssim tots els independentistes. Catalans que fem nosa a la Catalunya que vol continuar dominant i explotant. Niño Becerra, que hi veu lluny, ha dit que l’Estat espanyol és a punt de fer fallida i Montoro afirma que Catalunya el salvarà. Espanya no s’aguanta. Interessos de casta i dels partits majoritaris que es reparteixen privilegis han eixugat les fonts.

     

L’emancipació a la qual aspira una gran part de Catalunya, avalada pel referèndum de l’1-O, primer dia de la República abans que fos proclamada perquè la vam guanyar de ple dret, no obeeix a una qüestió econòmica sinó a la voluntat de consolidar una democràcia real sorgida d’un poble adult, d’esperit lliure i responsable. Un fet insòlit a l’Espanya autoritària que vol continuar regint de forma vertical, uns manant i els altres obeint contents amb pa i fandangos televisius, rentats de cervell que emmascaren noves formes d’esclavatge i que deuen ser també del gust dels podemites que no s’hi rebel·len. Espanya no té qui defensi la llibertat. Aquí, el bloc 155 vol continuar la repressió inquisitorial i l’statu quo amb l’ajut dels comuns, peces necessàries perquè el sistema corrupte faci veure que es blanqueja. La República, una proposta política, social i cultural d’una modernitat inèdita fins i tot a Europa, ens espera a les urnes amb records recents com el dels bombers catalans donant sang a Brusel·les perquè la revolució que volem no n’ha de fer, de sang. Ja sabeu: 155 o República catalana. Dos models de cultura i civilitat diferents.

(article publicat a DV - Diari de Vilanova - 15 de desembre de 2017. La imatge està presa en la manifestació de l'11 de setembre de 2017) 

Llums de Nadal

S’han encès els llums de Nadal. Comença l’Advent, avui dia un temps litúrgic bastant desconegut fora de l’àmbit dels creients cristians, o gent de cultura cristiana. Els llums de Nadal i el temps d’Advent van plegats en un sentit religiós, espiritual.

     

Els llums de Nadal, ni que siguin laics o purament comercials, alegren la vista i escalfen el cor de manera subliminal: encomanen aires de festa al voltant d’una taula ben parada. La celebració s’ho val. La tradició diu que es commemora el naixement d’un infant diví, encara que no tothom ho cregui en una societat secularitzada. Sigui com sigui, el naixement d’un infant sempre és una bona notícia. Així, doncs, no fa cap mal celebrar una tradició mil·lenària encara que se n’estigui allunyat, deu pensar una majoria de gent que volta pels carrers il·luminats, mirant aparadors ben guarnits on s’hi exposen els objectes i regals que es posaran al peu de l’arbre de Nadal, que portarà el Pare Noël, o que cagarà el Tió. Els Reis Mags ja vindran. Viatgen lents, van en camell. Temps hi ha encara per escriure’ls una carta.

     

Es canten Nadales, s’escriuen felicitacions de Nadal, tot i que cada vegada menys. Les felicitacions digitals estan a l’ordre del dia. També es fan recaptes d’aliments, i maratons, i recitals solidaris. Des de fa quatre anys participo al recital poeticomusical a favor de la investigació del càncer infantil que es fa al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

     
Els infants són el tresor més gran a preservar, són el nostre futur com a humans. Per Nadal sentim més que mai la nostàlgia dels orígens, aquell temps en què tot estava bé. Potser ens fem aquesta fantasia, i inventem històries i motius per a retornar, ni que sigui per un dia, a aquell estadi de benaurança. La imatge d’un bressol ens recorda l’infant que vam ser. Per fer-ne memòria, al pessebre hi haurà un petit bressol amb un infant que mirarem amb un sentiment de tendresa: va tan nu, tan sols duu un bolquer. Sentirem com un fuet al cor l’exili dels pares del nadó, però també l’escalfor dels animals de l’estable. Els llums de Nadal porten esperança en un món millor.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de desembre de 2017. A la imatge, llums del Portal de l'àngel, de Barcelona)    

Tot llegint, avui ploro

Josep Pla parlava de la funesta mania d’escriure, no se’n podia estar. Jo tampoc no me’n puc estar, com no em puc estar de llegir. A casa els llibres no són objectes, són amics i mestres que m’inviten a la reflexió, a posar consciència. Entre els llibres que ara estic llegint hi ha Por qué este mundo. Una biografia de Clarice Lispector, escrita per Benjamin Moser. Aquest reconegut escriptor i crític literari nascut a Texas, fa una immersió en el context psicològic i social necessari per entendre una escriptora que va transformar la seva lluita per la vida i l’escriptura en una obra de ressonància universal.

     

Clarice Lispector, morta el 1977, ara fa 40 anys, i el treball literari de la qual és considerat un tresor al Brasil, era d’origen jueu. Les circumstàncies del naixement, l’any 1920, de Chaya Pinkhasovna Lispector en una petita població d’Ucrània, són esfereïdores. La seva mare, aleshores ja mare de les seves dues germanes més grans, va contraure la sífilis en ser violada per un grup de soldats russos en un dels habituals pogroms en contra de la població jueva. Els jueus van ser víctimes propiciatòries, a Rússia i Ucrània, vint anys abans que a Alemanya, Polònia i altres indrets europeus.

     

Hi ha alguna cosa que m’agradaria dir i no puc. I serà molt difícil que algú escrigui la meva biografia, va dir Clarice Lispector. Benjamin Moser, el biògraf que ha escrit aquesta biografia difícil, explica en aquest dolorós capítol: Milers de noies van ser sotmeses a violacions col·lectives, després d’un pogrom. Es trobava a moltes de les víctimes amb una navalla i amb ferides de sabre en les seves petites vagines. Moltes van patir malalties venèries.  

Aquell 1919, quan Mania Lispector va ser violada, la Creu Roja havia registrat nombrosos pogroms salvatges i quantificat milers de víctimes. Passa un dia, passa un any, passen decennis i arreu del món hi ha dones violades. Fins quan.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova, 1 de desembre de 2017)

Quan es fa insuportable

N’hem fet un gra massa. Quan el 9-N va ser una butifarrada, vés, que facin, tot i que per als dirigents va tenir conseqüències penals; quan l’1-O havia de ser una performance i sota una pluja de porres vam votar dos milions tres-centes mil persones; quan després d’estires i arronses, amb l’amenaça del 155 com l’espasa de Damocles es va arribar a pronunciar la República catalana, definitivament ens va caure el clatellot de la Consti amb tot el rigor, que som criminals, tant que tenim els Jordis a la presó, mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili. I és que n’hem fet un gra massa, gent independentista, tots apuntats a la llista negra de l’Espadaler per si algun dia han de despertar-nos de matinada. Hem demanat l’impossible i hem lluitat per l’impossible, ja que España es una, i això es paga en un règim totalitari, llop disfressat de falsa democràcia.

     

La catalanitat sempre ha estat mal vista, és una fòbia que no sabem d’on surt. Però ara això que hem fet és tan insuportable que s’ha decidit fer cau i net, bombardejar no cada cinquanta anys sinó cada cinc minuts. Som massa gent amb aquest cargol desenroscat, com diu l’Albiol. La societat ambient no ho aguanta. És una qüestió de nombre, la dissidència. Ho vaig estudiar a la Fundació Pere Tarrés, en aquells cursos d’animació sòcio-cultural que tant m’han servit. En una classe magistral, on també es va explicar que de res no servia fer cent activitats culturals si aquestes no s’enquadraven en un projecte, vaig aprendre que les societats tancades només admeten un nombre petit de minories, o de causes minoritàries, com no admeten més d’un escriptor, artista o músic que destaqui si la comunitat és petita, si és més gran, dos o tres, als altres se’ls fa avorrir. Ens hem passat. Som un nombre massa gran de gent que vol ser lliure en una societat de mentalitat colonial, esclava, i això no pot ser. Però serà. Disposats a trencar motlles, farem una revolució abanderada.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 17 de novembre de 2017. La fotografia la vaig prendre en la manifestació per l'alliberament dels presos polítics, al carrer Marina amb Ausiàs Marc, el dia 11 de novembre de 2017) 

Llenguatge i perversió

El llenguatge no és neutre en cap circumstància, i es pot tenyir del color que es vulgui. Amb esgarrifança, per la perversió que suposa, he llegit Cataluña: el asalto al lenguaje (Revista de Libros número 192), un article que emparant-se en el llibre de Viktor Klemperer, La llengua del Tercer Raich (que vaig llegir arran de l’esment que en fa Rosa Planas a Literatura i Holocaust), titlla de contaminació lingüística la que l’independentisme català ha dut a terme en el procés. Ens compara amb els nazis, i fa mal a la veritat atesa l’honestedat intel·lectual de Puigdemont, Junqueras, Muriel Casals, o els Jordis, que justament han estat empresonats per una paraula, sedició, que no s’aguanta des del punt de vista dels fets. Les paraules sedició i tumulto van sorgir del vocabulari de l’unionisme associat als poders de l’Estat espanyol que faria emergir de l’infern fins i tot la paraula pau. A la boca se li fa dir el que es vol, deia el meu pare, que deia poques paraules i molt mesurades. Jo treballo amb paraules, vaig molt en compte.

Estic llegint Mitologies, de Roland Barthes, un llibre d’articles publicat l’any 1954. A Dominici o el triomf de la literatura, Barthes explica el cas, tràgic, de Dominici, un home senzill, un pastor, que va ser executat per causa del llenguatge. Les proves en contra seu eren incertes i es va recórrer a les proves mentals, és a dir, inventades, per dur-lo al cadafal. La brillant exposició dels lletrats, que van fer molta literatura, van condemnar un innocent. Dominici no es va poder defensar perquè no parlava el mateix llenguatge que els seus acusadors. El llenguatge dels amos, diu Barthes, un llenguatge que referma la psicologia dels amos, que prenen l’altre com un objecte, i això no només els permet descriure’l sinó condemnar-lo. L’autodeterminació comença per no donar autoritat a afirmacions abusives, però sobretot faltades de veritat.

(article publicat al DV - Diari de Vilanova, 3 de novembre de 2017. A la imatge, fragment d'un trencadís de Gaudí)  

Lletres incòmodes

     

Thomas Bernhard, escriptor austríac, va ser més que un escriptor de primera: va ser un crític i un polemista excel·lent. S’hi va sentir cridat. No només davant la hipocresia de la seva societat, moneda corrent, sinó davant la impostura. Va atrevir-se a dir en un dels textos publicats a L’imitador de veus (El Gall Editor): A Viena, on la desconsideració i el desvergonyiment contra els pensadors han estat sempre els més grans... Qui ho hauria dit, oi, de la ciutat de Viena, tan civilitzada? Però els qui pensen fan nosa a Viena, i a tot arreu, llevat d’algun lloc tan estrany com Anglaterra, on fins i tot condueixen per l’esquerra i estan disposats a dur a terme el Brexit, una sortida elegant de la UE, una unió d’Estats amb tants interessos de part que més aviat sembla un club privat que viu de la política.

     

Anglaterra ha donat personatges tan monumentals com G.K. Chesterton, un escriptor polifacètic que es va definir a ell mateix com un thinking man, com un home que reflexionava constantment sobre tota mena de coses, des de la més transcendental (era un cristià convençut) fins a la que en aparença pugui semblar insignificant. I és que res d’humà no li era aliè a Chesterton, com res d’humà no li era aliè a Bernhard, tot i que aquest era més dur, més fustigador en les seves apreciacions. Com sigui, escriptors compromesos l’un i l’altre sense deixar de ser escriptors de ficció de nivell.

El pensament crític, sorgit d’un pensament lliure, incomoda. Però poc hauria avançat cap civilització sense la gent que s’ha pres la molèstia de pensar en net, sense prejudicis, sense interessos creats, i més en moments crítics. La creació musical o la creació d’una obra plàstica expressen el moment present, però no el qüestionen com ho fan les lletres. Per això hi ha escrits que resulten incòmodes i els seus escriptors incòmodes a Viena, a Madrid, a... Malgrat tot, aquests thinking men (o thinking women) no deixen d’escriure, posen les lletres dempeus, no de genolls.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'octubre de 2017)

Entre el monestir i l'àgora

Sembla haver-hi dues classes d’escriptors: els qui senten molt endins que el seu treball és una forma de coneixement i, per tant, tenen tendència a la introspecció, a la reflexió, i els que tenen necessitat de contar històries i, aleshores, on millor es troben és a l’àgora, per on passen tantes formes de vida amb els seus brogits i passions.

Estem parlant de temps normals, si és que hi ha cap temps normal ja que si una cosa caracteritza la vida és el seu canvi constant. Però hi ha moments de daltabaixos històrics, moments crítics on tot es capgira, i en els quals la inhibició no és possible perquè un escriptor no només té un compromís amb ell mateix sinó que té un compromís amb la societat. Som en un d’aquests moments àlgids en què cal, ha calgut, sortir del monestir interior i actuar a l’àgora, i això no entra en contradicció amb l’escriptura com a camí de coneixença.

És en moments cimals on la nostra humanitat es posa a prova. Aleshores l’alternança esdevé fructífera quan el qui era al monestir interior surt a l’àgora i dóna suport amb el seu cos, si és necessari, a una causa justa, com ha passat, i el qui era a l’àgora entra en un estadi de reflexió que li permet ser més conscient dels actes en què s’hi ha jugat la pell. Són dues portes a la realitat que comparteixen l’espai comú del lloc i la persona. Així no semblen tan diferents la monja que segueix la regla monacal de Sant Benet, ora et labora, i la monja activista que defensa al carrer els drets humans dels seus conciutadans quan són vulnerats. I si en temps normals es necessita l’una i l’altra (les figures evangèliques de Marta i Maria en serien la imatge), en temps convulsos encara són més necessàries. La interacció de les dues forces són com les dues columnes que aguanten la porta de la vida que compartim. Després del que hem viscut el dia 1-O en què la barbàrie s’ha desbordat de forma vergonyosa en contra de l’exercici de democràcia, no és possible ni el silenci ni la inhibició. La història ens passarà comptes, també als escriptors, i hem de poder dir que érem allà on calia, allà on se’ns va necessitar.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2017. La fotografia està presa el 12 d'agost de 1997, a Àvila. Sempre he tingut consciència que el nom que porto, Teresa, m'ha inspirat tant. He llegit l'obra de Teresa de Jesús diverses vegades a la vida. Ora et labora, fundadora i mística)