Les fotos de Mauthausen

Quan els vencedors es creuen omnipotents i tenen l’ànima enaiguada d’odi, són responsables (i faedors) de les més grans atrocitats. Jo sabia una mica com les gastava el dictador Franco i els seus acòlits per com havia tractat els soldats que en bona llei havien servit l’exèrcit de la República. El meu pare va estar en un camp de concentració pel simple fet d’haver anat al front. Us estalvio els detalls de com va ser tractada aquella pobra canalla, ja que els més grans tenien 20 anys. Què és, avui, un noi de 20 anys? Feu-vos comptes de com van haver de madurar d’un dia per l’altre, aquells nois, i no pas en un bon ambient com és la guerra pura i dura, i després continuar sent castigats en un camp fins que alguna ànima bella els n’alliberava amb un paper que deia coses com ara: aquest noi es va passar anys i panys ajudant a missa, és fill de vídua, és bon treballador, etc.

Més enllà dels llibres que es van anar publicant en la dècada dels anys seixanta, de l’horror dels camps de concentració nazi en els quals hi van morir també tants milers d’espanyols -molts catalans-, en vaig tenir notícia directa un dissabte a la tarda. Quan feia el batxillerat a l’Institut Maragall, en règim nocturn, ja que durant el dia treballava en un estudi gràfic, vaig tenir coneixement de les activitats que organitzava l’associació d’alumnes i exalumnes de l’institut. El xicot que dinamitzava aquesta associació era Vicenç Sanuy, tot i que mai no vaig saber del cert si aquest era o no el seu nom veritable, ja que amb molt de secret em va dir que era de Comissions Obreres, que estava molt vigilat i que tota precaució era poca. Estem parlant més o menys de l’any 1971. Franco va morir el 1975, aquest novembre farà quaranta anys.

Aquell dissabte estava anunciada la visita de dos supervivents del camp de concentració de Mauthausen, membres de l’aleshores clandestí Amical de Mauthausen, fundat l’any 1962. Els dos supervivents ens van explicar on es trobava aquest camp austríac, els milers d’espanyols que hi van morir, i, sobretot, l’heroïcitat d’un fotògraf, Francesc Boix, que el destí va col.locar en el laboratori fotogràfic del camp. Jugant-se la vida, Boix va salvar de la destrucció una col.lecció de fotografies que van servir com a testimonis de les atrocitats comeses pels nazis que les negaven en els judicis. En un llibre de recent aparició, El fotògraf de l’horror, l’autor, Benito Bermejo, escriu que Boix (que va morir a París amb 30 anys, malalt del ronyó), va dir als americans que havia salvat unes 20.000 fotografies, una tercera part de les que les SS guardaven, tot i que en realitat només se n’han conservat un miler. La resta no se sap on són. Sigui com sigui, aquestes imatges van ser molt importants en els judicis de Nuremberg i Dachau.

Es van apagar els llums. En la pantalla van començar a sorgir, com fantasmes en blanc i negre, figures com esquelets vius, éssers humans nus sota un cel gris i terra gebrat, amb els rostres macilents, les testes afaitades al zero; figures de presos morts a terra com sacs de patates; cossos nus i sense vida apilats en carretons; presos en l’acte de morir electrocutats en un filat de metall… Garratibats, aquell grapat d’alumnes i exalumnes de l’Institut Maragall ens preguntàvem com havia pogut passar tot allò… Bermejo, l’autor del llibre, diu que no ha esclarit com Boix va poder salvar les fotografies. Els supervivents que nosaltres van escoltar aquell dissabte van insinuar que Boix havia amagat els negatius robats als nazis, entre els quals hi havia les fotos que havia fet ell mateix, en un dels orificis més íntims del cos, i que havia comptat amb l’ajut d’altres presos, conscients del valor d’aquelles imatges perquè un dia el món pogués tenir coneixement d’aquell sofriment i tanta mort. La fascinació per la imatge per part dels nazis ha estat clau en l’intent inútil de desmentir el regne de la mort massificada en què es va convertir el III Reich.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de maig de 2015. Una foto de l'horror del camp de concentració de Mauthausen)

Óssa Major, d'Olga Xirinacs - Homenatge en el dia del seu aniversari

Amb motiu del 79è. aniversari d'Olga Xirinacs, m'afegeixo a l'homenatge que li volem fer blogaires i facebookeros. Ho faig amb la reproducció del comentari que vaig publicar a L'Eco de Sitges (1-8-2009) amb motiu de la publicació de la seva obra completa de la poesia escrita fins aleshores amb el títol d'Óssa Major. Cal dir que l'obra poètica d'Olga Xirinacs ha crescut amb altres títols, i no només de poesia sinó també de narrativa. Per molts anys, amiga, que tinguis un dia feliç!

***

Acabo de llegir Óssa Major (Omicron), l’obra completa de la poesia d’Olga Xirinacs, que abarca des de 1977 fins a 2009. La publicació d’una obra completa dóna fe d’una trajectòria. Més encara: la il.lumina i li dóna sentit i compliment. En uns mots preliminars, l’autora diu que hi trobarem una vida sencera.

Tinc a les mans aquest volum de 1.000 pàgines, una proesa d’abast còsmic, es miri com es miri. Olga Xirinacs ha desplegat durant dècades el seu treball sense plànyer energia, voluntat, amor. “Així és el poeta –escriu María Zambrano-: Perdut en la llum, errant en la bellesa, pobre per excés, foll per massa raó, pecador sota la gràcia”. Un ésser que salta tots els murs, totes les convencions, un heroi, una sibil.la.

Per aquesta raó, acarar-se a la totalitat de l’obra poètica d’Olga Xirinacs no només demana alè intel.lectual sinó també sensibilitat creativa per poder escatir-ne l’altura, que és també profunditat. Cal fer servir amb diligència els dos hemisferis del cervell per comprendre i avaluar aquesta autora tan culta com sàvia de viure.

L’amant de la poesia potser en tindrà prou amb aquella devoció que li donarà a comprendre amb naturalitat –el cor és savi- el que els savis rucs, com diu un amic meu, no entenen… Perquè, ai, fer una lectura crítica d’Óssa Major! Perquè es tracta, en efecte, d’una obra major, i per pujar un ‘vuitmil’ cal esforç i preparació tècnica, però també el do de la intuïció, aquella facultat que permet sobrepassar la ment discursiva, lineal. 

A Óssa Major s’hi descobreixen poemes d’una rara bellesa, poemes pastats en una atmosfera verbal fulgurant. Una topografia poètica particular que mostra camins que surten del cor i van al cor, que deambulen per la ment i tot espiralejant amunt i avall de l’axis mundi de l’existència apareixen construccions sòniques i tonals en perfecta harmonia (to i so, en música, no és el mateix, en poesia tampoc). Això quant a la forma, que amb gai saber compensa els volums que retenen la gravetat amb els que s’enlairen. Tota una proesa.

Quant al fons, una de les virtuts sobresortints del discurs poètic d’Olga Xirinacs rau en l’entesa dels contraris, reflex de la lluita personal de l’autora per assolir també aquest equilibri. Així, en els seus poemes –pura metafísica expressada a través dels sentits, com volia Joan Maragall-, ser i no ser s’engendren, dia i nit se succeeixen, amor i dolor es reconeixen, el bo i el dolent aparents estan en la mateixa línia, només varia el grau d’intensitat que va de l’un a l’altre… El temps i l’eternitat juguen a cuit-i-amagar i la tristesa tan sols és el preludi d’un estadi de bellesa alegre i serena com en el conte de l’aneguet lleig convertit en cigne.

Versos existencials? Així m’ho semblen en conjunt, i no pas perquè tinguin res a veure amb la filosofia de Sartre i els seus. La nostra poeta, vital i càlida, surt airosa d’aquests límits, travessa el llindar de la filosofia sovint nihilista dels nostres temps per freqüentar la poesia essencial, aquest topos sagrat. Poesia que, com tota poesia que s’arrela en el particular per esdevenir universal, subverteix tots els ordres per confegir un ordre nou. I és que tot poeta de debò dóna a llum una veu personal. La veu que habita els versos de Xirinacs tenen arrels en la seva vida que els alimenta i els fa créixer. Per això parlo de poemes existencials, encarnats, quan em refereixo a un treball poètic que es vessa en totes les gradacions de l’experiència humana fins arribar a la mística. 

Amb Óssa Major d’Olga Xirinacs ens trobem amb un edifici poètic d’envergadura, un conjunt magistral que corona l’obra d’una vida. I això només té un secret: l’amor fet carn –fet vers- que ho amara tot, dolçament, lentament, com la rosada, com la pluja de maig. 

     

Dones i creació artística

Imagineu una jove i entusiasta historiadora de l’art cap a principis dels anys noranta del segle passat. Imagineu que busca traces de la creació d’art duta a terme per dones. Imagineu que entra en una gran llibreria on hi ha prestatges ben assortits de llibres d’art i d’assajos sobre la pràctica artística. Imagineu què troba respecte de la creació artística de les dones? No res, o tan poca cosa que li cau l’ànima als peus. La historiadora de l’art respira fons (o això imagino) i demana a la llibretera bibliografia sobre dona i art en castellà (en anglès n’hi ha força d’ençà l’actiu feminisme dels anys setanta, sobretot als Estats Units). La llibretera, molt amablement, però taxativa, li contesta: Haureu de començar a escriure-la vosaltres.

Aquest episodi va ser viscut per Marián L.F. Cao, professora de la Universidad Complutense de Madrid, que l’any 2000 va coordinar l’edició del llibre Creación artística y mujeres (Narcea ediciones), un interessant i necessari volum on s’apleguen nou treballs sobre aquest tema del qual es van posant maons per tal de construir una bibliografia amb cara i ulls. Un altre d’aquests maons tan necessari com ben pastat el constitueix l’assaig de Patricia Mayayo Historias de mujeres, historias del arte (Ediciones Cátedra, 2003), que no dubta a afirmar: La història de les dones artistes ha estat, fins fa pocs anys, sistemàticament ignorada pel discurs oficial.

¿I qui posa els maons d’aquest edifici bibliogràfic sobre la creació artística realitzada per dones? La llibretera, que estima l’ofici i té una llarga experiència lectora també en el camp de la història i de l’assaig, és clara quan li diu a la jove historiadora: Vosaltres. S’està referint, és clar, a les dones. I és que ningú que no siguem nosaltres mateixes no farà gaire res, no, això ja està vist… Conec pocs textos que tractin sobre la tasca de les dones artistes signats per homes, i això que ja som al segle XXI! D’una manera difusa, subtil, encara deu surar en la memòria incògnita dels nostres historiadors de l’art afirmacions com la de Renoir, un pintor que, com tants, com la majoria, vaja, pintava la dona-per-a-ser-vista. Deia Renoir, que abominava de les pretensions feministes: No em veig a mi mateix ficant-me al llit amb una advocada […]. M’agraden més les dones que no saben llegir i es dediquen a atendre els fills. I no li queia la cara de vergonya.

Guardo alguns articles que ofenen a la més pintada tot volent fer-li un elogi… No per mala fe dels comentaristes, sinó perquè la memòria d’opinions com la del pintor Renoir costen d’exterminar del subconscient col.lectiu. Cal abominar d’expressions com ‘femenina’ per avaluar una obra l’autora de la qual és una dona perquè sabem que surt de la retòrica del poder patriarcal. El mateix poder que, veient-se amenaçat per aquelles primeres sufragistes, les titllaven de ‘masculines’. Totes dues expressions es poden posar al mateix sac, són equivalents, són ofensives.

Cal construir una mirada nova, canviar estereotips, fer una genealogia plural, inclusiva i adient als nous temps. Al cinema, el setè art, hem vist massa vegades el tractament que ha rebut, per exemple, la dona amb ulleres. Si vol ser ‘bella’ als ulls de la mirada dominant se les ha de treure. Aleshores l’aneguet lleig es converteix en una dona veritable i desitjable perquè treu a la llum la seva feminitat… Ah, sí? Aquest conte ve de lluny, amb la història de la ventafocs convertida en princesa. Doncs aneu-vos acostumant, Renoirs de torn, a trobar-vos dones intel.lectuals que miren, i analitzen, i articulen un pensament propi. I prepareu-vos a dormir amb artistes de categoria que fan obres on emergeix el femení, sí, perquè són fruit de la seva mirada personal, activa, profunda i arrelada sense deixar de volar. Dones creatives que no temen ser vistes, amb ulleres o sense. Les ulleres o l’ull nu no fan la cosa, sinó el talent.

(article publicat a Núvol, 6 de maig de 2015, i amb unes petites variacions, al Diari de Vilanova, 8 de maig de 2015. A la imatge, la pintora Remedios Varo).

Una visió de la poesia

Amb motiu de l’Homenatge a la poesia: IV Lectura compartida i encadenada de poemes de Manuel de Cabanyes i d’altres autors, vaig fer una petita reflexió sobre la poesia. Diu el filòsof i antropòleg Hugo Mujica que la gent del nostre món cultural, és a dir: el món occidental, tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació; que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit; que ens imanta allò captat per damunt d’allò que esdevé, és a dir: el moment present, l’experiència; i acaba dient que ens enamora més la paraula que no pas la veu.

¿Què ens vol dir, Mujica? En el context del nostre món materialista i cientifista fins a extrems patològics, potser el que vol suggerir és que hi va haver un temps, el romàntic, amb un moviment estètic i cultural que sense perdre peu en la realitat externa va donar importància a la vida interior; un moviment que va tenir una presència molt curta en el temps comparada amb la sèrie de moviments en els quals s’ha privilegiat, en efecte, la comprensió per damunt de la sensació, l’atracció del significat més que el significant o sentit íntim i últim de les coses, i en el qual enamora més la paraula, és a dir, allò extern, que no pas la veu, allò intern.

Ah, la veu, el moll de l’os de la poesia! Perquè la veu és l’ànima de la paraula; igualment l’experiència, o conjunt de sensacions espirituals, és el que dóna sentit a les nostres vides més enllà dels esdeveniments anecdòtics. Vet aquí el que potser ens vol fer veure Mujica, un filòsof que, pel que he llegit d’ell, escriu com un poeta.

Filosofia i poesia són compatibles, però un poema ha d’estar il.luminat per la veu poètica, és a dir, per la veu que procedeix del nostre ésser intern. Al respecte, mireu què afirma també, i sense embuts, la filòsofa Chantal Maillard: La poesia proporciona respostes que ni la filosofia no pot donar-nos. És clar. Per això ella, que com a filòsofa sap de què parla, escriu poesia quan sent la necessitat d’expressar les ferides internes que la vida proporciona, o quan vol expressar el sentiment de desempar que tenim els humans des del moment en què vam caure a la vida com una poma de l’arbre, i no sabem el sentit de la caiguda i el busquem a les palpentes. La poesia, doncs, tant o més que la filosofia, vindria a ser com el fil d’Ariadna que porta al centre del coneixement nuclear de l’existència humana, a les seves arrels.     

Ara prenguem un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, el qual deia que com que ens espanta tant el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa, llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que no pas poètica. Els filòsofs es posen bastant d’acord sobre el fet poètic com a camí del coneixement de la realitat última. Vista així, la poesia és una art  revolucionària i molt gosada des del moment en què s’atreveix a mostrar el misteri de la vida en totes les seves formes, i de manera tan essencial i tal radical, sense concessions.

    

¿És l’espant pel misteri de la vida el que ens llança a la poesia, com deia Eugeni d’Ors? ¿O el que ens llança a escriure poesia és el dolor per les ferides obertes que tots tenim? Cada poeta troba la seva pròpia motivació, per escriure, sabent com sabem, com diu Chantal Maillard, que quan una ferida pot expressar-se és que encara té remei. Així, doncs, ¿aquest tipus de poesia actua com a guarició? Molt sovint. Diguem, però, que el poeta, com el filòsof, no pretén desnuar el fil entortolligat de la vida; però sí que a través de l’escriptura mostra camins que porten al centre de la comprensió de l’existència, aparentment tan muda, i fins allà on als humans ens és possible arribar. Com el miner, el poeta s’endinsa en les profunditats de l’experiència humana per extreure’n, si en sap prou, els metalls nobles.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 d’abril de 2015. A la imatge, una rosa amagada que podria ser figura de la veu interna de la poesia... Vaig fer la fotografia el mateix dia de Sant Jordi, al jardí de casa)

El tapís de l'amistat

La professora Victòria Cardona, reconeguda orientadora familiar i autora de diversos llibres sobre educació, acaba de publicar Teixint el tapís de l’amistat (Meteora).

Un bon amic és com un llum en el camí, una estrella en un cel fosc, un fil d’or en el teixit de la vida pròpia i la dels altres. Som en temps foscos, de daltabaixos emocionals, de tempestes afectives, de depressions a cada cantonada. Potser per això mateix ens trobem tan saccejats per turbulències personals i socials: perquè sembla que els teixits afectius s’han aprimat i les relacions, deutors com som d’un ambient tan marcadament materialista, han tendit a l’utilitarisme.

Cal fer un alto en el camí i discernir què ens convé de debò per no trobar-nos davant de la paret amb les mans buides. En el suprem moment del comiat no compta per a res el que tenim sinó qui hem estat. També per als altres. Hi ha morts que només es ploren per convenció, ja que no hi ha hagut una veritable estimació; en canvi en d’altres, amb el pas del temps la tristesa per la pèrdua es va transmutant en una companyia tan lluminosa com la del bon amic.

A Fronteras vivas del psicoanálisis (Editorial Karpos, 1975), el doctor i humanista Juan Rof Carballo parla del teixit fonamental de l’existència humana, que ell anomena l’ordit constitutiu de la persona i que, està clar, és afectiu. La seva tesi és que naixem prematurs psicològicament parlant, i que és a través del teixit afectiu com ens anem construint com a éssers humans.

Esdevenir éssers humanitzats a través d’una harmonia afectiva amb  l’entorn semblaria el més natural. Però ja sabem que esdevenir humà requereix una actitud activa en el cultiu de la bondat mitjançant la transformació de les tendències egoistes. L’amor és un camí cap a l’altre, però la construcció de l’amor, de l’amistat i de la convivència, ja sigui a casa, a la feina, a l’escola o a l’àgora, és una feina de cada dia. Cal, doncs, treballar aquest impuls amorós envers els altres perquè n’acabi resultant un càlid sentiment d’estimació que sigui també sòlid i fiable.

Quan projectem egoisme i desamor el resultat són unes societats desequilibrades, injustes. Les forces destructores de l’harmonia sovint són molt a prop quan, en l’entorn familiar, no es procura el desenvolupament de les habilitats per crear lligams positius a través de l’estimació per la vida en totes les seves formes.  

Des de la seva experiència personal i docent (aquest llibre va adreçat a la gent jove, però també a gent de totes les edats), a Teixint el tapís de l’amistat la professora Victòria Cardona dóna moltes pistes sobre com treballar les habilitats socials, l’empatia, la generositat, el respecte, la discreció, la confiança, l’agraïment, la comprensió de l’altre, la manera efectiva i positiva de crear relacions sinceres i nodridores. I ho fa de la millor manera: amb exemples concrets que l’escriptora va salpebrant amb textos filosòfics i literaris que reforcen i donen color a les seves reflexions.

Al final del llibre, l’autora recorda que es troba un millor nivell cognitiu de la realitat, una més gran capacitat intel.lectiva en aquells que han crescut en un ambient on tothom ensenya, més que no pas en aquells que per desgràcia han viscut aïllats. Hi ha excepcions, és clar. Però ningú no dubta que un ordit de relacions amb gent de gran humanitat ens fa créixer com a persones alhora que no en perdem la memòria, l’últim i perdurable acte d’amor i agraïment envers aquells que hem admirat, que hem estimat.

(article publicat al meu blog d’opinió a l’Eix Diari, 28-4-2015)

Recordo i exigeixo

Amb el lema recordo i exigeixo, avui, dia 24 d’abril, es commemora que fa cent anys va tenir lloc el Genocidi Armeni, que no va durar ni un dia ni dos, sinó molts més. En aquesta tragèdia humanitària van morir més de 1.500.000 armenis. Aquest crim bàrbar encara no ha estat reconegut per Turquia, que el nega. Escriptors com el Nobel Orhan Pamuk s’han fet mal veure precisament per posar en qüestió la negativa oficial a reconèixer aquest assassinat multitudinari.

El recordatori d’aquest extermini encara impune es fa cada any a Erevan, la capital d’Armènia, que l’any 1991 es va independitzar de la Unió Soviètica. Ara, amb motiu del centenari, els armenis d’Armènia i els armenis de la diàspora escampats arreu del món han preparat un munt d’esdeveniments.

Amb motiu del Seminari de Traducció Poètica a Farrera de Pallars, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, el maig de 2007 vaig conèixer Mariné Petrossian i Tigran Paskevichyan, poetes armenis, així com les traductores Maria Ohannesian, Ida Simon-Khachikian i Tatevik Galoyan, que en la seva condició de mediadora intercultural i vinculada a l’Associació Cultural Armènia de Barcelona (associació d’armenis i descendents d’armenis que viuen a casa nostra), em va enviar el programa d’actes commemoratius. El tret de sortida d’aquests actes va tenir lloc el dia 13 d’abril, amb una roda de premsa al Col.legi de Periodistes.

Exposicions, actes de reconeixement i conferències, entre les quals la que el passat dia 21 va tenir lloc al Centre cultural El Born (100 anys del Genocidi Armeni), embolcallen una reivindicativa commemoració (recordo i exigeixo) que avui tindrà el seu acte central amb la Marxa de la Justícia (a les 16.00h.). Aquesta marxa anirà des de l’Arc de Triomf fins al monument a Rafael Casanova, passarà pel consulat de Turquia i arribarà a la Basílica de Santa Maria del Mar, on es farà una missa (19.30h.) en memòria de les víctimes del Genocidi Armeni.

L’any 1997, els lectors de M. Àngels Anglada van poder llegir Quadern d’Aram. Amb la seva delicadesa habitual, l’escriptora agraïa a Maria Ohannesian, armènia i hel.lenista, les valuoses informacions que havia rebut per escriure el seu llibre en el qual l’autora reflecteix una història de ficció però, com diu la mateixa Anglada, malauradament el genocidi armeni és un fet real.

Com es recorda al quadre cronològic que com a complement es troba al llibre d’Anglada, aquest genocidi (recordem i exigim el reconeixement, les víctimes mereixen que els posem rostre i dignitat) va ser organitzat des del mateix govern turc. Per dur-lo a terme va entrenar criminals de dret comú sota l’impuls dels polítics Nazim i Cakir, metges, i sota la supervisió del ministre de l’interior, Talaat. És de justícia que se sàpiguen els noms dels responsables dels assassinats dels armenis de les formes més diverses: passats per les armes, cremats de viu en viu, penjats en creu, extenuats per la fam en caminades i abandonats a la seva sort al desert, ofegats a la Mar Negra, etc. Noies i joves adolescents van ser raptats i violats.

Amb arrogància, cinisme i la manca d’empatia que li era pròpia, l’any 1939 deia Hitler: Qui parla avui d’aquell extermini? Es referia a la matança de milers d’armenis. ¿Confiava per a la ‘seva causa’ en l’amnèsia que provoca el terror i en un negacionisme afavorit pel fanatisme? Avui som aquí, però, per recordar aquest genocidi i per reclamar una reparació moral a través de la memòria: un acte d’amor i de respecte envers tantes víctimes innocents.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 d’abril de 2015)

Bona Diada de Sant Jordi 2015!

Aquí teniu la rosa que us faig a mans, molt estimats tots els qui entreu a llegir aquesta entrada al blog! Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi 2015! Compreu llibres, llegiu llibres!