Què és la literatura

Ens munyim el cervell per respondre a la pregunta, què és la literatura. No em traurem l’entrellat, però s’han fet esforços, des de la teoria literària, per aproximar-se a la resposta que, com és una evidència!, va canviant amb el temps. El món es mou, la vida es va recreant a cada instant, per la qual cosa, la literatura, que és un reflex de la vida, també canvia.

El professor anglès Terry Eagleton (Lancashire, 1943), que ha escrit un llibre d’introducció –i la paraula introducció ja és significativa- sobre la teoria literària, apunta que una obra literària es podria definir com una obra d’imaginació en el sentit de ficció, d’escriure sobre alguna cosa que no és literalment real. Però de seguida, com també apunta Eagleton, es veu que per aquí no va la cosa… I és que es necessita molta imaginació creativa per escriure fins i tot la pròpia biografia. I és que el quid de la qüestió és que estem parlant d’una imaginació creativa que, al meu entendre, té a veure amb el Mundus imaginalis.

Va ser el filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) qui va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Carl G. Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, i l’acadèmia, fortament marcada pel racionalisme, n’ha assajat una pila, des de l’estructuralisme, el marxisme, la semiòtica, la psicoanàlisi... Però crec que, per no quedar esmussats, no s’han d’excloure altres vies d’interpretació de la literatura com la que es pot desprendre del Mundus imaginalis, o dels treballs sobre la imaginació simbòlica de Gaston Bachelard i de Gilbert Durand. Aquest últim proposa un innovador enfocament mitològic i arquetípic de la imaginació creadora... No cal dir que, com autora, em sento millor interpretada des d’aquesta perspectiva. 

(a la fotografia, un fragment de mosaic com a imatge de la complexitat de la literatura) 

Xuan Bello i les coses boniques

Acabo de llegir un llibre excel.lent que recomano: Unes quantes coses boniques (Adesiara), de Xuan Bello. L’escriptor Xuan Bello, nascut a Paniceiros l’any 1965 (així, doncs, aquest any compleix cinquanta anys), és l’autor més destacat de les lletres asturianes. La traducció al català de les coses boniques que ens reporta Xuan Bello amb el seu asturià (els accents de les llengües sempre són diversos) ens l’ofereix Jordi Raventós, que també va traduir al català Història universal de Paniceiros i La neu i altres complements circumstancials, llibres publicats també a Adesiara.

    

La felicitat és una cosa abstracta, i, per tant, indefinible; però les coses que donen felicitat són concretes, molt concretes, i es poden explicar, tot i que, atenció, no és fàcil. Però tenim al davant un escriptor que no només sap captar-les, les coses boniques, sinó que també les escriu amb un ofici magistral, comparable, posem per cas, amb l’execució d’una dificilíssima peça de violí, i que, no obstant això, s’escolta com el cant d’una merla en un capvespre de juny.

I quines són, les coses boniques? Xuan Bello sap trobar-les fins i tot en la contemplació de la molsa damunt d’una pedra, o en la fressa que fa l’aire quan passa per un carrer estret, o en la impressió de ser dalt d’unes escales i observar la perspectiva d’una plaça. Ah, és clar, direu: Xuan Bello té ànima de poeta. Sí, és això. Bello viu aquesta altra vida que és l’art.

L’art és imaginació i és somni, però també és memòria. Per això l’escriptor és conscient que a ell l’ha fet no només la seva experiència sinó també els llibres que ha llegit, fins al punt d’escriure: Si imagino l’infern, no penso en flamarades ni en calderes ni en càstigs més o menys refinats i cruels: penso en un món sense llibres, un món en què tot el que s’escrigui es faci sobre el pergamí de l’oblit. L’home és un ésser que somia, que llegeix si més no el llibre de la seva memòria i de la seva ànima.

No cal que ens agafem al peu de la lletra aquesta frase, és a dir, als llibres com a objecte, com a bellesa palpable: poden ser llibres digitals. Però cal que siguin llibres escrits per homes i dones que llegeixin en la seva memòria i en els batecs de la seva ànima.

En una illa deserta, Xuan Bello no estaria gaire temps sense llibres. Començaria per escriure’n un mentalment fins a trobar la millor manera de concretar-lo en tauletes de fang o de fusta, o en grans fulles d’arbre. Tot per la pura necessitat de donar testimoni de les coses boniques, que no necessàriament són grans coses, sinó coses sentides fins al moll de l’os, coses que deixen petja. Els viatges, per exemple, encara que només sigui anar a les fonts del riu del poble i tornar-ne batejat fins al punt de convertir aquest riu de la seva infantesa en un riu universal. Això ha fet sempre la gran literatura: els grans autors ens porten el Tíber o el Ganges al costat de casa, ens els fan familiars.

La literatura anostra tant indrets propers com llunyans, així com fa veïnes les coses boniques que ho són perquè són plenes de vida multiplicada: vida, experiència transformada en art. El cavaller Petrarca, després d’haver enaltit Laura, i potser pel dolor que li causava aquest amor pel fet de ser capellà, fa per oblidar l’estimada. Però resulta que nosaltres, a través dels versos del Petrarca, encara no hem oblidat aquesta dama, com diu Xuan Bello: ¿Com va poder Petrarca oblidar Laura, ell que la va conèixer, i nosaltres, que no la coneixem, la recordem tant? I és que les coses belles són difícils d’oblidar quan se’ns presenten com a vida crescuda a través de l’amor i il.luminada per la llum de l’art.

(article publicat a l’Eix Diari, 19 de març de 2015)

Dia Mundial de la Poesia

Avui, el primer dia de la Primavera, celebrem el Dia Mundial de la Poesia. Ho celebro amb la publicació d'un poema recent, escrit aquest febrer passat: Estampa infantil

En la mà del Pare la meva mà,

la Mare ens acomiada des del balcó.

Com n’és de menuda, la meva filla.

Només tinc dos anys.

A l’esquena, la muntanya del Tibidabo.

Davant hi ha el mar que encara no veig.

La bufanda al coll,

l’abric amb quatre botons cordats,

les sabates de xarol, els mitjons blancs.

Com n’és de menuda la meva filla.

Només tinc dos anys.

La Mare és al balcó.

La meva mà en la mà del Pare.

Grafologia i disseny gràfic

No hi ha dubte del parentesc entre la grafologia i el disseny gràfic. Ho posa de manifest, amb exemples visuals, com correspon a un estudi d’aquestes característiques, el psicòleg i president de l’Institut de Grafologia Analítica, Manuel J. Moreno, al seu llibre de referència, Grafología y Diseño Gráfico Publicitario. La intersección entre dos caminos (Ediciones Obelisco).

Aquest veïnatge entre dues disciplines com la grafologia, que contempla tant l’escriptura com l’espai en l’escriptura, i el disseny gràfic aplicat a la publicitat en àmbits com la tipografia, els logotips i marques corporatives, el cartellisme, la maquetació, etc., ha donat lloc a una disciplina nova: la grafologia publicitària. A aquesta intersecció i al seu estudi s’hi ha arribat d’una manera natural, lògica, fruit del fèrtil intercanvi entre ambdues disciplines.

M’he llançat a llegir aquest treball interdisciplinar de Manuel J. Moreno amb l’interès i entusiasme d’aquella que ha estudiat disseny gràfic i que n’ha fet la pràctica, i, posteriorment, i per eixamplar coneixements en el camp de la psicologia, ha estudiat grafologia.

De l’estudi de Manuel J. Moreno es desprèn que tenir coneixements de grafologia pot ser una ajuda estimable a l’hora de treballar en el camp de la gràfica. És evident. I és cert que es pot observar com aquests coneixements poden emergir de manera inconscient, per la qual cosa sovint són aplicats també de manera inconscient, és a dir, de forma intuïtiva. Això ara ho sé amb coneixement de causa gràcies a la lectura de Grafología y Diseño Gráfico Publicitario. Perquè sense saber-ho de forma conscient, en la meva experiència com a dissenyadora he aplicat de forma habitual aquests coneixements en el disseny d’ex-libris.

En aquest estudi que relaciona grafologia i disseny gràfic, Manuel J. Moreno hi esmenta un pensament de Carl G. Jung. El famós psicoanalista diu que un veu [les coses] tal com un és. Aquesta puntualització m’ha donat una bona pista per interpretar la pròpia obra vista des de fora. Això es possible quan una ja se n’ha allunyat prou, quan ja ha passat prou temps per prendre distància i pot esdevenir crítica amb allò que ha fet.

Escrivim com som, dibuixem com som. Així, salta a la vista, tant en els ex-libris com com en els logotips que he dissenyat, allò que en l’època que feia exposicions, la crítica ja havia advertit: la claredat expositiva, l’estima pels espais en blanc, una preferència per les asimetries harmonitzades en la composició, etc. Tot això es pot estudiar prenent com a base les tesis de Max Pulver, com ens recorda el professor Moreno. Max Pulver va estudiar amb voluntat científica la distribució de la lletra en el paper i dels grafismes en el paper, i el significat que aquests traços tenien des del punt de vista psicològic. Un exemple: deixar els marges amples significa deixar espai per respirar, per pensar i per fer volar una imaginació que es concretarà en un dibuix clar o en una lletra clara. 

La utilitat dels coneixements grafològics en l’elaboració d’un disseny en el camp publicitari es fa evident quan el disseny respon al missatge que es vol donar. Per proximitat, m’ha cridat l’atenció la interpretació que el doctor Moreno fa de la marca Pirelli: L’anagrama de Pirelli utilitza un gest de lideratge patriarcal mitjançant la sobreextensió en la zona superior i d’esquerra a dreta de la lletra inicial “P”. L’amplada de les lletres reforça la consistència i assentament de la marca. Sens dubte, una interpretació ben afinada. La història del que la fàbrica Pirelli ha representat a la nostra ciutat, sobretot en el passat, li dóna ben bé la raó.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de març de 2015)

Concha Ibáñez i la bellesa oculta del paisatge

Des del dia 10 de març de 2015, i fins al dia 12 d’abril vinent, es podrà visitar Pintures i dibuixos, una esplèndida exposició de Concha Ibáñez. La mostra té lloc a l’Auditori Municipal, de Montcada i Reixac.

Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926) és una de les nostres artistes més veteranes. Formada a Llotja, a la facultat de Belles Arts de Barcelona i a les classes de dibuix del Centre Artístic de Sant Lluc en una època en què de dones n’hi havia ben poques, va començar el seu camí com a artista plàstica l’any 1960, exposant les seves teles a la Sala Jaimes. A partir d’aquest moment, la seva vocació com a pintora no ha fet més que desplegar-se en unes pintures d’estil inconfusible.

I quin és, aquest estil? L’estil pictòric de Concha Ibáñez, que l’autora trasllada amb igual sensibilitat i mestria als seus dibuixos i gravats, és una destil.lació de la seva manera de mirar el paisatge, que és una manera aèria, però en doble sentit, és a dir, cap a dins i cap a fora de l’objecte contemplat, com de seguida explicaré.

La mirada de l’artista sobrevola i se summergeix alhora en el paisatge, el navega, hi és també a dins. I és que quan dic mirada aèria vull dir una pila de coses: una mirada ingràvida, mental, ideal sobre el paisatge que converteix aquest paisatge en un lloc imaginari per més que estigui inspirat, com així és, en un paisatge de debò, com poden ser els grocs camps de Castella, o les verdes oliveres de Jaén, o els dolços turons del massís del Garraf, amb la mar blava de fons, o les aigües encalmades de la llacuna de Venècia, o la perspectiva serena i blanca d’unes columnes gregues. 

La singularitat de l’art de Concha Ibáñez és que la seva pintura figurativa en realitat esdevé una abstracció, una imatge sublimada. Amb tot, és també una imatge que respira. I és que Ibáñez pinta una-cosa-que-no-és-veu-però-que-és-en-el-paisatge. La nostra artista pinta l’harmonia oculta del paisatge en simbiosi amb el seu ànim, vehicle del seu esperit intern. En les pintures de Concha Ibáñez s’hi revela l’harmonia amagada que fa les coses belles perquè han estat mirades amb mirada benigna.

Cal dir que només en la naturalesa es dóna una bellesa que en podríem dir pura, i que, per tant, és l’art que crea una bellesa paral.lela, una bellesa producte de la cultura que és tan real com l’original, és clar. Aquest és, diria, el misteri de l’art: extreure gotims de bellesa de la bellesa que és la vida en la seva manifestació.  

Des d’un principi, i ha perseverat en el temps, Concha Ibáñez va entrar en aquest misteri de la vida que es busca i es troba en la seva bellesa de ser. Les seves composicions són la plasmació del súmmum de la geometria interna del paisatge, però no és una geometria de tiralínies i perspectives perfectes sinó una geometria espiritual, i fins i tot diria que moral, per allò que el bé i la bellesa, com volien els romàntics, se superposen. Aquesta geometria o mapa intern de les coses fa encaixar gràcilment línies, volums i perspectives, però també atmosferes. El resultat és la imatge d’un paradís emmarcat en un quadre que, com un mandala, invita a la contemplació. 

Concha Ibáñez pinta paisatges d’arreu del món perquè és una dona viatgera. Però allò que Concha Ibáñez pinta és sobretot un paisatge que no existeix més que en el seu interior. Es diu que allò bell és allò que té una mesura. Però aquesta mesura és indefinible i inquantificable com la bellesa d’un arbre, o d’una barqueta a l’horitzó, o d’una finestra oberta a l’infinit d’una nit estel.lada. Aquesta bellesa amb mesura però indefinible com l’aire és la mena de bellesa que, tal com jo ho veig, revelen les pintures de Concha Ibáñez.

(article publicat a Eix Diari, 10 de març de 2015)

Narcisos

Tot i el vent de març que movia flors i tiges, fa una estona que he enxampat per a l'eternitat d'una fotografia aquests narcisos il.luminats pel sol, encara que d'intensa llum groga prou que ja en porten a dins... La imatge fa pensar en els grocs del paisatges i bodegons de Vincent Van Gogh, i en seu afany per atrapar la bellesa de l'instant.

Presentació Eva de les mil llunes

La publicació Eva de les mil llunes es presentarà dijous vinent, dia 12 de març, a dos quarts de set de la tarda a la seu de l'Institut Català de les Dones. Hi sou convidats!