Votar, sí

Ahir, 12 d'octubre, vam ser al Poblenou del Delta (Montsià) en l'acte central d'una acció artística i reivindicativa per la campanya Ara és l'hora. L'acció artística i cooperativa tenia com a objectiu pintar cases de groc. Momentàniament, és clar, ja que el color habitual és el blanc. Es tractava de fer una acció visualment molt simbòlica i a la qual es van adherir personalitats del món de la cultura. Es va llegir un manifest reivindicatiu. Però va ser sobretot a l'hora de dinar -l'arròs, com no podia ser d'una altra manera, era molt bo-, quan vam poder parlar molt i molt sobre el procés que està vivint Catalunya i la nostra implicació, cadascú des de la seva àrea intel.lectual i creativa. Es van explicar anècdotes dels que han fet enquestes casa per casa, algú fins i tot va donar la idea de fer-ne un recull. Una experiència, sens dubte, pels qui les han viscut en persona. Pel que fa a mi, i suposo que a causa dels articles que escric i publico a favor d'una Catalunya independent, ja m'he guanyat rebre gestos incomprensibles. Incomprensibles perquè per a mi, per exemple, no ha estat cap cosa estranya dir a la meva amiga lituana que jo no celebro el Dia de la Raça. I és que l'amiga Elvyra ha enviat als amics argentins una felicitació en la qual m'ha inclòs! Li he dit que li agraïa l'atenció, tenint present que fins als 12 anys va viure a l'Argentina amb els seus pares exiliats. No sembla que sigui tan difícil posar-se en el lloc de l'altre i entendre'l en la seva complexitat... Perquè l'Elvyra, com a lituana, va lluitar molt, molt, perquè el seu petit país (només té sis milions d'habitants) fos independent. Hi ha una manera formidable de resoldre el problema aquí, i és votant per respectar totes les opcions, com la de la gent que va anar a la plaça de Catalunya, i la que es va quedar a casa, i... La història ens ensenya que els problemes no resolts broten una i una altra vegada. Estem en un bon moment. La democràcia, tot i que justeta, és el millor marc. És per això que es reivindica.   

Poesia (patriòtica) necessària

No hi ha una única manera de fer poesia patriòtica ni, per suposat, un únic motiu que la inspiri. En èpoques de bonança pren la fesomia de les odes, en èpoques de conflicte té l’aspecte de denúncia o de combat. Sigui com sigui, acostuma a ser fruit d’una mescla de sentiment romàntic revestit de realisme. I és que quan la realitat ambient presenta injustícies, sorgeix, per empatia, per humanitat, la denúncia a través de la paraula escrita que porta a la reflexió.

En els anys seixanta i setanta aquí vam llegir molta poesia patriòtica o de política social. Veníem d’uns temps foscos. En aquell quarto fosc que era la dictadura, vam llegir Neruda, Maiakovski, i la llum d’Espriu brillava amb claror pròpia. Un cop aconseguida la democràcia després de la mort de Franco, pensàvem que mai més no hauríem de tornar a escriure poemes de denúncia o de combat. Ens vam enganyar. Sota la disfressa d’altres formes, el desig i la voluntat d’anular la personalitat de Catalunya per part del que de forma genèrica anomenem ‘Espanya’ (no els pobles d’Espanya, entengui’s bé) s’ha mantingut inalterable.

Els temps que estem vivint a Catalunya sens dubte són adients per a l’escriptura en totes les seves facetes, la creativitat es dispara fèrtil, sobretot la que visualitza el futur. La poesia patriòtica hi té el seu lloc. Acabo de llegir-ne un exemple reeixit: La destrucció (El Cep i la Nansa), de Joan Noves. Aquest poeta, format en el món de les ciències, va escriure poesia de forma intensa durant la dècada dels anys vuitanta recollida a Somnis i malsons (Editorial Moll, 1980) i Timbals de primavera (Llibres del Mall, 1986), i que ara acaba de reeditar també sota el segell d’El Cep i la Nansa amb el títol de La secreta joventut. En el pròleg que encapçala aquesta publicació, l’autor es pregunta per la utilitat de l’escriptura de poesia.

La resposta, és clar, és personal. Val la pena recordar uns mots que ara resulten ben visionaris del pedagog i crític literari Joan Triadú: Sempre hi haurà qui escriurà. Però avui la literatura no es projecta tant com abans sobre la gent. No crec que s’acabi la literatura, perquè els problemes humans i les situacions hi seran sempre. L’amor, la mort, Déu... són temes inesgotables, que no s’acaben. I porten l’escriptor a adoptar una o altra forma literària, perquè necessita deixar dit allò. És escriptor aquell que necessita escriure. Si ho fa per força, malament. Només haurien de dedicar-se a escriure els qui no poden    estar-se’n.
 

Un cop llegits els contundents poemes de La destrucció, és evident que Joan Noves, l’autor dels excel.lents poemes escrits en els seus anys joves, i davant de la realitat que compartim, no ha pogut estar-se d’escriure poemes de denúncia i combat. Ell mateix ho justifica amb aquestes paraules: És un llibre provocat per la situació de Catalunya. L’autor de bells poemes d’amor escriu ara com a amorosa resposta (així entenia l’escriptura Isak Dinesen), a una situació en la qual, més enllà de la consciència del maltracte fiscal, l’assetjament a la llengua i el dèficit de democràcia per part de l’Estat, hi ha, com escriu al pròleg, una cosa molt fonda relacionada amb les paraules llibertat i submissió que ha canviat la psicologia col.lectiva.

En efecte, hem anat obrint els ulls. Amb motiu de la visita del rei Joan Carles a Sant Sadurní d’Anoia l’any 1987, el Comitè Comarcal del Penedès d’Esquerra Republicana de Catalunya li va enviar una carta explicant-li la situació que ja s’anava donant. Llegida ara esgarrifa perquè ja s’hi deia el que sabem: que l’Estat no només discrimina Catalunya sinó que en vol eliminar la idiosincràsia. Davant d’aquest estat de coses, qui, amb ànima, amb consciència d’injustícia i d’amor a la terra i a la seva gent, no respondrà? La poesia patriòtica és poesia necessària més que mai, estimat amic, i invito als lectors a llegir la teva, d’arrel tan sàvia i fonda.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’octubre de 2014)

Pell d'ase

Els contes per a infants contenen saviesa amagada. Més enllà d’entretenir la mainada, per als adults buscar el significat simbòlic d’aquests contes pot resultar un treball de recerca filosòfica i espiritual de gran calat. Els contes per a infants, com la mateixa Bíblia o l’Odissea, el gran poema homèric, tenen diversos nivells de lectura.

En aquests contes on el que es veu és tan sols la punta de l’iceberg del seu significat profund, sovint hi apareixen elements i personatges màgics i fets sobrenaturals. Com en Pell d’ase, un conte popular recollit per Charles Perrault. Del conte Pell d’ase, que ha estat interpretat també segons l’hermetisme i l’alquímia per Emmanuel d’Hooghvorst, pot fer-se’n també una lectura a la llum de la psicoanàlisi, com va fer amb altres contes tradicionals Bruno Bettelheim en el seu treball El món encantat.

Vegem el conte resumit. Un rei posseïa un ase que cagava monedes d’or i tenia una dona bella i admirable. En el seu llit de mort, aquesta reina li va fer prometre que no es casaria si no trobava una dona més bella i més admirable que ella. Passat el temps, el rei va arribar a la conclusió que l’única dona que igualava la reina era la seva filla. Ja tenim el drama armat, ja que aquest matrimoni és tabú i la noia, esgarrifada, no el vol pas. Demana ajut a la seva fada padrina que li aconsella que posi condicions impossibles per al casament, com ara vestits fets de lluna i de sol, que el pare aconsegueix. Llavors li demana la pell del seu ase estimat, i el pare li dóna. Aconsellada de nou per la fada, la noia fuig sota la pell de l’asenot i es refugia en una granja als límits del reialme. Un príncep que cavalca pel bosc descobreix la noia i se n’enamora. Com que no deixen que s’hi casi, emmalalteix. Només un remei podrà guarir-lo: un pastís fet per Pell d’ase, tal com és coneguda la noia que sota aquesta pell treballa a la granja. Pell d’ase deixa caure un anell al pastís. Quan el príncep es cura vol casar-se amb la mestressa del preciós anell. Diverses princeses se l’emproven però només li va vé a la noia del bosc. Quan es casen descobreixen que el pare de la núvia ha trobat una altra dona. Final feliç per a tothom.

En una lectura simbòlica immediata de Pell d’ase es dedueix que sota la pell s’hi amaga una princesa, és a dir, una noia de valor. L’ensenyament per a petits i grans és que les aparences enganyen. Però fent ciència-ficció podríem contar la faula de forma que el protagonista sigui un burret màgic que de les pedres en fa pans, un ase català molt feiner i bonàs com el Platero de Juan Ramón Jiménez, i que el rei, un mal rei, tot s’ha de dir, no dubtaria a fer matar si amb aquest fet pogués aconseguir voluntats. Aquest ruquet (Plini el Vell ja va fer constar que a la Plana de Vic s’hi veien ases ausetans), fa mans i mànigues per no deixar-se encalçar pel mal rei i va per lliure. Al cap i a la fi, el rei acabarà trobant nova parella i potser un altre burret. Mentrestant, ell, no pas ruc, se n’haurà escapolit.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d’octubre de 2014)

Logomítica

Som éssers logomítics, mal ens pesi un costat més que l’altre, o els poguem mantenir tots dos en equilibri. La realitat bascula entre dos pols. La realitat humana no escapa a la tensió que s’estableix entre aquestes dues forces. Per dir-ho de forma poètica, sembla que aquest sigui el nostre destí: discernir entre aquestes dues tendències o potències per tal de conjugar-les i harmonitzar-les en la psique.

La nostra cultura occidental ha tendit a radicalitzar els dos extrems, a enfrontar-los, i no només dialècticament, els fets parlen per ells mateixos. En la percepció i explicació de la realitat, la divisió entre mite i logos, o entre mite i història, ha esmussat aquesta percepció de tal manera que és com si veiéssim la realitat amb un sol ull. Quan ens servim dels dos ulls –en realitat, dels dos hemisferis del cervell, cadascun amb les seves especialitats- podem gaudir d’una visió integral, és a dir, més profunda i tan ampla com l’obertura del compàs permeti, ja que els humans estem subjectes als propis límits.

Dels grecs ençà, sobretot a partir de Plató, en la cultura occidental s’ha debatut intensament la relació –per oposició, per continuïtat, per juxtaposició i per coimplicació- del ‘mític’ i del ‘lògic’, del ‘mític’ i de ‘l’històric’, escriu Lluís Duch al seu estudi antropològic, La Paraula trencada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007), on assaja el concepte de la logomítica com a realitat integradora de les dues tendències fins ara massa oposades. El punt de partença de Lluís Duch és que l’ésser humà és, en paraules de Nicolau de Cusa, una complexio oppositorum. I tant. I és des d’aquesta evidència que podem iniciar les passes per conciliar les facetes d’un i altre signe, mite i logos, que ens constitueixen. En la seva lucidesa, la filòsofa María Zambrano proposava la raó poètica.

D’origen, els poetes tenen una tendència més marcada envers la dimensió mítica de la realitat. Que no vol dir realitat fabulada sinó realitat veritable en el sentit que deia Mircea Eliade, estudiós de la història de les religions: Els mites expliquen ‘històries sagrades’. I afegeix: Les històries sagrades són vertaderes ja que sempre es refereixen a realitats. Realitats espirituals que en la seva narració són explicades a través del llenguatge simbòlic.

En la narració, en la formulació a través de la paraula, és on es poden trobar de forma fèrtil el mite i el logos, o el relat simbòlic i el relat històric. Els humans no podem prescindir de la narració, ens és imprescindible per construir una història de les nostres vides, ja sigui més profunda o més superficial, però que d’alguna manera doni sentit al recorregut vital. Això val també per a les famílies, per als pobles, per a les nacions. Narro, doncs existeixo, escriu Lluís Duch. Som éssers ‘narrats’, doncs, tot i que de forma provisional, ja que no som realitats estàtiques.

    

Un dels àmbits on la logomítica neda com peix a l’aigua és en l’àmbit literari: la gran literatura és plena de mites i les seves figures arquetípiques. Mites antics i mites moderns, o mites moderns que s’han emmirallat en els antics, ja que els arquetips són forces que s’encarnen en la psique. Ho saben bé els poetes, o no, però tant hi fa, ja que el seu mester és el mateix. Al respecte, diu Carl J. Jung: ¿És que potser el poeta no posseeix, a més de la capacitat de sentir, el do de fer reviure, sota les paraules del nostre llenguatge modern i en les imatges que se li imposen en la seva fantasia, aquestes ombres immarcescibles dels mons espirituals que ja fa temps que van desaparèixer? Recordem la frase de Hauptmann: Fer poesia significa fer ressonar rere les paraules el verb original.  El món actual, al qual li pesa tant l’expressió tècnica i economicista, tant que n’expulsa l’aura poètica, demana una mica d’esperit atemporal, allà on, en efecte, ressona el verb originari.

(article publicat al Diari de Vilanova, 3 d’octubre de 2014. La imatge està presa al Museu d'Atenes el setembre de 2013)

Escric perquè estimo la vida. In memoriam Montserrat Abelló

La poeta i traductora Montserrat Abelló i Soler va morir a Barcelona el passat dia 9 de setembre, a 96 anys. Havia nascut a Tarragona l’1 de febrer del 1918. Entremig hi va haver la seva formació, la guerra civil, l’exili, la família, el retorn, i tantes coses bones i no tan bones, tot ho va viure amb l’entusiasme que li era característic.

Dóna fe d’aquest entusiasme la seva biografia atapeïda de vivències, i una obra poètica que l’expressa amb una incandescent intensitat. Sí: Montserrat Abelló estimava la vida tal com és i tal com ella la va viure, i per això volia escriure-la segons ella mateixa. A començaments dels anys 70, en un viatge a Anglaterra amb una amiga, va descobrir la poeta Sylvia Plath, amb la qual es va identificar de seguida: Després de llegir la seva poesia i els seus diaris, per fi vaig trobar una persona que veia la poesia com jo, menys clàssica, més basada en el sentit de les paraules. També volia viure una Vida amb majúscules, tenir home, tenir fills, ser una gran poeta…Resumint podria dir, com dic en un dels meus poemes, que escric perquè estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades.

Vaig veure Montserrat Abelló fa dos mesos, el 19 de juliol, a Poesia des dels Balcons, II Festival de Poesia al Carrer a Riba-roja d’Ebre. Dedicada aquesta exitosa segona edició del Festival a Montserrat Abelló, també se li va fer un homenatge en forma de llibre. En el pròleg, deia Montserrat Abelló a les poetes: Animo a totes les poetes que escriguin des de la seva veritat, perquè sols així poden produir una poesia autèntica.

Montserrat Abelló en estat pur: franca, directa, ho sé per experiència. Vaig conèixer Montserrat Abelló fa molts anys, i en una circumstància que em porta molt bons records. Quan l’any 1988 vaig decidir el meu camí com a escriptora, vaig presentar-me al Premi Don-na (el guanyaria l’any 1990) amb una novel.la que portava per títol Es fa fosc i que va quedar finalista. Montserrat Abelló formava part del jurat, i la seva actitud convidava a parlar-hi. En un moment donat de la conversa, li vaig demanar no pas què li havia agradat del llibre sinó quines falles tenia. Va somriure àmpliament, com sempre feia, i em va dir, categòrica: Potser has precipitat una mica el final. Bona escriptora i bona lectora, Montserrat Abelló em va donar una primera lliçó literària que mai no he oblidat.

El camí literari d’Abelló ha estat fecund, ja que s’ha prodigat també en l’àmbit de la traducció. Al costat d’una obra poètica moderna, sense retòrica, seguint el fil del ritme intern que li dictava una poesia escrita amb una veu tan càlida com sorprenent dins del nostre panorama literari, Montserrat Abelló ha estat una traductora d’alt nivell. A ella devem Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla inglesa del segle XX. (Editorial Ausa, 1993). Pel mateix camí, moltes poetes catalanes tenim ben present la seva generositat personal, com apuntava en el seu blog Olga Xirinacs. En una ocasió li va traduir graciosament uns poemes a l’anglès. També graciosament en va traduir uns de meus l’any 1998, quan vaig publicar una plaquette d’autor editada en diverses llengües que duia per títol A sis veus. Va ser presentada en el Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Sant Petersburg. Sis poemes i sis ex-libris dedicats a tres poetes russos i a tres poetes catalans.

Aquest mateix any 1998 vaig dibuixar un ex-libris per a Montserrat Abelló. Hem compartit vetllades poètiques, i envitricollades jornades en què fèiem de jurats de premis, i els merescuts homenatges que se li han fet. Deia Abelló que la seva poesia és com dialogar amb ella mateixa. Sí: la seva veu poètica, ingènita i vital, flueix amb una gran naturalitat. Celebrem-la.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 setembre de 2014)

Carta al Greco

Carta al Greco, de Nikos Kazantzakis, és un llibre inclassificable. En la versió castellana que va editar Carlos Lohlé a Buenos Aires l’any 1963, hi ha una introducció escrita per la seva esposa Eleni, en la qual explica com va ser escrit aquest llibre, o itinerari espiritual autobiogràfic, tal com se subtitulen aquestes memòries de Kazantzakis. Va començar a escriure aquestes memòries l’any 1956, després d’una greu malaltia, i demanava al seu déu –així ho escriu Eleni- deu anys més per tal de concloure aquesta obra abans que la Mort (sic) el vingués a buscar. Ara que sé escriure, deia Kazantzakis a la seva dona, podré escriure el Greco. Aleshores ja era considerat un escriptor important, un dels millors escriptors del segle XX, autor d’obres tan conegudes com Alexis Zorba i El Crist de nou crucificat, o aquell altre llibre inclassificable que és Jardí en les roques.

Carta al Greco és un llibre on es mesclen la realitat de la seva experiència i la imaginació creativa amb què se l’explica, descoberta per ell mateix, quan escriu, i tradueixo: Els anys han passat. He intentat posar ordre en aquest caos de la meva imaginació; però aquesta substància, tal com se’m va aparèixer, difusa encara, quan era nen, m’ha semblat sempre el nucli de la veritat.  

La veritat de la seva biografia, o recull de la seva vida, com escriu el mateix Kazantzakis, i que mitjançant el recurs literari d’una carta adreçada al Greco resulta també un homenatge al famós pintor nascut a Creta com ell. En realitat, aquest llibre s’havia de titular Informe al Greco. En aquesta llarga epístola per capítols, Kazantzakis es col.loca davant del Greco com un soldat davant del seu superior, o d’un sacerdot en confessió per tal de donar comptes de la seva vida espiritual. Un llibre valent, sense concessions, que, salvant les distàncies, recorda el Llibre de la vida de Teresa de Jesús.

El Greco, pintor d’inspiració mística, va ser reconegut en el seu temps a Toledo, però la seva obra no va ser compresa gaire més enllà, i fins i tot se les va haver de veure amb la Inquisició per tal com interpretava, massa lliurement!, les escenes bíbliques. Aquelles formes lluminoses, ardents, que tiren amunt, que s’enlairen com flames, que es fan llum a la tela, van ser considerades l’obra d’un mal pintor, l’obra d’un artista que no respectava els cànons basats en l’anatomia clàssica. La pintura del Greco va ser oblidada durant molt de temps. Redescoberta al segle XIX i apreciada aquí, primer per Víctor Balaguer, que va fer dur la impressionant Anunciació a la seva biblioteca museu de Vilanova i la Geltrú (amb el títol de L’Encarnació avui es troba al museu del Prado), i després per Santiago Rusiñol, que va adquirir a París Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent per penjar-les al seu museu del Cau Ferrat, avui dia l’obra del Greco és un dels fars que més brillen en la història de l’art europeu.

En els episodis del relat de la seva vida, Kazantzakis va expressant la mateixa tendència a l’ascensió, a la purificació, a l’espiritualització de la carn, de la matèria, que el Greco. Així, escriu: Un dia vaig anar a la teva casa de Toledo, avi [així anomena familiarment el Greco en aquesta carta-informe], per veure els teus sants, els teus apòstols, els senyors que vas pintar, com els havies alleugerit del pes de la carn i preparat per a convertir-se en flames. Mai no havia vist flames tan ardents. Així és, vaig pensar, com es triomfa de la carn, així és com hom se salva de la ruïna, no amb aquests peus ni amb aquestes mans d’argila, ni amb aquests cabells rossos o negres, sinó amb la substància preciosa que lluita amb aquest bot de cuir i que uns anomenen ànima i altres flama. Els historiadors de l’art han escrit molt sobre el Greco. Però sembla que qui potser millor l’ha interpretat, tot identificant-s’hi en l’esperit, és un poeta, Nikos Kazantzakis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de setembre de 2014)

JoVentut

Dues instantànies de la V des de la meva perspectiva de participant en la gran manifestació, ahir, que va cobrir amb escreix les dues artèries principals de Barcelona. Hi havia gent de totes les edats, és clar. Però la gran presència d'infants dóna la imatge clau del que significa això que anomenem el procés: joVentut. Som joves mentalment i això ens portarà a viure un temps auroral, primavera pura, resurrecció de Catalunya com la nació inclusiva que sempre hem estat.