El Minotaure global

Des de fa un temps –uns anys, ja- que llegeixo amb veritable interès les pàgines d’economia de La Vanguardia. No m’he fet una experta, això demanaria estudis especialitzats, però començo a entendre alguna cosa. Va bé anar adquirint opinió de com va l’economia mundial, ja que en aquest camp estem plenament globalitzats.

En la lectura d’ahir em va cridar l'atenció l’article de Justo Barranco en el qual comenta el llibre El Minotaure global, de l’economista grec Yanis Varoufakis. Per a la seva tesi, Varoufakis utilitza una metàfora ben trobada: la del monstre cretenc que cada any rebia set nois i set noies d’Atenes per tal d’alimentar la seva fam insaciable…Vet aquí la voracitat del capital!

Però el que més m’ha sorprès, i perdoneu la meva ignorància, és tenir coneixement de que bona part del problema econòmic que arrosseguem amb alts i baixos (abans hi van haver les crisis dels setanta i dels noranta), sembla que entronca amb la guerra del Vietnam. Ja sabíem que ‘allò’, a més d’una ignomínia, va ser una ruïna. Però el que Varoufakis posa de manifest en el seu assaig és que els EEUU va decidir que els dèficits causats els pagaria la resta del món. Així es va establir un joc d’equilibris fins que tot s’ha desequilibrat.

Els europeus teníem notícia del deute que durant anys i panys va pagar Alemanya després d’haver perdut la segona guerra mundial. Però el ‘pagament global’ d’aquest deute provocat per la guerra del Vietnam m’ha deixat sense alè. No sé si recordeu les manifestacions pels carrers de Barcelona en contra… Tot això, aquí explicat de manera resumida i maldestra, és molt més complicat perquè es tracta de martingales entre estats, banquers, altes finances… Anem sabent totes aquestes notícies en comptagotes. És esfereïdor, ja que cal preguntar-se qui s’encararà al Minotaure abans no siguem devorats.

P.D. No sé si Costa-Gavras (per cert, un altre grec) havia llegit aquest llibre abans de filmar El capital, la pel.lícula que aquests dies es pot veure en moltes sales de cinema, i que ajuda a visualitzar a través d'una trama de ficció aquesta golafreria monetària, d'altra banda tan vella com el món.

(a la imatge, pintura del Minotaure de George Frederic Watts, 1885)

Mo Yan homenatja la seva mare

Molt controvertit ha estat, el darrer Premi Nobel de Literatura, Mo Yan. Les opinions són molt contrastades. Caldrà, doncs, llegir-lo per fer-se’n una opinió personal al marge de les ‘flors, les pedres i l’aigua bruta’ que li han tirat, segons va dir ell mateix ahir en el discurs de recepció del premi.

Personalment m’han commogut les paraules d’homenatge que Mo Yan va dedicar a la seva mare que va morir el 1994. No gaire agraciat físicament, Mo Yan nen era objecte de burla dels seus companys i això el feia patir. Quan això passava, la seva mare li deia: “Si continues fent coses bones, encara que fossis lleig de veritat, et convertiràs en un noi maco.”

Gairebé paraula per paraula són les mateixes paraules que em deia la meva mare quan jo era una nena tan bonica com un aneguet lleig. La meva mare mai no em va mentir sobre el meu aspecte físic. Simplement orientava el meu esperit cap a la bondat que potser acabaria sent una forma de bellesa.

Inspiracions

En moments de crisis agudes, i aquest que vivim ho és en tants camps, acompanya i il.lumina llegir els clàssics, així com els estudiosos de matèries diverses. Aquestes lectures inspiren els moments d’exili interior, sempre tan necessaris per posar ordre al pensament alterat i reflexionar.

María Zambrano, que va escriure la millor part de la seva obra de pensament a l’exili – després de la guerra civil espanyola, el seu exili va ser doble: interior i exterior-, és una veu que m’acompanya i m’inspira. En una de les seves glosses, publicades pòstumament a Las palabras del regreso (Cátedra, 2009), parla de l’adveniment de la primavera. Es pot pensar que aquest és un lloc comú, que cada any arriba la primavera inexorablement. Però no és el mateix que hàgim viscut un hivern suau que un hivern tan diabòlicament cru que ens ha deixat gairebé a la intempèrie.

Si bé aquest és el fet concret, l’arribada de la primavera després de l’hivern, el fet pot llegir-se de manera literal o de manera simbòlica, però més rarament entreteixint les dues maneres. Entreteixir mirades és el camí escollit per Zambrano, la filòsofa que va crear una forma de pensament que engloba raó i poesia i que s’expressa en un llenguatge que harmonitza el pensament lògic i l’anàlogic.

Per ser més precisos, Zambrano parla de raó poètica. Podria dir-se que aquesta és una forma de pensar més pròpia de músics i poetes, rarament dels filòsofs, tot i que hi ha excepcions com ara Nietzsche. En aquesta línia hi podríem incloure el pensament de Jeanne Hersch, deixebla de Heidegger, com María Zambrano ho va ser d’Ortega i Gasset. Però l’una i l’altra van allunyar-se progressivament dels seus mestres creant noves formes de pensament que tenen continuïtat, amb aportacions ben originals que entronquen amb les filosofies orientals, en la poeta filòsofa Chantal Maillard.

En la seva glossa dedicada a la primavera, Zambrano diu que els passos són, o hauríen de ser, sagrats. Perquè són còsmics, els passos de la primavera són sagrats, com ho són els passos de les altres estacions de l’any. Depèn de nosaltres, els éssers humans, depèn de la nostra sensibilitat percebre’ls també amb categoria simbòlica. Més enllà del fet natural, ¿no intuïm que aquest fet és portador d’alguna cosa sagrada que ens connecta amb la respiració gojosa de l’univers? Així mateix, ¿no sentim que amb el Nadal celebrem alguna cosa més que l’adveniment del solstici d’hivern?

Immersos en la modernitat més idolàtrica del materialisme i la fisicitat dels fets sembla que ens hem desacostumat a pensar també simbòlicament la realitat (no oblidem que Jesús parlava en paràboles i la gent l’entenia) i la llegim massa literalment, la qual cosa, per àrida, ens provoca un estat d’ànim tan desolat i sovint depressiu. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. I és que fet i símbol són les dues cares de la realitat, immanent i transcendent.

A través del símbol mirem més enllà del que es veu a simple vista. Per anar entrant en matèria podríem situar-nos en els passos sagrats de la primavera; o en els passos sagrats que tenim més propers en el temps: els de Nadal, Cap d’Any, Reis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de desembre de 2012)

           

L'àngel dels camins

Al seu llibre Els nostres àngels, no pas els bíblics ni els dels pastorets, sinó figures de les ‘nostres’ coses, com deia el seu autor, Jordi Llimona, hi un àngel dels camins. Tots els camins tenen un àngel, en efecte, i que no sempre es presenta amb la seva cara més bonica. A vegades fa estremir de por, tot i que Llimona escrivia que aquest àngel sempre ens porta a port. Cal confiar, doncs, en què tots els camins són bons, fins i tot els que ens fan errar. “Resa un parenostre pels que anem errats”, em deia sempre el meu pare, sabent com sabia que l’error és tan humà.

(L'àngel de la fotografia està al cementiri de Montjuïc. Final d'un camí o el principi?)

Noblesa

Pot haver-hi noblesa en un entorn innoble?

És difícil. En un entorn innoble, la persona noble és vista de cua d’ull i fins i tot se li tira al damunt tota la innoblesa possible a fi i efecte que en quedi mancada. Però la noblesa és una qualitat de l’esperit que sobreviu en la persona noble malgrat els enterradors.

Meditació de desembre

Un conjunt de circumstàncies que no podem controlar poden deixar-nos nus, abolir fins i tot allò que som. Aleshores ens trobem davant del no-res, o pitjor encara, com escrivia Simone Weil, l’atzar pot posar al nostre lloc qualsevol cosa, per vil i miserable que sigui, o per maligna i injusta que sigui, i penso ara en les desgràcies que va patir el bo de Job.

Aquesta experiència del no-res és radical, absoluta, inflexible; però caldrà assumir-la. L’assumpció de la realitat és el primer pas cap a la veritat.

(a la fotografia, les primeres llums des de la finestra de la meva cambra)

Equilibri

Tot oscil.la, en el món on som. D’aquí ve que busquem estabilitat. O millor seria buscar l’equilibri a la corda fluixa. Si sabem que sempre som a la corda fluixa, avui i tots els dies que vindran, per què tenim tanta por? Principi de realitat: no hi ha establitat, no hi ha seguretats. Tan sols podem comptar amb l’equilibri, i això és cosa de cadascú… 

(foto feta en una actuació del Circ Raluy)