Unitat de la vida

En un estudi antropològic, recollit per la Dra. Marie-Louise von Franz, col.laboradora de Carl G. Jung, una vella zulú, amb una senzillesa corprenedora, explicava la unitat vida-mort d’aquesta manera: Va girar la seva mà, va assenyalar la seva palma i va dir: Així vivim nosaltres. Després va girar de nou la mà, amb la palma mirant cap avall: Així viuen els nostres avantpassats. La imatge és prou eloqüent.

La ment

He observat que la ment, una entitat neutra en ella mateixa, és com una esponja que absorbeix, que viu els problemes que ella no ha generat. La ment pot tenir problemes d’estructura, podríem dir, però no de naturalesa. La ment viu els problemes que generen els sentiments de desig (que provoca insatisfacció), o de por (que provoca pànic i desequilibri interior). És a dir: els problemes que viu la ment provenen del món emocional. D’aquí ve que sembla bo el treball d’observar la ment, veure perquè està agitada i mirar d’aturar l’agitació. Aleshores, amb la ment més tranquil.la, es pot pensar d’una manera més ajustada a la realitat, més lliure. Això em porta a la frase evangèlica: La veritat us farà lliures. És a dir: la percepció de la realitat sense interferències fa veure la realitat tal com és, no com voldríem que fos, que això són projeccions mentals provinents del desig, de la por i també del prejudici.   

L'últim regal

La dona seu en el seu silló de vímet, davant l’aparell de televisió. És mitja tarda i fa calor. De sobte expressa un desig en veu alta: Em menjaria un gelat… El marit, que seu al costat d’ella en un silló bessó ple de coixins com el d’ella, ha sentit les seves paraules, tot i la seva sordesa d’anys. Està ja molt malalt i ni l’un ni l’altre en saben l’abast. L’home a penes es té, ha passat una setmana molt dolenta, amb la panxa tan regirada, i amb tant de mareig. La dona continua a mirar la televisió mentre l’home s’aixeca. Al cap de poc la dona sent la porta d’entrada de casa i de seguida ja veu el marit que entra a la saleta amb un gelat a la mà. Ha baixat al carrer a comprar-lo, el supermercat és molt a prop. La dona, agraïda, es menja el gelat. No sap que aquest gelat serà l’última flor que rebrà del marit.

(El pare i la mare han estat junts setanta anys: vuit de festeig i la resta casats)

Llum enmig del dol

A la vetlla hauria volgut fer silenci,

deixar espais en blanc,

posar parèntesis –el rés-,

inscriure el dolor entre comes.

Però vaig rebre les visites tan agraïda,

em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.

(27-6-2012)

Meditació

L’aula era una remor de veus, potser en un to una mica massa alt. Converses dels alumnes que ens havíem apuntat als cursos de cultures orientals que anys enrere va organitzar la Universitat de Barcelona. En entrar, l’eminent doctor Ramon N. Prats, autor entre altres treballs de la traducció directament del tibetà d’El libro de los muertos tibetano (Siruela, 1996), va situar-se davant nostre i va mantenir-se en silenci fins que, finalment, va fer-se un silenci ple. Vam comprendre immediatament, sense paraules, que aquella era la primera lliçó de tots els ensenyaments que van venir després sobre la mil.lenària cultura i l’espiritualitat tibetana.

Qualsevol moment és un bon moment per a la meditació, aprendríem en properes lliçons. Qualsevol moment és un bon moment per a centrar-nos, però cal donar pas al silenci que permet endinsar-se en el centre vital. Un minut de silenci basta a vegades per a retrobar l’equilibri psicològic perdut. En un hospital, un món dins del món, a desgrat el soroll ambient es poden fer uns minuts de silenci per situar-se en l’eix de la vida i observar-la en la seva realitat pura, sense oripells, sense embolcalls.

El malalt terminal, un vell supervivent de les cruentes batalles que la vida li ha presentat (però que l’han fet com és, un resilient, un home positiu, digne i tan agraït amb la vida), és conscient que li ha arribat l’hora de passar l’última frontera. Amb aquell gest familiar que li coneixem d’ençà que va començar a sordejar, fa que ens hi acostem a la vora. Llavors ens diu amb veu gairebé inaudible ja que no pot parlar, el so li ha fugit, que això s’acaba. La seva mirada, però, és tan amorosa, tan transparent, tan lúcida. L’amor que circula entre les mans que tenim agafades ens situa al centre de la realitat: al final no sembla que hi hagi res més que aquesta nuesa física, psíquica i espiritual, i tan plena de sentit com és.

Tot i que el conec i l’aprecio per la seva validesa espiritual, no puc llegir a les orelles del moribund el llibre dels morts tibetà. No tenen sentit, en la cultura del nostre moribund, les seves recomanacions. Cada cultura crea les formes religioses que acompanyen els moments sagrats de la vida, i la mort ho és. Observem com el nostre moribund va travessant el camí acompanyat de l’edifici espiritual que ha aixecat amb la pròpia vida. Les virtuts cristianes que li van ser ensenyades quan feia d’escolà del capellà del poble on va néixer, devien quedar-li gravades a l’ànima, perquè les ha practicades totes. Les cardinals –continència, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i humilitat- i les teologals –fe, esperança i caritat-.

Aquestes virtuts essencials en la vida humana conreades amb la naturalitat d’un infant quan riu quan te’l mires, fan ingràvid el nostre moribund en aquesta  travessa que va fent a poc a poc. Les aigües del llac a penes es mouen al pas de la barca de Caront. El ble de l’espelma de la seva vida es va esgotant, la flama tremola suau. Mentre meditem en silenci s’obre pas el rés interior del Parenostre. Sigui la teva voluntat. És exactament el que el moribund ens ha dit sempre: que es faci la voluntat de Déu. Hem tingut prou temps com per saber que en ell aquestes no han estat mai paraules vanes, les paraules del nostre familiar sempre han anat de la mà de les seves obres. Mestre d’obres va ser el seu ofici. I mentre alçava parets, obria finestres al paisatge i coronava teulades, devia aprendre que ell, igual que tots els humans, som pedres vives en l’edifici de l’existència. Per això sabia quin era el seu lloc i no va ser mai víctima del pecat de Caïm, que no només causa infelicitat sinó que acaba arruïnant el món. El món que hem construït en els últims temps n’és un exemple trist. El nostre familiar –el meu pare- ens deixa un perseverant exemple d’humanitat integral en herència. Només podem dir de tot cor: gràcies.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juny de 2012. A la foto feta a la mili, el pare és el jove del mig)

    

      

Laureà Costa Iglesias

Avui, a les 3 de la tarda, el meu pare ha començat el seu camí cap a la Llum. El dia 3 de juny havia complert 93 anys amb un gran agraïment. Aquests dies passats, a Itàlia, em cridaven l'atenció grans esqueles enganxades a les parets anunciant la mort dels éssers estimats. D'aquí ve aquest muntatge fotogràfic que deixo al blog i que he manllevat del meu fill, que l'ha penjat al Facebook. Malgrat la seva humilitat i discreció, l'avi n'hauria estat content. Era un home del seu temps, però el feien molt feliç els avenços. Ens deixa el record d'una vida plena d'acceptació del que va i del que ve, de la fragilitat i de la fermesa de la vida, i sempre tenint ben present el seu eix: l'amor que germina en els nostres cors.

Aigües turbulentes

Per al gran escriptor japonès de la era Meiji, Mori Ogai, la jove escriptora Ichiyo Higuchi (morta tan prematurament de tuberculosi als 24 anys) era una dona de geni excepcional fins al punt d’escriure que se’n sentia un adorador. Segons Ogai, Higuchi tenia un autèntic sentit de la poesia, qualitat sempre molt valorada en les lletres clàssiques japoneses.

La seva novel.la curta Aigües turbulentes, que encapçala la publicació de cinc narracions més en el conjunt del volum titulat Aguas turbulentas (Erasmus), és una mostra excel.lent d’aquest altíssim sentit de la poesia en un text escrit en prosa.

Ichiyo Higuchi (1872-1906), procedent d’una antiga família de samurais, a partir dels 14 anys va rebre una bona educació clàssica a l’escola de poesia Haginoya, tot i que només va poder cursar estudis durant tres anys. En poc temps de diferència van morir el seu germà i el seu pare i ella va haver de fer-se càrrec, treballant en diversos oficis, de la seva mare i una germana. Higuchi va escriure milers de poemes, un diari i al voltant de quinze narracions que respiren una mateixa calidesa poètica.

A l’Extrem Orient, amb una aura de misteri i sota la influència de la filosofia zen, l’estètica japonesa apareix amb una bellesa continguda en unes formes estilitzades, ingràvides, d’una poesia afuada, sublim. Però sota aquest món de bellesa paisatgística, floral i d’atmosferes lunars, les aigües de la vida en la seva expressió dels sentiments fan la seva remor, tot i que se’n contingui el dolor, el plor, i només es deixi traslluir la melanconia.

No obstant això, en les seves narracions Ichiyo Higuchi fa un pas més enllà. I tot i tractar els clàssics temes de la literatura japonesa (com ara els conflictes entre les classes socials, o l’artifici en les relacions producte d’unes normes molt encotilladores), Higuchi trasllada als seus escrits els sentiments dels seus protagonistes, generalment dones enfront d’un món de formes aparentment gràcils (femenines?), però amb el domini ferri d’una cultura patriarcal.

En aquestes narracions d’Ichigo Higuchi, escrites en plena era Meiji i ben representatives de l’època que es va estendre entre 1868-1912, sembla que respirin també els aires del romanticisme europeu. Així, un lector d’aquí pot trobar alguns llaços de concordança en la història que s’explica a Nigorie (Aigües turbulentes), de Ichigo Higuchi, i alguns dels versos cantats que integren Das Lied von der erde (El cant de la terra), del músic jueu de parla alemanya, Gustav Mahler.

En el capítol final d’Aigües turbulentes, en una sòbria i delicada descripció, es veu com dos taüts surten de les cotxeres de casa Kikunoi. L’un va damunt un palanquí, l’altre només és un embalum a les espatlles de dos homes. El taüt-embalum correspon a Oriki, una geisha molt bella, però molt desgraciada. L’altre taüt correspon a Yuki Tomonosuke, un ric home que venia futons. Només la mort estil Romeu i Julieta els ha posat de costat. En vida, impossible. Entre la gent, la història té diverses versions, i al lector també li queden dubtes, ja que l’escriptora Higuchi tanca el relat amb la imatge d’un llum que de tant en tant es veu sobre el temple de la petita muntanya que presideix el poble. Llum que figura una ànima en pena que vagareja per un món de gust amarg.

En El cant de la terra de Mahler, després de les primaveres triomfants i dels vins de l’estiu que embriaguen, arriba l’hora del comiat, l’hora de la mort. En aquest moment, una veu s’exclama: “No m’ha estat mai propícia la sort en aquest món!” Mentrestant, la terra camina cap a l’hivern, les últimes flors es van esblaimant, les llunyanies blavegen i el món s’adorm. I és que tot és tan efímer. Només l’amor sembla perdurar, quan hi és.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 de juny de 2012)

(Estimats bloggers: obro un parèntesi vacacional. Fins a la tornada a finals de mes!)