Una vegada més torno al tema del
geni i la follia, que ja en els meus anys joves em va dur a explorar el camp de
la psicologia. No sempre el geni, l’artístic sobretot, va lligat a la follia. Però
moltes vegades, sí. Follies benignes i transportables la majoria, però al
capdavall follies.
Juan Rof Carballo, a qui he
llegit força darrerament, entre d’altres el seu llibre Fronteras vivas del psicoanálisis (1975), es va interessar per
aquesta germandat mental. Perquè tot passa per la ment, també la memòria que
ens dóna la noció d’identitat.
Tinc un amic, un artista integral
que conrea diverses disciplines amb mestria considerable i amb una imaginació
creadora fora del comú, que després d’un episodi tan traumàtic com és un intent
de voler morir per la pròpia mà, m’ha repetit diverses vegades que mai no s’ha
atrevit a psicoanalitzar-se a fons. El motiu: el temor a deixar pel camí
aquella part del seu geni que ell intueix lligat a un diguem-ne forat
existencial de dimensions desconegudes que precisament l’art sargeix o sublima.
He retornat al binomi geni i
follia a través de la lectura de Maruja
Mallo (Circe), de Shirley Mangini. En aquesta biografia dedicada a
l’excèntrica i controvertida pintora Maruja Mallo, i de la qual parlaré en un
altre moment, Shirley Mangini esmenta una contemporània seva, la pintora
Ángeles Santos. Sense antecedents sobre la vida d’aquesta artista, resulta
sorprenent la diferència que es troba en les teles surrealistes de la primera
època de Santos, amb les teles tan convencionals que va pintar després. Fa
estrany contemplar aquestes darreres quan s’han vist, per exemple, obres de
poderosa imaginació creativa com la titulada Un món (possiblement influïda per les pintures d’El Bosco, que
Ángeles Santos havia vist al Prado, pintures que també havien seduït Mallo i
Dalí).
Relata Mangini que una vegada el
guru avanguardista Ramón Gómez de la Serna va anar a visitar Àngeles Santos a
Valladolid, on la jove pintora vivia llavors amb la seva família. Gómez de la
Serna va trobar la noia presa d’una gran angoixa i sofriment com a resultat
d’haver treballat fins a l’extenuació. Ángeles Santos va lamentar-se davant
d’aquell home que no era misogin, dels pocs que hi havia a la seva època!, com
se sentia presonera per ser dona en aquell món i com això l’ofegava… Més tard,
quan Gómez de la Serna es trobava a París, Santos li va escriure una carta on
en un dels paràgrafs es llegeix: (…) i
després me n’aniré pel camp, fugint de que em vulguin convertir en un animal
domèstic.
Ángeles Santos va escapar-se de
casa aquella primavera de 1930. Hi ha qui diu que va voler suicidar-se. Quan la
van localitzar, el seu pare la va tancar en un sanatori de Madrid. Quan se’n va
assabentar, Ramón Gómez de la Serna va comdemnar la decisió de la família i va
insistir en la llibertat artística i personal de Santos. En un article, va
escriure: Els folls artistes i els
artistes folls han de ser al carrer!, em diu l’amic que m’escriu, i amb aquestes
paraules vaig comprendre de manera admirable el dret a la llibertat que tenen
els éssers genials, per perturbats que a nosaltres ens semblin.
En sortir del sanatori i tornar a
casa, Ángeles Santos va abandonar per sempre més la seva imaginativa,
enigmàtica i trencadora pintura. Amb el tancament i tractament oportú, s’havia
aconseguit justament allò del qual Santos havia volgut fugir: la domesticació
de la seva persona i del seu talent artístic, que alguns poden considerar
al.lucinat, i d’altres simplement genial.
(publicat a L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2012. A la imatge, Un món, d'Ángeles Santos)
