dimecres, 19 de desembre del 2012

Geni i follia




Una vegada més torno al tema del geni i la follia, que ja en els meus anys joves em va dur a explorar el camp de la psicologia. No sempre el geni, l’artístic sobretot, va lligat a la follia. Però moltes vegades, sí. Follies benignes i transportables la majoria, però al capdavall follies.
Juan Rof Carballo, a qui he llegit força darrerament, entre d’altres el seu llibre Fronteras vivas del psicoanálisis (1975), es va interessar per aquesta germandat mental. Perquè tot passa per la ment, també la memòria que ens dóna la noció d’identitat.
Tinc un amic, un artista integral que conrea diverses disciplines amb mestria considerable i amb una imaginació creadora fora del comú, que després d’un episodi tan traumàtic com és un intent de voler morir per la pròpia mà, m’ha repetit diverses vegades que mai no s’ha atrevit a psicoanalitzar-se a fons. El motiu: el temor a deixar pel camí aquella part del seu geni que ell intueix lligat a un diguem-ne forat existencial de dimensions desconegudes que precisament l’art sargeix o sublima.
He retornat al binomi geni i follia a través de la lectura de Maruja Mallo (Circe), de Shirley Mangini. En aquesta biografia dedicada a l’excèntrica i controvertida pintora Maruja Mallo, i de la qual parlaré en un altre moment, Shirley Mangini esmenta una contemporània seva, la pintora Ángeles Santos. Sense antecedents sobre la vida d’aquesta artista, resulta sorprenent la diferència que es troba en les teles surrealistes de la primera època de Santos, amb les teles tan convencionals que va pintar després. Fa estrany contemplar aquestes darreres quan s’han vist, per exemple, obres de poderosa imaginació creativa com la titulada Un món (possiblement influïda per les pintures d’El Bosco, que Ángeles Santos havia vist al Prado, pintures que també havien seduït Mallo i Dalí).
Relata Mangini que una vegada el guru avanguardista Ramón Gómez de la Serna va anar a visitar Àngeles Santos a Valladolid, on la jove pintora vivia llavors amb la seva família. Gómez de la Serna va trobar la noia presa d’una gran angoixa i sofriment com a resultat d’haver treballat fins a l’extenuació. Ángeles Santos va lamentar-se davant d’aquell home que no era misogin, dels pocs que hi havia a la seva època!, com se sentia presonera per ser dona en aquell món i com això l’ofegava… Més tard, quan Gómez de la Serna es trobava a París, Santos li va escriure una carta on en un dels paràgrafs es llegeix: (…) i després me n’aniré pel camp, fugint de que em vulguin convertir en un animal domèstic.
Ángeles Santos va escapar-se de casa aquella primavera de 1930. Hi ha qui diu que va voler suicidar-se. Quan la van localitzar, el seu pare la va tancar en un sanatori de Madrid. Quan se’n va assabentar, Ramón Gómez de la Serna va comdemnar la decisió de la família i va insistir en la llibertat artística i personal de Santos. En un article, va escriure: Els folls artistes i els artistes folls han de ser al carrer!, em diu l’amic que m’escriu, i amb aquestes paraules vaig comprendre de manera admirable el dret a la llibertat que tenen els éssers genials, per perturbats que a nosaltres ens semblin.
En sortir del sanatori i tornar a casa, Ángeles Santos va abandonar per sempre més la seva imaginativa, enigmàtica i trencadora pintura. Amb el tancament i tractament oportú, s’havia aconseguit justament allò del qual Santos havia volgut fugir: la domesticació de la seva persona i del seu talent artístic, que alguns poden considerar al.lucinat, i d’altres simplement genial.
(publicat a L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2012. A la imatge, Un món, d'Ángeles Santos)

4 comentaris:

  1. A banda dels condicionaments heretats ja en néixer, patim els que ens marca la "diferència", temuda per molts perquè fa por el desconegut i cal tallar-ho d'arrel.
    Així l'exemple que avui exposes.
    Olga X.

    ResponElimina
  2. M'has fet memòria d'aquella pel·li d'en Bergman "La hora del lobo" sobre un pintor que acaba aniquilat pels seus propis personatges. No coneixia aquesta història de l'Ángeles. Colpidora. Salutacions.

    ResponElimina
  3. Querida Teresa: en el fondo, lo que llamamos locura, pienso que no son más que exageraciones(cesiones catecolomínicas desproporcionadas)de herramientas que la mente humana tiene a su disposición para afrontar los retos que las circunstancias nos ponen delante. El tema es bastante serio y existen personas "perturbadas" que no pueden valerse por sí mismas. Evidentemente entre una persona "normal" y una "perturbada" hay estadios intermedios que representan a lo que se refería Gómez de la Serna.
    Un abrazo, José Mª Fontana

    ResponElimina
  4. Justo, José Mª. Hay una locura que incapacita totalmente a la persona. La 'follia' a la cual me refiero y también se refería Gómez de la Serna respecto de su amiga Santos es intermedia, por suerte.
    Un abrazo también para ti.

    ResponElimina