A primers dels anys vuitanta, des del minúscul estudi al
carrer Provença on jo treballava a casa com a dissenyadora free lance, a les dotze sentia les campanes de la Sagrada Família
com tocaven l’àngelus. Parava un moment, commoguda, i agraïa el privilegi de
tenir el temple tan a la vora. I més li tenia encara, emotivament parlant, per
com Carles Pelegrí (marit de l’artista del tapís, Dolors Oromí, tia del pare
dels meus fills), treballava com a advocat de La Junta Constructora del Temple
Expiatori de la Sagrada Família: des del carrer València on vivia hi anava cada
dia. La Sagrada Família era el seu lloc de treball.
Vaig viure d’a
prop les vicissituds per fer avançar les obres del temple que ara llueix
esplendorós. La subvenció del seu cost depenia únicament de les donacions. Ho
sé perquè en més d’una ocasió vaig ajudar en la tasca administrativa de passar
a màquina –quins temps!- els rebuts amb l’import de les aportacions. Alguns venien
amb noms i cognoms, molts eren anònims i, en general, amb quantitats més aviat
modestes llevat d’algunes excepcions com aquella vegada que el mateix Gaudí va
rebre per sorpresa un xec amb la quantitat fabulosa de 800.000 pessetes
d’origen desconegut per tal de continuar la construcció del temple. Aquesta
anècdota l’explica Josep Pla en el seu homenot
dedicat a Antoni Gaudí, que un altre paràgraf escriu: «Tots els observadors, testimonis i
escoliastes dels intríngulis de la Sagrada Família han estat conformes a
proclamar que la història del temple és inseparable de la misèria econòmica de
la falta de diners». En un altre lloc Pla afirma que Gaudí es va passar la vida
fent visites i demanant caritat.
Així va ser durant dècades fins que en un moment determinat la sort va canviar. ¿En quin moment es va produir l’esclat, l’abundància d’ingressos que l’any 1986 va propiciar que la Junta Constructora del Temple pogués encarregar a Josep M. Subirachs el grup escultòric de la façana de la Passió? Turistes japonesos havien començat a venir en massa a contemplar una obra que no només els entrava pels ulls sinó que els amarava l’ànima d’emoció. Els japonesos van ser grans propagandistes de la Sagrada Família i ha estat el turisme qui ha obert les portes a l’acceleració de les obres de la prodigiosa creació de Gaudí.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la foto una vista de l'interior de la Sagrada Família 15-12-2023)
