No volia viure en una tomba. El meu cos guardava el seu calor.
En el mezzo del camin della mia vita, volia beure en les fonts de la celebració més alta, més lluminosa. Allà on s’aturava el desig hi havia d’haver una festa esclarida com el cel de la tramuntana.
Vaig anar al temple d’Amor amb els cabells deixats anar, la vesta de fil subjectada amb una joia de plata.
Els himnes dels déus emergien a l’aire com aiguamarines en la mar d’Odisseu.
Però Amor venia d’un altre món.
Sota la lluna creixent, ell i els seus havien patit ferides en el camp de batalla. Tota Europa se’n va plànyer, d’aquella vergonya que ens posava una altra vegada davant del mirall de l’horror.
Quan el vaig conèixer, la guerra li havia fet un sangtraït a l’ànima.
De Penèlope havia après a teixir la paciència. I com les seves mans blanques, les meves també sabien com guarir els estrips del cor.
(poema en prosa d'Alba i cendra a París)
M'hi trobo a gust en aquestes teves alba i cendra, tan plenes de diàlegs amb els mites!
ResponElimina