Laura Albéniz

 

     Comissariada per Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, en l’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, s’hi mostra una peça que crida l’atenció pel seu petit format, però que imanta la mirada quan es contempla amb atenció. Es tracta d’una figura femenina molt estilitzada que duu una lira a la mà. És una al·legoria de la música, diu el rètol, i el seu estil bascula entre dues estètiques: la modernista i la noucentista, que en aquell moment tot just s’acabava d’estrenar. Però un ull molt entrenat també hi podria veure la mateixa gracilitat que tenien les pintures al fresc dels mestres grecs i romans, la qual cosa dona a entendre que som davant d’una artista de talent i molts registres per com ha sabut beure de l’aigua de l’art del dia sense perdre peu en la tradició. Amb l’Al·legoria de la música som davant d’una obra de Laura Albéniz (Barcelona, 1890 – 1944), filla del pianista i compositor Isaac Albéniz. Quan Laura era una nena i per compromisos paterns, la família va viure a Londres, on va rebre una formació exquisida. Els primers anys del segle XX va viure a París i a Niça, i va exposar la seva obra per primera vegada l’any 1906, a Brussel·les, obtenint bones crítiques.

     A Laura Albéniz, que va tenir com a mestre Xavier Gosé, se la considera, com al mateix Gosé, una precursora de l’Art Déco. Aquesta obra de petit format, realitzada l’any 1910, en pren la forma, però la sensibilitat creativa de Laura Albéniz va més enllà quan en la seva execució la jove artista hi mostra una ingravidesa que si l’haguéssim de comparar amb una música sens dubte seria la d’Erik Satie, que potser va conèixer a París.

     Laura Albéniz, la versatilitat artística de la qual es va manifestar en la pintura i en la il·lustració, va mantenir una bona relació amb artistes i intel·lectuals de l’època, com ara el filòsof Eugeni d’Ors, amb el qual també va mantenir correspondència. En les seves col·laboracions com a il·lustradora a la premsa, a La Esfera hi il·lustrava els articles que hi publicava Eugeni d’Ors, que la considerava la imatge de la dona ideal. Qui sap, doncs, si no va ser un dels models per a la seva Ben Plantada.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2025. A la imatge, una fotografia del petit quadre de Laura Albéniz presa en la mostra De montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914) 

Saule / Pau

     De camí a Damasc, Saule de Tars va sentir la veu de Jesús que el reptava: «Saule, Saule, per què em persegueixes?». De l’ensurt, el genet va caure del cavall. Saule, que havia estat un perseguidor implacable d’aquells cristians de primera hora, amb la seva conversió va esdevenir no només un dels grans predicadors del cristianisme sinó també un dels seus més inspirats conformadors. Sant Pau és un exemple dels més clars que és possible un canvi en la nostra vida que la transformi de manera radical.

     L’expressió «caure del cavall» ha esdevingut sinònim de canvi així com també de despertar a la veritat profunda que ens constitueix. Deixar, doncs, de ser qui eres per convertir-se en qui s’és de debò. No abunden, aquests canvis, si bé per il·lustrar aquest esdeveniment podem dir que en la història de la nostra literatura tenim l’exemple de la conversió de Ramon Llull.

     En parlar de canvi ens estem referint a un canvi profund, a un terratrèmol espiritual que ho canvia tot, a una transformació que empeny al compromís amb una causa que és més gran que nosaltres com en el cas del jueu romanitzat Saule a l’hora d’esdevenir Pau, apòstol del cristianisme.

     Entenent que l’existència és canvi, és en un moment principal en la vida de la nostra ànima que es produeix, si el deixem entrar, el canvi que ens retornarà al camí perdut enmig d’una selva de distraccions, i és evident que en el nostre món contemporani cada dia són més abundants i sorolloses. En els canvis, doncs, que ens porta la mateixa vida en el seu transcórrer i evolució, hi ha jerarquies: els canvis quotidians i els canvis transcendentals, canvis substancials per al nostre creixement com a persones amb qualitat humana. El camí de Saule a Pau va comptar amb les alforges dels seus talents, si bé en aquesta ocasió posats al servei de la doctrina predicada per Jesús: una doctrina de veritable conversió que, des de la seva mateixa naturalesa, és posada a prova cada dia a través de les obres d’amor, sempre i a tothora tant necessitades.

(article publicat a la revista Pluja de roses. Gener/Febrer de 2025. A la imatge, un assaig de Pere Antoni Pons, publicat per Fragmenta, on l'autor reflexiona sobre el canvi)

 

El Cant de la Sibil·la

Des del 16 de novembre de 2010, el cant de la Sibil·la forma part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, segons va ser declarat per la UNESCO. El 13 de desembre de 2004 (aquest any ha fet vint anys), ja havia estat declarat bé immaterial d’interès cultural pel Consell de Mallorca, indret de l’antiga corona d’Aragó on aquest cant tradicional va vèncer totes les inclemències del temps d’ençà la seva difusió a l’edat mitjana.

En el text del Cant de la Sibil·la, que dècades enrere a Mallorca encara el cantava a cappella un minyó amb la seva veu blanca, s’hi revela una profecia sobre la fi del món i la vinguda del Messies per segona vegada en el que ha de ser el dia del Judici Final. És un cant mil·lenarista cristià, doncs, de por a l’any 1000 que havia de portar la fi del món, i que malauradament ara no es desdiu del to apocalíptic que han adquirit els nostres dies afeixugats per guerres cruentes, migracions que no cessen, canvis climàtics que esdevenen diàfans als nostres ulls i líders que fan tanta por com la DANA que, inclement, va assolar terres valencianes causant tantes pèrdues materials, dolor per les terribles morts i provocant en els damnificats un sentiment de desemparament per causa de la mala gestió governamental.

En els seus inicis, el Cant de la Sibil·la era interpretat en llatí, però des del segle XIII hi ha documentació que indica que ja es cantava en català. Ens trobem doncs, davant d’una de les primeres expressions poètiques en llengua catalana, en la llengua del rei Jaume I i els seus descendents, i de la gent de la seva Corona, si bé també existeixen versions en llengua provençal.

     Essent com és la Sibil·la una figura femenina i el seu imaginari provinent de la història antiga (grega i romana), ens pot sorprendre que prengués protagonisme en aquest drama litúrgic i cant gregorià que es representa a les esglésies abans de la Missa del Gall, a la Nit de Nadal. Per aquest fet, al segle XVI, amb el Concili de Trento (1545-1543) va anar desapareixent per considerar aquesta representació un ritu pagà. Només es va conservar intacte a Mallorca i a l’Alguer, on el Cant de la Sibil·la pren el nom de Senyal del Judici. 

(article publicat a La Fura, 9 de gener de 2025) 

Conviure amb el dolor

El dolor té moltes cares i poc en sap res aquell que no n’ha patit. Això el pot fer insensible a la fragilitat humana. El dolor físic incapacita, el dolor anímic, metafísic, espiritual, també. En l’àmbit mèdic ha una frase popular: «El dolor propi és insuportable, el dolor dels altres exagerat». Per la seva experiència a ajudar a portar fills al món les llevadores afirmen que si els homes haguessin de parir la humanitat hauria desaparegut del planeta. Les mares sabem el dolor del part, si bé és un dolor que s’oblida tan bon punt tenim la criatura als braços encara que cal fer atenció a la depressió post part, un fet que no afecta, però, a totes les dones. Per aquest motiu a vegades no es té en compte la seva gravetat quan la mare se sent desemparada i desorientada, augmentant d’aquesta manera el sofriment de veure’s incompresa.

Al dolor físic crònic: corcó que no deixa viure, i n’hi ha molt en diverses malalties, se l’ha de comportar amb més o menys ajut de la farmàcia. Hi ha medicaments que tenen molts efectes secundaris. El dolor anímic té menys remei: l’ànima no es mostra en anàlisis i radiografies: és un sofriment intern que en el seu extrem: la desesperació insuportable i la negra obnubilació, pot portar al desig de llevar-se la vida.

No en parlem gaire, del dolor, com no parlem gaire de la mort, com si no fossin part indestriable de la vida. Sí que hi han reflexionat filòsofs i teòlegs, així com han mirat de pal·liar-lo metges i sanitaris. La medicina i la farmacopea avancen i en el millor dels casos acompanyada per gent sensible que no només pensa sinó que actua per donar confort amb iniciatives com la de la professora de filosofia Mercè Amat, que ha impulsat l’edició del llibre Conviure amb el dolor (Linx), els guanys del qual van destinats a Vall d’Hebron Institut de Recerca, activitat necessària per donar solucions als problemes de salut que tant de dolor físic i mental provoquen. En aquest volum trobem testimonis escrits: poesia i narrativa; visuals: fotografia i dibuix; musicals: partitures; i testimonis reflexius: mèdics, psicològics i filosòfics, que responen a experiències amb el dolor per part dels participants. «Madurem amb els danys, no amb els anys». Aquest llibre n’és un exemple passat pel sedàs de la creació artística.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de gener de 2025. A la imatge una figuració d'un virus, Museu de la Ciència, de Barcelona)     

Emily Dickinson, passió i enginy

 

En el nostre viatge a Mallorca a principis d’octubre del 2024, en una llibreria de vell de Palma vaig trobar una publicació preciosa: Poemes de passió i enginy (Casa de Cultura, Manacor, 1988). Es tracta d’una edició de quaranta poemes escollits d’Emily Dickinson en la versió de Joan Cerrato.   

Emily Dickinson (Amherst, Massachssets, 1830-1886), anomenada «la flor del Transcendentalisme Americà», és una de les veus poètiques més importants del Període Romàntic (1810-1865), si bé cal considerar que la seva lírica és d’una originalitat radical, i, per tant, molt moderna, tant en la seva època com ara mateix. La seves composicions, generalment de pocs versos, estan elaborades amb una gran escrupolositat: tota paraula i tota puntuació (són famosos els seus guionets) està pensada no només per la seva sonoritat sinó, sobretot, pel seu nivell espiritual. Que no s’enganyi el lector amb les seves peces curtes, algunes amb aparença de telegrama: sovint s’hi amaga la lluminositat de les idees vitals i l’èxtasi transcendental.

Emily Dickinson no va publicar gaire res en vida: va deixar sense publicar més de mil poemes. «Aparentment infeliç i solitària, també fou àgil i vivaç. Aquest retir era del tot voluntari», escriu Cerrato en la nota introductòria als poemes que podem llegir en l’anglès original i la traducció catalana. Emily Dickinson va escriure unes miniatures poètiques que no són gens fàcils de traduir. La seva prosòdia és excèntrica i les imatges que empra plantegen seriosos problemes d’interpretació, la qual cosa augmenta la dificultat de traducció, ja que els poemes no són, com sovint ara veiem fer, una juxtaposició d’imatges sinó que cada imatge remet a un sentit profund que cal interpretar a la llum del corrent Transcendentalista al qual va pertànyer Henry David Thoreau Concord, Massachussets, 1817-1862. Thoreau és conegut sobretot pel seu llibre Walden, o la vida als boscos, precursor de les actuals idees ecologistes i la teoria del decreixement. La natura, doncs, viscuda de manera intensa, per com el que és a fora és a dins, i el que és a dins és a fora. «L’aigua, s’aprèn de la set./ La terra, pels oceans navegats», escriu Emily Dickinson, i el cor s’obre a la meditació que en el mateix poema li fa dir: «La pau, en les batalles contades...»  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de desembre de 2024)                                          

Mary Shelley

 

Mary Shelley (Londres, 1797-1851) és la mare literària de Frankenstein, novel·la ara reeditada per Viena Edicions en la traducció de Xavier Zambrano. Aquesta criatura d’aparença humana pren el nom de Victor Frankenstein. Des de la seva època d’estudiant de filosofia a Ginebra es va obsessionar per trobar la forma científica per donar vida a la matèria inanimada. Amb aquest propòsit es va dedicar a reunir part de cossos humans per construir la criatura a la qual va donar alè mitjançant una descàrrega elèctrica. La imatge en blanc i negre d’aquest moment la tenim a la retina a través de la pel·lícula Frankenstein (1931), amb Boris Karloff en la interpretació de l’ésser espantós que feia por a tothom qui el veia. És així com amb el seu talent i imaginació Mary Shelley, que va publicar la novel·la l’any 1818 de manera anònima (es considerava que cap editorial no voldria publicar un llibre de terror escrit per una dona) va inaugurar el que ara en diem ciència ficció i el terror gòtic.

Anant més enllà de les etiquetes i a propòsit de l’argument podem reflexionar sobre l’instint superb de l’home per posar-se en el lloc del Creador, instint que sembla voler emular la facultat femenina per donar vida a través del propi cos en el procés de l’embaràs i el part, tot i que aquesta tesi no s’hagi posat sobre la taula que jo sàpiga, si bé és possible que Mary Shelley la tingués al cap quan va escriure Frankenstein quan només tenia divuit anys i ja era parella del seu futur marit, el poeta Percy Shelley. Conta la història que en el transcurs d’una tempesta d’estiu a la vora del llac Léman, Lord Byron va proposar un desafiament literari als visitants: escriure històries terrorífiques a tenor de l’ambient. En el grup hi havia Mary, que va concebre la idea d’una criatura prefabricada mitjançant el concurs de la ciència que en aquest cas va donar un monstre, i que als ulls del segle XXI podem veure com una premonició de la creació humana contra natura. En l’argument de Frankenstein Mary Shelley introdueix encara una altra reflexió moral molt d’acord amb la filosofia romàntica: la veritat i l’aparença. La criatura és terrorífica per a qui la veu només des del seu aspecte monstruós.

(article publicat al setmanari La Fura, 5 de desembre de 2024)

Les roses de Teresina inspiren

 

Els llibres guarden sorpreses. L’any 1946, un pare jesuïta, Joan Baptista Bertran (Sant Joan de les Abadesses, 1911 – Sant Cugat del Vallès, 1985), va publicar en una edició il·lustrada de només cent exemplars i que de manera atzarosa ha vingut a parar a les meves mans, un recull de poemes en castellà: Arca de fe. En seguirien molts d’altres. Aquest professor de llengua castellana als col·legis de Gènova (1935-38), València (1943-59) i, finalment, Barcelona (1959-70), havia començat a escriure en català (1925-35). Va retornar a aquesta llengua l’any 1982 quan va publicar en prosa Del meu poble, encara, i els poemes Més enllà dels ulls (1984). L’any 1989, un grup d’amics va editar un volum antològic de la seva poesia.

En la seva etapa barcelonina el pare Bertran va col·laborar amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana i en les activitats culturals que organitzava el Fòrum Vergés, que recordem molts joves de la meva generació, com el recordaria la meva mare si visqués: moltes vegades hi anava amb ella, a conferències i cine fòrums, a la sortida de les classes de batxillerat nocturn de l’Institut Maragall.

Arca de fe, editat a València, és llibre religiós que va tenir bona acollida, tal com es recull en un full volant que he trobat entre les pàgines del volum imprès en paper de fil. D’entre els comentaris, voldria ressaltar unes paraules d’aquell mestre de l’escriptura que va ser Azorín: «Arca de fe es un llibre claro, sobrio y sencillo. Ya era hora que saliéramos de las sempiternas incoherencias. Ha tenido el autor el valor de romper unas ligaduras que tienen atados nuestros poetas desde casi medio siglo». Els poemes estan escrits en vers lliure i sense la retòrica que enfarfegava tanta de la poesia escrita en la postguerra: la poètica del pare Bertran, lluminosa com la seva espiritualitat, respon a una inspiració, tal com escriu ell mateix: «Mi gratitud a Santa Teresa de Jesús Niño, entre cuyas rosas -¡tan divinas, tan humanas!- escondí un día, confiadamente, mi lira».

(article publicat a la revista Pluja de Roses, número 719 - Novembre/Desembre 2024)