Kint abans de Kandinsky

 

El pintor Vasili Kandinsky és l’autor del tractat L’espiritual en l’art (1911). Hilma af Klint l’havia precedit, però, en aquest tipus de pintura abstracta, si bé no va ser fins dècades després, concretament als anys 80 del segle XX, que la seva obra va ser coneguda. Havia romàs en l’anonimat.

Hilma af Klint va néixer a Solna, Suècia, l’any 1862, i va morir l’any 1944. Va formar part de la primera generació de dones europees que van poder fer estudis d’art a la universitat. Al principi va pintar obres d’estil naturalista d’una bellesa subtil, el primer pas per donar a llum una obra creativa que es distingiria per l’ús dels mateixos colors pastel en unes composicions geomètriques en les quals hi emergeix el seu món interior, visionari, i que en algun moment, salvant les distàncies temporals i d’estil, recorden les visions de l’abadessa Hildegarda von Bingen del segle XIII.

No és d’estranyar, ja que Hilma af Klint es va interessar per la teosofia. Va aprofundir en el món esotèric que alena en totes les religions. La teosofia, molt de moda en el tombant dels segles XIX i XX, va ser el principal motor creatiu de Klint, que va dur a terme unes creacions pures i instintives que, no obstant això, apareixen amb una espectacular harmonia cromàtica i geomètrica. Ben diferent de les obres de la mèdium Josefa Tolrà, les obres de Klint són reposades, mil·limetrades, d’una contenció prodigiosa. Klint pintava a posteriori de les sessions espiritistes que feien amb el grup d’artistes Les cinc. Aquestes dones estaven interessades en la metafísica, l’espiritualitat, la qual cosa es mostrava en unes obres no figuratives en el sentit clàssic, el seu art transmetia idees espirituals.

Abstracció i misticisme impregnen les obres de Hilma af Klint. Autora d’unes 1400 obres, mai no les va exposar aconsellada per Rudolf Steiner, famós filòsof de l’època que li va dir que «el món no estava preparat encara per entendre-les». Cert quant a contingut simbòlic, si bé les obres de Klint poden ser contemplades des d’un punt de vista estètic: encomanen serenitat per l’equilibri entre les forces contràries, pel diàleg entre la dualitat de l’existència entre els binomis masculí/femení, terrestre/celeste, llum/foscor.

(article publicat a La Fura, 28 d'octubre de 2021. A la imatge, una pintura de Hilma af Klint)

Els lars familiars

 

Quan un o una dels nostres morts esdevé un dels nostres lars familiars és un misteri. Els lars, en llatí lares, eren unes divinitats de la mitologia romana, o per precisar una mica més hem de dir que tenen procedència etrusca. La particularitat dels lars és que aquests déus domèstics, intermediaris dels grans déus, eren els encarregats de tutelar la llar i la família. Dels lars ve la paraula llar amb el gruix de significats que conté, ja que una casa no necessàriament és una llar, i una llar ho pot ser fins i tot un cobert.

Els lares familiari eren inseparables de la família. Si la família canviava d’adreça, cosa molt freqüent en els nostres dies, els lars anaven amb ells. També pot ser, i d’aquí ve que un o una dels nostres morts esdevingui un lar familiar, sigui present a través d’una fotografia, o fins i tot simplement en el record, ja que el que fa aquest lar és tutelar, vetllar per la família. Segur que més d’una vegada heu tingut la sensació que el pare, la mare, o aquell avi o àvia, són amb vosaltres per donar-vos energia per encarar moments difícils. No tots els nostres morts esdevenen lars, només ho són aquelles persones que en vida ja eren especials i que d’una forma gairebé espontània per part de la família se’ls invoca en situacions crítiques, que és quan ens sentim més vulnerables encara que hàgim fet professió d’ateus.

Antigament, en la vella Roma, només els esperits dels bons homes eren honorats com a lars. Les dones no podien esdevenir lars, tot i que, si ho mirem bé, acostumen a tenir un grapat d’aptituds de signe humanitari que les fan candidates de primer nivell. En canvi, els infants de més de 40 dies sí que ho podien ser, i alguna cosa molt profunda deu quedar en les nostres psiques perquè els infants morts prematurament de seguida adquireixen el rang d’àngels tutelars. Però «els temps estan canviant», com deia Bob Dylan als anys setanta, i algunes de les nostres mortes han esdevingut lars. A casa, la meva mare fa sentir molt viva la seva tutela ja des del primer dia, com si hagués nascut, viscut i mort per tenir cura de la seva família.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de novembre de 2021. A la fotografia, els meus pares)

Un mite català

 

     

A Mites i felicitat dels catalans (Pagès editors, 1998), un assaig publicat per primera vegada l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, el periodista anglès John Langdon-Davies (1897-1971) va escriure sobre l’energia que visualment, física i simbòlica es transmet a través de la sardana: «L’energia és un plaer etern: la rotllana de la sardana és un símbol d’aquesta creença, és el símbol de la insòlita vitalitat de molts escriptors, poetes i pintors catalans. Les seves vides no són tan plenes ni sofisticades ni tan complicades com la vida bloomsburyana, però es basen en la idea que val més treballar que estar parat, que val més l’entusiasme, encara que sigui poc crític, que la inèrcia hipercrítica»

¿Què en queda d’aquest mite encarnat per catalans creatius fins a les alçades de Gaudí, la gravidesa sensorial de Casals o la potència de la Víctor Català per posar només uns exemples? Amb maneres tan elegants com contingudes, uns i altres es van arremangar, i amb les seves mans i ments treballadores van mantenir amb energia una forja incansable que mai no va deixar de fer servir el cisell, la ploma, l’arquet.

Aquestes figures eren el cap de brot d’una societat que tocant de peus a terra no deixava de pensar en una vida enaltida per l’esforç que crea bellesa. Mentrestant la vulgaritat del «dictador materialista de pensament», com en diu Langdon-Davies de Primo de Rivera, plantava la seva bandera en terra catalana negant-li la llengua que és el primer pas per negar-li la cultura.

Estem parlant d’una època extingida? Ha passat un segle i des del punt de vista cultural ara hi ha molt renou, impostura i tanta quincalla que no deixa veure obres amb el pòsit de l’energia que sent un plaer etern marca la consciència del present. El mite dels catalans entre el seny i la rauxa és un mite en el qual les individualitats creatives que l’encarnen no es guarden sinó que es donen, buscant la felicitat de la gent perquè la felicitat no és si no és compartida, si l’energia no circula en una sardana que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres. Això val també per a la política.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'octubre de 2021. A la imatge, l'escultura de Josep Cañas dedicada a la sardana. És a la muntanya de Montjuïc des del 1965)

Els set pecats capitals

 

La nòmina dels set pecats capitals: gola, supèrbia, peresa, enveja, ira, luxúria i avarícia, era un tema bàsic en la nostra formació escolar que s’aprenia abans dels nou anys, quan fèiem la Primera Comunió. Eren temps en què el catolicisme impregnava la societat amb els seus valors morals, ètics i cívics.

En les nostres societats cada dia més secularitzades el pes de l’àmbit del transcendent i el de les religions és tan migrat. Però el mal a petites o grans dosis és com sempre ben present, ja que el mal no és una cosa abstracta sinó que es concreta en uns instints i actituds que, portades a l’extrem, poden resultar pernicioses per a tothom, començant per un mateix, que n’és la víctima. Quan un fosc sentiment d’enveja ens amarga el cor ens fa tornar verds, així com ens tornem vermells de foc quan som presos d’un atac d’ira.  

Esmento aquests colors perquè, inspirat per la incidència nefasta dels pecats capitals en la conducta humana fins a degradar-la, l’any 2014 l’artista vendrellenc Joan Descals va pintar a manera de retaule un impressionant oli sobre fusta amb l’escenificació dels set pecats capitals que iconogràficament podem emparentar amb les pintures d’El Bosco o assimilar a la imatgeria gòtica. En aquest retaule s’expressen de forma plàstica diversos nivells de baixesa en què, presos per aquestes passions, poden arribar a anul·lar-nos la consciència fins a perdre’n les regnes. La contemplació d’aquesta pintura sobre els efectes en l’ànima dels pecats capitals ha motivat Mireia Juanola, que ha escrit uns poemes que hi dialoguen. Aquesta relació entre les escenes del retaule i els poemes que s’hi inspiren ha impulsat una nova creació per part de Joan Descals, que ha pintat set peces més, una per a cada pecat, en un format abstracte que participa de la mateixa força artística que les obres figuratives del retaule.

Amb aquestes obres plàstiques de Joan Descals i els poemes de Mireia Juanola s’ha editat Els Set Pecats Capitals (Ònix Editor). La potència visual de les imatges gràfiques i poètiques conviden a una reflexió a fons sobre aquestes pulsions negatives de l’ànima, ja que allà on hi ha una virtut humana en els seu revers hi pot haver el seu pecat.

(article publicat al setmanari La Fura, 30 de setembre de 2021)

Temps de verema

Al setembre és temps de verema en sentit real: el raïm és a punt per ser collit. Les vinyes, que a la primavera apareixien a la vista com un mar verd de pàmpols, ara són curulles dels fruits esplendorosos que esdevindran el most del vi, del cava. Si tanquem els ulls i parem atenció a l’aire, podem percebre’n l’olor característica que dona identitat olfactiva a tot el territori: el jardí penedesenc de Dionís.

A l’inici de la tardor és temps de verema també en sentit metafòric per aquells que han treballat la seva vinya creativa sense plànyer esforç, treball constant. És temps de verema per a Assumpció Forcada, nascuda a Sudanell, Lleida, i Fina R. Palau, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, cantautores i poetes amb una obra de llarg recorregut. Amb el títol Temps de verema han publicat un volum on han recollit un conjunt de poemes sobre la vinya i el vi, publicats en llibres anteriors, als quals hi han afegit poemes inèdits. El volum es clou amb unes partitures de les seves cançons.

Per a Fina R. Palau, el paisatge de les vinyes és el paisatge de la seva infantesa, els records d’aquell temps gravats al foc de la memòria. Mai no s’obliden experiències que duen imatges incorporades: «Amb l’aixada i un cistell/ i el pare al costat...» Moments de poques paraules, però de gran intimitat afectiva: una noieta al costat del seu pare camí de la vinya per cavar-ne la terra, per esporgar-ne els ceps. Aquesta és una imatge ara ja del segle passat, però tan present en l’evocació de l’autora.

Per a Assumpció Forcada el paisatge de la vinya és una descoberta: així contempla els ceps a l’hivern, la seva escultura feta pel temps tan lentament com precisa, i s’alegra amb les «garlandes de pàmpols» que a la primavera decoren els ceps, i s’extasia amb un cistell de raïm posat sobre la taula, un bodegó en viu.

El temps de verema ens recorda el cicle de la natura, la seva correspondència en les nostres vides. Quan el cicle de la vinya i el vi hagin fet el seu recorregut, serà l’hora del brindis, el moment del goig que no allunya treballs, sofriments o decepcions, però que il·lumina l’estança de la nostra vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de setembre de 2021. El raïm de la fotografia és moscatell, i està al punt...)  

Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)

Mestratge d'Eugeni d'Ors

 

L’any 1967 l’editorial Aguilar va publicar Menester del crítico de arte, d’Eugeni d’Ors, que comprèn un conjunt de textos escrits entre els anys 1924-1934, en els quals es veu el pensament orsià en «la seva admirable contribució a la construcció de la teoria de l’art i a la formació de la sensibilitat artística de l’home contemporani», tal com es diu al text de presentació.

Qualsevol llibre d’Eugeni d’Ors és una mina intel·lectual i, per tant, també de mestratge, en aquest cas sobre la crítica d’art i el mester o ofici de practicar-la. D’entrada el filòsof pren posició quan escriu, i tradueixo: «La meva primera actitud crítica davant l’obra d’art nova –o nova per a mi- se centra en el silenci... No s’aconsella a ningú que me n’arrenquin, forçant l’aparició del judici. No em porta bon resultat, per impaciència, forçar-me».

Una actitud sàvia ja llavors, en què els dies s’acceleraven al compàs dels futurismes en tots els camps. Ara aquesta actitud està totalment fora del nostre temps i, per tant, és més necessària que mai. Què es pot copsar, de profund, mirant res a la velocitat del llamp? Com a espectadora de qualsevol obra d’art necessito un temps determinat per absorbir amb els cinc sentits l’obra que tinc davant dels ulls, tot i la meva ràpida intuïció, facultat que em serveix per apreciar el fulgor, si n’hi ha, i el cop de cor afectiu que em provoca en la sensibilitat. Però tot això demana una posterior i «llarga etapa de calmós mirar», com escriu Eugeni d’Ors, quan de l’obra es desprèn la cristal·lització d’alguna forma de bellesa, també l’abstracta, és clar.

Eugeni d’Ors tenia respecte per la pràctica de l’art i es demanava un silenci contemplatiu per fer-se’n càrrec. D’Ors dibuixava i sabia del secret que conté tota manifestació plàstica i volia apreciar-lo amb una observació atenta, no apressada. El temps permet percebre ‘allò’ que val la pena descobrir. El mestratge d’Eugeni d’Ors com a crític hauria de circular com un bé preciós en una època en què es tracta la cultura com un bé material per consumir, no per gaudir, i l’opinió crítica sembla una flor en el desert de Mart.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'agost de 2021)