Temps de verema

Al setembre és temps de verema en sentit real: el raïm és a punt per ser collit. Les vinyes, que a la primavera apareixien a la vista com un mar verd de pàmpols, ara són curulles dels fruits esplendorosos que esdevindran el most del vi, del cava. Si tanquem els ulls i parem atenció a l’aire, podem percebre’n l’olor característica que dona identitat olfactiva a tot el territori: el jardí penedesenc de Dionís.

A l’inici de la tardor és temps de verema també en sentit metafòric per aquells que han treballat la seva vinya creativa sense plànyer esforç, treball constant. És temps de verema per a Assumpció Forcada, nascuda a Sudanell, Lleida, i Fina R. Palau, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, cantautores i poetes amb una obra de llarg recorregut. Amb el títol Temps de verema han publicat un volum on han recollit un conjunt de poemes sobre la vinya i el vi, publicats en llibres anteriors, als quals hi han afegit poemes inèdits. El volum es clou amb unes partitures de les seves cançons.

Per a Fina R. Palau, el paisatge de les vinyes és el paisatge de la seva infantesa, els records d’aquell temps gravats al foc de la memòria. Mai no s’obliden experiències que duen imatges incorporades: «Amb l’aixada i un cistell/ i el pare al costat...» Moments de poques paraules, però de gran intimitat afectiva: una noieta al costat del seu pare camí de la vinya per cavar-ne la terra, per esporgar-ne els ceps. Aquesta és una imatge ara ja del segle passat, però tan present en l’evocació de l’autora.

Per a Assumpció Forcada el paisatge de la vinya és una descoberta: així contempla els ceps a l’hivern, la seva escultura feta pel temps tan lentament com precisa, i s’alegra amb les «garlandes de pàmpols» que a la primavera decoren els ceps, i s’extasia amb un cistell de raïm posat sobre la taula, un bodegó en viu.

El temps de verema ens recorda el cicle de la natura, la seva correspondència en les nostres vides. Quan el cicle de la vinya i el vi hagin fet el seu recorregut, serà l’hora del brindis, el moment del goig que no allunya treballs, sofriments o decepcions, però que il·lumina l’estança de la nostra vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de setembre de 2021. El raïm de la fotografia és moscatell, i està al punt...)  

Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)

Mestratge d'Eugeni d'Ors

 

L’any 1967 l’editorial Aguilar va publicar Menester del crítico de arte, d’Eugeni d’Ors, que comprèn un conjunt de textos escrits entre els anys 1924-1934, en els quals es veu el pensament orsià en «la seva admirable contribució a la construcció de la teoria de l’art i a la formació de la sensibilitat artística de l’home contemporani», tal com es diu al text de presentació.

Qualsevol llibre d’Eugeni d’Ors és una mina intel·lectual i, per tant, també de mestratge, en aquest cas sobre la crítica d’art i el mester o ofici de practicar-la. D’entrada el filòsof pren posició quan escriu, i tradueixo: «La meva primera actitud crítica davant l’obra d’art nova –o nova per a mi- se centra en el silenci... No s’aconsella a ningú que me n’arrenquin, forçant l’aparició del judici. No em porta bon resultat, per impaciència, forçar-me».

Una actitud sàvia ja llavors, en què els dies s’acceleraven al compàs dels futurismes en tots els camps. Ara aquesta actitud està totalment fora del nostre temps i, per tant, és més necessària que mai. Què es pot copsar, de profund, mirant res a la velocitat del llamp? Com a espectadora de qualsevol obra d’art necessito un temps determinat per absorbir amb els cinc sentits l’obra que tinc davant dels ulls, tot i la meva ràpida intuïció, facultat que em serveix per apreciar el fulgor, si n’hi ha, i el cop de cor afectiu que em provoca en la sensibilitat. Però tot això demana una posterior i «llarga etapa de calmós mirar», com escriu Eugeni d’Ors, quan de l’obra es desprèn la cristal·lització d’alguna forma de bellesa, també l’abstracta, és clar.

Eugeni d’Ors tenia respecte per la pràctica de l’art i es demanava un silenci contemplatiu per fer-se’n càrrec. D’Ors dibuixava i sabia del secret que conté tota manifestació plàstica i volia apreciar-lo amb una observació atenta, no apressada. El temps permet percebre ‘allò’ que val la pena descobrir. El mestratge d’Eugeni d’Ors com a crític hauria de circular com un bé preciós en una època en què es tracta la cultura com un bé material per consumir, no per gaudir, i l’opinió crítica sembla una flor en el desert de Mart.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'agost de 2021)

La pintora Montserrat Fargas

 

Montserrat Fargas (Barcelona, 1908 – circa 1975) va ser la companya d’Apel·les Fenosa entre els anys 1930 i 1939, entre la tornada de l’exili parisenc de l’escultor i la fugida després de la desfeta de la Guerra Civil. Però Montserrat Fargas, una dona elegant i gestualitat expressiva en la posa, tal com es veu en els retrats d’aquells anys i en l’escultura que li va fer Fenosa, va ser una artista ben coneguda i activa durant aquesta dècada prodigiosa: Montserrat Fargas va exposar de manera individual i col·lectiva els seus dibuixos, aquarel·les i pintures a l’oli a les sales més rellevants de Barcelona i va participar en una munió de certàmens artístics tal com queda reflectit a la premsa del moment i en els comentaris crítics de la seva obra. Ara podem resseguir les traces de la seva vida i obra en les obres exposades amb el bon gust habitual de Josep Miquel Garcia, comissari de l’exposició i autor del catàleg de la mostra que es pot visitar a la Fundació Fenosa del Vendrell.

En l’exposició es pot admirar l’habilitat artística de Montserrat Fargas pel dibuix, el tractament del color i l’espontaneïtat dels traços i taques de la tinta xinesa molt més enllà d’algun comentari micromasclista, com en diríem ara (a l’època devia ser freqüent) sobre els seus «dibuixos delicats i sensibles». El traç de Fargas no violenta ni el paper ni la tela, i tant que no, el deixa fluir sobre la superfície segons el seu temperament artístic que, posats a buscar companys d’estètica, es podria agermanar al d’artistes com Enric-Cristòfol Ricart, Francesc Domingo o  Pere Pruna. Amb aquesta associació tracto de situar al seu lloc una artista que tenia la seva personalitat, ara desconeguda potser perquè la pintora va anar a viure un temps a Madrid, si bé la carrera artística de Montserrat Fargas va continuar després del daltabaix bèl·lic. Fargas va continuar treballant i va exposar a Barcelona en diverses ocasions. L’any 1953, Juan Barcino diu d’unes litografies: «Montserrat Fargas demuestra también saber poner atención a rasgo, línia y forma». Aquesta apreciació ja s’ajusta més a l’art de Montserrat Fargas, al seu estil estilitzat, essencial, però ferm en el que Barcino en diu atenció i que jo en diria intenció en l’expressió.

(article publicat a La Fura, 29 de juliol de 2021. A la imatge, una aquarel·la de Montserrat Fargas exposada a la Fundació Fenosa del Vendrell) 

L'home i l'artista Picasso

 

L’any 1963 es va inaugurar el Museu Picasso de Barcelona, no pas amb aquest nom, sinó com a Col·lecció Jaume Sabartés, escultor i amic que havia estat el seu secretari. Era un subterfugi, ja que el dictador Franco encara senyorejava al palau del Pardo i Picasso estava exiliat a França, on va morir a la seva casa de Mougins l’any 1973.

El Museu Picasso és un monument a Picasso, sens dubte un artista genial. Aleshores estudiant d’art, vaig visitar el museu Picasso tan bon punt va obrir les portes al carrer Montcada. No és el mateix veure una pintura en una diapositiva com les que ens passaven a l’escola, que veure el quadre en directe. La impressió és fenomenal. La primera època de la seva pintura amb rerefons modernista, i les èpoques posteriors: la blava, la rosa, i la inicialment cubista, fruit de la seva estada a Horta de Sant Joan, imantaven la meva mirada. Però de seguida vaig advertir en alguns quadres cubistes una violència que em produïa un cert desassossec. En aquell moment vaig pensar que calia conèixer més a fons la vida de Picasso. Com l’antropòleg Lluís Duch, crec que tot s’explica per la biografia.

Vaig trigar bastant a llegir testimonis personals. En aquell moment en el mercat català no hi havia res enllà dels textos que parlaven de la seva obra. L’any 1990 vaig llegir els tristos records de Fernande Olivier; l’any 2002 vaig llegir els records punyents de Marina Picasso. Em van trasbalsar fins al punt d’arribar a escriure un conte que vaig publicar al recull El saber del cor (2013). L’home Picasso no hi queda bé, la qual cosa no treu l’admiració, no em canso de mirar les seves Menines. En aquells dies ja es començava a parlar més obertament del mal tracte que infligia a les seves companyes de vida. Dur va ser llegir la biografia de Dora Maar (2014): Picasso va destrossar la vida a una jove i bona fotògrafa. Dues de les seves dones es van suïcidar. L’home que hi ha en un dels més grans artistes del segle XX es mostra detestable. S’ha de poder dir amb llibertat de consciència. És el que ha fet l’artista Maria Llopis amb les seves alumnes de l’escola Massana amb una performance, una acció silenciosa al Museu Picasso. És de justícia per a les víctimes.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de juliol de 2021. A la imatge, un fragment d'una pintura de Picasso amb un perfil de dona)

García Lorca i Catalunya

 

Federico García Lorca, poeta de tarannà suau, tranquil, serè, imantava, seduïa els seus interlocutors i espectadors amb la llum de la seva paraula, amb el seu encant com a persona. Federico García Lorca va encaixar a Catalunya, espai cultural obert i receptor entusiasta del seu art poètic, teatral, musical, plàstic. García Lorca va fer molts amics a Catalunya, i Catalunya el va estimar a través d’aquests amics, entre d’altres: els germans Anna i Salvador Dalí, Margarida Xirgu, Josep M. de Sagarra, i tota la plèiade d’artistes i intel·lectuals de la generació del 27 catalana.

La primera estada de García Lorca a Catalunya va tenir lloc a l’Empordà durant la Setmana Santa de l’any 1925, quan Salvador Dalí, company seu a la Residencia de Estudiantes de Madrid, el va convidar a la casa familiar. Ho reporta amb detall Salvador Giné al llibre Federico García Lorca a Catalunya (Viena), que ressegueix l’itinerari vital i artístic de García Lorca per tot el país. Es tracta d’una guia ben documentada dels indrets on García Lorca va viure, els llocs que va visitar i actuar, els teatres on va rebre aplaudiments abrandats, ja fossin escenaris selectes o platees obreres. Els últims aplaudiments els va escoltar a Mataró el dimarts 7 de gener de 1936, al Teatre Clavé Palace, on Margarita Xirgu representava l’obra Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Enderrocat en la dècada de 1970, d’aquest teatre només se’n conserva la façana.

Aquesta guia dels indrets lorquians a Catalunya fa de bon seguir i ens podem fer ressò de les paraules que García Lorca va escriure a Melchor Fernández Almagro: «Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! [...] Además, yo soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construída y tan harta de Castilla».

Amb només dues paraules defineix Federico García Lorca la gent que va conèixer i apreciar a Catalunya: gent ben construïda i farta de Castella, ja fossin intel·lectuals de primera fila, ja fossin la gent treballadora que s’asseia als teatres dels ateneus. Llegir la guia de Giné permet acompanyar uns i altres tot fent memòria del poeta assassinat pel feixisme que, malauradament, no cessa en la seva brutalitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de juliol de 2021)

Dones poetes

 

Apostar per la cultura i el territori hauria de ser una fita significativa en una Catalunya inaugural com la que volem. El territori, els seus paisatges i accidents geològics influeixen més del que ens pensem en l’imaginari sensible i visual dels creadors. És evident, doncs, que la comarca del Garraf, des de la qual escric aquest article, té una personalitat ben remarcable entre la costa i el massís que li dona nom, així com hi destaca la reverberació de la llum en l’aire, curiosament al Garraf i a Sitges blanca, a Vilanova i la Geltrú i a Cubelles blava.

La geografia i la geologia són agents importants en la nostra biografia. Per aquesta raó fa de bon llegir per exemple la influència a nivell intel·lectual del paisatge d’alta muntanya i la climatologia dura, feréstec, que va inspirar alguns dels principals conceptes nietzscheans. A Les allaus de Sils Maria (Fragmenta), el filòsof Michel Onfray explica que és a Sils Maria, Suïssa, on Nietzsche es va fer conscient d’una de les seves idees estrella: la de l’etern retorn.

Catalunya és un mosaic de paisatges i per força ha de donar una gran pluralitat de veus poètiques. Per aquest motiu m’ha resultat molt atraient la lectura de Dones poetes de la Maresma (Voliana edicions). D’entrada, cal fixar-se en la paraula Maresma, no pas Maresme, extreta Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll. És indicativa de la voluntat de donar protagonisme fins i tot gramatical a les dones en aquest treball que han dut a terme Emília Illamola i Queralt Morros, curadores d’aquesta antologia de poetes de la Maresma que abasta el segle XX fins ara.

Són cent set les dones poetes que en aquesta antologia donen fe del seu quefer poètic i que segons les curadores pretén que un públic ampli de la comarca i fora de la comarca reconegui el valor de les poetes que des de principis del segle XX han escrit i escriuen en aquesta franja de terra vora mar. Tal com indiquen les respectives biografies, no totes les poetes són nascudes a la Maresma, però hi viuen, hi han fet casa, s’omplen els ulls i el cor del seu paisatge, respiren el seu aire. Ben bé com moltes de les poetes que ara mateix vivim a la comarca del Garraf, casa nostra... Una antologia de dones poetes del Garraf seria una bona idea.

(article publicat a La Fura, 4 de juny de 2021. A la imatge, la Masia en Cabanyes de nit, amb vinyes en primer pla)