Per molts anys, Olga Xirinacs!

Avui l'escriptora Olga Xirinacs fa vuitanta anys. Feliç aniversari, amiga. Que tinguis un dia lluminós d'afectes i de reconeixements!

Cultura resistent

Deia Aristòtil: Allò que s’assoleix amb molt de treball s’estima més. La cultura ha de resistir l’embat del soroll i la banalitat. Ens ho podíem pensar, que acabaríem de resistents des del moment en què el món dóna prioritat a tenir més que a ser. A aquestes alçades és un deure ineludible situar-se en la resistència que tant s’assembla a la cel.la dels medievals que amb el seu treball silenciós i perseverant van guardar el coneixement, la cultura, l’art, els mots.

Es fa veure que es fa cultura. Però no. És postura. És representació. La cultura no és un vestit ni una posada en escena. La cultura és el resultat de l’esforç de molts anys polint la pedra bruta, sent el nostre propi obrador. Modelar, treure les arestes, fer una obra d’art. Això no es fa en quatre dies ni en un moment d’inspiració, tot i que aquesta llum sigui necessària. Cal talent. I cal treball. Esforç gairebé mai no recompensat. El món que hem construït és de fàbrica i, per tant, poc valora l’artesania, l’art.

La cultura és formació. Més encara: autoformació. Cada dia, cada minut. Una persona culta, un professional de pedra picada, un artista, un periodista, un músic, un escriptor, es va construint maó a maó. Un petit temple alçat a major glòria de la humanitat, no amb interès personal. Entengui’s interès tal com l’entenia el poeta Anton Sala-Cornadó: no s’ha de treballar per interès sinó per amor.

L’amor és nodridor. La cultura és nodridora per a l’ànima, no embrutidora. Algú creu que el soroll, la superficialitat, no estan planificades? Si ens embrutim no pensem. El pensament, el sentit crític, l’assoliment del sentit de la vida pròpia i la dels altres neixen de la serenitat, el silenci. Això que anomenem el sistema és la factoria més gran de l’embrutiment generalitzat. Per al sistema no som persones. O som productors o som compradors. L’antídot: la cultura humanística com a acte de resistència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de maig de 2016)

Te i bona lectura

Fa una hora era al jardí prenent una tassa de te i llegint el llibre de l'amiga Olga Xirinacs. He fet aquesta fotografia amb el mòbil -quina temptació, la imatge, oi? Continuo la lectura a casa, ja que ara fa massa vent. Aquestes proses d'Olga Xirinacs fan entrar dins del seu món, fan caminar amb els seus pensaments...

Crítica literària

Per sant Jordi sembla oportú parlar d’escriptura, de llibres i, perquè no, de crítica literària al Diari de Vilanova. Amb solvència ho va fer Eugeni d’Ors en diaris diversos. Gran part de la seva obra va ser publicada en periòdics. El filòsof era un home culte que opinava públicament, fins i tot amb aquella finalitat pedagògica i moral que tant se li ha criticat. Però és que un opinador, un crític, no hauria de ser pedagògic per fer-se entendre? I moral, honest intel.lectualment, no s’ho hauria d’exigir sempre? 

Eugeni d’Ors va ser un pensador originalíssim, creador d’un sistema molt coherent però d’aparença una mica extravagant, escriu Andrés Amorós a Eugenio d’Ors, crítico literario. Partint del seus coneixements de la tradició cultural, D’Ors tenia una virtut a l’hora d’exercir la crítica, ja fos artística, ja fos literària. D’Ors intuïa el sentit profund d’un autor o d’una obra, cosa poc freqüent, ja que la crítica convencional es preocupa massa de la forma. És com si només consideréssim les persones pel seu aspecte físic i no també pel seu rostre intern, espiritual.

Els temps demanen una crítica literària que s’adigui al moment, lluny del barroquisme d’Eugeni d’Ors. Ara: la seva expressió conceptista (es poden trobar molts aforismes en els seus comentaris) i de volguda concisió continua sent vàlida. La crítica d’Eugeni d’Ors és crítica de sentit. La seva crítica va ser sempre feta amb profunditat filosòfica i esperit de totalitat, escriu Amorós. D’Ors no era un acadèmic, tot i que coneixia l’acadèmia. La seva crítica, original per personal, valorava les formes, però feia èmfasi en els continguts. Com va escriure Dvorak, religió, filosofia i art són aspectes inseparables d’una mateixa realitat cultural. Si fa nosa la paraula religió diguem espiritualitat. Sense esperit tot queda als dits i les formes són buides. Bona diada de sant Jordi!

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 d’abril de 2016. La fotografia està presa el migdia de sant Jordi, roses il.luminades per la llum)

L'orixá Ogún (o sant Jordi)

El poema L'orixá Ogún (o sant Jordi), sant amb el qual sincretitza, és a la pàgina 43 de Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil). La imatge de sant Jordi / Ogún dins una fornícula la vaig prendre, gairebé 'robar', en una església de Rio de Janeiro el juliol del 2003. Que tingueu una bona Diada de sant Jordi!

Una lectura de Quan Jurupari era déu

La poeta i escriptora Marta Pérez i Sierra ha fet aquesta lectura aprofundida de Quan Jurupari era déu, que reprodueixo a continuació. La imatge de Iemanjá, vora el llac, la vaig prendre a Pampulha. 

Tinc debilitat per Iemanjá, la deessa aigua del llac i palmeres verdes. L’Orishá del Candomblé que és festeja dins el mar, portant-li ofrenes com fan a Sitges amb la Verge del Carme. Com Marededéu d’agost. Teresa Costa-Gramunt ens acosta a l’espiritualitat genuïna del Brasil, la que és de tots, perquè tots preguem a una o altra deïtat quan el brogit calla i en tenim necessitat. Usem les mans/ per abraçar i pregar:/ ens abracem/ i preguem.../ fins que morim/ i tornem al mar. 

Ens presenta al principi del poemari el déu originari Jurupari, el déu dels xamans que el feien present a través de la veu. La veu de la natura, dels esperits, de la procreació, condensada en les llavors dins el ventre de les maraques. Cants i balls per lloar déu. Després Tupá substitueix Jurupari, i Yahvé a Tupà. La humanitat segons avança compon déus i religions. Entre llums i ombres. Entre gratacels, verticalitats faraòniques, la poeta troba a Jurupari, sap captar la sensibilitat, la memòria, d’un poble sempre alegre i rialler, malgrat l’entorn, el desconcert, el vertigen, les favelas i la pobresa. I així ens descriu la pell bruna dels  mulats confosa amb les estàtues brillants i les llegendes. Un món de símbols i sensualitat a flor de pell. Un món de cants i d’esperança malgrat tot. Hi troba llibres, infants, rituals. La borsa que amb el seu enrenou oculta l’amuntegament de favelas. I copsa la bellesa de la nit: s’hi mostra esplèndida la nit/ que es revela en un imaginari vestit/ de gasa negra i fils d’or.

El poemari es divideix en cinc parts cada una d’elles encapçalada per una encertada cita que ens avança la ruta de la poeta pels carrers d’una o altra població de Brasil, per un o altre paisatge brasiler. Una terra fèrtil que ara parla en llengua tan melosa.

Quan acosta al lector a les favelas ens fa pensar que potser si Jurupari encara fos déu, no existirien aquests barris de barraques i precarietat. Potser hem desterrat la veritat. Potser hem oblidat la llum. Però queden els somnis i els xamans que els beneeixen. I potser, si els turistes deixem de fer fotografies a la babalà, la redempció del Crist de Corcovado.

Mentre, i ara que s’acosta la data senyalada, on roses i llibres es barregen, podem festejar a Ogun, l’Orishá Ogun. Vestit amb calçons/ i ornat amb collarets turquins,/ els devots del Candomblé/ li fan festa el 23 d’abril. Què ens ajudi a vèncer les nostres pors, les duals adversitats que conviuen dins nostre i ens retorni la força dels guerrers. És a dir, que amb ell matem el drac i ens acostem a Jurupari.

I el llibre acaba amb un vers “Allunya’ns la por del cor i fes-hi néixer la voluntat de no fer mal” i amb una cita que reprodueixo:

L’energia universal

presenta múltiples formes, que són els nostres déus.

Però creiem en una força suprema.

Xaman d’una nació amazònica

Kaddish per a Imre Kertész

A Imre Kertész li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura l’any 2002. Aleshores vaig llegir Sense destí, el llibre on per personatge interposat, l’adolescent Gyuri Köves, Kertész parla de la seva experiència de deportat a Auschwitz amb només quinze anys. En un relat magistral, d’aquells que un, una, no oblida mai haver llegit, assistim a l’horror dels camps d’extermini nazi i dels quals ell va ser supervivent.

Amb Kertész acaba de morir l’últim gran escriptor que va sobreviure als camps nazis on va ser internat per jueu. Sóc jueu perquè em van portar a Auschwitz, per res més, havia dit. La seva família estava totalment integrada a Hongria i a la seva cultura europea i ni tan sols eren practicants, tal com es revela en aquest relat estremidor precisament perquè està escrit amb una gran naturalitat, lluny de paraules grandiloqüents.

Quan l’any 2007 Imre Kertész va venir a Barcelona a presentar Dossier K., (un llibre d’auto entrevistes, una aposta literària ben original) vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell i la seva esposa Magda gràcies als bons oficis d’Adan Kovacsics, el traductor d’Imre Kertész. Vaig trobar un home afable i d’expressió oberta darrere un discret jersei negre que va respondre les preguntes sense defugir Auschwitz i Buchenwald, on també havia estat.

He anat llegint Kertész, els seus llibres d’idees. Em va impressionar molt Kaddish pel fill no nascut. Sembla difícil pensar a tenir un fill després del trauma de l’Holocaust, paraula que no agradava gaire a Kertész. Amb tot, com recorda Adan Kovacsics, hi ha una cosa que fa realment singular l’obra de Kertész: la consideració del significat de l’Holocaust com a mite universal i també com a cultura. Cultura de la mort, és clar.

És a punt de sortir el seu darrer llibre, L’última posada. No és un llibre amable, complaent. Kertész no va fer-se escriptor per entretenir sinó per sacsejar les consciències. Un kaddish per a Imre Kertész.

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’abril de 2016)