A Imre Kertész li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura l’any 2002.
Aleshores vaig llegir Sense destí, el
llibre on per personatge interposat, l’adolescent Gyuri Köves, Kertész parla de
la seva experiència de deportat a Auschwitz amb només quinze anys. En un relat
magistral, d’aquells que un, una, no oblida mai haver llegit, assistim a
l’horror dels camps d’extermini nazi i dels quals ell va ser supervivent.
Amb Kertész acaba de morir l’últim gran escriptor que va sobreviure als
camps nazis on va ser internat per jueu. Sóc
jueu perquè em van portar a Auschwitz, per res més, havia dit. La seva
família estava totalment integrada a Hongria i a la seva cultura europea i ni
tan sols eren practicants, tal com es revela en aquest relat estremidor
precisament perquè està escrit amb una gran naturalitat, lluny de paraules
grandiloqüents.
Quan l’any 2007 Imre Kertész va venir a Barcelona a presentar Dossier K., (un llibre d’auto entrevistes,
una aposta literària ben original) vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell i
la seva esposa Magda gràcies als bons oficis d’Adan Kovacsics, el traductor
d’Imre Kertész. Vaig trobar un home afable i d’expressió oberta darrere un discret
jersei negre que va respondre les preguntes sense defugir Auschwitz i Buchenwald,
on també havia estat.
He anat llegint Kertész, els seus llibres d’idees. Em va impressionar molt Kaddish pel fill no nascut. Sembla
difícil pensar a tenir un fill després del trauma de l’Holocaust, paraula que
no agradava gaire a Kertész. Amb tot, com recorda Adan Kovacsics, hi ha una
cosa que fa realment singular l’obra de Kertész: la consideració del significat de l’Holocaust com a mite universal i
també com a cultura. Cultura de la mort, és clar.
És a punt de sortir el seu darrer llibre, L’última posada. No és un llibre amable, complaent. Kertész no va
fer-se escriptor per entretenir sinó per sacsejar les consciències. Un kaddish
per a Imre Kertész.
(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’abril de 2016)
