Sant Jordi segons Grazia Deledda

Grazia Deledda (Nuoro, Sardenya, 1871 – Roma, 1936) és l’única dona italiana que ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Se li va concedir l’any 1926, ara fa cent anys. En el discurs de concessió, l’acadèmic Henrik Schück va destacar l’habilitat de l’autora per fondre el paisatge i la història narrada: «És una natura animada de manera meravellosa, que harmonitza perfectament amb la psicologia dels personatges».   

L’obra de Deledda està marcada pels seus orígens a Sardenya, per una terra de bellesa salvatge i lírica fins fa poc: el turisme dilueix la personalitat de les illes, si bé quan el juliol del 1999 la vam recórrer després d’una estada a l’Alguer, en els pobles de l’interior encara es guardaven tradicions com ara els vestits que vam veure portar a algunes dones grans amb aquell capteniment propi d’una cultura ancestral.

En les pàgines de Cendra (Edicions de 1984), un text meravellós amb el qual Mercè Ubach va merèixer el Premi de traducció Vidal Alcover, hi són descrites dones de Nuoro encara vestides amb el vestit tradicional, algunes d’elles fins i tot se’l posen en cuines amagades de Roma, com la serventa Varvara, que té una memòria viva i acolorida tant dels records de la seva joventut com per explicar fil per randa llegendes a Anania, el protagonista: «Una vegada –prosseguia la tia Varvara-, vaig anar a collir espigues pel voltant d’un nurag; me’n recordo com si fos avui. Tenia febre, i cap al vespre em vaig haver d’estirar entre els rostolls, esperant que passés algun carro que em portés al poble. I fixa’t què veig. El cel, darrere el nurag, era tot del color del foc: semblava una tela encesa de color escarlata; de sobte va aparèixer un gegant al patiu, i va començar a treure fum per la boca. En poca estona tot el cel es va enfosquir. Quina por, Nostra Senyora del Bon Consell! Però tot d’una vaig veure sant Jordi amb la lluna plena al cap, i una navalla, brillant com l’aigua, a la mà. Txac, txac –va concloure la vella, agitant un ganivet de cuina-. Sant Jordi va tallar el cap al gegant, i el cel va recobrar la serenor». Era la febre, li diu Anania. «Molt bé, deu haver sigut la febre, però jo vaig veure el gegant i santu Jorj: sí, els vaig veure amb aquests ulls». I nosaltres, lectors, el veiem a través del bell relat de Grazia Deledda.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 d'abril de 2026)                

Kaddish per a Imre Kertész

A Imre Kertész li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura l’any 2002. Aleshores vaig llegir Sense destí, el llibre on per personatge interposat, l’adolescent Gyuri Köves, Kertész parla de la seva experiència de deportat a Auschwitz amb només quinze anys. En un relat magistral, d’aquells que un, una, no oblida mai haver llegit, assistim a l’horror dels camps d’extermini nazi i dels quals ell va ser supervivent.

Amb Kertész acaba de morir l’últim gran escriptor que va sobreviure als camps nazis on va ser internat per jueu. Sóc jueu perquè em van portar a Auschwitz, per res més, havia dit. La seva família estava totalment integrada a Hongria i a la seva cultura europea i ni tan sols eren practicants, tal com es revela en aquest relat estremidor precisament perquè està escrit amb una gran naturalitat, lluny de paraules grandiloqüents.

Quan l’any 2007 Imre Kertész va venir a Barcelona a presentar Dossier K., (un llibre d’auto entrevistes, una aposta literària ben original) vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell i la seva esposa Magda gràcies als bons oficis d’Adan Kovacsics, el traductor d’Imre Kertész. Vaig trobar un home afable i d’expressió oberta darrere un discret jersei negre que va respondre les preguntes sense defugir Auschwitz i Buchenwald, on també havia estat.

He anat llegint Kertész, els seus llibres d’idees. Em va impressionar molt Kaddish pel fill no nascut. Sembla difícil pensar a tenir un fill després del trauma de l’Holocaust, paraula que no agradava gaire a Kertész. Amb tot, com recorda Adan Kovacsics, hi ha una cosa que fa realment singular l’obra de Kertész: la consideració del significat de l’Holocaust com a mite universal i també com a cultura. Cultura de la mort, és clar.

És a punt de sortir el seu darrer llibre, L’última posada. No és un llibre amable, complaent. Kertész no va fer-se escriptor per entretenir sinó per sacsejar les consciències. Un kaddish per a Imre Kertész.

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’abril de 2016)