Viatge i literatura

Segurament que tot el que li cal saber a l’ànima ho podria saber (comptant sempre amb els límits intel.lectius) sense moure’m de lloc, com deien Laozi, Séneca o Xavier de Maestre. Però aviat vaig mostrar interès per viatjar. Potser aquest impuls es deu a què volia conèixer, obrir-me als paisatges a les cultures tan diverses que havia trobat en les meves lectures de jove.

El viatge forma part de la condició humana des del mateix moment en què podem considerar la vida com un pelegrinatge, com un viatge. No estic parlant de moviments exodals, de migracions o de rutes comercials com la de la seda (tot i que poden constituir-se en viatge si l’ànima s’hi predisposa). I ni molt menys estic parlant de turisme, tot i que el món globalitzat fa turista a tothom, el viatger queda ocult en la massa. El viatge és una altra cosa. Té a veure amb la descoberta, malgrat que al món no hi hagi un pam per descobrir, o gairebé, perquè l’existència és plena de sorpreses.

El viatge té a veure amb la màgia de la descoberta, amb el sentit de meravella, ni que sigui plena de llums i ombres, i que és l’ingredient bàsic de la literatura. I és que viatge i literatura van estretament lligats. I perquè sempre ho he sentit així, i perquè sempre ho he manifestat d’aquesta manera: escrivint el viatge, faig meves unes paraules de Poètica del viatge, de Xavier Jové: Com l’escriptura, i com la lectura, el viatge és en essència un fet individual, una creació de cada individu. Per això, en el fons, un viatge que no s’escriu-llegeix, que no es textualitza, i es re-crea, que no s’incorpora a l’imaginari literari (col.lectiu i alhora personal), és inútil i en darrera instància no existeix.

El viatge és interrogació i confronta amb l’alteritat, que és una manera d’interrogar-se un mateix. El viatge és filosofia i transformació. Mai més no som els mateixos després d’un viatge de debò.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de març de 2016. A la imatge, estació del tren de Sóller, Mallorca, fotografia presa el passat 5 de febrer)

De la Werlisa a la Minolta

Quan vaig començar a treballar, estalviant un temps les cent pessetes que la mare em donava cada mes, em vaig comprar una Werlisa, una càmera de fotografiar de cost assequible que es fabricava a Vic. Sempre m’ha agradat la fotografia, no tant per dedicar-m’hi professionalment com per captar aquells instants de bellesa efímera, o aquells monuments o panorames que volia conservar a la retina, o per deixar constància de moments amistosos amb la colla, o per visualitzar les festes familiars.

Durant molts anys la Werlisa va viatjar amb mi, i molts diumenges m’enduia la Werlisa en les passejades al port amb les amigues, o a Montjuïc, o al laberint d’Horta, o al Park Güell, o al monestir de Pedralbes, o allà fos que anéssim. Hi ha centenars de fotografies d’aquella època, fotografies en blanc i negre. Però la Werlisa que tan feliç m’havia fet es va perdre a París. En realitat no es va perdre sinó que la van robar al meu germà just el dia abans en què es disposava a tornar a casa en tren. Vés a saber què en va fer, el lladregot, de les fotografies que el meu germà va fer a París!

Les fotos de París van venir més tard. Les vaig fer amb una Minolta fantàstica, una senyora càmera obsequi dels meus pares quan vaig acabar els estudis de Disseny gràfic. La Minolta va córrer bastant pel món. Ha estat una càmera molt viatgera, ja que el de París va ser el primer de molts viatges per Europa. Amb la Minolta també vaig fotografiar mig Espanya i vaig fer les primeres i moltes de les fotografies dels meus fills quan eren nens. La Minolta ha tingut un llarg recorregut fins que ha estat substituïda per les càmeres digitals, que alterno segons la circumstància. Entremig hi han hagut altres càmeres analògiques de prèstec, vull dir propietat de la gent de casa. Així, amb la Pentax vaig fer les fotografies del viatge a l’Índia, a Cuba, a Washington, a Mèxic, al Brasil, etc.

Hi ha mil històries pel camí, com ara aquesta història protagonitzada per l’estimada Werlisa. En un calaix de la meva habitació de soltera a casa dels meus pares tinc guardades les fotografies que vaig prendre amb la Werlisa en el meu primer viatge fora de Catalunya, que va ser… a Madrid. Tenia cap a 16 anys. Hi vaig anar amb un grup d’estudiants de l’aula de pintura de l’escola de Llotja. Dos dies sencers visitant les meravelles del Prado! En els passejos i excursions vaig fer fotografies de la plaça Major, de les façanes d’alguna botiga amb regust de les històries de Benito Pérez Galdós, del viatge a Toledo, a San Juan de los Reyes, al Valle de los Caídos, a l’Escorial. En aquestes imatges s’hi reflecteix la meva mirada estètica del Madrid de l’any 1967, amb el seu tipisme esclerositzat, i amb tants senyors encara amb bigotet i cabells planxats. Ja llavors em va semblar la capital d’una determinada Espanya. Perquè de Catalunya no. Catalunya ja aleshores anava mil passes endavant amb la seva visió del món tan diferenciada, una distància mental que ni en tants anys de suposada democràcia no ha disminuït.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2016. A la fotografia, una Werlisa en un aparador de l'Avinguda del Paral.lel. La vaig fer el 2010)

Favelas (Quan Jurupari era déu)

Les veig, Jurupari,

només girant el cap.

Barraques de fusta,

piràmides de xapa,

temples de pobresa

on s’encenen magres llums.

Darrere la franja dels grans hotels de Copacabana

els joves somien

convertir-se en futbolistes,

en balladors de samba,

en Carlinhos Brown.

(Favelas, poema publicat a Quan Jurupai era déu (Un viatge al Brasil). La fotografia no és molt bona, ja que està escanejada de la impressió en paper. La vaig prendre a la platja de Copacabana, Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

Les 7 dones de Lydie Salvayre

Lydie Salvayre, de soltera Arjona, és una reconeguda escriptora francesa d’origen català i andalús. Va néixer a la població d’Autainville l’any 1948 de pares republicans refugiats de la guerra civil espanyola. Lydie Salvayre es va llicenciar en llengües modernes i en medicina a Tolosa. Posteriorment es va especialitzar en psiquiatria a Marsella. Establerta a París el 1983, ja en els anys setanta va començar a escriure en revistes. És autora d’una vintena de llibres, alguns premiats. Algunes de les seves novel.les han estat adaptades al teatre. Amb Pas pleurer, llibre que va obtenir un notable èxit de crítica i de públic, va guanyar el prestigiós premi Goncourt l’any 2014.

El 2013 Lydie Salvayre va publicar 7 femmes, que ara podem llegir en la traducció catalana de Jordi Vidal Tubau publicat a Pagès editors dins la col.lecció Lo Marraco blau. Escriptura de Dones, que amb tant d’encert dirigeix la professora Àngels Santa.

7 dones va ser escrit després d’un temps de sequera de Lydie Salvayre. És a dir, en un d’aquells moments en què per una sèrie de circumstàncies sembla que es fa difícil escriure. Temps que s’ha de respectar, i que fins i tot pot ser necessari, com el guaret és necessari perquè la terra doni fruit. En aquest moment de parèntesi, l’autora va rellegir els llibres d’aquelles autores que l’havien impressionada, i que potser l’havien influïda. Lydie Salvayre els va anotar i absorbir des de la seva maduresa com a persona i com a escriptora. El resultat és aquest magnífic recull 7 dones, set escriptores amb els seus recorreguts vitals plens d’obstacles i, no obstant això, per a les quals l’escriptura no és una activitat complementària sinó la vida mateixa. Lydie Salvayre s’hi identifica, perquè no.

Vet aquí les meves admirades, que són d’un altre món, que són d’un altre temps, escriu Salvayre. Però malgrat el temps que ens separa de les set autores, quan les llegim les sentim tan vives! En aquest moment de guaret, Salvayre no només va rellegir les obres de les autores que l’havien marcada sinó que també va llegir les biografies. És d’aquesta doble lectura, de la vida i de l’obra de les set escriptores, que sorgeix el llibre 7 dones.

I quines són, aquestes set dones? Emily Brontë, Djuna Barnes, Sylvia Plath, Colette, Marina Tsvetàieva, Virginia Woolf i Ingeborg Bachmann. Dones amb una vida difícil, algunes amb un destí ben tràgic (com Marina Tsvietàieva, que mai no em cansaré de llegir; sí, perquè cadascú té la seva pròpia genealogia, la seva pròpia família espiritual).

No hi ha res fàcil, en la vida d’aquestes dones, d’intel.ligència poc comuna i tan apassionades. I, no obstant les altes parets que van haver de salvar, van lluitar per escriure. L’escriptura per a elles no és un divertiment sinó una manera de ser al món. Tampoc per a Lydie Salvayre l’escriptura no és un divertiment. Per aquest motiu consigna opinions (que podrien ser les seves) de les seves admirades, com ara l’opinió gens convencional expressada en la carta, aquest espai íntim, que Marina Tsvietàieva adreça a Boris Pasternak. Diu Tsvietàieva en un fragment del seu escrit: Provar la gent (fer-la patir) amb una sinceritat excesiva, sense precedents… La temptació per la veritat. Qui la suportarà? És difícil suportar la veritat. És difícil perquè acceptar-la ens obliga no només a reflexionar sinó a actuar. I ja estem bé, en la nostra zona de confort. Però també és cert que no sortir-ne fossilitza, impedeix l’evolució.

Elles, les set dones (vuit si comptem Lydie Salvayre), les set escriptores van sortir de la seva zona de confort per fer la seva obra bella, incandescent malgrat els forats de les ferides existencials que sovint s’hi llegeix. Però és que és possible escriure sense sortir de la zona de confort? Vull dir escriure més enllà d’una història, més enllà d’una impressió, més enllà d’una estètica. Em refereixo al fet d’escriure com un acte de resposta a la vida, sigui com sigui aquesta vida. Un acte imprescindible perquè sinó, la vida què és? Al certificat de defunció de Marina Tsvietàieva, el secretari municipal va anotar fredament, amb ignorància de qui era aquella dona per a la qual escriure equivalia a estimar, va anotar a l’apartat de la professió: evacuada. Avui dia -escriu Lydie Salvayre- tots els seus llibres esmenten: Tsvietàieva, una de les grans escriptores russes del segle XX.

Per aquestes set dones de Lydie Salvayre amb viure no n’hi havia prou. Tampoc per a ella. Per això se les fa seves, s’agermana aquestes dones escriptores. D’elles aprèn, o ratifica el que ja sap a través de la pròpia escriptura: Un escriptor, com el cor o les marees, un escriptor té el seu ritme interior. I si no sent el seu ritme interior, no és escriptor. És així de senzill i implacable. El ritme és l’escriptor. La veu pròpia. Inimitable.

(article publicat a Núvol, 20 de febrer de 2016)

Nou poemari: Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil)

Aquí  teniu la coberta del meu últim poemari: Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil), publicat a la col.lecció Cadre Noir de l'Editorial Comte d'Aure. A continuació, els fragments del pròleg que es poden llegir a la contracoberta:

Una matinada de juliol vam aterrar a l’aeroport de Sao Paulo. Així va començar el meu viatge per diversos indrets del Brasil, que cal considerar un veritable subcontinent. Es tracta d’un viatge al Brasil, és a dir, una petita panoràmica personal de la descoberta, ja que conèixer el Brasil demanaria anys, tasca difícil per al viatger d’ocasió.

La cultura brasilera és una cultura mestissa. Diverses ètnies índies habitaven aquest territori, ètnies que tenien la seva cultura i els seus déus. Un déu hi destacava : Jurupari. Al segle XVI, amb la conquesta, els portuguesos van emprendre l’evangelització del Brasil que, pel que sembla, va requerir diverses fases que inclouen la presència de Tupá, una deïtat que prové de la mitologia del indis guaraní.

Els vells Jurupari i Tupá han estat superats per la Història, com un dia en la cultura grecollatina va ser superat el vell Zeus. Un cop instal.lat el cristianisme, la realitat del Brasil, en matèria religiosa, ha anat més lluny. Com en d’altres països d’Amèrica, els esclaus africans hi han deixat una petja profunda. Tan profunda és aquesta petja, que, a les oïdes del viatger, ressonen noms rítmics i exòtics com Macumba, Candomblé, Umbanda, Quimbanda… Són noms de religions afrobrasileres. No és fàcil conèixer-ne les diferències que a vegades només ho són de matís. Al final del llibre incloc un petit glossari orientatiu al respecte.

Altres imatges poblen aquest poemari que, tot anant a les arrels, arriba fins als nostres dies descobrint-hi paisatges de favelas i sentint, per empatia, el dol per les morts dels nens del carrer.

(La fotografia de la coberta la vaig prendre en la visita en el museu de les cultures indígenes com la guaraní) 

Llibre prohibit

Tenia poc més de 20 anys quan vaig anar a París per primera vegada. Hi vaig anar amb la Natàlia Senmartí Tarragó, companya meva a l’escola de Llotja i amiga de l’època de noia guia. Va ser un viatge sensacional. La primavera a París és un espectacle –els jardins es desperten!-, les passejades pel museu del Louvre són un atractiu sense límits; la visita a Montmartre i als bouquinistes a la riba del Sena, camps de pintures i de llibres per explorar.

A la Natàlia sempre li ha agradat travessar fronteres (viu a Andorra des de fa més de 30 anys), també fronteres artístiques i personals (professora de belles arts i cinema, el 2014 va publicar La paz de Troya). Jo sempre he estat més contemplativa. Precisament per aquest tarannà, la Natàlia em va convèncer que jo no seria sospitosa. Sospitosa de què, de seguida li vaig dir, una mica esverada. Vull comprar un llibre de les Éditions Ruedo Ibérico: Francisco Franco. Historia de un mesianismo, de Luis Ramírez. Es tracta d’un pseudònim, és clar, és un llibre antifranquista, un llibre prohibit a Espanya... Vam anar a una llibreria del barri llatí i vam comprar el llibre que d’amagatotis va viatjar a la meva maleta emparat pel meu posat de no haver trencat gaires plats. No les teníem totes, però. De forma aleatòria, a l’aeroport a vegades s’obrien maletes de gent amb tan males intencions com portar llibres a l’equipatge. Llibres il.legals, clandestins.  

El llibre va arribar sa i estalvi. Encara veig la cara de la meva mare quan vaig desfer la maleta: Què és ‘això’? Joves de la generació contestatària, vam voler dur a terme aquesta ínfima transgressió amb la voluntat de saltar les altes parets d’un franquisme ja caduc, però que encara era una mena de presó invisible que, juntament al tancament polític, volia castrar la possibilitat de formació cultural més enllà del permès per la censura.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de febrer de 2016. A la imatge, un ventall de quaderns editats per Ruedo Ibérico)

A Mallorca amb Llull, Mascaró, Porcel... i Miró, Barceló...

Hem estat una setmana a Mallorca. Amb Ramon Llull, per descomptat, seguint les seves petges. 700 anys no són pocs, cal celebrar-los. Però també hem seguit les petges de Joan Mascaró; i Baltasar Porcel; i Costa i Llobera; i Alcover; i Jovellanos, presoner al castell de Bellver. I Miró, i Barceló i la seva intervenció ceràmica a la capella del Santíssim a la catedral de Palma després de 7 anys de treball. Vam veure aquesta 'pell' ceràmica quan encara s'estava muntant... Encara no hi havia l'altar que es veu a la fotografia feta el passat dia 6 de febrer. Al santuari de Lluc, al cor de l'illa, vam escoltar els 'blauets'...