Rosa Altés i l'esmalt

Les arts evolucionen, també les arts aplicades. Prenem com a model la ceràmica. Dels antics atuells d’ús domèstic es va evolucionar cap a una ceràmica ornamental fins a arribar a l’actualitat d’una ceràmica molt atrevida conceptualment i que té molt d’escultòrica. Prenem ara com a exemple els vitralls. De les altes finestres de les catedrals, amb dissenys ben originals els vitralls van entrar a les sales i menjadors de tantes cases modernistes i art déco. En els últims temps, artistes plàstics realitzen les seves obres amb aquesta antiga tècnica on la transparència i el color són essencials. Prenem com a model el tapís: la seva evolució en el segle XX ha estat copernicana, i així ens trobem amb peces que han revolucionat l’estètica del tapís de manera fabulosa.

Ara prenem com a model l’esmalt. ¿Qui no recorda l’escena de l’òpera La flauta màgica, de Mozart, en la qual el príncep Tamino s’enamora de Pamina, la filla de la Reina de la Nit, quan se li mostra el retrat de la jove princesa? El medalló conté un retrat fet amb un esmalt potser de factura tan gràcil i delicada com les miniatures que realitzava amb la seva innovadora tècnica de pintura sobre vori, l’artista Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1758). 

L’esmalt al foc, una tècnica aplicada a la joieria i a l’orfebreria, enfonsa les seves arrels en les terres de Mesopotàmia, 3.000 anys aC. Tal com el coneixem, l’esmalt és una continuació dels treballs realitzats en vidre que aquestes cultures orientals van aplicar als metalls per donar llum i colors tornassolats a les seves joies. Al llarg dels temps, el conreu de l’esmalt ha estat present en cultures com la celta, la micènica, Bizanci, la mossàrab. Pel que fa a Catalunya, comptem amb orfebres-artistes de l’esmalt tan prestigiosos com Lluís Masriera (1872-1958), creador d’esplèndides joies modernistes realitzades amb la tècnica del plique-à-jour.

En el segle XX, noves generacions d’esmaltadors sorgits de les aules de Llotja i de l’Escola Massana, han donat una gran personalitat al conreu d’aquesta tècnica, que avui en dia encara és utilitzada per nombrosos joiers... i artistes! Una d’aquestes creadores d’esmalt artístic sorgida de l’Escola Massana és Rosa Altés, que durant molts anys es va dedicar a la docència a la nostra Escola Municipal d’Art i Disseny. Ara, a la galeria Ismes i fins a finals de mes, Rosa Altés presenta una sèrie de 40 peces d’esmalt realitzades durant els dos últims anys.

Dèiem que les arts evolucionen i el gust per l’experimentació no cessa en les ments inquietes. Amb la seva indiscutible destresa artesanal, la també pintora Rosa Altés acaba de fer un pas endavant en les seves creacions ja frontereres entre l’orfebreria i la peça artística, i ens mostra unes imatges policromes que dialoguen en diversos fronts. Assenyalem-los. Per un costat, aquestes peces prenen com a referència les Menines de Velázquez, que han estat motiu d’inspiració de cicles pictòrics en artistes com Picasso i Dalí. Per l’altre costat, el diàleg que Rosa Altés estableix amb artistes que han transformat la història de l’art no acaba aquí: els esmalts sobre coure de Rosa Altés han sortit de la superfície plana i s’han posat dempeus en unes menines que prenen volum, és a dir, esdevenen petites escultures, i a través dels ornaments dels seus vestits enceten una fèrtil conversa cromàtica inspirada en motius pictòrics del mateix Velázquez, així com de pintors del segle XX com Picasso, Miró, Mondrian, Wifredo Lam, Cardona Torrandell.

Sense perdre peu en l’ofici, Rosa Altés ha trobat un llenguatge plàstic que sense trencar amb la tradició ornamental en descús les costures i en fa un vestit nou. Així desplega no només les possibilitats tècniques de l’esmalt sinó també el concepte de l’esmalt i el situa en terrenys més experimentals de la creació artística.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’abril de 2015)

Tragèdia humanitària

La gent que escrivim, de la meva generació i també de les generacions més pròximes, tenim un deure envers les noves generacions: denunciar fins a quin punt vam patir una tragèdia humanitària, o un genocidi cultural, en paraules de Josep Benet. Tota la nostra escolarització, des de maternal fins a la universitat, va ser feta en llengua castellana, cap altra. És a dir: obviant la llengua pròpia de Catalunya, una llengua de mil anys, i prohibida en tantes èpoques històriques.

La recuperació de la nostra pròpia llengua i referents culturals va ser un treball que cadascú va haver de realitzar amb esforç i pel seu propi compte. Vam aprendre a llegir i a escriure en català de manera autodidacta. Alguns mai no s’han recuperat d’aquesta pèrdua, i els seus referents culturals, històrics, artístics i literaris, són únicament els propis de la cultura castellana.

Era el propòsit. Per desgràcia, hi ha molts exemples d’aquesta actitud golafre, tirànica, depredadora, anhiladora. Recordo que en la meva bona fe, al principi dels anys 90 vaig parlar de la poeta Marina Tsvietàieva a l’Elvyra, la meva amiga lituana. Tsvietàieva havia estat purgada pel règim estalinista. En aquell moment la meva amiga tot just s’havia convertit en ciutadana de la recuperada república bàltica de Lituània. L’Elvyra em va mirar amb cara trista i em va dir: Per desenes d’anys hem estat russificats a la força, hem patit una mena de purga de la nostra llengua i la nostra cultura. Tsvietàieva fa compassió, és clar, però nosaltres també hem estat víctimes d’un sistema que volia eliminar la nostra personalitat col.lectiva.

Pascal Plisson, director de cinema i documentals, autor de la pel.lícula Camino a la escuela, explica que en una de les seves expedicions va viure un temps entre els pobles nòmades del Gran Nord de Sibèria. Als infants se’ls separava dels seus pares i se’ls enviava a internats russos amb la idea de russificar-los fins a la mèdul.la. Quan tornaven ja no parlaven la llengua del lloc, de manera que no es podien comunicar amb la família. Alguns pares, desesperats, se suïcidaven. Com sol passar en la història, acabem eliminant una cultura per quedar-nos-en les riqueses. Ah, és clar. Una experiència traumàtica semblant la va viure Gertrude Bonnin, de nom indi Zitkala-Sa. Aquesta escriptora explica al seu llibre Recuerdos de una índia sioux (Erasmus Ediciones) que va ser literalment arrencada de la falda de la seva mare per dur-la a un internat a centenars de quilòmetres del seu poblat. Va patir molt perquè era conscient del que estava passant. D’aquella ferida oberta en la seva ànima en va néixer una mestra índia per a nens indis, i uns escrits que recuperen la cultura de la seva nació lakota.

La nostra ànima catalana va ser a punt de ser aniquilada. Com que som conscients del que això significa, d’aquí ve que siguem respectuosos amb les altres llengües, que no en neguem cap ni una, alhora que oferim la nostra perquè sigui vehicle d’inclusió per a tots els qui habitin en aquest país. Molts ja s’han empeltat d’aquest arbre que ens aixopluga, és el natural! En una conversa amb una guia cubana, aquesta em va dir que els seus avantpassats, negres arrencats de les terres de Nigèria, s’havien empeltat fermament en la terra cubana, hi havien compromès l’ànima. És el que acaba passant, o el que hauria d’acabar passant, per tal que no s’esdevingui una altra tragèdia: el desarrelament que en aquests moments s’està donant entre alguns membres de les noves generacions d’europeus, amb orígens diferents dels països on viuen i on la majoria han nascut. Aquí, es digui el que es digui, sempre s’ha invitat a tothom a comprometre’s amb la terra que han escollit per a viure-hi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’abril de 2015)

Mona de Pasqua 2015

Sí, aquesta mona de Pasqua és tan maca per fora com bona de gust... Per edat, nosaltres ja no tenim padrins que ens regalin la mona. Ens la van obsequiar la meva filla Cristina i el seu company Rubén, la va fer ell. No duu els ous tradicionals ni les joguines tan apreciades per la mainada. Hi ha una senyera. En el detall hi llegim un missatge: l'estima per Catalunya i el desig d'una resurrecció, la seva primavera.

Que tingueu un bon dilluns de Pasqua!

Un capellà secularitzat i espirituals sense religió

Els qui hem passat la ratlla de la seixantena, hem viscut temps d’una gran densitat en tants camps culturals, i això que estàvem encerclats per una dictadura sinistra. Llavors la cultura tenia aura: crèiem que la cultura podia salvaguardar els humans de la ignorància i la barbàrie, ja que a l’una li segueix l’altra.

No parlo del consum de cultura, sinó d’exercici, de vivència de la cultura. Des d’aquesta perspectiva, la vivència de l’espiritualitat i les seves formalitzacions religioses són cultura, formen part de les ciències humanes. L’estudi de les religions il.lumina de manera molt aprofundida la realitat humana.  

Moltes coses estaven canviant, en els meus anys joves, com diu la cançó de Bob Dylan. També en el sí de l’Església catòlica hi va haver un gran moviment contestatari: el Concili Vaticà II, que va constituir-se en una finestra oberta per on albirar el paisatge que ja s’estava vivint: una regeneració del cos eclesial (que som tots els batejats, és clar), una primavera del missatge evangèlic, una posada en escena d’una nova cultura: la del segle XX, que per primera vegada a la vida coincidia amb una cultura ambient oberta a l’ecumenisme i noves formes d’espiritualitat.

Catalunya, sempre pionera, va tenir un bon grapat de capellans que van encarnar aquest esperit auroral. Però van topar amb el clericalisme de l’Església i això va donar lloc a la seva secularització. Els canvis que s’albiraven no van respondre a un fet tan elemental en altres confessions religioses com és que els capellans es puguin casar (i encara estem així). Alguns d’aquests capellans van decidir penjar la sotana, però no pas la vocació de vida evangèlica, que han seguit mantenint. Un d’aquests capellans va ser Josep Poca i Gaia (1940), que acaba de publicar un llibre testimonial: Un capellà gens clerical, un polític gens polític (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

En aquest llibre de memòries de la trajectòria de Josep Poca que, com a capellà secularitzat ha exercit com a editor i com a polític, hi ha el retrat de grup de tota una època de la nostra història, de tota aquella gent que, mercès a la nostra vinculació amb la parròquia i amb els grups d’escoltisme que s’hi aixoplugaven, hem viscut en directe aquest aggiornamento de l’Església que no ho va ser més que en els canvis en la litúrgia i l’apertura al diàleg interreligiós. Nosaltres van viure amb normalitat la secularització de capellans. En la meva parròquia es va donar el mateix cas: mossèn Pere, el consiliari del meu grup escolta, es va casar amb la germana d’una amiga meva.

Forma part de la nostra cultura oberta i holística que Josep Poca, pare de família i amb dues nétes, encara es consideri prevere i es mantingui fidel a la fe cristiana, com també forma part de la nostra cultura inclusiva i de respecte per la pluralitat conviure amb una realitat creixent: la gent espiritual sense religió. A Espirituals sense religió (Fragmenta Editorial), de Laia de Ahumada, es pot llegir un recull d’entrevistes interessantíssimes a diverses persones, algunes bastant conegudes pel gran públic (d’altres no tant), com Lídia Pujol, Carles Duarte, Agustí Pániker, Teresa Guardans, Jordi Pigem. Totes tenen en comú una vivència de l’espiritualitat com una experiència personal, sovint en la frontera de les estructures religioses, que en el nostre àmbit religiós i cultural és majoritàriament el de l’Església catòlica. Aquests dos llibres, oportuns per llegir en aquests propers dies de Setmana Santa i Pasqua, són testimonis de l’espiritualitat i la religió enteses com una vivència de la transcendència, l’ànima de l’edifici cultural i civilitzador que els humans som capaços d’aixecar en ares del nostre impuls vers l’infinit, Déu per als creients, amb religió o sense.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’abril de 2015. A la imatge, la posta de sol que vaig fotografiar al jardí de casa dilluns 30 de març de 2015)

Teresa de Jesús i l'escriptura

Una de les millors maneres de conèixer Teresa de Jesús és llegir els seus escrits, en ella vida i obra són la mateixa cosa, i, sobretot, cal tenir en compte l’època en què va escriure. Aleshores veurem el seu atreviment de viure la seva espiritualitat dins d’unes estructures eclesials fèrries. La Inquisició no estava per brocs i les dones sempre són sospitoses d’extravagàncies. 

Teresa de Jesús –la mateixa escriptora ho diu a l’inici del seu Llibre de la Vida- va escriure per mandat dels seus confessors i superiors, atrets per l’originalitat del seu camí espiritual, tot i que uns i altres tenien els seus dubtes, com queda de manifest en els textos de Teresa d’Àvila. Ara bé: també és cert que Teresa d’Àvila va trobar al.licient -fins i tot es podria parlar de seducció- en l’exercici d’escriure fins a constituir-se en una vocació sòlida. I és que aquesta monja de marcada personalitat de seguida va adonar-se de com podia ser tan creatiu com didàctic posar negre sobre blanc els envitricolls de la seva vida interior, així com va ser conscient de l’oportunitat que se li va presentar a ella, una dona!, de donar fe de la seva vida com a cristiana del seu temps, i quin temps!

Escriure va constituir-se per a Teresa d’Àvila una activitat no només creativa sinó també multifuncional. Per una banda, aquesta dona de caràcter va haver d’inventar el llenguatge més adient per explicar la seva vivència de l’oració mental i la seva amistat espiritual amb Crist; per l’altra banda, com a mestra de monges i novícies que era, s’havia de fer entendre per aquestes dones, la majoria poc o gens alfabetitzades. També havia de tenir en compte què escrivia, atesa la vigilància sinistra de la Inquisició.

Sense proposar-s’ho a l’avançada, Teresa de Jesús té aquella qualitat que els experts en diuen estil. Un estil que expressa a doll la seva energia espiritual. Mostra una gran salut, en aquest camp, i fins i tot desbordant, que contrasta amb la seva fràgil i atrotinada salut física, si bé comportada, com és conegut, amb fortalesa d’ànim. Aquesta diguem-ne descompensació entre l’energia psíquica i la matèria corporal no és rara entre alguns genis i grans artistes que, precisament, equilibren o sublimen a través de l’obra creativa.

Com a escriptora té el do privilegiat d’atraure tant el lector cultivat com el lector menys savi, perquè és intensament humana, va escriure sobre la santa d’Àvila l’hispanista, pedagog i traductor anglès que va estudiar la mística espanyola Edgar Allison Peers (qui, sigui dit de pas, atret també pel Romanticisme hispànic, va traduir al nostre poeta preromàntic Manuel de Cabanyes).

Intensament humana. Aquesta és la raó de la pervivència de l’obra de la carmelita descalça, tot i que era ben conscient de les seves limitacions. Com s’ha dit, les dones de la seva època no estaven gaire formades. Però Teresa de Cepeda i de Ahumada, sí: era filla de casa bona i sabia llegir i escriure. Però a l’hora d’enfrontar-se a l’escriptura va haver de munyir-se el cervell per expressar l’inexpressable. En el seu llibre La lectura com a pregària (Fragmenta), diu el seu autor, Joan-Carles Mèlich: En la vida el més important és l’indicible. Per això necessitem l’art, la música, la literatura, el cinema; necessitem una poètica de l’indicible.

Una poètica de l’indicible és el que va practicar, amb gosadia, Teresa de Jesús. L’avui doctora de l’Església va arribar lluny en el camí de l’ànima, va experimentar la plenitud de l’ésser segons les coordenades i l’imaginari propi de l’època (tot i que ella el va amanir amb les seves imaginatives creacions). Per escriure la seva experiència va servir-se de la contemplació objectiva de l’ésser intern que ella va personalitzar en la figura de Su Majestad, alhora que va contemplar la pròpia subjectivitat, o el que experimentava en la seva relació amb Jesús. Avui dia aquesta visió holística de la realitat l’explica la quàntica en relacionar l’observador i allò observat. 

Segles enrere, aquesta abanderada de la modernitat que va ser Teresa de Jesús (llàstima que la santa hagi estat utilitzada per sectors de l’Església més rància), ja va trobar la manera de conciliar subjecte i objecte, ja va integrar ment i cor, ja va equilibrar intel.ligència mental i intel.ligència emocional. Des d’aquesta conciliació de contraris, Teresa de Jesús va expressar en llenguatge poètic-religiós el que la filosofia més avançada en diu principi d’individuació, o consciència de sí en diàleg amb allò Altre, en el seu cas la seva amistat amb Crist.

A partir dels estudis de Carl G. Jung sabem que accedim a la dinàmica de l’inconscient col.lectiu en virtut de l’experiència subjectiva del símbols. La figura de Jesús, més enllà de la seva figura històrica i religiosa, pot ser considerada una figura simbòlica. Quin mite vius? és la pregunta que ens demana que ens fem Jung. En els escrits de Teresa d’Àvila es veu clarament que el mite que ella viu, que encarna, és el d’esposa de Jesús.

No és que “Déu” sigui un mite, sinó que el mite és la revelació d’una vida divina en l’home, diu Jung. I qui diu home diu dona, és clar, com també en podem dir vida transcendent de la vida divina. No cal dir com aquests aspectes de la vida anímica estan bastant marginats del sistema de creences de la mentalitat moderna occidental, tan marcada a sang i foc per una concepció positivista, formalista, racionalista, materialista del món.     

Teresa de Jesús, que, com trobem escrit en la seva autobiografia, va viure amb intensitat totes les dimensions humanes, que, està clar, inclou l’espiritual, explica amb un llenguatge ple de símbols del Mundus imaginalis* una experiència plena, una vivència que abarca tot l’ésser. D’aquí ve que el seu llenguatge sigui tan líric i alhora tan carnal, com també ho és el llenguatge del bíblic Càntic dels Càntics.

Teresa de Jesús, una contemplativa molt activa (escriptora, reformadora del Carmel i fundadora de diversos monestirs), explica en el seu llibre El castell interior (o Las Moradas) la forma (progressiva per passos i espais concèntrics) d’arribar a l’estança més recòndita on s’allotja Su Majestad (o centre de l’ésser); al mateix temps, com hem dit, explica el que viu la seva ànima en aquest trajecte de trobada entre la seva humanitat i el que la transcendeix. Ho fa amb una escriptura no sempre ordenada a la manera cartesiana, ben cert, perquè aquesta monja és una artista i, per tant, es mostra espontània, inspirada i imprevisible, la qual cosa no vol dir que no toqui de peus a terra i no sigui una dona pràctica, d’espiritualitat encarnada (recordem la seva famosa frase Dios anda entre pucheros). Per aquesta raó, la seva és una escriptura molt efectiva quant a narració, humana i transcendent pel seu contingut, i literària en virtut d’unes imatges poètiques, fruit de la seva gran imaginació creadora, que encara enlluernen.

*El filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

(avui fa exactament 500 anys del naixement de Teresa de Jesús)

Freud, monoteisme, antisemitisme

De Sigmund Freud, com diu doctor en psicologia Carlos Veiga al seu assaig Aproximación a Freud. Una lectura actual (Erasmus Ediciones), tothom en parla però són pocs els qui l’han llegit a fons. I és que les obres completes de Freud ocupen una bona lleixa. Fa mandra de llegir, som en el temps del fast food generalitzat. La cultura de fons, no la cultura d’evasió i entreteniment, és el primer que cau en la fila de les prioritats perquè demana un esforç de concentració.

S’ha dit que pensar és repensar. Girar de dalt a baix tot pensament après, en això consisteix el pensament filosofic, encara que el nou pensament que sorgeix d’aquesta activitat no sigui del tot original, o sí, però en tot cas no és el fruit d’un pensament preconcebut.

Agradi o no, i s’estigui més o menys d’acord o no amb l’anomenat pare de la psicoanàlisi, el pensament de Sigmund Freud és original. El doctor Freud, que a més era un grandíssim escriptor, va atrevir-se a pensar en un camp poc explorat fins aleshores com és el de la psique, i a formular les seves tan reconegudes com combatudes tesis. I com a l’humanista que era, i com a jueu, tot i que ateu, també va voler interpretar les arrels de l’antisemitisme que han resultat tan mortíferes.

El resultat de les seves reflexions a la llum de la psicoanàlisi que ell mateix va inventar, és el llibre Moisès i la religió monoteista. Segons escriu Jorge Wagensberg a les memòries de la seva època de formació, Alguns anys després (Ara llibres), aquest és el llibre més científic del gran psicoanalista vienès. En el seu relat autobiogràfic, Wagensberg reporta que els únics que es van salvar de l’Holocaust d’una família molt àmplia de jueus polonesos, va ser la seva branca familiar, fugits del seu lloc d’origen abans de la nostra Guerra Civil.

Sigmund Freud va començar a escriure el seu assaig poc temps abans de l’annexió d’Àustria pel règim nazi, i el va acabar al seu exili londinenc, fugint del Tercer Reich. Sabia de què parlava, Freud, en pròpia pell, ja que amb motiu de les persecucions antisemites a Europa, la seva família havia hagut de marxar de la República Txeca quan ell era un infant i es va instal.lar a Viena, on va viure gairebé tota la vida.

Es diu que Freud va lluitar molt per poder expandir les seves tesis fora del l’il.lustrat món jueu de Viena. Creia en la universalitat de les seves investigacions sobre la condició humana. Amb tot, Freud no va renunciar mai a la seva condició de jueu, tot i que sabia que això podia ser un perill, atès l’antisemitisme creixent. El perill es va demostrar. Una part de la seva família va morir als camps d’extermini nazis, com van morir els familiars del nostre científic Wagensberg. Quanta vida i quant de talent perdut!

Freud va posar sota la lent d’estudi el monoteisme i l’antisemitisme. Freud va interpretar que la llavor de l’antisemitisme estava en l’inconscient (col.lectiu, hi hauria afegit el seu deixeble Jung) com a resultat de la gelosia generada a partir de la pretensió dels jueus de ser el poble escollit. Sembla que questa és la pretensió de tot monoteisme. Durant segles, visions tancades del cristianisme han predicat que fora del cristianisme no hi havia salvació. I l’islam alcorànic també té aquesta pretensió.

I, no obstant això, d’una manera natural, sense idees preconcebudes, s’entén que el monoteisme és una idea, una abstracció, no pas una realitat. La vida és una, sí, però plural, i es mostra disseminada en mil formes. Els absoluts, ni religiosos ni seculars, no porten a bon port, en tenim experiència. En canvi, Francesc d’Assís deia que Déu és el que és, el veia com a font de vida i estimava les formes de vida perquè totes eren Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de març de 2015)

Presentació del CD Pels racons de la meva nit, de Salvador Pané

Ahir nit es va presentar Pels racons de la meva nit, un CD doble amb composicions musicals de Salvador Pané, inspirats en poemes de, entre altres poetes, Eduard Miró, Marta Pérez, Jordi Pàmias, Eva Pellicer, Vicenç Llorca i jo mateixa. Aquest treball discogràfic està encapçalat per unes paraules de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que situa i valora aquest treball creatiu com a pont no només entre la música i la literatura sinó també entre cultures (els poemes han estat traduïts a l'anglès per a poder ser interpretats fora de les nostres fronteres), ja que Salvador Pané, doctor en ciències químiques, treballa com a investigador a la ETH Zürich (Suïssa) en el camp de la microrobòtica biomèdica. Com a músic, va iniciar els seus estudis als 12 anys, en l'especialitat de piano, i on es troba millor Salvador Pané és interpretant (i cantant) les seves composicions. Els qui heu passat per aquesta experiència d'escoltar un poema vostre musicat amb l'alt nivell musical d'algú com Salvador Pané, sabreu de què parlo, de quina emoció intensa parlo. En aquest doble CD de Salvador Pané hi dues precioses peces musicals dedicades a dos poemes meus, Amor que descansa i La casa és de pedra.

(Malauradament, la Dra. Laura Borràs no va poder assistir a aquesta presentació a causa del dol oficial decretat a causa de l'accident aeri als Alps francesos, en el qual van morir 150 persones, entre les quals molts catalans, molta gent propera).