Natalia Bolívar

El passat 16 de setembre de 2014, l’etnòloga Natalia Bolívar Aróstegui va fer 80 anys. En dóna fe la periodista Gisselle Morales en una entrevista publicada el dia 25 de setembre de 2014 a Escambray, periòdic de Sancti Spiritus, Cuba. En aquesta entrevista apareix una fotografia de Natalia Bolívar. Cabells blancs ondulats tallats curtets, els collarets típics de cada orisha al coll, mirada intel.ligent darrere les ulleres de llegir a prop, gest amable però resolutiu.

Aquesta determinació en el gest li ve de lluny. Natalia Bolívar és descendent de la branca cubana de Simón Bolívar, líder revolucionari que, com sabem, va lluitar per la indepèndencia de Veneçuela, Colòmbia, Perú i Equador. Juntament amb Fernando Ortiz i Lidia Cabrera, Natalia Bolívar és un dels noms més significatius en els estudis sobre el món espiritual i religiós de Cuba lligat als seus orígens africans. Al respecte, diu a l’entrevista, i tradueixo: Hi ha dos mètodes d’investigació: el científic i el fonamentat en la tradició oral. La reina de la tradició oral va ser Lidia Cabrera; del científic, Fernando Ortiz. Si tu no estudies a Lidia Cabrera i a Fernando Ortiz estàs out per força (...) Jo sempre em vaig moure en el cercle de les investigacions del folklore (...) em va aportar molt el fet d’haver estat deixebla de Lidia Cabrera; a penes tenia 19 o 20 anys quan vaig començar a beure de les seves investigacions.

De formació humanística àmplia, Natalia Bolívar es va voler preparar a fons per seguir la seva vocació, tot i que s’havia iniciat en l’àmbit de les Belles Arts. Així, des del 1955 fins al 1958, Natalia Bolívar va estudiar Metodologia de la Investigació, Etnografia i Etnografia Afrocubana amb el doctor Fernando Ortiz i amb la doctora Lidia Cabrera. En l’entrevista amb motiu dels seus 80 anys, Natalia Bolívar expressa amb convicció la seva idea: Les religions del poble no es poden ocultar.

Si es vol profunditzar en el coneixement de les deïtats del panteó yoruba arrelades a l’illa, s’ha de llegir Los orishas en Cuba, de Natalia Bolívar. L’edició que jo tinc és de l’any 1990, publicada en les Ediciones Unión, de l’Unión de Escritores y Artistas de Cuba. Aquesta és l’oficial, la que a mi em va costar 10 dòlars. Perquè durant força temps en van circular còpies que es venien d’esquena a l’autora...

Expliquem els fets a través de les paraules de la mateixa Natalia Bolívar: Mira –li diu a la periodista Gisselle Morales-, em va fer una ràbia que no te la puc ni explicar. Jo havia començat a escriure el llibre l’any 1980 perquè molts directors de cinema i de televisió constantment em demanaven que els assessorés en tot allò que feia referència als cultes d’origen africà. Em deien: ‘Natalia, per què no fas una espècie de manual amb les característiques de cada orisha, els menjars, els colors i les formes de manifestar-se a fi i efecte que no t’hàgim de molestar a tothora?’ I jo els vaig fer cas. Un cop enllestit, el llibre va quedar aparcat a l’editorial, la censura hi havia de dir la seva. Però al cap d’un temps van començar a circular còpies d’estranquis, i l’autora sense veure’n ni cinc, del seu treball, per poc que fos, que ja se sap que no hi ha gaires afortunats que viuen d’escriure només, tampoc a Cuba.

Vaig sentir explicar aquesta història. Per aquest motiu no vaig comprar el llibre fotocopiat que hi havia als mercats del carrer, on el venien més barat és clar, per pocs dòlars, i vaig anar directament a la llibreria oficial. Aquest llibre de Natalia Bolívar està fet amb un paper senzill, fosc, reciclat, però està relligat i té les tapes dures. Una joia en la nostra biblioteca de temes cubans, ja que de la mà de Natalia Bolívar vaig poder conèixer a fons la poesia de les llegendes del panteó yoruba i els caràcters arquetípics els seus déus o orishas.

(article publicat al Diari de Vilanova, 6 de febrer de 2015. A la imatge, coberta de Los orishas en Cuba, de Natalia Bolívar Aróstegui)

    

Neu al jardí de casa

Al jardí de casa la neu hi ha deixat petja, però poca. Tingueu present que som a nivell del mar. Amb tot, el fred era viu, aquest matí, quan he fet aquesta fotografia testimonial.

Viatge a l'Índia

Des del novembre passat, una amiga, una jove llibretera barcelonina, és a l’Índia i només tornarà quan se li acabin els diners, em diu la seva mare. Quan em va anunciar el viatge, amb una espurna de llum als ulls, vaig gosar dir-li, emparada per la confiança: l’Índia o agrada molt o no agrada gens, hi ha qui s’hi quedaria i hi ha qui al cap d’un dia ja agafa l’avió i torna a casa. Ho sé, em va dir. Per això vull fer l’experiència.

Simplificant molt i per comparació, es podria dir que l’Índia és com les figures o conceptes de la divinitat: s’hi és sensible o no. La fascinació o el rebuig per l’Índia està bastant condicionat per la diversitat de religions i filosofies, sovint estretament lligades, que aquest subcontinent ha creat, la qual cosa configura la multiplicitat de les seves cultures que, està clar, conformen unes determinades visions del món.

L’Índia, que el visitant veu com una realitat poderosa i compacta que o el fascina o l’estaborneix, en realitat és la suma d’una complexitat cultural que segons com fa venir mareig. Però aquesta marea impressionant és justament l’atractiu per aquells que s’enamoren de l’Índia i la volen conèixer més a fons, malgrat les seves ombres o dimonis, com va escriure Domènec Pastor Petit al seu llibre Índia. Ángeles o demonios (Editorial Complutense, 1997).

L’any 1997, l’editorial Etnos va publicar el llibre Los Seis Sistemas de filosofia índia, l’autor del qual és N.D. Rajadhyaksha, un reconegut filòsof indi. Per començar, doncs, l’Índia té sis sistemes de filosofia! Però això no és tot. Ja en el pròleg s’adverteix al lector que les escoles de filosofia índia es divideixen en dues àmplies categories: l’ortodoxa (astika) i l’heterodoxa (nastika). No cregui el lector que estem parlant, per exemple, de la divisió entre pensadors teístes i ateus, com acostumem a fer-ho a Occident. Els sistemes ortodoxos de filosofia índia són els que acepten l’autoritat dels Vedes, mentre que els heterodoxos la rebutgen, i n’hi ha una bona pila. En el primer grup, és a dir, en la categoria ortodoxa o astita, hi ha les sis visions o sis sistemes de filosofia índia que s’estudien i es treballen, ja que aquestes filosofies no són estàtiques, simplement es tracta de vies de pensament, però sobretot d’experiències diferents: Nyaya, Vaishesshika, Samkhya, Yoga, Mimamsa i Vedanta.

D’una manera aproximada aquí es coneix el Yoga. I el nostre filòsof Raimon Panikkar va sentir-se molt atret pel Vedanta, amb el seu concepte d’advaita, o no-dualitat. En paraules de l’erudit Georg Feuerstein, l’advaita vindria a explicar-se així: L’univers múltiple és, en veritat, una Realitat Única. Només hi ha un Ésser, que els savis anomenen Brahman –per als occidentals, Déu-, en el qual resideixen totes les incontables formes de l’existència. Aquest Ésser és Consciència absoluta, i és la mateixa Essència o Ésser (Atman) de tots els éssers. L’atman és l’ànima per a nosaltres.

L’any 1997, Raimon Panikkar va publicar L’experiència filosófica de la Índia (Trotta). Ja en el títol deixa entreveure que la filosofia a l’Índia no és només especulació mental sinó fruit de l’experiència humana. Al pròleg, escriu, i tradueixo: Els tres capítols que constitueixen aquest llibre abarquen un arc de mig segle de la meva vida. Intenten presentar una cultura diferent de l’occidental. La interculturalitat no és folklore per descansar ni turisme per entretenir. En aquest sentit, queda clar el desig de la meva amiga: fer l’experiència índia, transitar per algun d’aquests camins per arribar al cap d’una mateixa alhora que es percep que som part d’aquella Realitat Única i Multiforme. Perquè, com diu Raimon Panikkar, no podem saltar per damunt de la nostra ombra, ni l’ombra de la humanitat sencera, podríem afegir. D’aquí ve que l’Índia, quina cosa tan prodigiosa, faci de catalitzador, ens provoqui. Després d’un viatge a l’Índia (com passa amb un viatge a Terra Santa) mai més no som els mateixos.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de gener de 2015. En la imatge, coberta de La Porta Índia, Edi-Liber, 1997)

Holocaust o Xoà, mai més

Els supervivents d’Auschwitz (i de tots els altres camps d’extermini nazis) sempre han tingut un gran sentiment de culpa que els ha fet tant de mal com les seqüeles físiques i psíquiques que els va deixar aquell horror. Es van salvar no se sap per quina raó, i els humans sempre hem tingut la necessitat d’explicar-nos les coses, donar un sentit a les nostres vides. L’atzar va tenir un paper molt important. Morir o no morir sovint depenia de l’atzar. Dels presoners que arribaven en aquell tren que entrava directament al camp, els presos que no podien treballar els enviaven directament al crematori, previ pas per les cambres de gas en forma de dutxes. Es diu que en un dia es gasaven mil presoners.

De què depenia que un, una, fos enviat directament a la mort? Com se sap si un, una, no pot treballar? Tothom pot treballar en alguna cosa. Però els treballs del camp, duríssims, eren per a la gent en condicions de fer-los, tot i que fins i tot aquesta gent acabés exhaurida pels treballs, i per la fam i les malalties, i encara per les tortures i els experiments suposadament científics. Molts hi van deixar la pell i l’ànima. Quan l’Exèrcit Roig va entrar al camp d’Auschwitz el 27 de gener de 1945, ara fa 70 anys, va trobar aquests supervivents exhaurits i aterrits. No crec que ens puguem fer el càrrec d’aquell sofriment, per més que n'hàgim llegit detalls una i una altra vegada. Potser l’única manera de suportar el pes d’aquella infàmia soferta i d’aquell dolor de les víctimes és repetir-nos com un mantra, això no ha de tornar a passar mai més, i procurar-ho. 

(les imatges estan preses al camp nazi de Buchenwald, molt a prop de Weimar, quan vam visitar-lo l'estiu del 2010)

   

Biografies

Som fruit de la nostra biografia. Però també és cert que la biografia no ens determina simplement perquè l’estem escrivint cada dia i en un moment determinat li podem donar el tomb. D’aquí ve que sigui excusa de mal pagador l’afirmació: Sóc així i no hi puc fer res. No es pot fer res? I tant que es pot fer! Es pot fer tot el que es vulgui i es pugui fer, és clar, que és molt.

M’agrada llegir biografies. I en les biografies de gent rellevant, que ha fet una obra, ja sigui artística, científica, humanitària o de pensament, hi trobo sempre un tret comú: el treball. Són gent que ha treballat molt. També hi trobo una actitud compartida: la perseverança. I la llum d’un cert convenciment, una mena de fe no només en un, una mateixa, sinó en el que s’està fent. Aquesta força interna és incombustible malgrat les circumstàncies exteriors, que poden ser molt adverses. En el camp de l’art, recordem el cas paradigmàtic i tràgic de Vincent Van Gogh. O el de J.M.W. Turner (recomano de veure la pel.lícula biogràfica Mr. Turner, dirigida per Mike Leigh), que amb una pila d’anys d’un cert èxit a l’esquena, de sobte va haver de suportar les burles dels qui no van entendre una evolució que va donar lloc a les que avui són considerades les seves millors obres: unes pintures que resulten gairebé abstractes perquè perseguien el moviment i els canvis de la forma i de la llum. 

Per fer una obra, la que sigui, sens dubte s’ha d’estar inspirat. Però el treball és imprescindible. Immersa en les pàgines de dues biografies publicades recentment (de les quals també recomano la lectura!), constato en els biografiats aquesta manera de treballar sense desmai, i amb els vents no bufant precisament a favor. Potser aquest obrar a contracorrent, malgrat l’esforç i convicció íntima que demana, és el que acaba consolidant una personalitat potent, a vegades carismàtica i tot.

I és que la facilitat i el treballar justet no ha donat mai gaires fruits. Aquest impuls constituït per una mescla de talent, coratge i voluntat com a motor per a la cristal.lització d’una obra, el posa de manifest Cathleen Medwick, reconeguda columnista de grans revistes americanes, a Teresa de Jesús. Una mujer extraordinaria (Maeva). Medwick ha fet un treball biogràfic de la santa d’Àvila de gran nivell, ja que no es tracta d’una hagiografia sinó d’una molt completa biografia (erudita, ben documentada i escrita amb estil literari) d’una dona genial, però, com sabem, de personalitat molt complexa. El prologuista del llibre, el també escriptor Pablo d’Ors, diu de Teresa de Jesús que els éssers veritablement grans no s’assemblen a ningú i que amb la seva manera de fer inauguren una nova humanitat.

El mateix podria dir-se de Raimon Panikkar, del qual acaba de publicar-se la primera biografia després de la seva mort, el 2010: Panikkar. Una biografia (Fragmenta Editorial), escrita pel teòleg polonès arrelat a Verona, Itàlia, Maciej Bielawski. Il.luminar sense prejudicis, sense mitificar o desmitificar (sempre hi ha la temptació d’una cosa o l’altra) en una biografia la complexitat humana i intel.lectual del teòleg i filòsof Raimon Panikkar, és un repte que Bielawski ha assolit amb honestedat intel.lectual. En aquesta biografia s’ofereix un retrat que tot prenent en alta consideració l’obra d’un pensador de grans intuïcions metafísiques que tant es van avançar al temps, s’hi mostra la vivacitat, amb les lògiques llums i ombres, de l’home fora del comú que la va dur a terme: un treballador incansable que alhora que viatjava i donava classes a l’Índia i als Estats Units, va escriure els milers i milers de pàgines que conformen l’Opera Omnia, el volum i vàlua de la qual podem posar al costat de l’obra de Ramon Llull.

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de gener de 2014. A la imatge, una de les famoses pintures de Turner, la del tren en marxa)

Jesús era un heretge

Tot just acabava de llegir Jesús era un heretge (Ara llibres), del filòsof i teòleg Lluís Busquets i Grabulosa, quan va esdevenir-se l’atemptat perpetrat per terroristes islamistes a la seu de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, que va fer tantes víctimes. Vaig tornar a mirar amb atenció el títol: vistós i una mica provocatiu, em va semblar ben raonable després d’haver llegit les tesis de Busquets.

La fe no encega la raó de tanta gent d’avui dia, per sort. Hereus culturals dels valors de la Il.lustració i de la democràcia, que, com totes les realitats humanes tenen les seves llums i ombres, hi ha molta gent capaç de combinar en el seu pensament raó i fe. És des d’aquesta concepció àmplia de la realitat que es pot abordar la figura de Jesús en tota la seva polifonia.

Amb aquesta obertura d’esperit Lluís Busquets s’ha endinsat en la figura de Jesús més controvertida. En base a una lectura aprofundida, meditada i actualitzada dels textos evangèlics, en els seus escrits el professor Busquets presenta la figura de Jesús més idealista, més rebel, més dissident, i fins i tot antisistema.

Cal avançar que tot ‘sistema’ més aviat que tard es corromp. D’aquí ve que sempre hàgim d’estar vigilants. Només cal mirar el nostre entorn més immediat per veure com les aigües del sistema democràtic inaugurat després de la mort del dictador s’han anat podrint. No només tenim una democràcia de baixa intensitat sinó que està ben malalta. Els nous moviments polítics sorgits en els darrers temps pretenen regenerar el teixit malmès.

En el seu assaig, innovador quant a punt de vista, Lluís Busquets es pregunta, i ens invita a preguntar-nos, sobre el món que Jesús va trobar en la seva infantesa i joventut, i com aquest món concret va incidir en la seva fe. És clar, no podia pas ser indiferent als problemes del seu país i de la seva gent. Per començar, va trobar-se amb la dominació romana i amb una amenaça real de desnaturalització del món hebreu. Quant a l’esfera religiosa, hi havia, com és natural, una pluralitat de maneres d’entendre la vida de l’esperit. El mateix Jesús, després d’haver estat batejat per Joan, va emprendre el seu propi camí: un camí no convencional que revisa molts aspectes de la fe dels seus pares, però que no nega en cap moment. Més aviat ens dóna a entendre que cal desplegar, actualitzar aquesta fe, i fins i tot avançar-s’hi a la llum dels nous temps. La fe predicada per Jesús era revolucionària.

El sistema polític i religiós que es va trobar Jesús com a poc podríem dir que estava alterat i que s’havia de regenerar. És el que va voler fer amb la seva bona nova innovadora que no només modificava la vida de l’esperit sinó que, per l’impuls d’aquesta mateixa força transformadora, modificava també la vida ordinària. Jesús va qüestionar l’estatus d’inferioritat en què es trobaven les dones, els malalts, els marginats, els estrangers, etc. 

Jesús no va aconseguir el seus propòsits, ja que va morir en creu. Va ser un fracassat? Ho podríem creure si només ens atenguéssim als fets. Però observant la posteritat de Jesús el Crist i el seu missatge en la història de la humanitat, no és agosarat afirmar que ha triomfat. La resurrecció no és tant un fet real (en el qual es pot creure o no) com un fet simbòlic que, aquest sí, es pot realitzar cada dia. La memòria de Jesús el Crist és un fet viu per als qui integren el seu missatge renovador en el seu cor. Des d’aquesta perspectiva, la possibilitat de regeneració-resurrecció personal és un fet, no una entelèquia.

Més enllà de la divinitat de Jesús, doncs, la gent d’avui dia pot veure en la seva figura algú que va creure que un món regenerat era possible. Amb la seva actitud pacífica, però ferma, Jesús va reclamar justícia, dignitat per a les persones de tota condició i una vida més enllà de la vida material basada en l’amor i la fraternitat entre les persones. Jesús va ser un heretge per haver-se enfrontat al sistema imperant i, com diu Busquets, avui també ho faria. Per aquest motiu va ser condemnat. Però aquella condemna era una condemna del sistema, no de la veritat profunda que habita en l’ànima de les persones. Més enllà de la fe cristiana, doncs, la gent d’avui dia pot apreciar en Jesús l’encarnació dels més alts valors humans que continuen sent la justícia, l’amor, la fraternitat, l’altruisme.

(article publicat al meu blog d’opinió a Eix Diari, 21 de gener de 2015) 

Escriure i llegir

Escriure és un exercici que va més enllà del pensament racional, ja que escrivint també des de l'inconscient. L'acte de llegir també va més enllà del pensament racional perquè també llegim des de l'inconscient. És per aquest motiu que a l'hora d'escriure un text que reflecteixi idees, pensaments, ho hàgim de fer amb la cura màxima, pensant paraula per paraula. El mateix hauríem de fer a l'hora de llegir un text on hi ha idees, pensaments. Sembla que Nietzche i Wittgenstein 'només' posaven una condició als seus lectors: que llegissin a poc a poc, tan a poc a poc com fos possible. És la millor manera d'entendre el més aproximadament possible el que es llegeix. Tota aquesta reflexió ve a tomb perquè alguns lectors no han llegit bé el que jo vaig escriure a Coartada pseudoreligiosa: que l'atemptat terrorista que va tenir lloc a París no tenia res a veure amb la religió musulmana sinó amb una ideologia integrista de signe políticoreligiós. És per això que parlava de coartada pseudoreligiosa. He subratllat el mot sinó expressament perquè a continuació hi ha no només el matís sinó l'explicació de la primera part de la frase, que no hauria de ser treta de context. Amb tot, quan diem res també estem dient cosa... Llegir a poc a poc, i de forma matisada, no és l'habitual, ja ho sé. Però si en tot moment això ha estat recomanable, ara ho és més que mai. A les paraules se'ls fa dir el que un vol, deia el meu pare. I sí, per això cal anar en compte a l'hora d'escriure, i em faig propòsit d'esmena de fer-ho. Però també s'ha d'anar amb cura a l'hora de llegir.