L'alè de les Muses

Deia Píndar: Cegues són les ànimes dels homes [i de les dones] quan exploren el camí de l'art amb la saviesa dels mortals, sense les Muses. Les Muses són de natura divina, ja que són filles del mateix Zeus i de Mnemosine (Memòria). Inspirats per les Muses, els humans poder aixecar-se per damunt dels propis peus de fang i ser capaços de captar la veu secreta que sorgeix de l'interior de les coses i dels fenomens còsmics. A través de l'alè de les Muses -vent arrabatador o suau alè a cau d'orella- poetes i artistes perceben la veu del món i de tot allò diví que li dóna vida. Dos coses semblen imprescindibles per ser abraçat per les Muses: oïda interna receptiva, és a dir, oïda espiritual activa, en actitud de treball, i una concepció no estrictament materialista de la vida (altrament les Muses només serien vistes com figures de paper) i deixar-se entusiasmar per l'oportunitat de co-crear, entenent la vida en constant recreació...

(a la imatge, una figura femenina captada al Museu d'Atenes aquest setembre passat)

 

Espriu i la Càbala

En els seus estudis sobre l’obra de Salvador Espriu, Rosa Delor ha anat posant sobre la taula la relació d’Espriu i la Càbala. Les referències al món jueu (la seva història, la seva cultura i la seva religió, de la qual som hereus també des del cristianisme), són evidents en els escrits de Salvador Espriu. Sepharad, per exemple, és el nom hebreu de la península ibèrica en la qual un dia van conviure jueus, cristians i musulmans. O això ens agradaria creure no perquè sigui un ideal a l’aire sinó perquè, en fraternitat, hauria d’haver estat possible sempre.

No va ser així. Els jueus van ser expulsats d’Espanya el 1492, en el mateix moment en què l’imperi naixent es feia amo del descobriment d’Amèrica. No trigarien gaire a ser expulsats també els musulmans sotmesos després de la Reconquesta. No sé si ens podem imaginar l’horror i desesperació d’aquella gent que van haver de partir cap a un exili forçat, tanmateix com tanta gent després de la Guerra Civil. Espanya és així. Ara expulsa els joves per mor d’unes possibilitats de treball cada dia més escasses. A Catalunya fa segles que se l’expulsa moralment tot vexant-la, però paradoxalment se la vol retenir per interès.

Tornem a Espriu, el cantor d’una Sepharad ideal. És possible que després del viatge per la Mediterrània que va fer Salvador Espriu l’estiu de 1933 amb altres estudiants sobresortints com ell, el jove escriptor profunditzés no només en la cultura grega que impregna la seva obra, sinó també en la jueva (van visitar Jerusalem, Haifa). No sembla rar sentir-se cridat a seguir les petges d’aquesta genealogia si tenim en compte que aquí havíem tingut calls tan importants com el de Barcelona i el de Girona. Per fer-nos una idea de la fertilitat intel.lectual i espiritual d’aquestes comunitats jueves recomano la lectura de Poemes hebraics de jueus catalans. Segles XI-XV (Llibres del Mall, 1976).

En aquesta antologia hi apareix Mosé ben Nahman (Girona, 1194-Sant Joan d’Acre, 1269), figura principal no només en la seva època sinó de tot el judaisme sefardí medieval. En els documents cristians figura amb el nom de Bonastruc sa Porta i professionalment va exercir la medicina. A més de ser talmudista i exegeta, Nahmànides, com també se l’anomena, era cabalista i un dels més grans. En parla a bastament Gershom Scholem al seu llibre de referència La Cábala y su simbolismo (Siglo XXI, 1976).

La Càbala, per dir-ho de forma gràfica, vindria a ser com un mapa simbòlic de la vida espiritual amb tots els seus passos i que, com es dóna en la pujada del mont Carmel, que Joan de la Creu va dibuixar en forma de muntanya, en la Càbala la figura o esquema d’aquest camí és un arbre amb les seves branques anomenades sefirot, o qualitats divines que han de ser incorporades pels humans per tal de ser-ne testimonis vius. La Càbala intenta descriure els misteris de la creació que inclou la humanitat com un reflex dels misteris de l’existència divina. 

No sabem el grau de coneixements que Salvador Espriu tenia de la Càbala i dels cabalistes de la pròpia terra com Mosé ben Nahman i el cercle cabalístic de Girona. Però és segur que en tenia, com ha detectat Delor, si més no van ser-li d’inspiració i van servir-li de canemàs en algunes de les seves obres. La Càbala, literalment ‘tradició’, o tradició de les coses divines, és la mística jueva. D’entrada Espriu no sembla un místic, més aviat sembla un home mental de vida intel.lectual intensa. Una vida sense estudi [de les coses de Déu] és una vida perduda, deia en una entrevista Daniel ben Itzjak, rabí estudiós de la Càbala. Espriu va ser un buscador de l’essencial de la vida, la seva veritat última, i la Càbala podia molt ben ser un dels camins que va transitar per anar-li a l’encontre. Al cap i a la fi, la Càbala també pertany a la nostra tradició, si més no cultural i històrica.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de novembre de 2013)

A elles, que ens han precedit

Aquest novembre, amb pocs dies de diferència, han mort la premi Nobel de Literatura del 2007, Doris Lessing (1919-2013) i la psicòloga, escriptora i feminista Victòria Sau (1930-2013).

No és exagerat dir que dones com Lessing i Sau van fer-nos de mares simbòliques que van il.luminar tantes cambres fosques de la nostra història com a humans. Fins fa quatre dies estàvem mancats de la consciència del valor d’una genealogia, la femenina, que per segles ens havia estat segrestada, a nosaltres, les dones, però també als homes, a la humanitat sencera.

Lessing, sense deixar de descriure en els seus llibres allò que ens manega i desmanega a tots: la vida humana amb les seves tensions, la Nobel que ho va ser a contracor dels senyors del cànon –no els agradava, no, la seva constant recerca de la llibertat de pensament, paraula i obra- va escriure algunes de les seves obres sota la influència de l’autor de mística sufí, Idris Shah. Això sí que és atemptar contra les etiquetes! Els era difícil d’enquadrar, als senyors del cànon, aquella dona que s’havia mostrat una mestra en l’art de narrar quan va escriure l’inclassificable El quadern daurat, un experiment literari que va connectar amb les lectores que de seguida es van veure reflectides com en un mirall en aquelles pàgines fora de les convencions socials del moment. 

I és que, com va dir la mateixa Lessing, s’utilitza el procés de l’escriptura per esbrinar què pensem i fins i tot qui som. L’escriptura, doncs, no com a entreteniment sinó com a via de coneixement. Doris Lessing, una dona culta i intel.ligent, va voler posar negre sobre blanc les complexes relacions entre els humans com en el conte Pardals,  publicat a Històries de Londres (1996). Aquestes aus, mínimes i familiars, formen part de l’escenari on té lloc una discussió entre un matrimoni sobre la conducta de la seva filla. Debat que a mesura que avança la narració posa de manifest el diàleg per a peixos que és la seva relació de parella convencional i absurda. La conversa, possiblement amb base real, es dóna en una taula de cafè després d’una pluja d’estiu típicament anglesa, a Hampstead Heath, un lloc ben conegut per l’escriptora anglesa, que hi vivia a prop.

La seva literatura, batalladora i sovint irreverent amb l’status quo, també va tractar qüestions de tipus social que li tocaven tan a prop com ara la lluita de classes i de races. No oblidem que l’escriptora va viure els seus anys joves a l’antiga Rodhèsia, Àfrica. Doris Lessing va ser guardonada l’any 1999 amb el Premi Internacional Catalunya de la Generalitat, que s’atorga anualment a persones que han contribuït a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món.

Victòria Sau, una dona feta per ella mateixa que va estudiar de gran, es va llicenciar en Història Contemporània i es va doctorar en Psicologia. Professionalment va exercir de professora universitària i com a psicòloga. Sau, un dels noms més sobresortints del nostre feminisme, va escriure llibres de referència en aquest camp quan tot just aquí s’estava obrint. Les seves pioneres aportacions i reflexions sobre maternitat, treball, psicologia i construcció del gènere, i la seva lluita per la denúncia del sistema patriarcal, han quedat reflectides als seus llibres. Basti recordar només alguns dels seus títols més significatius: Manifiesto para la liberación de la mujer (1974), Ser mujer: el fin de una imagen tradicional (1986), El diccionario ideológico feminista, el primer volum del qual es va publicar l’any 1981 i el segon el 2001. Pensadora incansable, ha treballat fins a l’últim moment. De Victòria Sau me’n va parlar per primera vegada, fa més de trenta anys, la meva amiga, la il.lustradora i escriptora Gemma Sales, que de passada, i no per casualitat, em va recomanar de llegir els diaris d’Anaïs Nin, que vaig devorar… A elles, que ens han precedit en els camins de la nostra pròpia descoberta, la nostra estima i reconeixement.

(article publicat a Eix Diari, 20 de novembre de 2013)

Viatge existencial

És un lloc comú dir que la vida és un viatge. I cal precisar: de retorn. Nombroses llegendes parlen d’aquest viatge existencial, i també paràboles com la del fill pròdig, el retorn del qual a la casa del pare és motiu de tanta alegria. L’ànima viatja i a vegades es perd, més encara, a vegades mor en vida… Per això a l’Evangeli es llegeix: Perquè aquest, el meu fill, estava mort i ara ha reviscut, s’havia perdut i ha retornat.

Si fem una lectura simbòlica d’aquest text podem dir que els nostres pares interns s’alegren del retorn del fill intern quan reconeix en ell el Jo veritable, o el Sí-mateix, tal com el va conceptuar Jung.

(a la imatge, un carrer de Thera, setembre de 2013)

Consciència i tolerància

Darrerement s’observa una gran manca de comprensió del que es diu o s’escriu, no s’entenen els enunciats, es llegeix malament. Potser hi fa que no es para prou atenció, o no s’escolta prou, o potser és que les paraules s’han desgastat i han perdut virtut per com són emprades, sovint no per dir la realitat sinó per tergiversar-la, tot creant confusió.

Conscients del valor de les paraules, molts dels qui escrivim les pensem moltes vegades abans d’escriure-les, i un cop escrites les reescrivim tantes vegades com faci falta. Però aquest esforç per la claredat expositiva, fruit d’una heliomàquia mental treballada a pic i pala en la mesura de l’art de cadascú, a vegades no serveix per gaire res, ja que, com ensenya l’experiència quotidiana, la lectura de la realitat no depèn del que està dit o escrit sinó de com és llegit el discurs.

Una lectura de la realitat sense apriorismes o sense la nosa de l’ego és rara perquè demana consciència i tolerància. La consciència és un guany sobre el jo, com el jo és un guany sobre l’ego en una escala de valors humanístics. La consciència de la pròpia identitat ajuda, i no poc, a afirmar la tolerància. La por, o la insatisfacció amb la pròpia identitat, ens fa dèbils. Més sovint del que es voldria aquesta feblesa té com a conseqüència actituds intolerants, que són com un escut psicològic de defensa, tot i que perjudiquen, per ofuscació, la visió de la realitat.   

Ser conscients de la realitat, no enganyar-nos a nosaltres mateixos, ens fa comprensius de la realitat. La qual cosa no vol dir justificar la realitat sinó intentar explicar-se-la. No es pot modificar una realitat que a vegades pot ser injustificable, i fins i tot intolerable, sense entendre-la, de la mateixa manera que no es pot aixecar un rascacels damunt d’una falla.

La tolerància també es fonamenta en un equilibri emocional ferm que procura estabilitat. Una persona serena, equilibrada, pot dialogar tranquil.lament amb l’altre, sigui com sigui i pensi com pensi aquest altre, fins acollir-lo. L’actitud d’acollença no significa l’acceptació acrítica de qualsevol cosa, com deia el caputxí Jordi Llimona, que també afirmava que cal coratge tant per acollir com per rebutjar el que és rebutjable. Certament no tot s’hi val, i una consciència sòlida és un bon instrument per discernir la realitat i saber a què atendre’s en cada moment.

La tolerància no dóna carta blanca ni estalvia exigència. No podem acceptar així com així la mentida o la injustícia, com no podem acceptar la negació de la personalitat de cadascú, inclosos col.lectius, pobles i nacions. En aquest sentit, la tolerància és deixar exercir a l’altre la seva alteritat, que implica el respecte a la seva persona, al seu pensament i als seus fets. Tanmateix, la tolerància, un bé desitjable, té uns límits que justament els marca una consciència recta i una actitud honesta. La tolerància és un guany moral i cultural que ens eleva per damunt del nostre ésser inferior. La tolerància, no la deixació de responsabilitats per comoditat o per fer la viu-viu, té a veure amb l’erradicació de la ignorància, el fanatisme i l’ambició, entesa l’ambició no com el desig d’emular una cosa superior sinó entesa com a depredació i desig de control sobre l’altre.

No es pot dividir el món en bons i dolents, som limitats, i, per tant, també ho és en nosaltres la veritat. En el núvol fosc de la ignorància del que és Real sabem fins a quin punt podem ser parcials. Però a mesura que ens obrim a l’alteritat, la consciència es va fent més clara, més objectiva i més comprensiva de la realitat, ens sigui o no agradable. La consciència és un sentit intern que ens informa de la veritat essencial de les coses. Quan obrem de forma incorrecta, ja no dic punible, ens assalta la mala consciència. Posant en diàleg consciència i tolerància ens obrim pas cap als altres que, del dret o del revès, sempre ens fan de mestres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de novembre de 2013. Fotografia presa a Malta aquest juny passat).

Meitats de la veritat

Hi ha una dita que diu més o menys això: Només la veritat fereix. No sembla molt arriscat afirmar també la seva altra meitat complementària, és a dir: Només la veritat guareix.

(la fotografia està presa a la Costa Brava)

La Moreneta a Cuba

A diferència d’altres èpoques en què tants catalans anaven a fer les ‘amèriques’ a Cuba, en aquests moments a l’illa caribenya hi resten uns pocs catalans d’origen, a penes uns vuitanta repartits en tota l’illa, segons reporta Joan M. Ferran i Oliva a La Moreneta a Cuba. Les esglésies cubanes de la Mare de Déu de Montserrat (Pagès editors).

Amb tot, resten tres edificis, originàriament esglésies dedicades a la Mare de Déu de Montserrat, fruit de la presència dels catalans que van emigrar i van adquirir influència en la societat cubana de l’època, sobretot a Matanzas, com saben bé els vilanovins que guarden memòria viva d’aquell patrici que va ser Tomàs Ventosa i Soler, alcalde de Matanzas diverses vegades i fundador de la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya a L’Havana l’any 1841. Aquesta societat encara està en actiu, tot i que els que l’integren en l’actualitat són descendents o simpatitzants de catalans que, més tard o més d’hora, es van aplatanar a Cuba.  Els cubans utilitzen aquest mot per descriure els que s’integren a la societat cubana, com no podria ser d’una altra manera, és el natural sobretot a partir de la segona generació, sense que per aquest motiu s’hagi d’oblidar els avantpassats i la seva cultura.

Cuba, en realitat tota Amèrica, és fruit de capes de mestissatge. Qui va estudiar a fons el que és i significa antropològicament parlant la cubanitat va ser Fernando Ortiz, que tenia arrels menorquines. Fernando Ortiz va encunyar el terme transculturització per descriure el procès de mixtura racial que s’ha donat a Cuba, així com la mixtura de cultures i religions, fenomen aquest darrer de gran importància social, ja que determina, i no poc, la forma de ser cubana, amb una gran majoria de població d’origen negre, esclaus arrencats de la seva Àfrica natal, que ha donat com a resultat religions afrocubanes que van sincretitzar les religions africanes amb el catolicisme de tipus popular dels colons blancs. La més important d’aquestes religions és la Santería, però n’hi ha d’altres, com explico amb detall en el meu llibre Estampes de Cuba, escrit a rel del meu primer viatge a Cuba el desembre de 1998 amb motiu del centenari 1898-1998, i la Setmana de Cultura Catalana que es va celebrar a L’Havana.

Va ser en aquest viatge que també vam anar a Matanzas i vam tenir l’ocasió de visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat, aleshores un edifici desangelat, gairebé en ruïnes. Ara aquest edifici ha estat renovat i convertit en una entitat cultural, com explica Joan M. Ferran (L’Havana, 1931) al seu llibre. En aquest viatge també vam visitar l’església de la Mare de Déu de Montserrat que es troba camí de l’aeroport, i que continua en actiu com a espai religiós. L’església originària estava en uns terrenys anomenats la Loma de los Catalanes, i que avui és l’emblemàtica i fotografiada Plaza de la Revolución José Martí.

La religiositat a Cuba, com diu l’autor d’aquest interessant assaig La Moreneta a Cuba, es molt peculiar pels efectes de la transculturització i també perquè en els darrers temps hi ha hagut un auge de les religions afrocubanes després d’anys i panys d’estar a les catacombes (l’apertura es va produir cap el 1990) per mor de d’ateisme ambient, on l’expressió religiosa, sobretot d’origen africà, era, com en temps de l’esclavitud, amagada a l’ombra del catolicisme. Després d’haver profunditzat en el coneixement del ric panteó ioruba i en les creences dels santeros, penso que els creients podien fer una assimilació entre les deïtats (orishas o ‘sants’) de signe matern i una Mare de Déu o Verge Bruna amb el Fill als braços i que a més té el patronímic d’una muntanya santa. La religió ioruba o Santería, i també d’altres com el Palo Monte, tenen per sagrada la naturalesa de muntanyes, rius, coves, boscos, oceans…

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 de novembre de 2013. A la fotografia, feta el 10 de desembre de 1998, Oriol Pi de Cabanyes, Joaquim Molas, Maria Capdevila i jo mateixa, davant l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a Matanzas, Cuba)