Geni i follia

Una vegada més torno al tema del geni i la follia, que ja en els meus anys joves em va dur a explorar el camp de la psicologia. No sempre el geni, l’artístic sobretot, va lligat a la follia. Però moltes vegades, sí. Follies benignes i transportables la majoria, però al capdavall follies.

Juan Rof Carballo, a qui he llegit força darrerament, entre d’altres el seu llibre Fronteras vivas del psicoanálisis (1975), es va interessar per aquesta germandat mental. Perquè tot passa per la ment, també la memòria que ens dóna la noció d’identitat.

Tinc un amic, un artista integral que conrea diverses disciplines amb mestria considerable i amb una imaginació creadora fora del comú, que després d’un episodi tan traumàtic com és un intent de voler morir per la pròpia mà, m’ha repetit diverses vegades que mai no s’ha atrevit a psicoanalitzar-se a fons. El motiu: el temor a deixar pel camí aquella part del seu geni que ell intueix lligat a un diguem-ne forat existencial de dimensions desconegudes que precisament l’art sargeix o sublima.

He retornat al binomi geni i follia a través de la lectura de Maruja Mallo (Circe), de Shirley Mangini. En aquesta biografia dedicada a l’excèntrica i controvertida pintora Maruja Mallo, i de la qual parlaré en un altre moment, Shirley Mangini esmenta una contemporània seva, la pintora Ángeles Santos. Sense antecedents sobre la vida d’aquesta artista, resulta sorprenent la diferència que es troba en les teles surrealistes de la primera època de Santos, amb les teles tan convencionals que va pintar després. Fa estrany contemplar aquestes darreres quan s’han vist, per exemple, obres de poderosa imaginació creativa com la titulada Un món (possiblement influïda per les pintures d’El Bosco, que Ángeles Santos havia vist al Prado, pintures que també havien seduït Mallo i Dalí).

Relata Mangini que una vegada el guru avanguardista Ramón Gómez de la Serna va anar a visitar Àngeles Santos a Valladolid, on la jove pintora vivia llavors amb la seva família. Gómez de la Serna va trobar la noia presa d’una gran angoixa i sofriment com a resultat d’haver treballat fins a l’extenuació. Ángeles Santos va lamentar-se davant d’aquell home que no era misogin, dels pocs que hi havia a la seva època!, com se sentia presonera per ser dona en aquell món i com això l’ofegava… Més tard, quan Gómez de la Serna es trobava a París, Santos li va escriure una carta on en un dels paràgrafs es llegeix: (…) i després me n’aniré pel camp, fugint de que em vulguin convertir en un animal domèstic.

Ángeles Santos va escapar-se de casa aquella primavera de 1930. Hi ha qui diu que va voler suicidar-se. Quan la van localitzar, el seu pare la va tancar en un sanatori de Madrid. Quan se’n va assabentar, Ramón Gómez de la Serna va comdemnar la decisió de la família i va insistir en la llibertat artística i personal de Santos. En un article, va escriure: Els folls artistes i els artistes folls han de ser al carrer!, em diu l’amic que m’escriu, i amb aquestes paraules vaig comprendre de manera admirable el dret a la llibertat que tenen els éssers genials, per perturbats que a nosaltres ens semblin.

En sortir del sanatori i tornar a casa, Ángeles Santos va abandonar per sempre més la seva imaginativa, enigmàtica i trencadora pintura. Amb el tancament i tractament oportú, s’havia aconseguit justament allò del qual Santos havia volgut fugir: la domesticació de la seva persona i del seu talent artístic, que alguns poden considerar al.lucinat, i d’altres simplement genial.

(publicat a L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2012. A la imatge, Un món, d'Ángeles Santos)

Missatgers

El missatger és un arquetip que es va actualitzant cada vegada que algú opera des de la circumstància de fer arribar un missatge d’un lloc a l’altre. El món bíblic ha popularitzat la figura del missatger o malak, o mal’aj, com també he vist escrit, paraula hebrea que vol dir emissari; el grec la converteix en aggelos i el llatí en angelus. Al seu llibre Els nostres àngels (Editorial Pòrtic, 1981), Jordi Llimona escriu: Malgrat que en alguns passatges bíblics els àngels hi figuren amb un cert caràcter subsistent, individualitzat [caldria afegir fins i tot amb nom], en general hi són descrits com a símbols de Déu mateix, de la seva presència actuosa al món i en la història.

El nou Testament continua confiant missions entre el cel i la terra als mal’ajim (plural de mal’aj), i relata que un àngel de nom Gabriel anuncia a Maria la seva concepció; un àngel del Senyor, aquest anònim, comunica a Josep l’esdeveniment l’origen del qual és diví. Més enllà de l’existència individualitzada dels àngels i de creure-hi o no, l’arquetip del missatger és comú a totes les religions, fins i tot les considerades paganes. Els déus Mercuri i Eros apareixen en els mites grecs com a aggelos de ben provada eficàcia comunicativa entre el macrocosmos i el microcosmos; o el que és el mateix: les forces còsmiques i la vida humana. Al seu llibre Encuentros divinos (Ediciones Obelisco), l’historiador Zecharia Sitchin ofereix una gran quantitat d’informació sobre aquestes ‘trobades amb allò diví i també amb éssers divins’ provinent d’estudis arquelògics i textos antics, no només bíblics sinó també sumeris, egipcis, babilònics, etc.

Es fa difícil a la ment moderna considerar la figura de l’àngel si no és en el seu vessant simbòlic i encara, ja que el pensament simbòlic, per metafísic, es també rar en els nostres dies. En canvi no ens resulta tan estranya la figura del missatger: aquell o aquella que intermedia entre una realitat i una altra, posem per cas entre el món de la prosa i la poesia, com deia Rusiñol; o, simplement, com a ésser real que fa aquesta funció amb més o menys èxit, i fins i tot si fracassa estrepitosament en el seu treball.

També podria ser que, malgrat la seva bona intenció, el missatger no arribi mai com s’esdevé a Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida, una obra de teatre d’una gran bellesa plàsticolingüística que es va estrenar el passat 8 de novembre a l’Espai Brossa de Barcelona, en un muntatge interpretat per Pepa Lòpez, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta, i dirigit per Rosa Novell.

En aquesta obra teatral de petit format i gran fondària dramàtica, Biel Mesquida s’ha emmirallat en personatges femenins de les grans tragèdies gregues, personatges secundaris que ‘intermedien’ en la posada en escena del relat. Així Fedra apareix via Enona, Dido via Anna, Agamènmnon via Clitemnestra i Antígona via Ismene. Des de la seva posició fora del focus del mite, aquestes figures que hi apareixen de biaix, com escriu Mesquida al seu pròleg, a Els missatgers no arriben mai prenen tot el protagonisme que es visualitza en la ineficàcia de la seva comesa ‘angèlica’. Tot i l’explícita voluntat de ser-hi a temps, Enona, Anna, Clitemnestra i Ismene sempre arriben tard i no assoleixen d’impedir la tragèdia.

I és que tal vegada el veritable missatger entre el cel i la terra sigui una força subtil, en efecte sense carn ni ossos. Com ja veien els més antics, tal vegada sigui la figura impalpable del destí o de l’atzar, que encara no ens hem posat d’acord amb el pes que l’un i l’altre tenen en les nostres vides humanes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de desembre de 2012. A la imatge, pessebre fotografiat el Nadal de 2008 a Còrdova)

Arbre amunt

La majoria de gent –diu l’estudiós Joseph Campbell- es mou pel principi del plaer (i esmenta Freud) i del poder (i esmenta Adler). Es tracta dels nivells primaris, els que més ens acosten a la biologia. Més rares són les persones que s’enfilen arbre amunt d’ells mateixos, cap a nivells més alts, progressivament.

Ens enganya la tecnologia. Pensem que hem avançat, però només cal observar l’entorn, només cal observar les motivacions que empenyen, més encara, engoleixen a tants. Hem sortit de les cavernes, però mentalment potser encara hi som.

Nadala

Us fem arribar la nostra Nadala en un dia com avui: 12-12-12!

El Minotaure global

Des de fa un temps –uns anys, ja- que llegeixo amb veritable interès les pàgines d’economia de La Vanguardia. No m’he fet una experta, això demanaria estudis especialitzats, però començo a entendre alguna cosa. Va bé anar adquirint opinió de com va l’economia mundial, ja que en aquest camp estem plenament globalitzats.

En la lectura d’ahir em va cridar l'atenció l’article de Justo Barranco en el qual comenta el llibre El Minotaure global, de l’economista grec Yanis Varoufakis. Per a la seva tesi, Varoufakis utilitza una metàfora ben trobada: la del monstre cretenc que cada any rebia set nois i set noies d’Atenes per tal d’alimentar la seva fam insaciable…Vet aquí la voracitat del capital!

Però el que més m’ha sorprès, i perdoneu la meva ignorància, és tenir coneixement de que bona part del problema econòmic que arrosseguem amb alts i baixos (abans hi van haver les crisis dels setanta i dels noranta), sembla que entronca amb la guerra del Vietnam. Ja sabíem que ‘allò’, a més d’una ignomínia, va ser una ruïna. Però el que Varoufakis posa de manifest en el seu assaig és que els EEUU va decidir que els dèficits causats els pagaria la resta del món. Així es va establir un joc d’equilibris fins que tot s’ha desequilibrat.

Els europeus teníem notícia del deute que durant anys i panys va pagar Alemanya després d’haver perdut la segona guerra mundial. Però el ‘pagament global’ d’aquest deute provocat per la guerra del Vietnam m’ha deixat sense alè. No sé si recordeu les manifestacions pels carrers de Barcelona en contra… Tot això, aquí explicat de manera resumida i maldestra, és molt més complicat perquè es tracta de martingales entre estats, banquers, altes finances… Anem sabent totes aquestes notícies en comptagotes. És esfereïdor, ja que cal preguntar-se qui s’encararà al Minotaure abans no siguem devorats.

P.D. No sé si Costa-Gavras (per cert, un altre grec) havia llegit aquest llibre abans de filmar El capital, la pel.lícula que aquests dies es pot veure en moltes sales de cinema, i que ajuda a visualitzar a través d'una trama de ficció aquesta golafreria monetària, d'altra banda tan vella com el món.

(a la imatge, pintura del Minotaure de George Frederic Watts, 1885)

Mo Yan homenatja la seva mare

Molt controvertit ha estat, el darrer Premi Nobel de Literatura, Mo Yan. Les opinions són molt contrastades. Caldrà, doncs, llegir-lo per fer-se’n una opinió personal al marge de les ‘flors, les pedres i l’aigua bruta’ que li han tirat, segons va dir ell mateix ahir en el discurs de recepció del premi.

Personalment m’han commogut les paraules d’homenatge que Mo Yan va dedicar a la seva mare que va morir el 1994. No gaire agraciat físicament, Mo Yan nen era objecte de burla dels seus companys i això el feia patir. Quan això passava, la seva mare li deia: “Si continues fent coses bones, encara que fossis lleig de veritat, et convertiràs en un noi maco.”

Gairebé paraula per paraula són les mateixes paraules que em deia la meva mare quan jo era una nena tan bonica com un aneguet lleig. La meva mare mai no em va mentir sobre el meu aspecte físic. Simplement orientava el meu esperit cap a la bondat que potser acabaria sent una forma de bellesa.

Inspiracions

En moments de crisis agudes, i aquest que vivim ho és en tants camps, acompanya i il.lumina llegir els clàssics, així com els estudiosos de matèries diverses. Aquestes lectures inspiren els moments d’exili interior, sempre tan necessaris per posar ordre al pensament alterat i reflexionar.

María Zambrano, que va escriure la millor part de la seva obra de pensament a l’exili – després de la guerra civil espanyola, el seu exili va ser doble: interior i exterior-, és una veu que m’acompanya i m’inspira. En una de les seves glosses, publicades pòstumament a Las palabras del regreso (Cátedra, 2009), parla de l’adveniment de la primavera. Es pot pensar que aquest és un lloc comú, que cada any arriba la primavera inexorablement. Però no és el mateix que hàgim viscut un hivern suau que un hivern tan diabòlicament cru que ens ha deixat gairebé a la intempèrie.

Si bé aquest és el fet concret, l’arribada de la primavera després de l’hivern, el fet pot llegir-se de manera literal o de manera simbòlica, però més rarament entreteixint les dues maneres. Entreteixir mirades és el camí escollit per Zambrano, la filòsofa que va crear una forma de pensament que engloba raó i poesia i que s’expressa en un llenguatge que harmonitza el pensament lògic i l’anàlogic.

Per ser més precisos, Zambrano parla de raó poètica. Podria dir-se que aquesta és una forma de pensar més pròpia de músics i poetes, rarament dels filòsofs, tot i que hi ha excepcions com ara Nietzsche. En aquesta línia hi podríem incloure el pensament de Jeanne Hersch, deixebla de Heidegger, com María Zambrano ho va ser d’Ortega i Gasset. Però l’una i l’altra van allunyar-se progressivament dels seus mestres creant noves formes de pensament que tenen continuïtat, amb aportacions ben originals que entronquen amb les filosofies orientals, en la poeta filòsofa Chantal Maillard.

En la seva glossa dedicada a la primavera, Zambrano diu que els passos són, o hauríen de ser, sagrats. Perquè són còsmics, els passos de la primavera són sagrats, com ho són els passos de les altres estacions de l’any. Depèn de nosaltres, els éssers humans, depèn de la nostra sensibilitat percebre’ls també amb categoria simbòlica. Més enllà del fet natural, ¿no intuïm que aquest fet és portador d’alguna cosa sagrada que ens connecta amb la respiració gojosa de l’univers? Així mateix, ¿no sentim que amb el Nadal celebrem alguna cosa més que l’adveniment del solstici d’hivern?

Immersos en la modernitat més idolàtrica del materialisme i la fisicitat dels fets sembla que ens hem desacostumat a pensar també simbòlicament la realitat (no oblidem que Jesús parlava en paràboles i la gent l’entenia) i la llegim massa literalment, la qual cosa, per àrida, ens provoca un estat d’ànim tan desolat i sovint depressiu. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. I és que fet i símbol són les dues cares de la realitat, immanent i transcendent.

A través del símbol mirem més enllà del que es veu a simple vista. Per anar entrant en matèria podríem situar-nos en els passos sagrats de la primavera; o en els passos sagrats que tenim més propers en el temps: els de Nadal, Cap d’Any, Reis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de desembre de 2012)