Durant
bastants estius, amb la família vaig estiuejar al Priorat. Primer a La Vilella
Baixa i després a Cabassers (conservo aquesta grafia en lloc de Cabacés, que és
la que s’ha imposat finalment). Me’n vaig enamorar el primer dia del que es veu
i del que no es veu a simple vista. La màgia del Priorat es va revelant a
mesura que se’n respira l’esperit, i no només en aquest lloc de religiositat
silenciosa i plena com és la cartoixa d’Escaladei: en tot el Priorat el sagrat
i el profà conviuen en una harmonia prodigiosa. Res de més sagrat que la pròpia
terra prioratina d’aparença ferèstega però d’ànima sensible. Res de més sagrat
que el vi i l’oli i que s’hi produeix, or pur, alquímia pura de la naturalesa.
Ho
he escrit en altres ocasions perquè és una dada rellevant en la meva biografia:
en el Priorat, en aquest indret on el silenci es constitueix en part del
paisatge, vaig rebre l’energia i l’impuls necessaris per dur a terme la vocació
d’escriure amb voluntat literària, és a dir: d’inserir el meu treball en
aquesta llarga i fecunda genealogia d’escriptors catalans que fan de la nostra
literatura un tresor cultural de primer ordre. Enfilada dalt d’un turó als
afores de La Vilella Baixa, amb aquell cel blau prioratí que retalla amb
precisió botticelliana el perfil de les muntanyes, vaig decidir fer de la meva
vella vocació un camí i un destí fins allà on les meves forces arribessin.
He
viscut en el Priorat i l’he recorregut i revisitat tantes vegades. És com un
quadre al qual sempre trobes matisos, és com una música escoltada mil vegades i
de la qual no te’n canses mai, és com un llibre que mai no voldries acabar. El
Priorat, un lloc per a ser viscut intensament, és també un lloc per a ser
contemplat profundament.
Se
m’acumulen un munt de sensacions mentre vaig llegint amb interès (quina bona
notícia que s’hagi publicat, gràcies Arola editors!) A peu pel Priorat del vi i l’oli, amb fotografies de Rafael
López-Monné, amb textos de Toni Orensanz i un pròleg d’Eduard Punset. Són dotze
passejades i excursions per aquest paradís de terra càlida i ànima suspesa a
l’alçada dels ulls que és el Priorat.
Amb
el record m’aturo un moment en el camí que va de La Vilella Baixa a la Vilella
Alta, o en el caminoi paral.lel al riu després d’haver travessat el pont Gran,
o en el camí que voreja, abraçant-lo, el poble de la baronia de Cabassers, o en
l’excursió fins al pont de Cavaloca o fins a l’ermita de sant Roc, camins fets
tantes vegades en els capaltards d’estiu, quan el sol roent comença a
amansir-se. Respiro fons i sento com aquesta terra i aquest cel se’m fiquen
dins del cos, dins del cervell, per a no deixar-me mai més, mai més. Perquè
passats tants anys encara puc tancar els ulls i sentir aquest respir del
paisatge del Priorat dins meu.
Reflexiona
l’escriptor i periodista de Falset, Toni Orensanz: Potser és veritat que el Priorat ajuda a creure en Déu i en els
miracles. Es cregui o no en un Déu, és veritat que la força tel.lúrica del
paisatge del Priorat parla d’alguna cosa que, sent part de nosaltres, ens
sobrepassa. Sobreamor, en podríem dir, tal com el van viure i el van escriure
Ausiàs March, Ibn Arabî, Ramon Llull. Un gran sentiment de sobreamor és el que
transmet i provoca el Priorat a qui se n’enamora, tenint ben present les
diverses fesomies del Priorat, ja que no és el mateix el Masroig que Porrera,
Ulldemolins o Torroja, Poboleda o Siurana, Cornudella o Capçanes, Falset o La
Bisbal, per posar només uns exemples. I presidint els costers de vinyes i camps
d’oliveres, rius, ponts, baumes i ermites, pobles i masies, els imponents i
magestuosos cingles del Montsant, en altres temps habitatge d’ermitans, que
trobaven l’esperit de Déu en el més pur de la naturalesa.
(article
publicat a L’Eco de Sitges, 28 de
setembre de 2012)
