La física quàntica i l'amor

La física quàntica capgira la nostra percepció del món, tot i que molt del que proposa ha estat intuït i sobretot viscut!, pel humans quan no esmussem la capacitat de l’hemisferi dret del cervell (el que despectivament se’n diu femení), i és evident que la nostra cultura (estem parlant de la cultura occidental bàsicament) hi ha tingut molt d’interès. Una de les coses que descobreix la física quàntica és el camp vibratori de la realitat, el vell principi de vibració com en van dir els hermètics. Els humans experimentem bàsicament dos emocions que canvien aquest camp vibratori en nosaltres i en la realitat ambient, i que són la por i l’amor, les altres emocions són derivades d’aquestes dues. Amb la por vibrem molt lentament i només fem servir una tercera part de la potencialitat del nostre ADN. Amb l’amor vibrem molt ràpidament i així augmenta la nostra pontencialitat. En vista d’aquesta realitat vibracional que ens dóna més o menys capacitats, de seguida es veu perquè interessa tant que tinguem por… Així la proclama revolucionària és encara la que va fer el natzarè quan deia, ell sí, agosarat i per això crucificat: “Estimeu-vos”.

Mites i atemporalitat

Sens dubte els mites es mantenen en el temps precisament perquè estan fora del temps, de la mateixa manera que la memòria col.lectiva –o inconscient col.lectiu, segons la terminologia de Jung- és ahistòrica. No descobreixo res si afirmo que els humans vivim en dos plans de la realitat: una temporal i l’altra atemporal, i això és el que els mites reflecteixen. Un exemple d’experiència atemporal: el temps suspès que s’experimenta en la contemplació d’un paisatge, d’una obra d’art, o l’escolta d’una música encisadora o el temps-sense-temps dels enamorats… D’aquí ve que tan importants són els fets cronològics i històrics, com el que s’esdevé en aquest altre pla de la realitat, que és espiritual. Biunitat seria una manera de descriure la nostra forma de ser al món, i que sembla que és, precisament, allò que ens diferencia dels altres éssers vius.

Clàssics grecollatins

La Societat Catalana d’Estudis Clàssics m’ha convidat a pronunciar una conferència que ha de ser una reflexió sobre el diàleg que les meves obres mantenen amb els clàssics grecollatins. La conferència és avui a l'IEC, i agraeixo molt la invitació, ja que durant bastants dies m’he vist abocada a mantenir una mirada entre panoràmica i concreta de la presència i influència del món grecollatí en els meus escrits.

Palimpsest

Tinc un llibre en vies de publicació, Tot el que perdem. He corregit galerades, he vist la portada. No n’avanço res, perdria enjòlit… Només diré que es tracta de dues narracions curtes que en bona part tenen una base real. Com que hi pot haver algú que reconegui algun dels personatges, prenc unes paraules de l’escriptor Fernando Aramburu, quan afirma: “La funció de l’escriptor és l’art de la paraula, no la veritat històrica”.

És exactament el que he fet, no es pot dir de millor manera. He reescrit aquestes històries com si fossin un palimpsest a fi i efecte que deixin el llast negatiu. Una mica com es fa en les sessions de les constel.lacions familiars, que tenen com a objectiu curar tantes ferides, però sense deixar de cultivar l’art de la paraula, que això és la literatura.  

Mitificar

Tinc una tendència natural, que he convertit en conscient, i és la de mitificar tants actes de la vida quotidiana que de no ser exaltats d’aquesta manera serien simples anècdotes. Diguem que aprofito l’espurna de l’anècdota per interpretar-la –rescriure-la amb paraules o sense, a vegades es tracta d’un relat interior- en un altre pla de l’existència digueu-li poètica, mítica o transcendent. 

(a la imatge, fragment d'una figura de Fidel Aguilar) 

Un somni

Fa molts anys que vaig tenir un amic, un jove artista basc, Unai Sanmartín, que s’apuntava els somnis en una llibreta i em recomanava que jo també ho fes. No ho he fet mai, però hi ha somnis que veritablement tenen tots els ingredients per convertir-se en un relat. El somni que vaig tenir fa dues nits (5-5-2012) l’havia d’haver apuntat de seguida de llevar-me, com es recomana. Aquí va el relat del que recordo avui.

Com va començar el somni no ho sé, només sé que el ‘jo’ que somniava es deia a ell mateix que hi havia una pel.lícula feta a mida respecte de la vida espiritual de cadascú. Així vaig veure imatges molt potents d’aquesta pel.lícula de la vida espiritual, que no sé si es referia a la meva, ja que vaig veure dues imatges. És clar que es podria pensar que es referia a dos aspectes de mi mateixa. Feina rai per a un psicoanalista! En totes dues imatges hi havia ‘algú’ assegut amb un cistell tipus senalla a la falda. En una d’aquestes imatges o seqüències aquest ‘algú’ molia unes pedres rodones, com còdols de platja, que s’esmicolaven per fer-se cada vegada més petites fins a esdevenir pols. En l’altre senalla hi havia unes sabates que també s’havien de moldre. Les pedres, contràriament al que es pugui pensar, es molien amb una certa facilitat. En canvi les sabates demanaven molt d’esforç, de tan matusseres i engavanyoses. El cas, però, és que en l’escena que el ‘jo’ somiant observava, hi havia més gent molent no-sé-què en els seus cistells respectius. Una feinada que tothom, però, feia ben concentrat i amb la millor voluntat, aquesta és la sensació que vaig tenir.

(extret de La capsa verda)

A sis veus (6)

A l'abril
s'han acabat
les violetes.
I tu has volgut
venir a mi
en aquest dia de sol.
Darrere els vidres
de les escoles
els infants somriuen:
ens han salvat els versos.
I els astres.
I l'amor.
(poema-ex-libris dedicat a Màrius Torres. Forma part del conjunt A sis veus, carpeta d'autor publicada amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres, celebrat l'any 1998 a St. Petersburg)