Murasaki Shikibu

 

Murasaki Shikibu, o Dama Murasaki, és el nom amb què la literatura mundial coneix l’escriptora i poeta pionera de la literatura japonesa i de la novel·la com a gènere literari. També va escriure un diari: Murasaki Shikibu Nikki. La Dama Murasaki, o també la Senyora Murasaki, va ser dama de companyia de la cort imperial arran de la popularitat que va adquirir la seva novel·la Genji Monogatari (El relat de Genji). El primer ministre la va portar a la cort reial de l’emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l’any 1013. La Dama Murasaki va morir l’any 1014 i la seva tomba es conserva a la l’antiga capital del Japó, Kyoto.

     Es creu que el nom de la Dama Murasaki era Fujiwaea no Kaoriko, i no se sap l’any de la seva naixença. Des de l’any 1007 és esmentada als diaris de la cort imperial. Com sigui, la Dama Murasaki és una dona de l’any mil segons el nostre calendari que destaca pel seu tremp personal i per la seva intel·ligència, creativitat i capacitat d’observació psicològica que trasllada a la seva novel·la Genji Monogatari, una molt extensa narració: 4200 pàgines, en les quals la Dama Murasaki explica la vida i aventures amoroses del príncep Genji: un personatge fictici i la seva descendència, si bé l’escriptora es va inspirar en la realitat dels prínceps i aristòcrates que va conèixer de tan a prop. La novel·la, d’una gran complexitat filosòfica i humanística, la qual cosa fa pensar que les nostres societats avançades potser no ho són tant, és també d’una gran modernitat: en l’arquitectura literària del relat l’autora hi intercala narracions variades que són testimonis de la societat de la seva època, amb tradicions ancestrals masclistes, patriarcals i poligàmiques, que són un constrenyiment per a l’ànima femenina que les pateix. La novel·la es presenta també plena de bellesa a través dels petits poemes amb què l’autora va puntejant diàlegs, recitacions i cartes, la qual cosa dona més sabor i més color a la narració en què es mostra el contrast entre el refinament de la cort i el contacte amb la natura en la seva puresa. En el rerefons del relat hi respira la filosofia budista que contempla l’efímer de l’existència i que amara de melangia alguns passatges.

(article publicat al setmanari La Fura, 12 de setembre de 2024)

Guanyin al museu

Les vacances d’estiu proporcionen molts moments d’esbarjo, també cultural. Un d’aquests moments viscuts sense pressa, paladejant-los i deixant-se amarar de bellesa, pot ser la visita als museus. Ben a prop de la lluminosa platja de Vilanova i la Geltrú i gairebé a tocar de l’estació de tren, hi ha l’imponent, majestuós edifici d’estil neoegipci de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, escriptor, polític i prohom de la Renaixença de qui enguany se celebra el bicentenari del seu naixement.

La visita, que pot ocupar ben bé dues hores si es fa amb tot detall, proporciona moltes sorpreses, com ara trobar una bonica i estilitzada figura de Guanyin del segle XIX. Pertanyent a la col·lecció d’objectes xinesos, aquesta figura de porcellana revestida de colors vius representa una estilitzada imatge de la Senyora Guanyin seguint el model de les figures de porcellana del segle XVII, que en general són blanques com les altres dues figures de format més petit que en la mateixa vitrina acompanyen la Guanyin acolorida.

Però, qui és la Senyora Guanyin? Maria, benaventurada i distingida entre totes les dones en el cristianisme, que en l’islam pren el nom de Mariam i que es mostra en fecunda maternitat en la figura japonesa de Maruya, la que obra miracles segons la llegenda, en la seva concepció budista a la Xina se l’assimila a la imatge de Guanyin, el Bodhisattva de la Compassió. (Avalokitesvara, que en sànscrit vol dir «el Senyor que mira cap avall», és el Bodhisattva de la Compassió, un dels bodhisattves més àmpliament venerat per les corrents principals del budisme. Al Tibet és conegut amb el nom de Chenrezig, a la Xina amb el nom de Guanyin i al Japó amb el nom de Kannon).

En algun moment de la història, Guanyin va prendre la figura femenina que sovint és representada asseguda amb el seu fillet a la falda. És freqüent trobar la seva imatge també en cases, despatxos i espais públics. Guanyin no és Maria, la mare de Jesús, però té algunes de les qualitats que convoca els devots per ser la senyora de la Saviesa, de la Compassió, de la Pietat, de la Misericòrdia. Amb tot, al segle XVII, les figuretes de porcellana de la Senyora Guanyin entronitzada amb un nen a la falda, produïdes als famosos forns de Dehua, es van exportar a Europa amb el nom de Sancta Maria.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de setembre de 2024. A la fotografia, una imatge de Guanyin, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú)

A propòsit de Taüll

 

Durant aquest any 2024 s’estan duent a terme actes de commemoració dels 900 anys de la consagració el 10 de desembre de 1123, de les emblemàtiques esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, la més icònica, i la de Santa Maria de Taüll, aquesta al centre mateix d’aquesta població de la Vall de Boí: una vall amb una riquesa paisatgística i monumental que la fa única. Com única és la col·lecció d’art romànic, procedent d’aquesta espectacular vall pirinenca, que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Arrencades en els anys vint del segle passat amb la intenció de preservar-les en un museu, era el criteri de l’època, és al MNAC on es poden contemplar les pintures originals de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll, si bé també es poden admirar les seves còpies a les mateixes esglésies, i concretament a Sant Climent de Taüll, en un maping que proporciona una immersió en l’efecte que devien fer en els fidels de l’any 1123. Això no obstant, «tot aquell món ja no existeix», escriu la professora Victoria Cirlot al seu assaig Taüll. Liturgia y visión en los àbsides románicos catalanes (sd edicions). I afegeix que «hem d’acceptar que en l’actualitat veiem aquestes obres aïllades en els museus, com si fossin obres modernes».

L’objecte principal del llibre Taüll és recordar i mostrar el sentit espiritual, el motiu pel qual van ser concebudes aquestes pintures que imanten la mirada. Les imatges (que figuren al llibre per il·lustrant-lo) hi són per a la contemplació. És en la contemplació que es dona la visió: un fenomen propi de la intensitat de la vida interior, espiritual, que propicia ‘veure’ més enllà dels grafismes que representen, per exemple, la Maiestas Domini a l’absis central de Sant Climent de Taüll. Podem dir que «el Senyor està assegut no en el seu tron habitual sinó en un segment de la circumferència, envoltat per la màndorla», com descriu Victoria Cirlot, si bé és ella mateixa qui adverteix al lector que aquesta imatge és per a ser contemplada: és a dir, per a ser viscuda en el seu misteri, si bé perquè això es doni cal situar-se en aquest estadi contemplatiu, no discursiu. Vet aquí el repte, que és de natura teològica, religiosa, espiritual, no artística per molt que la figura, en efecte, és d’una gran subtilitat i bellesa gràcies a la traça del Mestre de Taüll.

(article publicat a la secció de llibres del setmanari El 3 de vuit, 16 d'agost de 2024)

Marie Deraismes

 

Al capvespre del 26 de juliol van ser inaugurats els jocs olímpics París 2024. La cerimònia, que va durar unes quatre hores, no va tenir lloc en un estadi, com és costum, sinó que es va desenvolupar en aquest escenari tan icònic –una ciutat museu-, que és París. L’èxit de les vistes estava assegurat. Però no és impertinent comentar que la cerimònia no va tenir aquell to regi, solemne, que fa d’aquestes cerimònies una òpera amb diverses escenes, però amb un argument conductor que, a París, la ciutat de les Llums (de l’Enciclopèdia, no de bombetes i fanalets) es va mostrar feble.

En un moment del recorregut per la riba del Sena, per on amb les banderes dels seus països van desfilar els participants als jocs olímpics en els típics bateau mouche, els espectadors vam veure com s’alçaven monuments, ni que fos de manera virtual, a unes dones que havien lluitat per la igualtat que, juntament a la llibertat i la fraternitat, és el lema de la República francesa.

No podia faltar, és clar, Simone de Beauvoir, autora del llibre El segon sexe, en el qual va afirmar que «no es neix dona: s’arriba a ser-ne». Però molt abans que la Beauvoir, Marie-Adélaïde Deraismes (1828-1894) ja havia escrit, que «ser dona és producte de la educació diferencial dels gèneres, a més d’una construcció social conformada per garantir el privilegi masculí». Una feminista abans del feminisme històric que va ser oblidada en la cerimònia d’obertura dels jocs olímpics París 2024. Marie Deraismes va lluitar molt a l’avançada per la igualtat. Entre d’altres activitats cíviques, va revolucionar una institució tan masclista com és la francmaçoneria, justament el marc de lliure pensament d’on procedeix el lema de la República. Juntament a Georges Martin, Marie Deraismes va ser la fundadora, l’any 1893, de Le Droit Humain, la primera obediència maçònica mixta del món contemporani.

Cal obrir finestres de la història per il·luminar el present, altrament ens podem perdre en les ballarugues que van omplir potser massa una cerimònia d’obertura que només va tenir un final èpic quan una parella d’atletes va encendre el peveter en forma de globus amb la flama olímpica que va presidir les olimpíades.

(article publicat al setmanari La Fura, 22 d'agost de 2024. A la imatge, una publicació de Marie Deraismes)

Jueus errants

 

L’imaginari col·lectiu és molt poderós. Tenim una idea molt icònica, del jueu errant, aquell personatge vestit una levita llarga, com llargues són les seves barbes, i aquell barret, quan en porta, de copa rodona o alta, i unes ulleres rodones sobre un nas prominent. De fet, així es vesteixen encara els jueus ortodoxos que veiem resar, compungits, davant del mur de les lamentacions del temple de Jerusalem. Aquests hassidim, minoritaris a Israel perquè d’entrada no van ser sionistes, la majoria són procedents de l’Europa oriental que ja en temps de l’escriptor centreeuropeu Joseph Roth (Brodi, Galítsia, 1894 – París, 1939) emigraven a l’Europa occidental atrets per una idealització dels països occidentals, si bé de seguida van topar, i patir, la intolerància de la població no jueva. Els jueus que ja feia molt de temps, generacions, que vivien en els països occidentals, estaven molt assimilats a la cultura del lloc. D’aquí ve que no entenguessin les lleis racials que el nazisme els va aplicar. Uns i altres no van veure venir la tragèdia que, això no obstant, sí que, amb la seva sagacitat, va preveure Joseph Roth, ja en el moment de publicar el llibre Jueus errants, que ara podem llegir en la traducció de Pilar Estelrich i Arce publicat per Adesiara.

A Jueus errants: un recull de reportatges periodístics escrits a manera d’assaig publicats l’any 1927, Joseph Roth va fer un esplèndid retrat de les característiques religioses i socials d’aquests jueus orientals que van viure a principis del segle XX. L’escriptor fa un retrat antropològic d’una forma de viure que, més enllà de l’Holocaust que els va delmar, ha quedat obsoleta. El món modern, i més encara el món globalitzat, ha escombrat la figura d’aquests jueus que, de manera generalitzada, encara que siguin pobres -sí, hi ha jueus pobres!-, mai no ho demostraran. Faran mans i mànigues per preservar un capteniment, una dignitat que ara podria semblar insòlita perquè es basa en el sacrifici i, sobretot, en la manca d’enveja, aquesta lepra que llasta tantes ànimes. La revolta és difícil que es doni entre aquests hassidim: són molt conservadors: «la religió i la tradició prohibeixen qualsevol mena de violència, prohibeixen aldarulls, protestes i fins i tot l’enveja manifesta», escriu Josep Roth a Jueus errants.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 2 d'agost de 2024)

Josep M. Junoy i la "terra màtria"

 

L’any 1926, el periodista, escriptor, crític i caricaturista Josep M. Junoy Muns (Barcelona, 1887-1955), va publicar El gris i el cadmi, un conjunt de proses on l’autor hi va recollir «moltes dades de la seva personal peripècia», com escriu Joan Callejón al pròleg de l’edició que en va fer, l’any 1983, El Cep i la Nansa edicions. Hi ha alguns capítols dedicats a Vilanova.

La relació de Josep M. Junoy amb Vilanova té el seu pròleg en la relació amb Enric C. Ricart i Rafael Sala, que, juntament a Joan Miró, des de la revista Trossos (fundada per ell) va posar l’etiqueta d’Escola de Vilanova al treball d’aquests joves artistes. Amic de tots ells, Josep M. Junoy va participar en moltes de les reunions i tertúlies que en aquells anys se celebraven a la platja de Vilanova. Posteriorment, la relació seria més estreta, una relació de veïnatge. Casat l’any 1910, l’esposa va morir aviat. L’any 1920 Junoy es va casar en segones núpcies amb la vilanovina Josepa (Pepa) Ricart i Brunet, cosina d’Enric C. Ricart. La parella va viure uns anys a Vilanova, fins al 1926. El matrimoni es va fer construir una casa al passeig del Carme. Van encomanar el projecte arquitectònic a Josep Francesc Ràfols, projecte que no es va executar al complet. A la casa davant de la platja de Vilanova van néixer les dues filles de la parella: Montserrat i Mercè Junoy Ricart. A la Mercè, pintora, se la va poder veure moltes estones davant la presó Model asseguda al costat de Lluís M. Xirinacs.

«Vilanova és la meva contrada geogràfica i d’empelt, el meu conreu comarcalista voluntari, la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció». Cal veure la modernitat d’aquesta expressió, terra màtria, que, anys a venir, i possiblement sense saber-ne aquest antecedent, adoptaria el vocabulari feminista dels anys setanta. L’evolució conceptual i estètica de Josep M. Junoy és digna d’observació. Influït per Apollinaire, Junoy va ser un poeta avantguardista. L’any 1930 es va convertir al catolicisme. En aquest moment canvia d’estètica, adopta formes neoclàssiques i edita obres de G. K. Chesterton. Amb tot, l’any 1941 el règim franquista el va privar d’exercir el periodisme atesos els seus «antecedents separatistes».

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de juliol de 2024)

Pensaments d'Oscar Wilde

 

Els pensaments d’Oscar Wilde (Dublín, 1854 – París, 1900) poden llegir-se en els nostres dies per la seva agudesa i la veritat que contenen: «No són els perfectes, sinó els imperfectes, els qui necessiten amor», i de seguida veiem la direcció moral del pensament de l’escriptor, ja que com que tots som imperfectes, tots necessitem amor o, si més no, l’atenció.

Altres d’aquests pensaments ara traduïts de l’anglès per Joan Antoni Cerrato i publicats a Pensaments, articles i assaigs d’Oscar Wilde a la pulcríssima Quid Pro Quo Edicions, sorprenen per la sensible visió espiritual, ben segur fruit de la pròpia experiència, així com de les experiències observades en l’entorn: «En aquest món tan sols hi ha dues tragèdies. Una, no aconseguir el que es desitja; l’altra, aconseguir-ho. Aquesta segona és, de molt, la pitjor; aquesta és la vertadera tragèdia». Sovint assolir una fita fa perdre el món de vista, o provoca envaniment, així com a vegades indueix a relaxar-se en la responsabilitat adquirida.

Un pensament òptim per llegir en el nostre present: «El despotisme és injust per a tots, fins per al dèspota, que probablement havia nascut per a alguna cosa millor». I tot seguit ens venen al cap figures nefastes per a la història com Putin o Milei, la intel·ligència dels quals, poca o molta, es malaguanya amb les seves accions obtuses per a la vida i el seu equilibri.

Entrant en el terreny del treball intel·lectual i creatiu, va escriure amb clarividència Oscar Wilde: «El públic és d’una tolerància meravellosa; tot ho perdona, menys el geni», i ell mateix prou que ho va patir, mercès a un talent per sobre de la mitjana que li va permetre escriure obres de categoria com El retrat de Dorian Grey (1891), o la també famosa La importància d’anomenar-se Ernest (1895), així com articles i assaigs contundents i els pensaments molts dels quals s’han convertit en cites clàssiques com: «Un hauria de ser una obra d’art o portar-ne una», lema que comparteix amb el filòsof Eugeni d’Ors quan afirmava que de la nostra vida n’havíem de fer una obra d’art, o, el que és el mateix, una construcció harmònica que Wilde, campió de dissidències, conceptua així: «Quan l’home és feliç, està en harmonia amb un mateix i amb allò que l’envolta». Una utopia, però no un impossible.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juliol de 2024)         

Sara Kirchner Catalán

Qui va ser Sara Kirchner Catalán, la senyoreta Sara, com n’hi deien els seus alumnes? Nascuda a Barcelona l’any 1894 i morta a Vilafranca del Penedès l’any 1990, on va exercir de professora de secundària, Sara Kirchner va ser una de les primeres dones que es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.

Que se no sàpiga gaire res de Sara Kirchner es deu a circumstàncies històriques com es llegeix amb esgarrifança i indignació a la biografia de Sara Kirchner, que l’any 2015 va publicar l’historiador Jordi Vidal Pla. Aquesta trajectòria de Sara Kirchner es pot llegir també en la publicació que aplega els seus escrits a cura de Joan Cuscó i Clarasó: Sara Kirchner va veure estroncada la seva carrera com a docent l’any 1955, tot i haver passat l’any 1939 per les purgues del règim, per causa de brutes maniobres perpetrades per les forces falangistes capitanejades per Rafael Montón de León. La senyoreta Sara havia treballat en l’època republicana i en l’època de guerra, i ara era sospitosa de catalanitat. Així, d’un dia per l’altre, la brillant professora de Geografia, Història i Història de l’Art, es va trobar al carrer i esborrat del mapa l’expedient que li hauria permès, arribada l’hora, rebre una justa jubilació. La resta de la vida laboral de Sara Kirchner va ser com a bibliotecària de l’Estació Enològica.

Sara Kirchner era una dona culta. Per a ella l’educació ho era tot. Jordi Vidal resumeix així els avatars vitals de Sara Kirchner: «La de Sara Kirchner és la història d’una persona, d’una dona, d’una professora que va deixar empremta en tota una generació, de manera ètica, callada, apassionada. Va ser un exemple de supervivència i d’exili interior, a la dura postguerra».

S’ha parlat poc de l’exili interior, del fet de sobreviure a la pressió del falangisme i franquisme ambient. La guerra s’havia endut el món en el qual havia florit la intel·ligència de Sara Kirchner. La història de Sara Kirchner és la història d’una resistència personalitzada de la nostra cultura en una època tan fosca, tan tràgica, tan desolada. Admirable, el capteniment de la senyoreta Sara, per als seus alumnes un far del bell que també pot contenir la humanitat.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de juny de 2024)

La llum de Grècia

 

La llum de Grècia, sovint una metàfora de la cultura antiga de la qual és mare, és una llum real. Qui hagi viatjat a Grècia n’haurà gaudit la meravella fins i tot en el cas que algun dia, o més d’un, plogui, com ens va passar a nosaltres la primavera de l’any 2001. Plovia a bots i a barrals quan ens vam situar, sota un paraigües, en el lloc, a l’illa d’Ítaca, on es diu que havia estat el palau d’Odisseu.

Amb el títol La llum de Grècia (Bon Pla Edicions), ha titulat Eusebi Ayensa (Figueres, 1967) el seu recull d’una trentena llarga d’articles i una desena d’entrevistes publicats en els darrers trenta anys en diaris catalans, però també grecs, ja que aquest llicenciat en filologia clàssica durant els anys 2007 al 2012 va ser el director de l’Institut Cervantes d’Atenes. Traductor del poeta Kavafis, ha dedicat molta vida assagista i acadèmica a estudiar les correspondències culturals que hi ha entre Grècia i Catalunya en l’estela de Carles Riba i Maria Àngels Anglada.

La història i la cultura grega ens emparenta des de fa més de dos mil anys, com explica Eusebi Ayensa en els seus escrits que sempre tenen voluntat divulgativa fins i tot quan recorda que, amb els almogàvers, un dia vam posar l’estendard català al Partenó.

Un capítol interessant, i força desconegut en les relacions culturals entre Grècia i Catalunya, és la presència de la ballarina Àurea de Sarrà (Barcelona, 1889 – Arenys d’Empordà 1976) a Grècia. Va actuar-hi amb èxit entre el maig de 1926 i el gener de 1927. «En aquest país i tal com havia fet anteriorment a Itàlia i Egipte, interpretà els seus cants plàstics, unes danses en les quals posava en escena les peripècies de deesses i heroïnes de l’antiguitat pagana», escriu Ayensa.

Les fotografies que es conserven de les figures de dansa d’Àurea de Sarrà recorden Isadora Duncan. Dones empoderades en un moment en què les primeres tesis feministes sortien a la llum. Al temple de Posidó, a Súnion, Àurea de Sarrà va encarnar la maga Circe. A Eleusis va interpretar Demèter. «La fotògrafa de moda del moment, Eli Suiultzoglu-Seraidari, mes coneguda com a Nelly, la immortalitzà en una sèrie d’esplèndides fotografies preses al teatre de Dionís, als peus de l’Acròpolis, abillada com una bacant del segle XX». La llum de Grècia, com atrau!

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juny de 2024)

Josepa Pérez Albiol

La nit de Cap d’Any de 1993, a la porta, doncs, de l’any 1994, mentre la Josepa Pérez Albiol sopava amb uns amics, va rebre una trucada de l’oncòloga per informar-la del resultat de la biòpsia que dies enrere se li havia practicat al pit: hi havia càncer i s’havia d’operar de seguida. Amb aquest apunt s’inicia el llibre Conviure amb el càncer. Dietari del 1993 al 2012. En les pàgines centrals, amb bon criteri editorial i per al goig dels ulls, la Josepa hi ha inclòs les seves belles i delicades il·lustracions de flors boscanes.

«La notícia de la seva malaltia fou per a mi com una martellada», escriu mossèn Miquel Raventós al pròleg del llibre de la Pepi, que així és com s’anomena familiarment la Josepa, que jo vaig conèixer arran d’un article que vaig dedicar al doctor Antoni Nin, de Sant Sadurní d’Anoia, que tantes vides va curar, va salvar, també la meva.

Miquel Raventós va animar la Josepa, la Pepi, a escriure sobre aquest dolorós procés en què el cos pateix un sotrac de dimensions volcàniques, en uns dies que semblen talment un purgatori en vida entre les llargues sessions de quimioteràpia i radioteràpia, però dels quals l’autora n’ha extret ensenyaments sobre el que avui dia en diem resiliència i, encara, alegria per ser vius aquell dia i no un altre, ja que el dia de la mort ningú no el sap per més que amb el càncer es tingui l’espasa de Dàmocles sempre damunt el cap.

Aquest Dietari, al qual la Pepi posa punt final l’any 2012, depassa relat del procés de la malaltia amb la qual ha conviscut tot aquest temps amb intermitències per reflectir la totalitat de la seva vida. Així assistim a la seva estreta relació amb la família i amics, la seva correspondència, els seus viatges i excursions a llocs emblemàtics, la seva relació amb el monestir de Montserrat a través del P. Cassià, les seves aficions artístiques i lectures sempre amb fondària, la seva activa vida social, cultural i relacions amb ONG’S. Una vida de qualitat humana que fa atractiva la lectura d’aquest llibre testimonial: Conviure amb el càncer, escrit amb la voluntat que la seva experiència faci companyia a algú altre que estigui passant per un tràngol semblant. 

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de juny de 2024. A la imatge, un punt de llibre obra de la Josepa Pérez Albiol)          

Milena Jesenská

Milena Jesenská, nascuda a Praga l’any 1896 i morta al camp de concentració de Ravensbrück l’any 1944 a causa d’una operació de ronyó que no va poder superar, és la corresponsal de Kafka, tal com es recull a Cartes a Milena, de Franz Kafka, que l’editorial Quid Pro Quo va publicar l’any 2028 en la traducció de Clara Formosa. Les cartes havien estat publicades per primera vegada en alemany l’any 1952.

En un relat en primera persona, és Milena que parla, Monika Zgustová ha fet una recreació literària de la vida i obra de Milena Jesenská a Soc la Milena de Praga (Galàxia Gutenberg). A través de quatre capítols, Zgustová relata la trajectòria humana i intel·lectual de la traductora i periodista rellevant que va ser Milena Jesenská de la qual havíem tingut notícia, amb sorpresa per la seva personalitat, a través de la primera biografia que va escriure Margarete Buber-Neumann, amiga de l’ànima de Milena a Ravensbrück, on les dues dones van estar internades. Margarete, Greta en el relat de Zgustova, va sobreviure i va posar la primera pedra escrita en la biografia d’aquesta dona coratjosa i digna de consideració no només com a traductora i amant de Kafka, sinó perquè va ser una dona fascinant, tal com a través del relat de Zgustova podem resseguir en el seu vessant personal i professional, així com mitjançant les persones que va tractar: la flor i nata de la societat intel·lectual de Praga, just en el moment de l’efervescència cultural de la Txecoslovàquia alliberada de l’imperi austrohongarès.

Milena Jesenská, a qui agradava anomenar-se Milena de Praga, va tenir una vida curta però molt intensa, amb dos matrimonis fallits i una filla, Honza, que va saber de la mort de la seva mare quan encara era una adolescent. Amb la mare internada a Ravensbrück la criava el seu avi, el professor Jesenský, amb qui Milena tenia una relació conflictiva, i en això coincidia amb Franz Kafka, qui, molt més gran que ella, en més d’una ocasió li havia dit ‘mare Milena’. Milena Jesesnká tenia una gran capacitat per donar-se als altres. La Gestapo la va arrestar perquè va ajudar a fugir tant a jueus com a comunistes de la barbàrie dels totalitarismes que han omplert de terror i mort el segle XX. 

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de maig de 2024)      

Història d'un mecanoscrit

 

Ha aparegut, quan fa molts anys que creia perdut, el mecanoscrit d’Es fa fosc. He retrobat aquest primer text: una nouvelle que vaig considerar que tenia prou cara i ulls com per presentar-la al premi Don-na l’any 1988. Va quedar finalista i vaig sentir aquella espurna d’alegria que em va animar a continuar escrivint. Un reconeixement és un estímul per algú que s’inicia en un camí de passes tan difícils, l’escriptura és com una marató, o com una escalada i qui sap si no és un màster, sempre en surts sabent alguna cosa més.

El primer títol que va tenir Es fa fosc era un títol més prosaic, més descriptiu: La tieta Raquel. La tieta Raquel era el nom figurat d’una dona que jo havia estimat molt: la tieta Angeleta, la germana de la meva mare que va morir d’un càncer a quaranta-set anys. En va havien estat els esforços per tenir un fill, es va sotmetre a tots els tractaments que li van ser aplicats a la Clínica Dexeus, sempre a l’avançada, si bé no va arribar a temps al que ara en diem reproducció assistida.

En el marc d’un temps i d’un país en el qual el franquisme instal·lat no només en la política sinó en el cap de tanta gent, a Es fa fosc es conta la senzilla, però tan tràgica història de la Raquel des de la infantesa que va compartir a la casa pairal amb la meva mare, la relació estreta i còmplice de les dues germanes, la infelicitat d’haver perdut el primer xicot en un accident, el casament quan ja passava de molt els trenta anys i el menyspreu de la sogra perquè no tenia descendència: «Xorca!», li deia, amb el seu parlar penedesenc, que en aquest cas esmussa el mot eixorca.

La Raquel –l’Angeleta-, va morir el dia 3 de març de 1976: hauria complert els quaranta-vuit anys a finals de mes. A Es fa fosc vaig convertir la tieta Angeleta en un personatge literari, el relat de la seva vida és una creació literària, si bé amb un rerefons real. A l’epíleg vaig escriure: «En aquesta història, rigorosament certa, la memòria és un homenatge».

Quan em vaig casar el dia 8 de desembre de l’any 1976, quan feia nou mesos que la tieta era morta, en el viatge en cotxe direcció a Puigcerdà vam aturar-nos al cementiri de Sant Pere de Lavern, on estava enterrada, per portar-li el ram de núvia: roses blanques que van venir de Canàries perquè aquí no n’hi havia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de maig de 2024. A la imatge, el mecanoscrit)

100 haikus

Els haikus enamoren. L’haiku és una forma japonesa de poesia breu de tres versos i 17 síl·labes: 5/7/5 en castellà, 4/6/4 en català. La tradició de l’haiku va ser modificada pel gran Matsuo Basho al segle XVI. La forma és important, però molt més important és l’esperit amb què s’escriu un haiku. Deia Basho als deixebles: «Deixeu que els haikus us surtin del cor i s’assemblin a les fulles dels salzes acaronades per la pluja». La meravella de l’instant, l’efecte sorpresa, o l’haiku com la mateixa llegenda de Buda: una il·luminació.

A 100 haikus (Lapizlàtzuli Editorial) l’autor, Valentí Gómez-Oliver, (Barcelona, 1947), diu: «Com que es tracta d’una composició tan breu, la seva gènesi ha d’intentar propiciar una font de suggeriments, els quals hauran de ser acollits i completats pel mateix lector en enfrontar-se amb el poema». En efecte: l’haiku és un poema tan concís en la seva formulació com obert en la interpretació i suggeriment, com aquest titulat matèria obscura: «no es pot veure/ i molt poc en sabem,/ sols entreveure», al qual el segueixen les traduccions al castellà, feta pel mateix Gómez-Oliver, així com a l’anglès, al francès, a l’italià, a l’alemany i al japonès del centenar d’haikus escollits entre el miler que en unes petites llibretes n’ha escrit l’autor durant trenta anys i que visualment acompanya d’un dibuix amb la mateixa funció de suggerir, completar o expandir la imaginació.

Escriu un estudiós de l’haiku, Agustín Jiménez, que en el conreu de l’haiku, que a Orient és contemplació, a Occident és apreciació de tota la naturalesa, incloent-t’hi la humana. Aquest és l’enfocament de Gómez-Oliver quan es refereix a personatges singulars, com ara Nelson Mandela: «anys de presó/ –corprens la dignitat-/ ulls de perdó»; o quan parla del savi: «dins solitud/ envoltat de silenci/ viu celsitud»; o el dedicat al català: «o tot o res:/ si ara bé et redreces/ faràs el pes», al qual cal afegir la seva pròpia traducció al castellà: «o todo o nada/ si muy bien te restableces/ nos convenceràs», perquè així amplia la pròpia visió amb la visió altra, la visió mirall. Amb 100 haikus Gómez-Oliver se situa en la genealogia de poetes catalans que van iniciar els ja clàssics Josep M. Junoy, Josep Carner, Salvador Espriu, Josep Palau i Fabre.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'abril de 2024)                   

L'univers de transparències de Dolors Puigdemont

 

Dolors Puigdemont, nascuda a la població gironina d’Amer l’any 1950, és una artista contemporània amb un bagatge artístic que va començar els anys vuitanta amb una obra que a mesura que madurava ha anat desenvolupant-se en l’expressió plàstica de la llum i les transparències en unes obres volumètriques o escultures expandides, una expressió recent per descriure les obres plàstiques en tres dimensions. Ara, al museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell, inaugurada el dia 20 de gener i fins al 31 de març de 2024, es pot veure una mostra d’obres molt escollides que conformen una instal·lació expositiva: Transparència endins.

A partir de l’any 2006, les transparències, amb el joc de llums i ombres en harmonia que desprenen les obres de Dolors Puigdemont, responen a la manifestació artística de les etapes del seu itinerari vital, de les fites de la seva vida interior molt en la línia del cultiu espiritual a través de la creació artística com la pionera de l’art abstracte, Hilma af Klimt, que ho va ser abans de Vasili Kandinsky, la influència del qual, però, ressona en les obres de maduresa de la pintora Marianne von Werefkin, amb la seva càrrega mística i l’expressió d’estats emocionals i espirituals a nivell profund. Aquesta representació del món espiritual, si bé en aquest cas, figurativa, la trobem en l’art visionari de William Blake.

Amb la barreja de diferents tècniques i materials: la malla metàl·lica, el paper, la tela, la llana, la sal, el pa d’or, el vidre, la fusta o les restes de poda, Dolors Puigdemont ofereix a l’espectador unes peces aèries, ingràvides unes, lluminoses i transparents totes, que respiren i fan respirar, i que fan concebre l’art com un procés espiritual que es manifesta en la bellesa d’unes formes estètiques que ‘transparenten’ l’univers interior de Dolors Puigdemont.

Ve al cas per reforçar el discurs, el que diu l’astrofísic i especialista en filosofies orientals Juan Arnau del seu darrer llibre, La fuga de Dios, que tradueixo: «[el llibre] planteja una cosmovisió en la qual la creació no es concep com un acte de poder sinó com un lliurament: Déu renuncia a ser sobirà del món i es desfà en el món».

Aquest és el ble que sosté tota l’obra creativa de Dolors Puigdemont: l’art com una donació, com un present de l’esperit de l’artista en una forma plàstica que, estèticament, atrau a la vista pel seu magnetisme, per la seva llum, per la seva transparència.

En l’exposició Transparència endins es mostren unes peces de malla metàl·lica que es poden interpretar com universos mòbils, navegant, flotant en l’espai... Si la vida, si el món és creatiu en la seva evolució, per analogia, la vida, el món, ofereix una invitació a que nosaltres també siguem creatius tant en l’acció com en la contemplació.

En les seves obres, Dolors Puigdemont invita a la contemplació de la seva interpretació plàstica d’un univers de llum que vindria a ser, almenys per aquesta espectadora, com la cristal·lització del moment de repòs, del temps de silenci eloqüent del setè dia de la creació. Segons el relat bíblic, Déu beneeix l’obra reposant aquell dia: la contemplació és, doncs, la culminació del procés creatiu iniciat per l’artista. És en la contemplació atenta, silenciosa, que les obres artístiques ‘parlen’. En Dolors Puigdemont les seves obres parlen d’una transfiguració que primer s’ha donat en la interioritat de l’autora, i que, en conseqüència, mostren la transformació dels materials emprats en una obra artística que reverbera llum, ombres i transparències en un sempre càlid equilibri.

Una carmelita copatrona d'Europa

El dia 9 d’agost de 2018, trobant-nos a la riba del llac Garda, vaig entrar en una església molt senzilla, sense cap rellevància monumental. L’atractiu havia estat un cartell a la porta amb una imatge en blanc i negre que em va cridar l’atenció: una dona vestida amb l’hàbit de carmelita duia l’estrella groga que marcava els jueus en l’època nazi. Es tractava d’una iconografia de la filòsofa i mística d’origen jueu Edith Stein, en religió Teresa Beneta de la Creu. Amb la seva germana Rosa, va ser detinguda pels nazis i enviada a Auschwitz. Nascuda a Wrocław el 12 d’octubre de 1891, va morir assassinada al camp d’extermini el dia 9 d’agost de 1942. L’any 1998 el papa Joan Pau II la va proclamar santa. Un any després va ser declarada copatrona d’Europa.

En professar com a carmelita l’any 1933, Edith Stein va dir: «Soc al lloc que pertanyo des de fa temps». Ser monja no la va alliberar de la mort a causa del seu origen jueu. Teresa Beneta de la Creu va ser una dona d’idees no només filosòfiques sinó sobretot d’idees espirituals. A la seva cel·la, l’any 1936 va acabar d’escriure Ésser finit i ésser etern, una obra que es considera el seu testament intel·lectual i espiritual al mateix temps. Des del monestir, la carmelita vivia amb preocupació els esdeveniments polítics. La nit del 8 al 9 de novembre de 1938 es va desfermar la fúria de l’odi racial que la història coneixerà com «la nit dels vidres trencats». Una persecució frenètica i salvatge es va desencadenar contra els jueus. El 2 d’agost de 1942, vint-i-sis anys després de la defensa de la seva tesi doctoral sobre l’empatia, va ser detinguda per la Gestapo. Els presos eren desposseïts de les seves pertinences i de tot el que els identificava com a persones amb una vida anterior. Els noms eren substituïts per números. Espoliada de tot va entrar a la càmera de gas. No es pot dir, però, que Déu no fos a Auschwitz: hi era en el cor de persones com Edith-Teresa, que, preveient aquell final, havia dit: «Accepto la mort que Déu m’ha destinat».

(publicat a Pluja de Roses. Març / Abril de 2024)

Élisabeth Louise Vigée Le Brun

 

José Ramón Monreal ha traduït del francès, ara publicat per Acantilado, un assaig brillant: «Mundus muliebris», de Marc Fumaroli, sobre una artista extraordinària: Élisabeth Louise Vigée Le Brun (1755-1842). Pintora de l’Antic Règim en el seu aspecte femení i autora rellevant, potser ha estat massa ignorada per les nostres generacions tal vegada perquè va unir la seva carrera artística a la reina Maria Antonieta, que, per edat, era la seva contemporània. La pintora Vigée Le Brun va ser la retratista oficial de Maria Antonieta i la imatge que volien donar del món que representaven: un mundus muliebris, una manera com volien que fossin els ornaments de les dones, ja fossin vestits, llaços, capells i joies, ja fos la cura en l’embelliment dels rostres i pentinats.

Élisabeth Vigée Le Brun es va avançar al seu temps i va trobar complicitat en Maria Antonieta. Vigée Le Brun tenia bon gust i veia lletges les modes d’aquell temps. S’explica que se les enginyava per preparar els rostres de les seves models sense les enfarinades i pintures que n’oculten la frescor, la gràcia o el caràcter, i buscava un aspecte més natural també en els pentinats. D’aquesta manera va influir en la moda, en l’aparença de les «belles» del seu temps.

Amb bon criteri editorial, al llibre s’han inclòs reproduccions de quadres representatius de l’art d’Élisabeth Louise Vigée Le Brun que mostren l’exquisida capacitat d’aquesta pintora francesa per conjugar la semblança de la retratada, ja fos la reina, una dama de la cort o un autoretrat, amb una idealització tan subtil com respectuosa, amb la creació d’una harmonia que és alguna cosa més que bellesa: és proporció, conjunció. Només cal mirar amb deteniment el retrat de Maria Antonieta amb un llibre a la mà (1785), o el retrat de la jove duquessa de Polignac (1783), o el seu propi retrat amb la paleta a les mans. L’elegància està en la posa tant com en els vestits i els barrets que no velen el rostre: l’il·luminen amb la suavitat d’una lluna càlida. La pintora havia estat consagrada ben aviat: amb 19 anys va ser elegida membre de l’Acadèmia de Sant Lluc, tenia molts encàrrecs i es deia que era «l’orgull de França», el «llapis immortal».

(article publicat al setmanari La Fura, 8 de març de 2024)

Tàpies i el zen

El nostre marc mental és el d’Occident, tot i que la nostra generació contestatària ja va fer-se pròxima a Orient sobretot després de la Segona Guerra Mundial, amb l’acostament al Japó de personalitats religioses com Thomas Merton i les peregrinacions a l’Índia de poetes i músics beats, que van explorar doctrines, filosofies i les formes que l’art i la literatura prenien amb la seva influència. Aquí, a l’avançada, ja ens havíem fet ressò de l’estètica del budisme zen amb la publicació en temps de la República d’El llibre del te, d’Okakura Kakuzo, que va traduir Carles Soldevila. Una joia que un jove Antoni Tàpies va llegir a casa seva. Més tard vindrien les lectures que van fer les delícies de la nostra curiositat sensible i intel·lectual: els llibres d’Alan Wats: L’esperit del zen i el camí del zen, i els més canònics de Daisetz Teitaro Suzuki, ell sí mestre zen.

Antoni Tàpies va sentir-se atret per la filosofia zen que ja havia seduït els nostres primers haijin: conreadors d’haiku i tanka, com Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit (enguany es commemora

el centenari de la seva mort), Màrius Torres, Carles Riba, Salvador Espriu. En l’haiku: poema de tres versos, trobem la immediatesa que propugna el zen: un coneixement intuïtiu, d’un sol cop, una il·luminació de l’instant que no és altra cosa que ell mateix en la seva pura realitat i nuesa. Aquesta immediatesa traslladada a la pintura vol dir per una banda que ha d’estar realitzada amb economia de mitjans com en el zenga, una forma pròpia de pintar a tinta amb senzillesa, simplicitat, realitzant el traç de manera espontània, sense correccions. Una aspiració del pintors zen un exemple de la qual trobem en la famosa pintura L’univers, de Sengai Gibon, i que Tàpies va mirar molt, tant que va inspirar un dels quadres: Transformació (1990), que aquests dies es mostra en l’exposició Tàpies. L’empremta del zen. No tots els quadres exhibits en aquesta mostra assoleixen la ingravidesa i immediatesa del zen: Tàpies va passar molt temps amb la pintura matèrica. La intenció zen hi és, però li pesen encara les masses i els traços insistits, repintats. On assoleix més lleugeresa és en les petites pintures, on el traç és directe, sense pensament, tan sols el moviment que esdevé en aquell instant.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de març de 2024. A la primera imatge la pintura L'univers, de Sengai Gibon; a la segona imatge, Transformació, d'Antoni Tàpies)                                          

Transparències de Dolors Puigdemont

 

Dolors Puigdemont, nascuda a Amer, Girona, l’any 1950, és una artista plàstica contemporània que des dels anys vuitanta, quan va iniciar la seva carrera artística, ha elaborat una obra de gran nivell creatiu el fil conductor de la qual és la transparència com es pot veure ara en la tria escollida de peces que conformen l’itinerari expositiu Transparència endins, que té lloc al museu Can Mario de Palafrugell.

A partir de l’any 2006, la singular bellesa, la llum que desprenen les obres artístiques de Dolors Puigdemont, van responent de forma sensible a les etapes del seu itinerari vital, a les fites de la seva vida interior molt en la línia del cultiu espiritual a través de l’art com la pionera de l’art abstracte, Hilma af Klint, abans de l’espiritual en l’art cultivat per Vassily Kandinsky, i que ja havia tingut un precedent de representació, en aquest cas, figurativa, del món espiritual en el visionari William Blake.  

Amb la barreja de diferents tècniques i materials: la malla metàl·lica, el paper, la tela, la llana, la sal, el pa d’or, el vidre, la fusta o les restes de poda, Dolors Puigdemont ofereix a l’espectador unes peces aèries i volàtils unes, lluminoses i transparents totes, que respiren i fan concebre l’art com un procés espiritual.

En el seu darrer assaig, La fuga de Dios, diu l’astrofísic i especialista en filosofies orientals Juan Arnau, que el seu llibre «planteja una cosmovisió en la qual la creació no es concep com un acte de poder sinó com un lliurament: Déu renuncia a ser sobirà del món i es desfà en el món». Aquest és el ble que recorre tota l’obra creativa de Dolors Puigdemont: una donació, un present de l’esperit en una forma artística que atrau a la vista pel seu magnetisme i la seva transparència.

En l’exposició de Dolors Puigdemont es mostren unes peces de malla metàl·lica que es poden interpretar com universos mòbils, flotant en l’espai. Si la vida, el món, és creatiu, per analogia la vida, el món, ofereix una invitació a que nosaltres també en siguem. En la creació de les seves obres, Dolors Puigdemont invita els espectadors a ser creatius des de la contemplació.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de febrer de 2024. A la imatge, una obra de Dolors Puigdemont)                                                     

Notícia de Juliana Morell

Una tarda ens disposem a descobrir al monestir de Pedralbes El llegat retrobat de Juliana Morell. La mostra reivindica l’humanista catalana que és esmentada en el Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Juliana Morell, nascuda al carrer de la Cendra de Barcelona l’any 1594 i morta a Avinyó, França, l’any 1653, era filla il·legítima de l’erudit Joan Antoni Morell, filla adoptiva de Joana i filla natural de Bartomeua. Joan Antoni Morell era mercader, botiguer i canvista i va educar la filla segons els paradigmes humanistes des de l’edat de quatre anys, quan va descobrir les seves aptituds intel·lectuals. Estudiant vuit hores al dia, als dotze anys Juliana ja dominava el llatí, el grec, l’hebreu, el castellà i el francès, i va estudiar filosofia, teologia, arts i dret, matèries en les quals va destacar fins al punt de defensar tesis orals en filosofia a casa seva, a Lió. Juliana Morell s’havia refugiat a la ciutat francesa amb el seu pare quan aquest va ser acusat d’homicidi. Als tretze anys va sentir la crida a la vida religiosa. En realitat va voler fugir del matrimoni que el pare li havia concertat i va entrar al monestir de Santa Praxedes d’Avinyó, on va professar com a dominica. Va ser priora tres vegades. En la pau del convent, Juliana Morell va dur a terme una tasca intel·lectual i espiritual al nivell de les seves capacitats. D’humanista polifacètica, Morell es va convertir en una autora espiritual amb l’escriptura d’Exercices spirituelles sur l’eternité, així com d’una història del restabliment i la reforma del monestir de Santa Praxedes. A la Universitat de Barcelona s’han conservat cinc llibres de la seva biblioteca amb l’exlibris manuscrit i es poden veure en l’exposició. La curadora, Georgina Rabassó, escriu en els crèdits: «El seu pensament articula la lògica i la mística eròtica d’una manera orgànica i fluïda, tenint com a resultat la dissolució d’una paradoxa. Per a Juliana Morell, raó i amor van de bracet: l’una pondera les decisions i l’altre connecta les persones entre si i amb la divinitat». «També destaquen, especialment en un monestir reformat, les seves referències a la versió hebrea dels versets bíblics. De fet, Juliana va assumir el repte d’intentar compatibilitzar els seus antecedents jueus i la seva participació a la Contrareforma». 

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de febrer de 2024. A la imatge, una fotografia del vestit que Juliana Morell va portar quan va defensar la seva tesi a la casa paterna de Lió)                                                  

Lanza del Vasto

La no-violència és prou coneguda, però potser no ho és tant en quina mena de filosofia i disciplina es basa. Sabem que en cos i esperit la va practicar Gandhi, i que aquest va tenir deixebles. Un d’aquests deixebles va ser Lanza del Vasto: aquest és el nom de ploma d’un jove italià nascut a San Vito dei Normanni l’any 1901. Entre els anys 1936 i 1937 va fer un viatge a peu a l’Índia després d’haver fet una conversió de caràcter espiritual arran d’una frase sobre la Trinitat de Tomàs d’Aquino que li havia impactat quan estudiava filosofia. En tornar de l’Índia va escriure Pelegrinatge als Orígens, que aquí va publicar en català Miquel Arimany l’any 1961. En aquest llibre que recull les cartes adreçades a la seva mare i a l’amic Luc Dietrich, hi destaca la figura de Gandhi, que li va donar el nom de Shantidas, que vol dir «servidor de la pau».

Gandhi va encarregar a Lanza del Vasto difondre l’esperit no-violent per Occident. Després de la Segona Guerra Mundial, aquella ferida que encara sagna (un exemple el tenim ara mateix a Gaza en una desgraciada torna de la Xoà), l’any 1948 Lanza del Vasto va fundar la Comunitat de l’Arca, que ha tingut un paper molt destacat en la divulgació de la no-violència a Europa.

A Catalunya la no-violència va calar fons i no és agosarat afirmar que la gent de la meva generació n’estem encara amarats, aquest esperit és present en el nostre inconscient col·lectiu. La ‘revolució dels somriures’ és un derelicte d’aquesta filosofia molt bella, però que potser ha resultat ingènua per a la bel·licositat i la intemperància que teníem davant, si bé encara no s’ha acabat res, la història continua.

Vaig conèixer Lanza del Vasto, aquell home amb barba blanca i figura venerable que parlava amb veu pausada cada vegada que venia a Barcelona i reunia una bona colla de joves en un local que tenia la Comunitat de l’Arca sota unes voltes al carrer de Santa Maria, davant de la catedral de Santa Maria del Mar. Quan hi passo per davant recordo amb la mateixa intensitat del primer dia el desig per explorar la vida interior que dona sentit humà a la nostra vida, així com l’incipient interès pel diàleg intereligiós que m’hi portava.

(article publicat a La Fura, 12 de gener de 2024)