Clementina Arderiu

 

Aquest any 2026 es commemoren els cinquanta anys de la mort de la poeta Clementina Arderiu Voltas (Barcelona, 1889-1976). La poeta Maria Callís és la comissària de l’Any Clementina Arderiu, efemèride amb què es vol fomentar l’estudi i motivar la lectura crítica de l’obra de Clementina Arderiu. Fins ara Clementina Arderiu ha estat massa poc present en el nostre panorama literari, acadèmic i entre el públic en general, tot i que prou esmentada per unir el seu nom al del seu marit, l’influent poeta Carles Riba.

     Poc s’ha avançat d’ençà l’any 1985, quan LaSal. Edicions de les dones, va publicar Clementina Arderiu. Contraclaror. Antologia poètica, amb la introducció i selecció dels poemes per part de la poeta Maria Mercè Marçal, que ja en els seus mots d’introducció declara: «Enfrontar-me a l’obra de Clementina Arderiu és, des de fa temps, per a mi un repte que finalment he decidit acceptar». I ho fa esperonada per la necessitat i el deure de rescatar de l’orfenesa (minoria absoluta, arriba a escriure) en què es trobava l’obra de Clementina Arderiu per la seva doble condició de dona poeta i senyora de Riba.

     Maria Mercè Marçal rellegeix de cap a cap l’obra de Clementina Arderiu, aplegada en sis llibres, i en fa un acurat estudi que encara no ha estat superat. En el seu assaig sobre la poètica arderiuana Marçal mostra amb idees i exemples clars la complexitat d’una obra que, al costat dels poemes que celebren el seu paper d’esposa i mare, hi brillen els poemes que revelen un conflicte intern: el conflicte que sempre s’estableix entre la feminitat ideal, i més encara en aquella època, i el veritable desig interior de la seva vida de dona intel·ligent i sensible en contacte amb la vida pública, més enllà de la llar. La creativitat poètica de Clementina Arderiu es mou, doncs, entre aquests vectors que li creen la tensió vital que es reflecteix en versos com aquest: «L’alta poma del migdia,/ quina bruixa l’emmetzina?// El teu verí/ és per a mi?».

     És pels fruits d’aquesta vibrant tensió espiritual dels seus poemes que Clementina Arderiu sedueix Maria Mercè Marçal, que al final del seu estudi afirma: «Clementina Arderiu em sedueix quan parla a contraclaror». 

(article publicat al setmanari La Fura, 15 de maig de 2026) 

La llum de Grècia

 

La llum de Grècia, sovint una metàfora de la cultura antiga de la qual és mare, és una llum real. Qui hagi viatjat a Grècia n’haurà gaudit la meravella fins i tot en el cas que algun dia, o més d’un, plogui, com ens va passar a nosaltres la primavera de l’any 2001. Plovia a bots i a barrals quan ens vam situar, sota un paraigües, en el lloc, a l’illa d’Ítaca, on es diu que havia estat el palau d’Odisseu.

Amb el títol La llum de Grècia (Bon Pla Edicions), ha titulat Eusebi Ayensa (Figueres, 1967) el seu recull d’una trentena llarga d’articles i una desena d’entrevistes publicats en els darrers trenta anys en diaris catalans, però també grecs, ja que aquest llicenciat en filologia clàssica durant els anys 2007 al 2012 va ser el director de l’Institut Cervantes d’Atenes. Traductor del poeta Kavafis, ha dedicat molta vida assagista i acadèmica a estudiar les correspondències culturals que hi ha entre Grècia i Catalunya en l’estela de Carles Riba i Maria Àngels Anglada.

La història i la cultura grega ens emparenta des de fa més de dos mil anys, com explica Eusebi Ayensa en els seus escrits que sempre tenen voluntat divulgativa fins i tot quan recorda que, amb els almogàvers, un dia vam posar l’estendard català al Partenó.

Un capítol interessant, i força desconegut en les relacions culturals entre Grècia i Catalunya, és la presència de la ballarina Àurea de Sarrà (Barcelona, 1889 – Arenys d’Empordà 1976) a Grècia. Va actuar-hi amb èxit entre el maig de 1926 i el gener de 1927. «En aquest país i tal com havia fet anteriorment a Itàlia i Egipte, interpretà els seus cants plàstics, unes danses en les quals posava en escena les peripècies de deesses i heroïnes de l’antiguitat pagana», escriu Ayensa.

Les fotografies que es conserven de les figures de dansa d’Àurea de Sarrà recorden Isadora Duncan. Dones empoderades en un moment en què les primeres tesis feministes sortien a la llum. Al temple de Posidó, a Súnion, Àurea de Sarrà va encarnar la maga Circe. A Eleusis va interpretar Demèter. «La fotògrafa de moda del moment, Eli Suiultzoglu-Seraidari, mes coneguda com a Nelly, la immortalitzà en una sèrie d’esplèndides fotografies preses al teatre de Dionís, als peus de l’Acròpolis, abillada com una bacant del segle XX». La llum de Grècia, com atrau!

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juny de 2024)