Vetllada Literària i Cultural

Ahir vaig participar a la Vetllada Literària i Cultural organitzada pels Amics de la Unesco de Barcelona, entitat que, entre moltíssimes altres activitats, ja fa catorze anys que duu a terme els cursos Altaveu de les Cultures.

En la Vetllada hi van participar escriptors, associacions, editorials, llibreries i fotògrafs que representaven els cinc continents. A la fotografia (feta a la gran terrassa de la seu dels Amics de la Unesco) es veuen escriptors com el Salem Zenia, algerià que escriu en llengua amaziga, i l’Agnés Agboton, poeta, i molt coneguda pels seus reculls de contes de Benín. Assegut al meu costat hi havia el professor Miquel Izard, amb el seu llibre sobre una Patagònia més enllà del turisme.

Forta i amb caràcter

Carla -o Karla- és un nom germànic derivat de Karl. Significa "aquella que és forta i amb caràcter". Ahir, tot just nascuda i en braços del seu pare, es mostrava fràgil, com tots els nadons, però aviat li veurem el caràcter... La Carla obre molt els ulls i mou molt les manetes, a vegades tapant-se la cara en un gest de protecció, com en aquesta fotografia.

Els nascuts sota el signe de Balança, en general són gent que estimen la pau i la justícia, i busquen l'equilibri de forces, l'harmonia oculta en coses i fenomens.

Dels infants n'aprenem tant. L'aprenentatge és mutu, tot i que de moment és a nosaltres a qui ens toca fer el paper més visible de mestres.

Carla

La Carla, la meva néta, ha nascut avui, 30 de setembre de 2011, a les 9.47 del matí. Ha pesat 2.800 grams. L'esperàvem pel dia 14 d'octubre, però ens ha volgut donar l'alegria de la seva presència uns dies abans. La Miriam, la seva mare, es recupera de la cesàrea, i Dani, el meu fill, ha complert el seu gran desig de ser pare. Una nova estrella brilla en el nostre cel.  

(a la fotografia, la Carla quan a penes tenia dues hores) 

L'amor i la por

La pàgina en blanc pot produir vertígen. Potser sí. Però de la mateixa manera que produeix vertígen qualsevol cosa desconeguda. Cal vèncer la por. Vèncer? No seria millor donar-li la mà? Fins i tot la por es deixa estimar i amb l’amor es torna dòcil.

(foto presa el dia de Sant Jordi de 2010 a la Plaça de Sant Agustí de Barcelona)

Poema a la frontera: La màndorla

Encara pintes, li diu, perquè no sap què dir.
Una vegada li va regalar una samarreta amb un dibuix seu imprès.
Era com una màndorla.
Ell no va saber llegir el missatge.
L’ha telefonat a casa seva, s’hi ha posat la seva dona.
Ha hagut de fer un esforç per marcar el número.
Havia de fer l’esforç.
Dilluns m’operen, ja saps, cosa de dones.
No, ell no sap res.
I ho hauria de saber: la seva dona va passar pel mateix calvari.
Però ell no sap res perquè és un home com tants que miren cap a una altra banda quan no dominen el terreny.
Per què ha trucat?
N’està enamorada.
Encara, tot i els anys que han passat.
Mai no hi ha hagut res entre ells.
No?
Aquesta no és una manera exacta de dir.
Ella l’estima i això és alguna cosa, no?
Dilluns entrarà al quiròfan.
No sap si sortirà del quiròfan.
En tot cas, a la sortida del quiròfan asèptic serà una altra.
L’altra serà un immens buit asèptic.
Vina’m a veure a l’hospital, s’ha atrevit a dir-li.
Déu meu, les cames em tremolen.
Encara pintes, li ha dit ell, sense saber què dir.
Podrà pintar, l’altra, es pregunta ella quan no sigui ella?
(a la imatge, una figura dins d'una màndorla o ametlla mística)

Poema a la frontera: Les dones de Plató

Si Plató hagués cuinat
cada dia una olla de brou,
si hagués fet de mainadera
de tantes criatures de bolquers,
si hagués rentat i planxat
deu vestits com a poc,
i la muda blanca
i els llençols i les tovalloles;
si hagués fregat el trespol
agenollat a terra
com fan elles: les mares,
les germanes, les filles,
les idees s’haurien fet carn
en les seves mans cansades;
tot i així elles encara tenen temps
d’eixugar-li el front
amb les seves mans càlides com la llar de foc,
oloroses com la menta del jardí,
amables com la son del vespre
que clou un jorn atrafegat,
un dia i un altre.

(En el diàleg El Banquet, de Plató, la filòsofa Diòtima de Mantinea parla de l’amor)

Associació Catalana d'Exlibristes i Sant Jordi 2014

Ahir diumenge vam celebrar a Tarragona l’assemblea anual de l’Associació Catalana d’Exlibristes, que vam fundar uns pocs el gener de 1989, i que es manté molt activa des d’aleshores. Fins al punt que, havent-t’ho sol.licitat a la FISAE (entitat internacional que aglutina les associacions d’exlibristes d’arreu del món), es va concedir, per vot unànime, la celebració del Congrés Internacional d’Exlibristes a Tarragona, l’any 2014.

Pareu atenció a la data: Sant Jordi de 2014! Hi sou convidats.

No cal dir la feina que ens espera. Però la projecció internacional de Catalunya arribarà fins als confins de la Xina, i no exagero, ja que l’associació xinesa és també molt activa.

(a la imatge, socis de l'ACE visitant l'exposició commemorativa del centenari del naixement del gravador Antoni Gelabert i Casas al Palau de la Diputació de Tarragona. Per a més informació de l'ACE: http://www.ex-libris.cat/)



Poema a la frontera: Naixement

Venia petit i arrugat,
vermell de tant esforç.
Va obrir els ulls
nets com una estrella
envoltada de nit.
Va plorar
i vas pensar que era Déu
qui plorava;
després va somriure
i vas pensar que era Déu
qui somreia.

Poesia a la frontera

Després de diverses presentacions anteriors i les que seguiran, ahir vespre es va presentar al Casino de Vilafranca del Penedès Poesia a la frontera, una antologia que comprèn 95 poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. De la coordinació n’ha tingut cura aquest agitador poètic que és Santi Borrell. La iniciativa d’aquesta publicació -que cal celebrar per motius poètics i filosòfics, però també pels motius lingüístics i polítics que centren l’actualitat- va partir d’Octavi Serret, actiu llibreter de Vall-de-roures, de la comarca del Matarranya. L’edició, d’una gran netedat visual, ha anat a càrrec de March editor.

La frontera és un concepte molt ampli. En un vers d’un seu poema, el mateix Borrell ja diu que “la realitat és una frontera”. Participar en aquesta meditació col.lectiva sobre les diverses fronteres ha estat una bella oportunitat que agraeixo.

Exili i asseure's a l'altra banda de la taula

Diverses tesis apunten que l’experiència de l’exili, tot i que molt dolorosa, també va ser molt profitosa per a la filòsofa María Zambrano. I és que a vegades la distància aviva el pensament, obliga, a qui en té necessitat, a repensar de cap i de nou el propi món contrastat amb el món “altre”.

Una cosa que he observat sovint és que hi ha gent que passa anys i anys en un lloc i no en destil.la gaire res, d’aquest lloc, com si sempre visqués a la “perifèria”, i amb això no vull dir un lloc geogràfic sinó mental. En canvi d’altres persones a vegades en tenen prou de fer-hi una estada curta per respirar-ne els aires més idiosincràtics, d’absorbir-ne l’essència. Aquest fet deu correspondre a la capacitat d’asseure’s a l’altra banda de la taula, com més d’una vegada m’havia dit la Pilar Ferrando, psicòloga transpersonal.

Influències

Sembla que devem a Willy Hellpach una geopsique que estudia l’ànima humana sota la influència del temps, del clima, del sòl. És evident que el temps [històric] que vivim influencia el nostre pensament i actituds, el clima ens empeny a un estat d’ànim i a una manera de treballar i d’entendre l’oci peculiars, i la terra on vivim ens conforma una determinada imatge del món…

En aquesta geopsique sembla haver-se inspirat Pierre Bergounioux en aquesta petita joia literària que és Una habitació a Holanda. L'autor hi relata una biografia de Descartes. Per poder dedicar-se a pensar sense tantes interferències, el filòsof francès, que abans va viatjar per tants llocs d'Europa, finalment va decantar-se per establir-se als Països Baixos. Allà estava prou sol i hi feia prou fred com per poder desenvolupar el pensament racional com a mètode per dilucidar la naturalesa de la realitat.

Però ja se sap que la naturalesa de coses i fenomens estan subjectes a la polaritat. I massa solitud i massa fred tampoc no són l'ideal, com el racionalisme no és l'única manera d'escatir la realitat que, per començar, hem de reconèixer que depassa el nostre enteniment.

(a la foto: imatge de la plaça d'Anvers, a punt de ploure, presa el juliol de 2011) 

Espiritualitat artística

Es pot parlar d’una espiritualitat artística? Crec que sí des del moment en què la contemplació estètica, per exemple, produeix una experiència límit, tal com els psicòlegs transpersonals anomenen l’experiència mística. L’escolta d’una música determinada també ens situa en aquest mateix pla atemporal i aespacial que també es dóna quan sojornem un temps indefinit en una catedral, una mesquita, un temple. Allà dins el temps s’atura i l’emoció a vegades és tan intensa, sigui quina sigui la nostra fe. Igualment la comunió amb un text literari –sovint, un poema- ens transporta a unes regions que bé podríem anomenar espiritualment artístiques.  

Entre la calma i la pressa

De pressa, de pressa… tot va de pressa. Fa quinze anys no sabíem què era Internet i ara sembla que ja no podem passar sense la Xarxa. Però per pensar –pensar coses amb substància, vull dir- es necessita temps. De manera que ens les haurem d’arreglar entre els dos pols: la pressa i la calma ens reclamen i haurem de trobar la manera, la bona i millor manera, d’equilibrar les regnes entre una cosa i l’altra.

(imatge presa a l'aeroport de Zaventam, Brusel.les)

Relats de la creació del món

A l’època dels grans descobriments geogràfics, es va descobrir també la immensa varietat de formes religioses que els humans hem estat capaços de crear. Déu o no-Déu no l’hem inventat, ja que és el Tot o el No-res segons el punt de vista, però així anomenem la realitat última de coses i fenomens. El que sí que és creació humana és la forma d’aquesta “presència”. D’aquí ve la immensa curiositat que provoca aquesta formulació.

En un llibret preciós i ben relligat, vaig emportar-me de Cuba un recull de mites cubans publicat l’any 1986, entre els quals hi ha el relat de la creació del món per part dels aborígens de l’illa. Samuel Feijoo, el recopilador, el va extreure d’una publicació que recollia les tradicions de Cienfuegos, on hi havia l’antiga Xagua índia.

En aquest relat, Huión (el Sol) en companyia d’Ocon (la Terra) van crear Hamao, el primer home. Però ja se sap que no és bo que l’home estigui sol. El cor d’Hamao es neulia de tristesa i va ser Maroya (la Lluna) qui va crear Guanaroca, la primera dona. De la seva unió va néixer Imao. Però Hamao va tenir gelosia del fill, i li va prendre a la seva mare. El petit, que no va rebre la cura adient, va morir… El relator diu que Hamao, amb la gelosia que al seu cor hi va sembrar el déu del mal, havia experimentat el primer dolor; Guanaroca, amb la pèrdua d’aquest primer fill va experimentar el dolor de la primera pèrdua, la més gran que una mare pot patir. Només a través del dolor Hamao es va fer càrrec del que suposava la paternitat i va demanar perdó a Guanaroca, que el va perdonar. I amb el perdó va venir el segon fill, Caonao.

Des del principi es comprova la polaritat de l’existència, amb les figures humanes de diferent sexe, així com bons déus i déus del mal, l’alegria i el dolor, però també el perdó i el fills, figures equilibradores de la polaritat.

Deute lingüístic i cultural

Explica Josep Benet que l’any 1939, en perdre la guerra, a Catalunya hi va haver un gran holocaust de llibres escrits en català. Es va recórrer el país de punta a punta per cremar o fer pasta de paper llibres procedents tant de biblioteques públiques com de biblioteques privades, així com també llibres de fons de les cases editorials. Es volia eliminar el català parlat i escrit. Es va pretendre un autèntic genocidi cultural (el terme és de Benet), per més que una vegada, i no fa gaires anys, jo vagi sentir dir per televisió al rei Joan Carles que aquí mai no s’havia prohibit el català.

La mentida fa mal. Però la veritat té mil maneres d’anar resorgint, tot i que a vegades ens hi vagi la vida. En ares de protegir els llibres escrits en català en aquelles èpoques fosques, hi va haver qui se la va jugar, la vida. En més d’una ocasió he explicat el goig que em produïa, quan encara era una nena, la lectura d’alguns llibres que han resultat importants per a la meva formació humana. Aquests llibres procedien de la biblioteca de l’escola on vaig fer els estudis primaris: el Grupo Escolar Reyes Católicos, que encara existeix amb el nom d'Els llorers, el nom primitiu (recuperat el 1998) amb què va ser batejada l’any 1936 després d’haver estat convertit en escola un antic convent anomenat “Les arrepentides”. La dictadura franquista va rebatejar Els Llorers pel nom de Reyes Católicos, que al seu torn va catalanitzar-se amb el nom de Reis Catòlics l’any 1986, fins a retornar a les arrels el gener de 1998… Quants tràfecs.

Algun mestre o mestres, ànimes coratjoses, devien amagar alguns llibres compromesos de la biblioteca d’Els llorers a casa seva o allà on fos, perquè les criatures del futur els poguéssim llegir, en el meu cas a finals dels anys cinquanta. Com explicar, sinó, que jo als nou anys hagués pogut llegir la història de Gautama, el Buddha? Tenim un deute molt gran amb la gent que ens ha preservat la llengua i la cultura, ja siguin coneguts o anònims.

(extret de La capsa verda)

Cel i cor

Sembla que tenim una tendència natural a situar allò que anomenem transcendència “a dalt” o “endins”. Parlem, doncs, d’espais mentals ingràvids o interiors. L’impuls d’ascensió o de recolliment són reals encara que no sabem ben bé on és físicament “allà dalt” o “allà dins”. Diem cel o diem cor, i tots entenem què vol dir cel o cor en aquest llenguatge imaginal que és el simbòlic.

Física quàntica i mites

La física quàntica explica científicament el que els nostres avantpassats explicaven a través dels mites. La quàntica diu que els àtoms poden ser a més d’un lloc a la vegada. Dit així sembla estrany. Però, quantes vegades no som a dos llocs a la vegada? Per exemple: puc estar rentant plats i pensant en alguna altra cosa que no hi té res a veure. Així, doncs, on sóc, en realitat? A tots dos llocs i a cadascun d’una manera diferent.

El mite d’Osiris explica bé aquesta fragmentació i presència alhora. El mite explica que Set, el seu germà gelós, va tallar Osiris en catorze trossos que va repartir per tot el món conegut. Aquesta és una imatge de les nostres parts psíquiques repartides. Ara bé: en la mateixa naturalesa del fenomen hi ha la tendència a la reunificació, que en el mite està representada per Isis. Isis, que com explica el mite va anar recollint tots els trossos del seu estimat, és el complement espiritual femení d’Osiris, és la imatge de l’ànima femenina o anima en termes junguians. Aquest principi amorós i nodridor és capaç de sintetitzar i d’integrar tots els nostres jos dispersos. Isis representa, doncs, el principi de cura, de reunificació de la personalitat. La memòria és la via per a la reunificació. És recordant com esdevenim qui som, és aplegant-nos, recollint-nos, com ens reconeixem una entitat centrada, en equilibri.

La gran revolució

La perfecció és només una aspiració, un ideal, allò que en diem una utopia, és a dir, un no-lloc perquè encara no hi som, en aquest lloc. En tant que aspiració, doncs, la perfecció és un camí. Ho va escriure àmpliament Teresa de Jesús a Camino de perfección. Teresa, la mística que sempre va tocar de peus a terra, fa èmfasi en el conreu de les virtuts humanes. Aquest exercici va corregint l’ombra, tal com l’entenia Jung. Aquest mestre de la psicologia transpersonal ho va dir d’una altra manera: fer el camí de la individuació, i entengui’s bé el mot. Individuació per a Jung vol dir assolir una personalitat unificada, que casi totes les contradiccions començant per l’ànima i l’animus. Els grecs ho van dir igualment d’una manera senzilla: Coneix-te a tu mateix. Sens dubte, la gran revolució, la primera que s’ha d’emprendre.

(a la foto: posta de sol al camí de casa, 11 de setembre de 2011) 

L'ull de Polifem

Dalt del cim, Polifem contempla les valls. Les ovelles reposen, i el cíclope té temps per pensar. A aquest fill de Posidó, senyor dels oceans que circumden la terra, l’ha envaït una tristesa persistent.

La notícia s’ha escampat per causa d’Eco, que no s’ha cansat de repetir sempre les mateixes paraules: Galatea, de pell alba com la llet, menysprea Polifem. Galatea diu que amb un sol ull Polifem és incomplet.

Polifem se sent atret per la bellesa de Galatea. Les seves paraules el fereixen.

La tarda dóna pas al decorat de llums del capvespre. Lentament, Polifem es posa dempeus per tornar a casa. Les ovelles l’encerclen com núvols, mentre el mal s’enfonya en el cor de Polifem. El cíclope encèn el foc i menja sol. Després, a l’empara del ramat, dorm un son intermitent. La lluna, al cel, té la forma d’una falç.

Galatea té una cita amb Acis, el jove de cabells llargs. L’indret de la trobada és una figuera. Sota l’immens capçat de l’arbre, s’abracen, furtius, els amants.

Un ràfec de vent malèfic sacceja l’ànim del pobre Polifem: somiava en Galatea quan l’ha vista abraçar-se al seu amant. Se li parteix l’ànima, al gegant, alhora que se li endureix el cor. I del pit sofrent n’extreu una pedra immensa, que llança, amb desesper, sobre Acis.

Quan al matí Polifem es desperta, Eco, que no sap guardar ni els secrets d’un mal somni, va escampant la notícia per totes les valls: el jove Acis és mort, el jove Acis és mort, el jove Acis és mort... Però al lloc on ha esdevingut la tragèdia només brolla una font d’aigua.

(Relat inclòs a L'Ull de Polifem, Arola, 2004. En la il.lustració, una pintura de Josep Pla-Narbona)

Correcció

Al Magazine de La Vanguardia d'aquest diumenge passat s'anunciava la publicació Las casas de los poetas muertos, d'Ángeles Caso. En la fotografia que acompanya l'entrevista a l'autora es veia l'habitació de la pensió de Segòvia on Antonio Machado va passar 13 anys, ara convertida en museu.

L'estiu de 2004 vam visitar aquesta habitació, on hi ha un senzill llit de ferro i la taula camilla que es veu a la fotografia, i que ara ha motivat aquest post. I és que a rel d'aquesta visita vaig escriure un article que vaig publicar al Diari de Vilanova. I quina no va ser la meva sorpresa quan vaig llegir l'article: allà on havia escrit taula camilla vaig trobar escrit taula llitera.

(a la fotografia, el balcó de la pensió de Segòvia on va viure Machado)