Nits d'estiu (1)

El concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona va inciciar-se ahir a la nit. Es fa durant cinc dies seguits i sembla que convoca més de 30.000 espectadors, que ben d’hora ja busquen l’indret des d’on veure millor aquest festival pirotècnic de llums, formes i colors. Havent sopat, nosaltres vam tenir el privilegi de contemplar-lo (i de fotografiar-lo!) des de la terrassa dels amics Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, i de la seva esposa Montserrat. L’espectacle d’ahir va anar a càrrec d’una pirotècnia de Benicarló. Qui guanyi el premi Ciutat de Tarragona tindrà el privilegi de tancar les festes de Santa Tecla amb un espectacular (més que el d’ahir?) castells de focs.

Idiolecte

Un amic, en Manel Camañes, que ja fa uns anys que ens va deixar ben prematurament, em deia que quan llegia els meus escrits sentia la meva veu, em veia…

Crec que això es dóna en alguns autors de forma bastant conscient, i en la majoria de manera inconscient, perquè poc o molt ens reflectim en el que escrivim.

Fins i tot hi ha qui parla d’idiolecte, que ve a ser el patró lingüístic que fem servir, la selecció del lèxic emprat en els discurs, la gramàtica, les frases i girs peculiars que, atenció, fan preveure l’entonació i pronunciació del text… El meu amic ho deia de manera senzilla: Quan et llegeixo, et sento. I aquest sentir afecta tant a la veu com a la persona que hi ha en el text. D’aquí ve que escriure sigui també un deixar-se la pell, és a dir: un despullament.

Símbol

Símbol: joia preciosa que obre la ment a la comprensió de la realitat última de les coses, la seva ànima.

Símbol: mapa de ruta que proporciona les claus per retornar a la pàtria original, a l’essència de les coses.

Símbol: intermediari entre la realitat ordinària i l’extraordinària, entre el profà i el sagrat, entre el vulgar i el noble.

Símbol: vehicle portador d’idees-força que reflecteixen de manera veritable el que expressen, i el que expressen els símbols són realitats arquetípiques, d’ordre superior, models o tipus de Principis suprems.



Harmonia, patologia

La psicologia, i més l’anomenada transpersonal, sap que idees i patrons religiosos estan molt relacionats amb les imagines dels pares. No pas els pares en un un sentit només personal, sinó en un sentit arquetípic. L’arquetip de la mare, per exemple, és un dels més potents a desgrat del sistema patriarcal, el qual, per por de l’imponent misteri d’allò matern, ha fet mans i mànigues per eliminar el seu fulgor. Però la psicologia també sap que allò que es vol reprimir o eliminar sorgeix amb més força a fi i efecte d'equilibrar els dos pols, el femení i el masculí, i fer-los dialogar, ja que allà on no hi ha harmonia entre el yin i el yang, com es diu a Orient, hi ha patologia.

Present infinit

No em reconec en els afalacs:
trampa que fixa,
etiqueta que al segon ja té data de caducitat.
Em reconec en el vent atrevit
que despentina falses seguretats.
Ahir no és avui ni avui és demà,
només l'instant present em diu que sóc
en el lliure esperit que fa i desfà
per tornar a fer, així, l'infinit.

De camí cap a Castelladral, Callús

Els fenomens de la realitat es poden mesurar de manera objectiva, i això és el que fa la ciència. Però la realitat és tan subjectiva. Les coses ‘són’ d’una manera o d’una altra en la mesura que hi estem relacionats. Per exemple: ahir, amb uns amics, vam fer una visita molt càlida a Castelladral, una mica més amunt de Súria. Sortint de Manresa en direcció a Súria es passa per Callús. Fins fa ben poc (parlo potser de dos o tres anys) no vaig saber que la meva àvia paterna n’era filla. El meu pare no m’ho havia dit mai. La raó? Aquesta àvia, com ja he escrit altres vegades, no volia que jo naixés. Els detalls de la història són de novel.la si no fos que són de debò. Així que, ahir, passant per Callús, vaig experimentar una sensació estranya que hauré d’analitzar. Per a la gent de Callús, Callús és el seu poble i el deuen estimar. Mentrestant, jo no hi tinc cap sentiment més enllà d’una memòria dolorosa.

(a la imatge, una perspectiva de Castelladral) 

Conte de les col.legiales

Maria, no ploris. No veus que l'Eulàlia és barroera com ella sola? No li facis cas. Com pots fer cas d'una envejosa? No veus que t'enveja? Enveja que sàpigues dibuixar tan bé quan ella no sap fer ni una circumferència amb el compàs; enveja la teva lletra, tan clara; enveja que portis els cabells llargs, recollits en una trena fins a mitja esquena; enveja que siguis tan fineta, ella que és com un armari pesant. Què t'ha dit, avui? Que no saps saltar a corda? Jo te n'ensenyaré i demà podràs fer un bon paper. Au, anem. I no ploris més, no sents, Maria?

Dones, de Toni Vidal

El retrat femení és el fil argumental de Dones, del fotògraf Toni Vidal, que des del 22 de juny fins al 6 de novembre es pot veure a l'Espai d'Art Pere Pruna del Museu de Montserrat. Toni Vidal no es limita a 'caçar' la imatge com un caçador de peces per a un àlbum sinó que, al meu parer, fotografia amb detall, però també amb delicadesa, l'argument que dóna sentit a la fotografia més enllà de la imatge, com ara el moment de l'abraçada espontània de les dues col.legiales que, reproduïdes en un punt de llibre, il.lustren aquesta entrada. Gairebé agafen ganes d'escriure'n un conte, d'aquesta escena, i potser ho faré, i invito als lectors que també ho facin, ja que les fotografies de Toni Vidal tenen aquest podríem dir-ne ganxo inspirador.

Caritat, compassió, amor

“Un dia morirem, però allò que hem fet de bo restarà”, va dir el venerable Ajahn Thong, monjo de vuitanta anys que al capdavant de la delegació budista tailandesa va assistir a un simposi que es va fer a Castel Gandolfo l’any 2005 per parlar en conjunt de la caritat cristiana i la compassió budista. No és pot dir de manera més senzilla allò que som de mortal i d’immortal al mateix temps. És l’altruisme, és l’amor que ens allibera de la mort.

(Monjos budistes, Tailàndia, març de 1992)

Art i artistes

L’art i els artistes són una necessitat humana. Algú ha dit, amb criteri assenyat, que és difícil fer art (o filosofia o ciència) amb l’estòmac buit. Segurament deu ser veritat per a la majoria de la gent, però no per als artistes vocacionals, de pedra picada, que, com sabem de Miró per exemple, van passar gana durant prou temps com per fer-los desistir de la seva dèria.

Però no. Un artista plàstic, un músic, un escriptor de raça, fa art encara que una vegada i una altra el tombi el vent de tramuntana. Aquesta persona, aparentment una persona comuna, té un objectiu vital, una força que l’empeny, i de quina manera, a dur a terme una obra encara que bufin tots els vents en contra. Quan cau a terra torna a aixecar-se.

És una persona valenta? Ho és encara que no en sigui: es torna valenta. Una obra plàstica amb sentit, una composició musical que faci estremir, un camí de literatura amb fondària, és qüestió de vida o mort per a aquest benaventurat o benaventurada. Ja li poden dir pel dret i pel revès que l’art és una cosa inútil, ja li poden dir que no és necessari per a viure, que ell, o ella, tira al dret encara que hagi de passar gana. Potser no de pa, actualment, però moltes vegades passa pena per la poca o nul.la comprensió per la seva inquietud i necessitat de construiir silenciosament i a poc a poc una perla.

I si a l’artista, a l’escriptor, al músic li costa tant construir una perla, i si aquesta vocació per la bellesa li demana un lliurament tan gran i a sobre passa gana, ¿com és que s’entesta a continuar per aquest camí? Francesc d’Assís va tirar per la finestra tots els seus vestits perquè va sentir la crida d’una veu que li venia de molt endins. Una veu que li venia de les entranyes de la terra i que el volia projectar cap a unes altres arrels: les arrels celestes que també tenim.

Aquest artista, home o dona persona poc convencional, cal dir-ho, i sovint estrambòtic, s’interroga constantment sobre les arrels que configuren la naturalesa humana de la qual forma part. D’aquesta tensió, d’aquesta consciència, en surt l’obra creativa.

És possible que l’obra –un quadre, una peça musical, un llibre- sigui inútil per a tothom, però no per a ell o ella. Encara que pugui semblar estrany perquè l’artista posa en l’obra el bo i millor d’ell mateix, és l’obra qui ensenya a l’artista. I això és així perquè l’obra, quan ho és de debò, quan no és una figuració, sempre és més que la persona que la fa. L’obra prové de l’esperit de la persona. L’esperit és universal i la persona, si ens atenem a la seva etimologia grega, és el seu embolcall, la seva màscara.

L’artista viu entre la vocació i l’obra: és el mitjancer. Per una banda, sent com l’esperit el pren –i ell o ella s’hi donen!- amb tanta força que no el tomba ni l’huracà més fort; per l’altra banda, l’artista treballa de forma incansable en la materialització d’una obra que contingui, que reflecteixi l’esperit que l’inspira.

Esperit. Una paraula que s’ha vulgaritzat, un concepte al qual s’ha desposseït del seu significat i fins i tot se l’ha enviat a l’exili. Però quina paraula s’ha d’utilitzar per parlar d’aquesta força que mou el sol i les estrelles? A través de l’esperit que crea la vida i l’art, l’artista creu, i per això treballa, que és un instrument de la seva continuïtat. Us sembla poc útil, ser un instrument de la bellesa de la vida?

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de juny de 2011. En la imatge, un fragment del Guggenheim)

V.L. Amédée Pommier

Al Journal Amusant de 29 de juny de 1861 trobo un precedent dels cal.ligrames, de la poesia tipogràfica i la poesia visual. Es tracta de la publicació d’uns poemes que segons el seu autor, V.L. Amédée Pommier (1804-1877), “miren de declarar la guerra al ritme antic i massa solemne…”

Fascinació pel somni que venia de Moscou

El passat dia 3 de juny el meu pare va fer 92 anys. Com tots els de la seva quinta, va anar a la guerra, la seva aventura més terrible, però també la més grandiosa per èpica. Aquells pobres soldats –nois arrencats de casa a penes amb divuit anys- necessitaven alguna idea-força que sostingués aquells dies i nits dormint al ras, sempre en perill de mort. Alguna vegada m’havia parlat dels nois analfabets, als quals els mateixos soldats ensenyaven a llegir i a escriure al front. Alguna vegada m’havia parlat també de les lectures al front, com ara aquell llibre de poetes russos. Cal dir que la fascinació per la revolució russa s’ha sostingut dempeus fins ara mateix, en la ment de tants d’aquells nois que somiaven un món millor, tot i la decepció de la realitat. Perquè com el missatge amorós de Crist, potser el veritable comunisme, el fraternal, no ha existit més que en el cor d’uns pocs.

Al llibre La Catalunya soviètica. El somni que venia de Moscou, del professor Ramon Breu (Ara Llibres) he vist reproduïda la coberta vermella del llibre de Josep Carner-Ribalta, secretari de Francesc Macià, Poetes russos de la revolució. Va ser publicat l’any 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El que va llegir el meu pare tenia les cobertes rebregades i les pàgines brutes, però els poemes de Maikovski –que també va causar furor en la meva joventut del maig del 68- brillaven amb llum d’esperança, en les matinades fresques del front d’Aragó, per animar els soldats en aquella lluita tan desigual, que finalment van perdre: “El meu vers arribarà/ remuntant les serralades dels segles…”

(en la imatge, el poeta Maikovski) 



Joan Baptista

Els dos Joans -l'Evangelista i el Baptista- representen els dos solsticis i les dues portes del Cel: la de l'Hivern correspon a la Porta dels Déus, la de l'Estiu correspon a la Porta dels Homes [i de les Dones, és clar]. Els dos Joans configuren Janus, el déu bifront que mira cap al passat i cap al futur. Janus és també Ianitor, el porter que es representa amb dues claus, imatge de les dues vies: l'ascendent i la descendent.

Aquesta nit de Sant Joan hem celebrat, doncs, Joan el Baptista (qui va batejar Jesús al riu Jordà) i l'apertura de la Porta de l'Estiu, la Porta dels Homes i les Dones, l'apertura a la nostra naturalesa humana en el seu esplendor. Coneguem-la en la seva llum.

Foc de Sant Joan

Deu ser un pecat que no m'agradi el xampany, o el cava, o com se'n vulgui dir d'aquesta beguda espiritosa, glamurosa, cinematogràfica... Però si a la meva mare, nascuda en un agregat -barri, en diuen- de Sant Sadurní d'Anoia, capital del cava!, i el meu pare, nascut a Sant Jaume Sesoliveres, a prop de Piera i on no falten els paisatges de vinyes, són abstemis, el pecat ja deu ser més petit per allò de la genètica.

Avui, revetlla de Sant Joan, és dia de brindar amb xampany o cava, de menjar coca, d'escoltar música i ballar, de mirar les estrelles en la nit més curta de l'any, ja siguin les estrelles del cel o les artificials: bombetes de colors o les guspires dels petards. A casa dels meus pares bevíem orxata. Fa estiu, beure orxata fresqueta. Ara mateix em veig al balcó de l'Avinguda de Sarrià bevent orxata, amb els ulls encantats davant la foguera alta com una catedral que els vailets del barri han encès. Mentalment vaig tirant a la foguera tot el que ha de cremar... Us invito a llençar al foc totes aquelles coses que no us agraden, que us fan mal, que us indignen i en teniu motius. El foc és purificador.

Les veus

Unes veus em criden des de dins. Potser la de l'avi, amb els llavis serrats i el so de la veu ocult en una tristesa fonda. Potser la de l'àvia, que em mirava amb aquells ulls que m'arribaven com si haguessin travessat un bosc: els clarobscurs li reien a les ninetes. Potser és la veu de la tia Àngela, que em somreia en l'efígie daurada i vaporosa de l'Ingrid Bergman, a qui tant s'assemblava. Potser és la veu de l'Antoniet, amb el gest clos en una figura de vori d'ençà la seva mort prematura, quan a penes tenia divuit anys. Unes veus em criden des de dins i les sento tan a prop que es confonen amb la meva.

Dolor i consciència

Amb l'experiència del dolor, ja sigui físic, psíquic o espiritual, els humans experimentem la vida i el món. El dolor ens parla del temps, del seu pas, i ens parla també de la finitud i del que per aquesta causa és essencial en l'existència humana. El dolor és, doncs, mestre de vida. Fa temps que contemplo els seus efectes en una persona gran que fa el seu camí cap a l'extinció (física) i com a poc a poc aquesta consciència la fa més sàvia i comprensiva. En paral.lel, observo una altra dona que té si fa no fa la seva mateixa edat i està als llimbs, en la inconsciència pura. És com si no veiés res, no sentís res, no comprengués res. El dolor no s'ha de buscar, però la seva absència sovint significa absència de la consciència de la vida.

Rilke a través de l'amor

Es poden escriure biografies des de molts punts de vista. Un dels punts de vista és el de l’amor, el d’un afecte incondicional, net i generós, que no espera recompensa, tal com es dedueix de la lectura d’Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard, unes memòries personals d’aquesta artista que alhora constitueixen una excel.lent biografia de Rilke. Publicada per La Busca edicions, és tracta d’una edició anotada i presentada per l’estudiós de Rilke Josep Lluís Camino. El treball de traducció, tan precís com sentit, és obra d’Isabel Gracia i Antonio Blanco.

La pintora Lou Albert-Lasard (1885-1969) va conèixer el poeta Rainer Maria Rilke el setembre de 1914, quan ella estava en una situació delicada en el seu itinerari vital. En el relat d’aquest moment iniciàtic escrit en la distància del temps, Lou esmenta que era habitual en Rilke fer coneixences de persones que es trobaven en situacions delicades anímicament parlant. Potser perquè ell les freqüentava sovint, tenia un sisè sentit per captar-les i acostar-se a aquell o a aquella que en moments de trasbals sentia com a un germà o com a un amic.

L’amistat amorosa que a partir d’aquell setembre es va establir entre Rilke i Lasard va durar quatre preciosos anys, no exempts de patiments interiors al costat de moments sublims. Rilke, un ésser ardent i en lluita permanent amb ell mateix com Jacob en lluita amb el seu àngel (d’altra banda, una figura molt estimada per Rilke), tenia tant moments d’alegria extrema com se submergia en un estat de fosquedat profunda.

Aquestes memòries Lasard-biografia Rilke són un document de gran valor per comprendre també els motius que duien al poeta a encadenar una dona estimada rere l’altra, i la impossibilitat de mantenir-hi per un temps llarg una convivència convencional. D’altra banda, no hi trencava mai i sempre va mantenir correspondència amb elles. Lasard descriu aquesta pulsió afectiva amb paraules exactes: “Enamorat de l’amor, de la seva essència màgica, del seu costat perillós que ell compara amb l’experiència de la mort, sentia amb freqüència l’exigència de renovar-se en ell”.

I aleshores, amb una estima profunda i comprensiva de l’home Rilke i el poeta Rilke, l’artista continua escrivint: “A nosaltres, aquells a qui la sort ha col.locat al costat del seu camí, ha ofert el buit immens que va deixar la seva mort per a omplir-lo amb el nostre fervor renovat.”

Rilke, que en els seus versos va festejar tant amb Eros com amb Thànatos, no obstant això sembla que, tot i veient que anava a morir, fins al final dels seus dies es va llançar a la vida amb projectes de viatge i negant-se a creure que no podia salvar-se. Així, doncs, a desgrat de la seva saviesa humana i poètica, Rilke experimentava “el terror de l’inescrutable secret de la mort”, escriu Lou Albert-Lasard.

En una carta de 1924, Rilke havia escrit a Lasard: “Enlloc, estimada, no existirà el món sinó en nosaltres…” Via poètica, Rilke havia descobert l’abolició de les fronteres entre allò intern i allò extern, que els conceptes cos-esperit són això, conceptes, i que en la realitat suprema tot és U. Però la realitat concreta, la que ens lliga a aquest món perquè estem subjectes al seu temps i al seu espai, ens tenalla amb urpes roents. I amb la visió àmplia i comprensiva que dóna l’estimació, Lasard escriu que a Rilke no li va ser donat trobar la serenitat perfecta, l’acord interior. “Més tard, a l’Índia, he lamentat que Rilke no s’hagués trobat mai amb la saviesa índia; quantes riqueses, quantes confirmacions no li haurien vingut llavors d’allà. Els seus conflictes i problemes haurien trobat una ajuda definitiva. Però potser llavors no hauria donat aquests crits sublims en nom de la humanitat sencera que engrandeixen la seva obra.” En efecte: en la filosofia advaita* potser el dolor existencial de Rilke, que perseguia l’absolut com es persegueix un estel en el cel infinit, hauria trobat consol. Però aleshores tindríem d’ell una altra poesia.

*Advaita. “No-dualitat”. Estat només assignat a Déu o a l’Absolut; no és accesible a l’enteniment, doncs el pensament lligat al jo, propi de l’estat de vigília, no pot escapar a la dualitat de la relació subjecte-objecte. Aquest concepte adquireix sentit per a Occident a través del desenvolupament de la física atòmica.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 17 de juny de 2011)

Poesia en acció

No matis l’àngel

No matis l’àngel
que riu, innocent, en el rostre
d’aquell que, diuen, és el teu enemic.
No hi ha enemic més gran
que tu matant l’àngel
del teu rostre quan alces la mà
convertida en urpa.

Aquest poema està inclòs al recull Poemes per a un món millor, una iniciativa que ja fa dotze anys que organitzen els amics de Poesia en acció. La Marató de lectures i actes paral.lels va tenir lloc ahir dissabte, i durant tot el dia, al Col.legi de Llicenciats de Filosofia i Lletres. Altres anys ens havíem aplegat a l’Ateneu Barcelonès, com aquell qui diu ja és una tradició aquesta trobada entre poetes i els joves participants, nois i noies de diverses escoles i instituts de Catalunya. Amb els diners que es recullen cada any es dóna suport a diversos projectes. Aquest any estaran destinats al Japó, concretament a l’ONG Abraçant el món, que està fent una tasca humanitària a Sendai.

+sobre constel.lacions familiars

Michel Diviné és enginyer de formació i va treballar molts anys en el món de l’empresa abans de convertir-se en terapeuta de la metodologia aplicada de les tesis de Bert Hellinger sobre les constel.lacions familiars. En un apartat del seu llibre Constel.lacions familiars o el moviment de l’ànima (Pagès editors), mireu què diu de la figura de l’immigrant i de les generacions que la segueixen: “Així, per a l’immigrant, la nostàlgia del país pot ser tan forta que [a vegades] serà preferible tornar al seu país d’origen encara que s’hi jugui la vida. En contrapartida, el fill de l’immigrant ha d’acceptar la seva nacionalitat i el seu lloc de naixement, diferent del dels seus pares.”
Segons aquesta ciència tan plena de sentit comú, es pot entendre el malestar (desubicació?) que experimenten alguns fills d’immigrants, a vegades fins a la segona, tercera o més generacions: no han pogut integrar encara en la seva ànima la nacionalitat que els atorga el seu lloc de naixement, diferent del dels seus pares, avis o besavis.
Aquest és un altre tema per a reflexionar molt a consciència i amb respecte, ja que l’ànima és el centre de la persona, el seu jo o identitat profunda. D’aquí ve que no es pugui parlar frívolament de dues ànimes, ja que en les persones és metafísicament impossible. Una altra cosa és l’ànima dividida i això segurament fa patir i fins i tot desorientar.

Constel.lacions familiars

Segurament heu sentit a parlar de les ‘constel.lacions familiars’, segons un model de relacions familiars que va formular el filòsof Bert Hellinger (www.hellingerinternational.com). Segons Hellinger, hi ha una influència de la consciència familiar en algunes malalties. Cal incloure les famílies polítiques, i això té sentit, ja que a vegades la salut depèn de l’harmonia que s’estableixi també amb la família política, ja que al nou membre se li ha de fer lloc i tantes vegades no és així!
En aquesta mateixa línia, Alejandro Jodorowsky acaba de publicar un llibre, Metagenealogia, que voldré llegir. En una entrevista, parla del pes de la tradició familiar, a vegades ben feixuc, així com també diu que cada persona està formada per la seva família. És tan lògic que sembla mentida que no s’hi hagi pensat abans. Jodorowsky, com també Hellinger, diu que a vegades la família et crea una personalitat fictícia, allò que volen que siguis… Feina rai, a desfer-se’n. Perquè aquest fer-te ser qui no vols ser és causa de malaltia… Per pensar-hi, oi?