Pepites d'or

Els temps (ara i sempre) ens demanen escolta atenta per discernir les paraules de veritat enmig de tants missatges, pepites d’or en el llim del riu.

Esperit de conquesta

“La conversió d’Amèrica del Sud al catolicisme va ser un acte brutal, així com la temptativa de conversió d’Àfrica del Nord. Un acte brutal i foll, però perfectament espanyol”, va escriure l’any 1935 el gran pensador rumà, Mircea Eliade, al seu assaig “L’Espanya d’Unamuno”.

Qui diu conversió diu conquesta. I salvant les distàncies, aquí encara estem igual; o pitjor, ja que la pretesa democràcia espanyola és com una vella bombeta de 20 wats penjant d’un sostre de tres metres.

Passeig per Bloomsbury

L’escriptor seu amb un full de paper al davant,
intenta reflectir el que veu...
Virginia Woolf


El sol rogenc que tenyeix les façanes
vibra a les finestres
amb randes del nou-cents.
Rere els vidres emplomats,
flors en búcars Modern Styl.

Fa anys que Virginia deixà plegat el paraigua
a l’entrada de casa:
ja no esmorza torrades
amb mel de maduixa,
ja no pentina cabells de sirena.

Abans de negar-se al llac d’Ofèlia,
abans de plorar violetes com Ginebra,
escriví fins a trencar-se l’ànima.

(extret de London, Arola editors, 2009)

El camí és el caminant

Sigui com sigui, es possible trobar camí. No hi fa res que hom s’hi hagi perdut una, deu vegades, o que l’hagi malbaratat cent vegades. Es troba camí encara que sembli que no ho és, que aquest viarany no pot ser-ho, de tan pedregós que fa caure o que l’autopista apareix tan emboirada que no es veu. L’és encara que vingui en forma de pobresa o de malaltia; o potser vingui en forma de traïció, o de clara injustícia, constructes humans de la inhumanitat. Sigui com sigui, hi ha camí perquè el camí és el caminant, fosos camí i caminant com l’Amat en l’Amada, com l’Amada en l’Amat.

Inferns

Si a l’Orient –sobretot el Pròxim Orient- i a l’Europa mediterrània el culte als morts està lligat a libacions refrescants, els nòrdics coneixen un Walhalla on els guerrers morts s’escalfen “bevent licors servits per les Walquíries”. A Bretanya, els morts pateixen fred i solitud, tanmateix com en vida. Per això “tornen per asseure’s a la vora del foc, escalfar els peus a prop de les brases i enraonar amb la família o els servents”.
És clar que aquesta bona gent creia en una vida post mortem, i el temps passat bevent i escalfant-se és una avantsala de la vida immortal, alliberada de tots els inferns, ja siguin calents o freds.

Diàleg

L’escriptor/a no escriu per a ell/a mateix/a, sinó per a contemplar i comprendre en ell/a mateix/a el Tu primordial que va del particular a l'universal, i a la inversa, en un joc de miralls i correspondències.

Apunts d'història

El dia s’ha llevat tranquil, els ocells canten aliens al soroll ambiental, el sol apunta la seva poderosa llum d’estiu sobre els rajols de la cambra en silenci. Poso la ràdio i diverses veus dibuixen en les ones apunts d’història que potser s’endevina però que encara no es veu a l’horitzó. On anem? El final dels humans en els camins de la Terra el sabem, però mentrestant habitem aquest tros de terra que clama i no podem fer el sord.

L'escriptor/a

L’escriptor/a (el creador en general) contempla el món amb ulls diferents no perquè sigui millor ni més savi/a, sinó perquè, essent fidel a la seva naturalesa, escriu la manera com els seus ulls contemplen aquesta diferència.

Força interior

Si veiéssim l’ésser humà com una circumferència amb circumferències concèntriques que van des de la més perifèrica fins a la més íntima, els lectors i les lectores que visiten aquest blog entendran que avui, una de les circumferències, la que ateny al meu lloc de naixença (per a altres, la seva pàtria d’adopció) i a la meva màtria lingüística, que és la llengua catalana, està malferida. I dic malferida perquè hi ha voluntat de mal, en la procura d’aquesta ferida. No obstant això, al cor de la circumferència no em permeto que hi arribi, aquest mal. Perquè d’aquí ha de sortir l’energia per fer front a l’antidemocràcia que ens atenalla.

Sawabona, Shikoba

Sovint arriben Power Point per correu, uns més interessants que altres. Aquests dies n’he rebut un que parla de les relacions afectives i les seves perversions. Em crida l’atenció una frase que hauria pogut incloure en els mots d’introducció del poemari El mirall de Circe, on exploro els sentiments de les dones maltractades. La frase en qüestió és: Les relacions de dominació i les concessions exagerades són coses del segle passat.
Ah, sí? Per desgràcia, són encara moltes les dones que les pateixen, conec d’a prop el sofriment d’algunes d’elles, impossible no fer-me’n solidària, no puc girar la cara cap a una altra banda, estimo la seva dignitat humana, ni que sigui malferida. O malferit, ja que també conec algun home amb la dignitat trepitjada per una parella dominadora, manipuladora i amb l’ànima dura com una pedra.
El Power Point dur com a títol una paraula enigmàtica, Sawabona, una salutació que es fa servir al sud d’Àfrica i que vol dir: Et respecto, et valoro, ets important per a mi. Com a resposta es diu: Shikoba, que vol dir: Aleshores, existeixo per a tu.
Sawabona, Shikoba!

Noces

En un capvespre càlid i nit de lluna plena, a Gratallops vam assistir al casament de l’Agustí Masip i la Montse Mateos. Tots els qui coneixeu la meva profunda estima pel Priorat, sobretot per les poblacions de La Vilella Baixa i Cabassers, on amb els meus fills d’edat molt jove vaig passar alguns dels estius més agradosos de la meva vida, sabeu que la d’Agustí Masip és per a mi una de les persones més apreciades d’aquesta terra màgica, d’energia vibrant. Poeta i home de compromís social i polític amb la societat falsetana i prioratina en general, ahir, davant de la seva família i amics, l’Agustí va començar una nova etapa de la seva vida que refermava aquell “t’estimo” que cinc anys enrere la Montse i ell van dir-se per primera vegada. A la fotografia, els nuvis obrint el ball que va cloure el sopar de celebració.

L'estranya

“Mai no fas el que fan els altres”, em sentia dir sovint per grans i joves, com si hagués fet un crim. “Sempre nedes corrent amunt, sempre vols pensar les coses per tu mateixa, mai no et deixes influir, sempre has de ser tan conscient dels teus actes”. I tot això dit en un to entre despectiu, acusatiu i foteta, que em dolia en l’ànima perquè em feia sentir culpable, però havia de vèncer aquest sentiment, tan paralitzant. Després he sabut que bevedors i jugadors, per exemple, sempre busquen companyia i que les actituds singulars molesten al plural.
“Mai més no tindràs divuit anys”, em deia la meva pobra mare, amb pena, perquè em veia tan jove i tantes vegades em quedava a casa. Però jo, esgotada per les moltes hores de treball i d’estudi (sempre he fet els estudis en horari nocturn, ja que he treballat des de molt jove), els caps de setmana poc anava a ballar amb les amigues.
Mai no he perdut una sola nit en festes: les he necessitades totes, una darrera l’altra com els quadres en la paret d’un museu. L’estret límit de les meves forces físiques ja el vaig veure quan a penes tenia nou anys. Sé que tenia aquesta edat perquè va ser quan la meva mare es va posar molt malalta i vaig començar a anar a l’escola tota sola, a set mansanes de casa. L’últim viatge dels quatre que feia cada dia (el dissabte només dos), ja m’era un esforç.
¿Què hauria fet si m’hagués deixat arrossegar per la marea de tants desitjos interessats, si no hagués estat conscient del que volia fer, millor dit: del que jo havia de fer segons la meva naturalesa?
(extret de La Capsa Verda)

En un planeta verd

M’imagino que un déu ha traçat per a cadascú la seva ruta. Però no és una ruta tancada, sinó oberta, amb capacitat de maniobra per als navegants. Avui m’imagino que transito per una ruta de l’esperança. Necessito la seva energia per tirar endavant, la invoco.

Nit de Sant Joan

A casa no ens agradaven els petards, però ens extasiàvem en la contemplació de les fogueres, que s’alçaven com catedrals als carrers de la ciutat del meu temps, quan no hi havia tantes restriccions a causa del mal que a vegades fa la llibertat mal entesa.
La Nit de Sant Joan venia precedida per la recollida de trastos vells a càrrec d’una canalla delerosa d’encendre el llumí que cremaria andròmines ja inservibles. Era el temps de fer neteja, d’endreçar les cases, i qui sap si també d’endreçar els cors vells, corcats com mobles atrapats per la malaltia dels mals sentiments i que cremaven davant dels nostres ulls imantats per la dansa de les flames. Aquest ritual de purificació l’he reproduït mentalment tantes vegades com m’ha fet falta: que cremin la ràbia i l’enuig, que tremoli, entre el foc, el més petit mal pensament, verí que posa ombra a la llum… Que creixi la llum amb la llum del foc de Sant Joan i amb la llum del seu sol diürn. Bona Revetlla!

L'abraçada

Els éssers humans i Déu, o l’Infinit, s’atrauen mutuament. D’on ve, sinó, aquest anhel irresistible d’obrir les mans, d’enlairar els braços, de respirar a fons i percebre l’esperit que ens habita, espurna de la Seva Naturalesa? L’Amor no es deté i atrau i abraça, i en l’abraçada Déu, o l’Infinit, es fa u en nosaltres quan nosaltres ens fem u en Déu.

En el Solstici

Molt t’agradaria enlairar-te, poeta, però les ales encara et pesen.
Molt t’agradaria, poeta, encendre tots els llums de casa quan la nit es vessa.
Molt t’agradaria participar en la dansa on els poetes dansen, i volen, i encenen fogueres en la posta verge.

La música dels records

Jo no sé si la memòria és enganyosa o no, però hi ha records que retornen amb una coloració tan precisa com fascinant. En un concert de l’Orquestra de Cambra del Garraf, “la nostra”, ahir vam poder escoltar Les Quatre Estacions de Vivaldi. Les he escoltades tantes vegades, aquestes estacions musicals, que les sé de memòria. Ara bé, l’audició d’ahir em va resultar inèdita, com si escoltés les estacions de Vivaldi per primera vegada, o per segona vegada com si fossin inèdites, per ser més exactes. L’audició d’ahir, a llum tancada al Teatre Principal, em va evocar l’audició a plena llum del viatge de retorn de la ciutat occitana d’Albi, on hi havia anat a exposar una selecció dels meus ex-libris. En aquell temps de primavera –el pas del temps canvia tantes coses!-, l’audició va ser en cassette, a ulls d’ara una andròmina passada de moda. Però aquell viatge en cotxe duia a la falda una primavera més gran que la de l’atmosfera càlida que respiràvem: una relació amorosa en estadi inaugural, plena d’una llum aurífica, descoberta de poc…
(extret de La Capsa Verda)

Contemplació de les petites coses

L’any 2001, a la primavera, quan vaig complir 50 anys, vam viatjar a Grècia. Regal molt desitjat, significava l’acompliment d’un vell anhel de joventut, quan estudiava Belles Arts.
En una botiga dels carrerons antics d’Atenes vaig comprar unes sabates confeccionades artesanalment. Des d’aleshores, les sabates, amb tanta vocació pelegrina com els meus peus, han caminat molt i amb determinació. L’estiu de 2008, quan vam ser a Londres, tot passejant per Hyde Park se’m va ocórrer de fotografiar-les. I encara les duc, a penes desgastades, quan escric aquest apunt sobre la contemplació de les petites coses.
(extret de La Capsa verda)

José Saramago

M’assabento de la mort del premi Nobel portugués, José Saramago. En homenatge a un escriptor sempre en tensió entre la física i la metafísica de la nostra naturalesa humana que va donar com a fruit una literatura brillant, reprodueixo l’article dedicat al seu llibre Caín, publicat al Diari de Vilanova el passat 20 de novembre de 2009:

Caín, de José Saramago, és un llibre valent, extraordinàriament ben escrit, imaginatiu. Una perla literària difícil de digerir, però, per a aquells que, sabent-ho o no, han delegat la seva opinió, ja sigui en el marc d’una confessió religiosa o, per què no dir-ho?, en el marc d’aquestes altres esglésies paral.leles en què es converteixen de vegades els partits polítics, tan repatanis com l’Església, a la qual imiten en el seu dogmatisme i intolerància al pensament lliure i a la creativitat sense consignes.
No agradarà a segons qui, Caín (Edicions 62), de José Saramago, com no van agradar als aiatol.làs de torn aquells Versos satànics de Salman Rushdie, que hi posava potes enlaire alguns versos de l’Alcorà. De la mateixa manera que Saramago posa ara potes enlaire, amb humor i un punt d’irreverència, alguns capítols del Vell Testament.
El mite de Caín és un fet fundacional de la raça humana, segons la Bíblia. I comença malament. Dos joves, caín i abel (sic: Saramago s’atorga la llicència literària de no escriure cap nom propi amb majúscula), fills de la parella desterrada del paradís, ofereixen al seu déu els fruits del seu treball. Caín és pagès, Abel, ramader. Els fruits de Caín, treballats amb la suor del seu front, deixen indiferent el Senyor, que en canvi mira amb bons ulls l’ofrena del xai que s’ha criat entre el ramat. Caín no entén aquesta preferència, ja que cadascú ofereix al Senyor el millor de la seva collita o del seu ramat. Caín no entén el tracte injust del Senyor envers les seves criatures, com és difícil entendre a qualsevol que el seu pare o la seva mare faci diferències entre els fills. Sembla que aquest amor és un amor arbitrari, i això enfurisma Caín, un xicot de caràcter.
Aquest relat el sabem, o el sabíem, de memòria. Caín mata Abel, i aquí comencen totes les lluites fratricides de la història. De fet, però, i segons la Bíblia mateixa, tots som fills de Caín, que comet delicte perquè se sent maltractat pel Pare etern… És clar que tot això no ens ho hem de prendre al peu de la lletra: el relat és metafòric.
Però no ha estat així fins fa quatre dies. Fins fa quatre dies els relats de la Bíblia eren inqüestionables. A l’estil Saramago, provo de desfer el mite d’Eva. Eva volia conèixer la realitat que l’envoltava i així va ser temptada pel diable (podríem dir temptada per la seva necessitat de saber) i en conseqüència va menjar la poma de l’arbre del coneixement del Bé i del Mal. No sembla que això sigui una cosa tan horrorosa, oi? No obstant, després de la transgressió de l’ordre de no menjar de l’arbre del Coneixement, que situaria la parella fundacional a un nivell de saber superior, Adam i Eva van ser expulsats del Paradís.
Amb Caín, un relat literari i, per tant, un relat de ficció, el premi Nobel portugués José Saramago posa en qüestió diversos passatges de la Bíblia viscuts per Caín, condemnat pel Senyor a errar pel món tota la vida. Només la idea d’un Déu personal pot donar una història com aquesta, qüestió que ens podria portar més enllà, ja que els déus personals són desconeguts en altres concepcions religioses. En la nostra cultura la idea d’un Déu personal és cabdal, i aquest fet dóna lloc a una història com Caín, que es passa la vida intentant en va dialogar amb el Senyor: La història dels homes és la història dels seus malentesos amb déu, ni ell ens entén, ni nosaltres l’entenem a ell, escriu Saramago. No agradarà no, a segons qui, la història d’aquest diàleg impossible, que reivindica la llibertat, però també la responsabilitat de pensar. I això no va en detriment de la fe, ans al contrari, com va demostrar el mateix Jesús. Amb un sol manament, el de l’amor fratern, va posar cap per avall alguns dels capítols més sagnants de l’Antic Testament.

Homenatge a Brull Carreras

Avui s’inaugura a La Sala de Vilanova i la Geltrú l’exposició antològica Brull Carreras_Homo Natura. El nostre amic, que va preparar aquesta mostra amb tant d’entusiasme, va morir el passat 12 de maig. Els amics li retrem un homenatge amb unes paraules. Aquestes són les meves:

En la llum
Al pintor Pere Brull Carreras

Tornaré, sí, tornaré
quan gireu els ulls al sol.

Trèmul avançava el meu cos
al caire de la nit.
Sí, ja ho sé: el cos és post
i el sol no es veu en la foscor.
Però la nit és magnànima:
a la seva falda,
claror de foc i ardència de l’ànima
no s’hi extingeixen.

Tornaré quan gireu mirada al sol,
sóc per sempre més en la seva llum.