Dickinson i el seu espai

El món em crida des de tants llocs. Amèrica, per exemple, i d’Amèrica em crida Amherst, la pàtria d’Emily Dickinson, una regió no gaire llunyana de Boston (Massachusetts), ciutat que ara com ara només puc imaginar amb els ulls del cinema en blanc i negre.

Blanc és el vestit de la poeta Emily Dickinson, que encara penja d’un armari de la casa familiar on va viure (la va construir el seu avi, Samuel Fowler Dickinson), o més aviat on es va recloure, ja que aquesta dona que no es va casar a penes es va moure del lloc on va néixer l’any 1830. És un vestit blanc d’ivori de tall romàntic, amb puntes fetes a mà. Diu la llegenda, i és veritat, que se’l posava per rebre les poques visites que tenia. Sortia a rebre-les amb dos lliris a la mà quan era el temps. No, no, no estava boja. Emily Dickinson era una ment esclarida. Més encara: Dickinson és un geni com acrediten les seves poesies impresionants, així com les seves cartes (aquí van ser publicades en llengua castellana l’any 1996).

Un cop acabat l’excel.lent ensenyament secundari a la Amherst Academy, la jove Dickinson va passar un curs en un internat per a noies, Mount Holyoke Female Seminary. Amb aquesta base, un gran talent i deixant de banda modes i vida en els cercles literaris, sovint més representació que altra cosa, va escriure una de les obres poètiques més sòlides i més significatives del seu temps, tot i que els seus contemporanis ho ignoressin. Els 1.775 poemes que va escriure (en vida sembla que només en va publicar vuit) van ser trobats per la seva germana Lavínia al fons d’un armari després de la seva mort l’any 1.886. Comptava cinquanta-cinc anys.

L’obra poètica d’Emily Dickinson és d’una gran originalitat, d’una gran modernitat i encara avui creen sorpresa perquè revelen un grau remarcable d’experimentació, tot i no moure’s gaire del seu entorn més immediat i portar una vida aparentment anodina. No obstant això, les seves poesies reflecteixen un món interior de profunditat oceànica.

A Las casas de la vida (Ariel), de Daniel Cid i Teresa M. Sala, un llibre que ens permet endinsar-nos en les cases de diversos creadors a través de la literatura que han generat, ja siguin ells mateixos o els seus visitants, llegeixo el text que va escriure Natalia Ginzburg, l’autora de Lessico familiare, respecte d’una visita que va fer a la casa d’Amherst. En aquell moment l’escriptora italiana a penes coneixia Emily Dickinson i molt menys l’univers que a través de la casa-museu se li va oferir. La poeta, però, aviat li va mostrar la seva intimitat a través de la lectura d’uns poemes que no va voler publicar i que cosia en quadernets amb un fil blanc.

Les cases acostumen a dir molt dels seus habitants, sobretot les seves habitacions. Reporta Ginzburg que en la seva visita a Amherst va veure el plaid, la manteta de llana que l’escriptora es posava damunt els genolls quan escrivia. Devia ser fredolica, la dama de mirada ensonyada i contemplativa. Li agradaven les flors, ja ho he dit, i també els ocells. Va escriure moltes cartes: “Aquesta és la meva carta al món –que mai no m’escriu”, va dir dels seus poemes. Entre altres raons a causa de la ceguesa del crític literari Higginson, al qual enviava poemes i ell li contestava cartes pedants. S’ha de ser toix i mancat de llums per no adonar-se de la bellesa fosforescent d’una poesia d’altíssim nivell com la de Dickinson. N’era conscient, Emily, de la seva vàlua? Segurament, sí. Però per no fer-li un lleig al mediocre de Higginson li va continuar enviant poemes “per saber si vivien”. I tant, que vivien. L’expressió de la vida interior de la poeta en els seus versos els ha fet immmortals.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 d’abril de 2012)