A El Banquet de Plató, Sòcrates, l’últim a intervenir en el debat, diu haver après de Diòtima, una dona sàvia de Mantinea, una “mestra” veritable, la veritat sobre l’amor. Els senyors filòlegs han discutit molt sobre l’existència de Diòtima, potser per una misogínia que els ha fet creure, erròniament, que cap dona pugui ser una “mestra” veritable.
Les coses van canviant, però, i per bé. I si Diòtima va existir o no, és irrellevant. Plató, per boca de Sòcrates –quin joc de miralls!- dóna a Diòtima autoritat per parlar de l’amor, i ella ho fa de manera tan insòlita que contrasta amb la mentalitat grega de l’època.
No podia ser d’una altra manera. Llegint filòsofes he trobat una gran diferència en el seu pensament respecte del pensament generalitzat. El seu tendeix a lligar l’universal, el personal i les qualitats pròpies del gènere. Una tríada que sempre m’ha semblat més acostada a la realitat, sense perdre’s tant en especulacions. I és que l’amor sí que és el “mestre” veritable i elles, les Diòtimes, sembla que no només hi han pensat sinó que el viuen en forma de coneixement.
Molt encertada la conclusió. Cada dona porta dins seu l'univers sencer, amb característiques sensibles, racionals i intuïtives que els homes s'han apressat a classificar de "femenines" en sentit pejoratiu. O sigui, el despectiu "coses de dones".
ResponEliminaOlga