La Sibil·la d'Anglada Camarasa

Hermen Anglada Camarasa (1871-1959), de qui aquest any es commemoren els 150 anys del seu naixement, va ser un pintor de gamma colorista i orientalitzant, un artista d’estètica entre modernista, Art Déco i tocs impressionistes. L’any 1913 va signar un oli que va titular La Sibil·la. La imatge d’aquesta Sibil·la, amb un vestit que recorda el de La Granadina que pintarà un any després, l’any 1914, és la d’una dona misteriosa i enigmàtica com l’oracle grec que la figura de la sibil·la duu incorporat. En l’antiguitat hi ha consignada més d’una Sibil·la, ja que respon a un arquetip: l’endevina que remet a la pítia oracular de Delfos.

Si el món de l’art ha estat sensible a la representació de la Sibil·la: és famosa la Sibil·la dèlfica de Miquel Àngel, també ho ha estat el món de la literatura. A la Ilíada d’Homer trobem la jove Cassandra, una sibil·la que amb poderosa visió profetitza la destrucció de Troia per causa de la bella Helena. Cassandra (1983) és la protagonista d’una novel·la de Krista Wolf, escriptora de l’Alemanya de l’Est, crítica amb el sistema i molt feminista. Amb gosadia intel·lectual i domini de l’art de narrar, Wolf reinterpreta la guerra de Troia com un conflicte econòmic i polític en una societat matriarcal en transició cap a una societat patriarcal. Val la pena llegir-escoltar la veu d’aquesta Cassandra en la qual ressona el drama de la guerra, com val la pena llegir Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona veu a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo.

Podem imaginar La Sibil·la d’Anglada Camarasa tant en un saló espiritista, un corrent transcendentalista llavors molt de moda, com en una obra de teatre representant el paper d’una sibil·la. El rostre de la sibil·la d’Anglada Camarasa recorda el dels retrats que va fer a Marianne Willumsen (1911), a Sonia Klemery, comtessa de Pradère (1913), o a la pertorbadora ballarina Tòrtola València (1912). La efígie d’aquesta Sibil·la sedueix per la seva bellesa secreta com espaordeix pel poder intern que s’endevina en una mirada que emergeix de les profunditats de la psique.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de juny de 2021. A la imatge, La Sibil·la, d'Anglada Camarasa)

 

Per què llegir Gilbert Durand

Aquest any 2021 es compleixen cent anys del naixement de Gilbert Durand (Chambéry, 1921-2012). Gilbert Durand va ser deixeble de Gaston Bachelard, i és des d’aquesta condició i amb curiositat intel·lectual que el jove professor va entrar en contacte amb el Cercle Eranos fundat per Olga Fröbe-Kapteyn, Rudolf Otto i Carl G. Jung l’any 1933 i dissolt l’any 1988. Amb voluntat ecumènica i multidisciplinària, aquest Cercle ha deixat un llegat tan fondo i tan impressionant que, curt com és el nostre trajecte vital, necessitaria moltes vides per estudiar-lo de cap a cap.

Per les sessions acadèmiques del Cercle Eranos, classes magistrals, d’alta volada que tenien lloc a l’estiu a la localitat suïssa d’Ascona, van passar figures tan colossals com els esmentats Jung i Otto, Eliade, Kerényi, Neuman, Zimmer, Sholem, Massignon, Suzuki, Campbell, Corbin, Bachelard, Durand, Hillman... Tots ells, i entre tots, van alimentar un autèntic fogar de sabers que han estat recollits en 57 volums trilingües: els mundialment famosos Jahrbücher.

El Cercle Eranos va ser el col·lectiu responsable de la renovació general, al segle XX, dels estudis sobre la religió. Eranos va prendre com a punt de partença per a les seves investigacions la teoria del simbolisme elaborada per Jung, tant per arribar a conclusions pròpies com per dedicar-se a la interpretació cultural de llenguatges simbòlics concrets. En aquesta estela d’investigació i docència, Gilbert Durand, professor d’antropologia cultural i sociologia a la Universitat de Grenoble, l’any 1966 va fundar amb Léon Cellier i Paul Deschamps el primer Centre de Recerques de l’Imaginari (C.R.I), amb extensions a nombroses universitats i acadèmies del món.

L’any 1969 Gilbert Durand va publicar la seva tesi Les estructures antropològiques de l’Imaginari: Introducció i arquetipologia general, que, com totes les obres posteriors, no s’esgota en una lectura, ni en vint, ja que en els treballs de Durand s’hi conjuguen l’antropologia, la mitologia, la psicologia i fins i tot les ciències exactes en els seus originals i celebrats mètodes crítics: la mitocrítica i la mitoanàlisi. Mètodes que interessen tant en el camp de la literatura com en el camp de la música i les arts plàstiques, així com en camps de tan ampli espectre com són les tradicions dels pobles i les formes d’espiritualitat. Els treballs de Gilbert Durand tracten les Ciències Humanes de manera global.

L’any 1978, Alain Verjat (1943-2019), professor del Departament de Filologia Francesa i Provençal de la Universitat de Barcelona i vinculat al C.R.I de la Universitat de Grenoble, va ser nomenat per Gilbert Durand delegat seu. El mateix any va fundar a la Universitat de Barcelona el G.R.I.M. (Grup de Recerca de l’Imaginari i Mitocrítica), que ha donat fruits intel·lectuals que perduren i fomenten estudis encaminats a explorar les estructures simbòliques del món, de la realitat.

Per què cal llegir Gilbert Durand, i ara amb atenció especial en un moment de grans crisis com les que estem vivint? Recordem unes paraules seves escrites en un article dedicat a Andrés Ortiz-Osés, estudiós dels seus treballs: «Els nostres orgullosos temps moderns demanen justificació del devenir, de l’envelliment, de la mort i del mal, que atempten contra la seva supèrbia humanista. L’Antiguitat era més modesta (...) plantejava l’emergència del Bé o, si més no, del Ser en la seva identitat substancial». He subratllat la paraula justificació perquè, interpretant Durand, la vida no té justificació si no és en el sentit espiritual i, per tant, humà, que li donem. Gilbert Durand va dedicar vida, estudis i fins i tot va elaborar mètodes que tan feliços fa als positivistes, per tornar a incorporar al saber universal el que els antics ja sabien, tal com ho conceptua el mateix Durand: «La espiritualitat comparada [el seu estudi] no reivindica una font privilegiada, ja que qualsevol llum pot servir per fer acréixer la Llum».

Amb motiu de la commemoració del centenari de Gilbert Durand, el proper 27 de maig a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Catalunya tindrà lloc la Taula: Centenari Gilbert Durand (1921-2021). Tradició, ciència i creació. Participaran: Montserrat Prat, Emili Gil, Maria Carreira, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Cerdà i Hélène Rufat. S’hi pot assistir també per streaming: https://www.youtube.com/user/BibliotecaCatalunya/live

    

 

El mite Frederica Montseny

 

     

A Frederica Montseny (1905-1994) cal estudiar-la més enllà del mite de la dona anarcosindicalista i primera ministra del govern de la República, com es va proposar el Simposi (2019) que li va dedicar la Càtedra Ferrater Mora i del qual s’acaben de publicar els treballs presentats. A través de la seva lectura, de seguida s’adverteix que el mite Frederica Montseny és d’una gran potència. Volent-ho o no, entre d’altres mites que es podrien prendre de la mitologia clàssica per explicar la seva personalitat forta, hi ha el de Prometeu. Ho apunto en el meu treball Vida, la indomable, alter ego de Frederica Montseny, en el qual faig referència a la novel·la La indomable (1928). Vida, la protagonista, és el nom que en ser mare Montseny va posar a la primera filla.

Doctrines i ideologies elaboren mites. Per més robotitzats que estiguem, hi ha una part de nosaltres que vol alimentar-se d’alguna cosa intangible. A El poder del mite diu Joseph Campbell: «Un dels problemes de l’actualitat és que no estem familiaritzats amb la literatura de l’esperit. Ens interessen les notícies del dia i els problemes de l’hora». Amb això el mitòleg no volia dir que no ens hi havíem d’interessar, sinó que no hauria de ser l’única preocupació. Per a Campbell, el mite és un bon instrument per interpretar la realitat, enriquir l’experiència i comprendre els foscos i sovint aterridors abismes de l’existència humana. I, encara, els mites són la llavor de les religions (i, per tant, també de les ideologies modernes que ocupen el seu lloc) per explicar l’inexplicable i volem explorar, com ara les utopies. La de l’anarcosindicalisme n’és una. Llegint les novel·les i les memòries de Frederica Montseny, així com el que d’ella s’ha escrit, i més enllà d’encerts i errors (en els treballs del Simposi no hi ha pretensió hagiogràfica), cal apreciar la seva sincera lluita per assolir l’ideal àcrata, encarnant-lo en ella mateixa, cosa que no li va ser fàcil. L’home i la dona nous, cultes, lliures i desvetllats, encara són per fer. Però no podem renunciar-hi sense renunciar a l’impuls de la mateixa vida per aconseguir-ho.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 7 de maig de 2021. A la imatge, el llibre Frederica Montseny: més enllà del mite, Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora)

En l'estela del mite

 

Ho sabeu els aquí em llegiu: aquest espai porta per nom Penèlope segle XXI. La figura mítica de Penèlope, l’esposa d’Ulisses que l’espera a Ítaca, l’inspira. La mitologia és alguna cosa més que un conjunt de contalles. En els mites hi ha contingudes veritats universals encarnades en figures com Penèlope. La reina Penèlope, aparentment passiva, presenta una activitat sense descans: teixeix de dia i desteixeix de nit, ja que el seu objectiu és la fidelitat a l’espòs Ulisses, pare del seu fill Telèmac, que ha de criar sola. La reina d’Ítaca ha de mantenir a ratlla els pretendents que li volen el tron. L’heroïcitat de Penèlope és la perseverança, la resiliència i una actitud d’espera que només l’amor i l’esperança poden alimentar.   

Els mites «són relats que parlen al més profund de la nostra psique», escriu Mireia Rosich, directora del museu Víctor Balaguer, al seu llibre En la estela del mito (Kairos). L’estudi dels mites és apassionant, llegir-ne la bibliografia estimula la comprensió que ens fa veure com al llarg de la nostra vida interpretem, o ens identifiquem, amb diverses figures mítiques segons la circumstància vital. Al seu llibre, tant estimulant de llegir, Mireia Rosich desplega un gavadal de coneixements sobre dotze figures femenines de l’Antiguitat clàssica i reflexiona sobre la seva representació artística. Des de l’any 2016 impulsa Chill-out de mites i art al museu, una activitat que té molt bona acollida i que ara ha pres forma literària a través dels dotze capítols que integren En la estela del mito: Ariadna: la iniciació; Les Mènades: l’alliberament; Pandora: els mals ocults; Helena: la passió; Les Amazones: la lluita; Les Sibil·les: la profecia; Circe: la seducció; Les Sirenes: la distracció; Penèlope: l’espera; Dànae: la fecundació; Andròmeda: les cadenes; Les Hespèrides i el Jardí del Paradís.

La figura de Penèlope és tan rellevant com la d’Ulisses. La Penèlope del segle XXI continua sent la imatge d’un nord, d’una utopia a realitzar. «Ítaca com a metàfora, teixir com a símbol», escriu Rosich. Ítaca és una imatge de la motivació, teixir un símbol de l’escriptura. «Els mites enriqueixen la vida sensible», escriu Rosich. Sí, eixamplen la mirada i la fan més profunda.

(article publicat a La Fura, 30 d'abril de 2021. A la imatge, fragment d'un cartell d'Alexandre de Riquer)

Ecosofia segons Panikkar

 

De la mateixa manera que les persones treballadores, ja sigui en un taller, en un despatx, en una biblioteca o fent teletreball no som «recursos humans», la Terra no és una simple subministradora de recursos sinó un ésser viu i té la seva saviesa. De fet, la saviesa de la vida, com explica Raimon Panikkar al seu llibre Ecosofia (Fragmenta Editorial), editat i introduït per Jordi Pigem, que va conèixer i col·laborar amb Panikkar, una de les veus més lúcides que la filosofia catalana ha donat al món en terrenys tan innovadors com el diàleg intercultural i interreligiós.

Regaleu-vos la lectura d’aquest llibre que ens introdueix en la reflexió no només necessària sinó urgent, sobre la manera com hem de tractar la natura, el nostre «cos extern, el nostre espai vital, la nostra llar». Cal una actitud ecològica, per suposat, però és necessari anar més enllà, ampliar el concepte. L’ecologia busca retardar els efectes nocius de l’espoli a la natura buscant formes de pal·liar-los amb solucions com ara el desenvolupament sostenible. Però per poc que hi pensem ja es veu que no podem créixer més sense arribar al col·lapse, que és cap a on anem. Amb el desenvolupament sostenible el que fem és allargar l’actual status quo, que per a res no vol perdre el seu domini sobre la realitat. En la seva valuosa tesi Panikkar planteja una transformació radical: la humanitat està lligada a la vida de la Terra i ens cal canviar l’òptica capitalista de fer rodar el món com una màquina i tractar la Terra com el que és: un ésser viu, no un sac d’objectes al nostre servei i que al pas que anem serà com ofegar la gallina dels ous d’or.

No n’hi ha prou amb l’ecologia: cal l’ecosofia no pas com una actitud poètica, romàntica o fins i tot racional, sinó com un canvi real: no podem relacionar-nos amb la Terra amb el sol concurs de la ment. Cal superar aquest marc estret. On ens porta l’ecosofia? Al «descobriment de la nostra contingència, a la consciència de la nostra situació real». Ara, amb la pandèmia, sembla que hauríem de saber-ne una mica més, de la nostra situació real al món, però...

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'abril de 2021. A la fotografia, una imatge de la flor del codonyer feta el mateix dia 1 d'abril de 2021)

Estimada Marina

 

A la biblioteca de casa hi ha una bona lleixa amb els llibres de la poeta Marina Tsviètaieva (Moscú, 1892 –Ielàbuga, Tartaristan, 1941). El meu amor per Tsvietàieva va començar l’any 1990 quan vaig llegir El poeta y el tiempo (Anagrama) en la traducció del rus de Selma Ancira, la mateixa que ara ha traduït el llibre que estic llegint: Mi padre y su museo (Acantilado). La seva prosa magnètica, seductora i poètica també en el terrible, sempre és autobiogràfica fins i tot quan escriu una monografia com en el cas del seu escrit sobre la pintora Natàlia Gontxarova.

Quan l’any 1993 vaig separar-me del pare dels meus fills de manera traumàtica, vaig haver de deixar la meva biblioteca. Un dolor afegit. D’amagat, però, vaig prendre uns pocs llibres, entre ells El poeta y el tiempo. La resta dels llibres que tenia de la Marina els vaig poder recuperar encarregant-los a la llibreria Pròleg: Indicios terrestres (Versal), El diablo (Anagrama), Carta a la amazona (Hiperión).

Els llibres de Marina Tsvietàieva em van acompanyar durant aquells primers mesos de parèntesi entre la meva vida anterior i la vida que s’estava construint. En la mateixa taula (la taula de treball que va pertànyer a l’artista gravador Enric-Cristòfol Ricart) on ara tinc l’ordinador, vaig escriure a mà un plec de cartes a Marina Tsvietàieva. A la carpeta on són guardades hi vaig posar Cartes a Marina. M’hi adreçava des de tantes complicitats i amb el mateix to que si l’hagués conegut i haguéssim fet amistat i ara li expliqués no només els fets concrets que trasbalsaven els meus dies sinó els sentiments i pensaments contrastats que m’assaltaven.  

     La vida de Marina Tsviètaieva va ser duríssima. La poeta i la narradora ho va anar reflectint en els seus escrits, si bé també va escriure relats com aquesta peça preciosa que és Mi padre y su museo, l’obra de la seva vida d’Ivan Vladimírovitx Tsvietàiev, creador del Museu d’Alexandre III, actualment Museu Puixkin. Marina evoca la figura del seu pare que va consagrar talent i esforços il·limitats a la fundació del museu de belles arts de Moscú. Els homes i les dones passem, l’art perdura, oi Marina?

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de març de 2021. A la imatge, la coberta del llibre Mi padre y su museo, de Marina Tsvietàieva, publicat per Acantilado)

Qui era Jordi Juan Riquer?

 

L’any 2005 Eivissa pagava un deute moral amb un personatge massa oblidat: l’escriptor i intel·lectual Jordi Juan Riquer (1905-1987). Es va organitzar una exposició sobre la seva vida i obra i es va editar la monografia escrita per l’escriptor Jean Serra sobre qui havia estat funcionari de l’Oficina de Premsa i Propaganda de la Generalitat de Catalunya durant la II República, havia esta director del Diario de Ibiza durant un temps, així com també havia estat responsable de l’Hospital eivissenc. Agafat pres l’any 1938 trobant-se al front de l’Ebre, a conseqüència del seu activisme com a anarquista i republicà va ser processat dues vegades. Va estar tancat 14 anys en 17 penals diferents. Va sortir de la Model a mitjans de l’any 1944. Això va comportar un tall brusc en la seva carrera literària.

Jordi Juan Riquer, que va néixer i morir a Dalt Vila, era fill d’una família benestant composta per Vicente Juan Guasch i Jeorgina Riquer, tal com consta en la fe de baptisme, va estudiar Dret i Lletres. Jordi Juan va tenir actuacions destacades en els afers polítics del seu temps, va publicar articles a la premsa local i a la de Barcelona, va ser director del setmanari Proa. L’any 1936 va publicar la seva polèmica novel·la Metges...o traficants, en la qual fa una denuncia de la medicina com a negoci. Es poden trobar semblances amb certes corrupcions actuals tant en el camp de la medicina com en el de la farmacopea.

I perquè el feixisme d’aleshores no es diferencia del feixisme actual, paga la pena reproduir un fragment d’un editorial de Jordi Juan publicat al Diario de Ibiza el 29 d’agost de 1936: «Persiste con continua impertinencia la difusión de noticias fantásticas. Los llamados “bulos” estan al orden del día. Se rumian en covachas de la reacción y se expanden como la neblina –una niebla negra- sobre los campos y ciudades. La estolidez de éstas su mentira acoge, la hincha como un globo ávido de oxígeno, y en el cielo azul de la liberación se forman los “nimbus” de la insidia y el engaño. Y mientras ríe en la oquedad de su caverna el fascismo criminal, una tormenta de falsedades arma el trueno». Si no fos pel vocabulari tan passat de moda podríem pensar que està escrit avui mateix.

(article publicat al setmanari La Fura, 25 de febrer de 2021)