Poema de la vida

Hem deixat un any, el 2019, que d’ençà les campanades que van obrir la porta del 2020 diu que ha passat avall com el riu que va a la mar. Però passa avall, la memòria d’aquells que s’han estimat no aquest any sinó al llarg d’uns anys? Passen avall aquells amics que aquest any han travessat no la frontera de l’any sinó la de la seva vida? Joan, Alain, Déborah, Mercè, Joaquim, Rosa Maria, amics dels quals he plorat la pèrdua, sí, però la seva memòria ocupa el lloc «del dolor pel no-res», com escrivia Leopoldo María Panero en un vers trist, abissal, nihilista.

     

D’acord: viure comporta pèrdues i absències. Però, no és també cosa certa que hi ha punts de suport, presències benèfiques que ens aixopluguen de la intempèrie? Els amics són baules d’una cadena humana que ens enforteix l’ànim i l’esperança. La nostra biografia és plena d’aquests éssers propers al cor. Cal dir que alguns amics ho són només temporalment. No moren, simplement segueixen un camí diferent com és llei de vida que cadascú faci el seu. La vida es fa i es desfà, i els amics van i vénen. Però d’alguns amics en tenim una petja profunda a l’ànima encara que visquin a les antípodes. Hi parlem encara que no ens sentin.

     

Digueu-me si no és vida, parlar, fer memòria d’aquells que hem estimat. Són formes d’amor. La tempesta del dol es va esvaint i va sorgint la dolça companyia dels amics. En un moment donat irromp una imatge, una escena viscuda, i l’amic o l’amiga és aquí, dins del meu temps! No és un miracle, és un fet extraordinari que vivim dins de la vida ordinària. Un regal que se sobreposa al «cel que no perdona» com es plany Leopoldo María Panero. La vida és moviment i resposta. L’enyor és una resposta que està més enllà de les paraules. Enyorar no és plorar sinó fer memòria d’un sentiment que es va expressar en un temps i que ara retorna en forma suau, com l’escalfor del sol a la primavera. Aviat ho serà, primavera. Mentrestant, com la llavor a la terra, l’amor fraternal va fent passos petits fins a esclatar en les flors que brotaran al camp, al jardí. Res no mor, tot és viu en la memòria, una forma de vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de gener de 2020. A la imatge, una fotografia d'una finestra de l'església romànica d'Erill, a la Vall de Boí)

Nadala 2019

Amb els millors desitjos per al Nadal 2019 i bona entrada de l'any 2020! Amb una abraçada fraternal.

Francesc i el pessebre

Devem a la imaginació creativa de Francesc d’Assís, que qui sap si no va ser un avançat del Romanticisme, la primera imatge en viu de la representació del Naixement de Jesús, el primer «pessebre vivent» de la història del cristianisme. Se sap la data de l’esdeveniment: la nit de Nadal de l’any 1223. Sant Francesc havia tingut la idea de celebrar amb una escenificació aquest episodi de l’evangeli tal com l’explica Sant Lluc. Inspirat en el relat de l’evangelista, sant Francesc va promoure la teatralització amb personatges reals. La va protagonitzar gent de la feligresia acompanyats dels animals que tenien als seus estables. L’espectacle, que devia moure a la devoció, va tenir lloc davant de l’ermita dels Fra Menors de la població de Greccio.

Dels «pessebres vivents» avui en podríem dir una «experiència immersiva», tant per qui en són protagonistes com per qui en participa. Emociona, cala als ossos aquesta vivència en directe d’aquest quadre de la infantesa de Jesús, tal com va preveure Francesc, el frare poeta. Si el naixement d’un infant ja és un fet sagrat en ell mateix com a celebració de la vida, amb més raó és sagrat el naixement del qui la tradició cristiana considera Emmanuel, o Déu entre nosaltres.

Conta Thomas de Celano, el primer biògraf de Francesc d’Assís, que aquest va predicar a la missa de Nadal i que els que eren a la vora van veure com el pobrissó s’inclinava vers el pessebre per sostenir al nen que figurava el Nadó i se’l posava un moment als braços per bressolar-lo. Podem imaginar que poc es devien disfressar, pastors i bugaderes, com tampoc no era estranya la senzillesa dels vestits de llana basta que duien Maria i Josep, ja que era la gent del poble qui interpretava aquests papers.

D’aquell «pessebre vivent» es va passar al pessebre d’imitació, al pessebre en miniatura, ja fos fet amb figures de fusta o de fang cuit. Primer es va exhibir a les esglésies, però aviat les nobles famílies italianes es van fer seva aquesta representació del Naixement. Va ser la duquessa d’Amalfi la primera a instal·lar un pessebre a la casa familiar l’any 1567, a la regió de Nàpols. Amb més o menys gràcia, i per celebrar el Nadal, avui encara es fan pessebres a tantes llars del món.

(article publicat al setmanari La Fura, 20 de desembre de 2019. A la imatge, un diorama de Jesús Rex)

Voracitat lingüística

Ho sap tothom i no és profecia: a Catalunya la llengua més parlada és el castellà. Doncs els parlants en català, la llengua pròpia del territori!, ara com ara fem nosa a Catalunya. Les llengües de segons quins estats autoritaris i amb un gran nombre de parlants mai no en tenen prou amb el seu gran nombre de parlants i altaveus. Ho volen tot.

     

Aquesta voracitat lingüística també passa a la Xina. Tashi Wangchuk, defensor de la llengua tibetana, la llengua pròpia del Tibet!, va ser detingut el 27 de gener de 2016 després d’haver parlat amb el New York Times. Acusat d’«incitar al separatisme», va ser condemnat a cinc anys de presó per un tribunal xinès. Campanyes de drets humans van alçar el crit al cel i van dir que els drets legals dels tibetans en matèria lingüística «no valen el paper en el qual han estat escrits». Simplement no es compleix la llei que hauria de protegir la cultura i la llengua tibetana. Tot això als catalans ens és desgraciadament familiar. Cada dos per tres hem d’estar reclamant els nostres drets, tot i que els reconeix la Constitució espanyola, drets que esdevenen paper mullat quan convé. Ara mateix hi ha un ball de bastons promogut pel PSC respecte del model d’immersió lingüística a Catalunya que no sense estira i arronses ha tingut 40 anys de consens.

     

Tashi Wangchuk va posar una demanda contra l’estat xinès. Va tenir valor, Wangchuk, jove propietari d’una petita empresa a Kyegudo, Yushu Prefectura Autònoma del Tibet. Segons s’explica, Tashi Wangchuk, destacat membre de la seva comunitat, estava molt frustrat per la manca d’educació en llengua tibetana disponible per a les seves dues nebodes adolescents. Molts tibetans temen, i amb raó, que l’estat xinès intenta soscavar voluntàriament la seva llengua i cultura. Amb premeditació i sense oposició, ja que el detonant de l’arrest i posterior condemna de Tashi Wangchuk va ser motivat per l’entrevista que li va fer el New York Times. Cinc anys de presó per a un defensor del tibetà que va atrevir-se a denunciar que l’estat xinès no complia la llei. És l’estil dels estats llenguacèntrics i voraços. Alerta per la part que ens toca.

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 de desembre de 2019. A la fotografia, el monestir de Pedralbes, un lloc emblemàtic dels nostres orígens)

Biografia i sentit

Fa temps que antropòlegs i psicoanalistes ens informen del que en realitat és de sentit comú, però insegurs o humils respecte del nostre saber, cal que ens ho ratifiquin investigadors i experts: tot el que som, pensem i fem s’explica en la biografia i a través de la biografia.

     

Tot aquell que vulgui profunditzar en el coneixement d’un mateix, treballar en la pròpia biografia, veure i analitzar els moments més significatius, constitueix una gran ajuda. Per simplificar, perquè la tasca és complexa, cal tenir present el que Gudrun Burkhard (Sao Paulo, Brasil, 1929), que aplica la teràpia antroposòfica en el camp de la biografia, anomena les «lleis» bàsiques de tota biografia humana i que són: en la primera fase, la vida es caracteritza sobretot pel desenvolupament físic; en la segona fase de la vida es produeix la maduració de l’aspecte psíquic, anímic; en la tercera fase, la vida és la del seu desenvolupament espiritual.

    

La tercera fase de la biografia és la més negligida, no contemplada, i, per tant, no treballada perquè és la que demana més esforç sense veure’s gaire o gens compensada des del punt de vista del que es considera «èxit» en les societats contemporànies. Els valors materials i de poder han crescut de forma tan exponencial que han deixat a la misèria els valors morals i espirituals. Només cal mirar entorn, si bé hi ha excepcions en alguns líders cívics, polítics o intel·lectuals, que són exemplars, admirables. Aquestes excepcions s’expliquen a través de trajectòries personals en les quals s’aprecia un fil conductor de sentit transcendent i persistent dècada rere dècada, no pas flor d’un dia.

     

Si un no queda estancat en un bany psíquic, enfarfegat en un magma de sentiments que no maduren, és en la tercera fase de la biografia que, tot i perdre vigor físic i començar a conviure amb algun problema més o menys greu de salut, pot desplegar la més gran qualitat que tenim els humans: la consciència. «Gràcies als processos degeneratius [del cos], és en aquest període que s’allibera una major quantitat de forces vitals disponibles en forma de força de la consciència», afirma Gudrun Burkhard. És el fil de la consciència desperta i cultivada el que dona un sentit humà, és a dir, espiritual, a la vida humana.

(article publicat al setmanari La Fura, 14 de novembre de 2019. En la fotografia estic a Alcalà de Henares, entre Don Quixot i Sanxo a propòsit d'una visita de treball a l'arxiu on es guarden els informes dels llibres censurats durant el franquisme)

Diversitat lingüística

     

Aquest any 2019 ha estat declarat l’Any de les llengües indígenes. Es fan sentir crits d’alarma. Es calcula que el 97% de les llengües humanes que han existit històricament s’han extingit. Una tragèdia per a la biodiversitat lingüística, ja que aquest fet representa un buit de gran dimensió en el coneixement i comprensió de nosaltres mateixos com a éssers humans. En cada llengua s’expressa una visió del món. Quan una llengua mor desapareix una peça fonamental del mosaic humà, un espai resta cec.

     

Hi ha un progressisme mal entès. ONG’s i grups de tota mena defensen causes humanitàries que certament clamen al cel i cal mobilitzar-se per combatre-les. Però hi ha una gran indiferència envers les llengües que es perden. Les llunyanes per desconeixement. Les properes per causes generalment gens nobles. Per raó de justícia i defensa dels Drets Humans, els nostres feminismes i ecologismes, per exemple, haurien d’estar al capdavant en la defensa de la diversitat lingüística a la Península Ibèrica. Doncs no. Les veus de defensa són particulars, no col·lectives, perdent així la força que podríem tenir.

     

Una de les causes de la mort de les llengües es dóna quan els infants deixen de parlar la llengua als seus pares. Diuen els entesos que aquest fet pot esdevenir-se per moltes causes. Però una causa clau és quan als infants se’ls fa sentir vergonya de parlar la llengua de la família. Ho va practicar amb gran eficàcia l’Estat francès, ho practica encara l’Estat espanyol. «Per què vols aprendre català si en espanyol ens entenem tots i, a més, és una de les llengües amb un gran nombre de parlants a tot el món?». Es tendeix el monocultiu lingüístic com es tendeix a afavorir el pensament únic. És el que interessa globalment. La diversitat és un destorb per als poders i grans corporacions. No hi ha una llengua superior a una altra. El que hi ha és llengües amb poder per imposar-se. Sembla estrany que els defensors de les minories no ho siguin de les llengües minoritàries. Aquí la llengua catalana, la llengua específica del lloc, la llengua amb denominació d’origen. Com els vins, cada terreny dóna el seu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès el 4 d'octubre de 2019. A la imatge, la fotografia d'un ametller florit presa aquest gener passat)

Dones que van trencar estereotips

El 14 de gener de 1994 va morir Frederica Montseny i Mañé a Tolosa de Llenguadoc, ara fa 25 anys. És un bon moment per dedicar estudis a qui va ser la primera dona ministra en un govern espanyol. Aquesta intel·lectual activista i dirigent de la CNT, va ser una escriptora prolífica amb més o menys qualitat literària. El seu objectiu era el que en podríem dir escriure novel·les exemplars. Per haver-los llegit amb profit, Montseny devia tenir al cap grans autors del segle XIX com Balzac, Hugo, Tolstoi, Dostoievski, Pérez Galdós, Baroja.

     

Frederica Montseny va escriure novel·les, articles, discursos, assaigs, memòries. L’any 1977, a Converses amb Frederica Montseny, el periodista Agustí Pons incloïa al final del llibre una llista de 50 novel·les. Va ser una abanderada d’un feminisme universalista propi de l’acràcia. A Converses es pot llegir la seva admiració per dues dones que la van marcar molt: Teresa Claramunt, una pionera en la lluita pels drets civils, i la seva mare, Teresa Mañé, que firmava els seus articles amb el pseudònim Soledad Gustavo. Mestra graduada a l’Escola Normal, de jove havia obert una escola laica a Vilanova i la Geltrú. Va ser una de les primeres escoles que hi va haver a Espanya amb mètodes pedagògics com els aplicats per Maria Montessori. Teresa Mañé es va casar amb Joan Montseny, que firmava amb el pseudònim Federico Urales. Defensors de les idees llibertàries, laïcisme i racionalisme científic eren puntals en l’educació que impartien a la seva escola en la línia de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Aquest és l’ambient en què es va educar la nena Frederica. A Converses conta com a les festes algunes joves s’asseien als peus de Teresa Claramunt, que coixejava a causa de les tortures que havia rebut. Els explicava històries de la seva lluita pel que avui en diem drets humans.

     

Aquelles dones que a principis del segle XX van trencar estereotips eren dones fortes. Volien una societat nova, regenerada, i van treballar per fer-ne les primeres passes, les més difícils, ja que es confrontaven al sistema que, com una pedra, ni tan sols avui es pot dir que s’hagi mogut gaire de lloc si no és per interès propi.

(article publicat a La Fura, 12 de setembre de 2019)